8/6/12

Un país amb remei

Títol: Valencianisme, l’aportació positiva
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Univ. de València
València, 2012
453 pàgines


  Francesc Viadel és l’autor d’una documentada Història inacabada del blaverisme (2009). Havent bussejat en aquesta peculiar mar dels sargassos, és obvi que a Viadel el cos li demanava no quedar-se amb una visió negativa dels avatars polítics d’aquest complex i peculiar país. És per això que ara ens ofereix aquest Valencianisme, l’aportació positiva (Cultura i política al País Valencià, 1962-2012), un brillant i oportú compendi del que ha donat de si l’aventura començada fa ara mig segle per un assagista fadrinot i un grapat de companys de viatge.
  En mig segle, en efecte, les capes més il·lustrades i més compromeses de la societat valenciana han tingut temps d’infantar un somni, de lluitar-hi, de perdre la batalla i de gestionar aquesta derrota des d’unes ben aprovisionades casernes d’hivern, a l’espera d’una segona oportunitat de la Història. Tot va començar amb dos llibres –els incendis més paorosos no necessiten més combustible- ja llegendaris: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. Una guia de viatges i un compendi històric i sociològic. Nosaltres… no el va llegir, a València, quasi ningú, perquè estava en català (i el paisanatge local no havia estat alfabetitzat en el seu propi idioma) i perquè era un tractat dens i un pèl àrid. El País Valenciano és, en canvi, la culminació de l’estil literari de Joan Fuster, la demostració fefaent que se les havien amb un escriptor amb tots els ets i els uts. No li ho toleraren, òbviament. Ni li toleraren el nivell ni la ironia, ni la visió desmitificadora ni el catalanisme. Començava, així, la llegenda del nostre escriptor més celebrat i atacat –sense terme i mig. Del nostre escriptor més decisiu.
  Viadel ha dut a terme un propòsit herculi. S’ha posat a avaluar què ha donat de si l’impuls fusterià en aquestes cinc dècades en molt diferents àmbits: la política, la cultura, l’educació, la literatura, la música, l’art, els mitjans de comunicació, la cultura popular… Les conclusions a què arriba no són precisament decebedores. Les idees de Fuster van ser derrotades durant la Transició a la democràcia –això és evident-, però, com un llevat insistent, no han deixat d’amerar la nostra societat i fer-hi créixer flors miraculoses. I Viadel ho demostra a la valenta, inventariant, per exemple, en uns sucosos annexos, els protagonistes i les obres destacades de la posteritat fusteriana. Fuster va morir un dia de juny amb les sabatilles posades –la seua indumentària de clausura-, però les seues idees, les seues incitacions torbadores l’han sobreviscut amb escreix.
  Diuen que el blaverisme va morir d’èxit. Ara ja només es troba representat pel barroquisme blavenc d’una bandera, el mal gust xerricant d’un himne faller o un nom despersonalitzador per a un territori amb poca personalitat. Han imposat els símbols però aquests símbols, ¿què o a qui representen? El victimisme regionalista, això sí, ha donat molt de si, i que li ho pregunten si no a Francisco Gürtel Camps. Però, ¿quin projecte vehicula tot això? No-res, un immens buit recobert per una faramalla colossal.
  Caldrà agrair a Francesc Viadel que vinga ara a recordar-nos, amb el seu assaig oportú i compacte, que algunes derrotes són més fructíferes que mil victòries desmanyotades. Des d’aquell llunyà 1962 han passat moltes coses. D’algunes d’elles ens podem sentir orgullosos. Una visió constructiva, crítica, creixentment popular ve demostrant insistentment que res està encara decidit i que aquest país continua tenint remei. 

Joan Garí



El Temps, núm. 1.460

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada