Vigència de Montaigne

 Títol: How to live. A life of Montaigne
Autora: Sarah Bakewell 
Chatto & Windus, 2010


És difícil no comprovar la vigència actual dels provectes escrits de Michel de Montaigne. Fins i tot m’atreviria a assegurar que, d’entre tots els clàssics europeus –i amb la probable excepció de Shakespeare-, és Eyquem el que més presència ha guanyat, el més sol·licitat per molts i molt diversos escriptors actuals. ¿Què busca un escriptor d’avui dia en Montaigne? Alguna cosa, probablement, d’aquell esperit inaugural que portava el vell senyor de la Muntanya a descobrir el món sota l’acte de narrar-se i d’inspeccionar-se detalladament.
  El model literari que inauguren els Essais sembla ara tan fresc com el primer dia. I una prova de la seua actualitat es pot trobar en un llibre com How to live. A life of Montaigne, de Sarah Bakewell. Guardonat amb el prestigiós Duff Cooper Prize i considerat un dels deu millors deu llibres de l’any 2010 per Library Journal’s, l’assaig de Bakewell (“meravellós”, segons The New Yorker) no ha recollit més que elogis. I ja és curiós que es puga muntar una mena de llibre d’autoajuda a partir de les ensenyances de Montaigne.
  És veritat que la literatura dels Essais es presta a ser usada de vademècum. Assegut a la seua torre, l’escriptor simplement observa la vida, la confronta amb els clàssics i prova de traure’n alguna moralitat manifesta. Tal com confessa, “com em trobava completament desproveït i buit de qualsevol altra matèria, em vaig presentar a mi mateix com a argument i tema”. I després rebla: “És l’únic llibre al món de la seua espècie, d’una intenció esquerpa i extravagant” (Assaigs, 2, cap. VIII). I amb aquest dos vectors, les vicissituds del propi escriptor com a tema i l’originalitat manifesta, naixia l’impuls literari que més ens fascina avui dia.
  Entenc l’èxit del llibre de Bakewell. De vegades consisteix, simplement, a trobar la cita oportuna, que resulta impagable. Com quan ens recorda, per exemple, aquest interrogant retòric: “¿Qui no veu que he agafat un camí pel qual caminaré, sense descans i sense dificultat, mentre hi haja tinta i paper al món?” (3, IX). Això, d’una altra manera, ho va deixar escrit com a epitafi Joan Fuster: “I morir deu ser deixar d’escriure”.
  Les cites en català de Montaigne són, per cert, de Vicent Alonso. Cap prova de major pes en favor del vigor de la presència montaignenca entre nosaltres que els tres volums complets amb la traducció dels Assaigs que li ha publicat l’editorial Proa entre 2006 i 2008. Gràcies a això podem accedir a la deliciosa verborrea del gran clàssic en el nostre propi idioma. I no és l’únic cas d’interés recent pel tema. L’home de Montaigne. Una lectura dels Assaigs, de Joan Lluís Llinàs, és de l’any 2009 (Premi Carles Rahola 2008).
  Montaigne, això és un fet, està de moda. Ningú com ell per a enxampar la intensa fragmentàlia del món, per auscultar-se el pensament i per a ensenyar a propis i estranys, si cap, que cal retirar-se a la pròpia torre per a traure en clar alguna cosa útil a propòsit de l’existència. Ni que només siga per a arribar a la conclusió, com també va explicar Joan Fuster, que “els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”…

Joan Garí

Article publicat originàriament en www.idees.net