Música i silenci per a la Gran Celebració

Títol: Petites necessitats

Autor: Josep Lluís Abad

Edició digital

La Vilavella, 2020

112 pàgines

 

 

 

   Josep Lluís Abad és un d'eixos autors subterranis que mantenen la salut d'una literatura. Alguns ingenus potser es pensaran que els autors essencials són aquells que guanyen els més excelsos premis, els qui venen llibres a cor què vols, els qui estan tot el dia a l'aparador dels mitjans. No és cert: les veus essencials són sovint les més modestes, les més arrecerades en la seua pròpia modèstia. Però Josep Lluís Abad no és una reciallla arcaica: és un home del seu temps. Fa temps que edita els seus llibres només digitalment, sota la llicència de Creative Commons. De fet, ací teniu el llibre que ens ocupa avui: https://drive.google.com/file/d/1fd9253spXKeIvKKQjuAxYN3gB9ViFOgO/view?usp=sharing

   Els qui ja conegueu l'autor i la seua obra, sabreu que és un home d'una gran imaginació poètica però de sòbries necessitats vitals. En els anys en què des de totes les Autoritats Econòmiques Competents (aquest fabulós oxímoron) se'ns impel·lia cap a l'austeritat, ell proclamava amb senzillesa la lliçó de la frugalitat. Les paraules mai són innocents. Si austeritat i frugalitat volgueren dir el mateix no s'hauria fet patir tanta gent en tants països diferents...

  Petites necessitats també és un llibre frugal. L'autor s'adreça a una innominada "dona dels núvols", a qui confessa: "Escriure't és guardar l'amor del món en paraules". Sabrà la dona ennuvolada tota la passió que el poeta ha atresorat per a ella? Qui pregunta ja respon, em sembla que és el títol d'una cançó molt vella...

  El món del poeta és senzill, i la seua fe panteista i panhumanista alhora:

 

   "Esdevenir pols a la teua vora per ser gemec de la cendra: i, talment, el record d'engronsar l'oblit que mai no gravàrem als arbres: arrel, tija i escorça per rebentar en flor". 

 

  El poeta habita un món petit i hi busca una ànima bessona. El menú que ofereix per a eixe àpat somiat no pot ser més senzill:

  "-Ulleres blanques per llegir

-Píndoles de felicitat

-Aigua per compartir-la

-Pipeta per espantar l'avorriment

-Raspall per netejar l'esperança

-Pols per atansar-se al cel

-Núvols de cotó per acotxar-nos

-Un cassó de tendresa

-Auriculars per als batecs del cor

-Carregador d'afectes

-Farina, llegums, verdures i fruites per cuinar

-Per celebrar l'amor, música i silenci

-De postres, el teu somriure"

  Ara ja podem dir que el microcosmos de Josep Lluís Abad és la petita aldea d'Aín, el cor de la Serra d'Espadà. Un poble blanc, reclòs, ocult. 135 habitants que són l'univers sencer. És aquest el referent de les fotografies que acompanyen el volum: una flor, una finestra, un rostre, un llibre, un arbre, una pantalla... La soledat és l'excipient de la medecina que és un poema. La medecina que els metges no saben receptar.

  "Cada dia el camí rosa i la ginesta m'acompanyen, però no vaig enlloc". A aquesta paradoxa se'n sumen d'altres, com quan l'autor confessa: "Soc un poeta que no parla d'amor". Però què és aquest conjunt de versos, fotografies i enllaços a cançons de Spotify sinó una superba declaració d'amor? Amor a una dona, a un paisatge, a un ofici i a una vida. La Vida.

  Aquest és un llibre bonic. A mi m'ha agradat. Crec que Josep Lluís Abad és un d'aquests convençuts que el poder de l'amor tot ho pot. I no estic en condicions de dur-l'hi la contrària...

Joan Garí

 

 

Sodomites, pompeians i parisencs

Títol: El temps retrobat, I
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep Maria Pinto
193 pàgines

  La Recerca s’encamina cap a la seua fi. La novetat d’aquesta primera part del seu últim volum és la Primera Guerra Mundial. El narrador ens informa que els primers anys de conflagració els ha passat en una casa de salut. Mentre Alemanya penetra dins França, París -els salons de París- continua amb la seua rutina desmenjada. Les notícies del front es converteixen en pura xafarderia. Els notables estan només atents a les oscil·lacions de la Borsa, excitada pels rumors de la mort del kàiser i altres pífies igualment desficaciades. La capital és plena de dones i d’homosexuals desesperats, perquè tots els homes són al front (sic). Com a única novetat moral digna de menció, el narrador ens recorda que el dreyfusisme, llavors, ja es considera una opció respectable.
  Les obsessions del narrador no han canviat: l’ambigüitat sexual d’Albertine, tot i la seua mort, continua turmentant-lo. El gran protagonista del volum, però, és el baró de Charlus. Hi retrobem Charlus i hi retrobem també Robert de Saint-Loup, el jove aristòcrata a través del qual el narrador va fer amistat amb el baró, en el volum A l’ombra de les noies en flor.
  Tot caminant per París, més enllà del Pont dels Invàlids, Marcel troba Charlus. Aquest ja no freqüenta el gran món. De fet, el “petit clan” sospita de la seua germanofília. La paraula “espia” emergeix en algunes converses privades. D’altres –el que és pitjor- consideren el baró un home passat de moda, “d’abans de la guerra”.
  Al narrador de la Recerca, en realitat, no li interessa gaire la guerra. Davant l’espectacle de la Història, ell s’estima més resseguir les petites peripècies, les històries concretes del seu laboratori humà preferit. La contesa només el preocupa perquè s’ha acostat massa perillosament a Combray. Els canons alemanys bombardegen el paisatge de la seua infància, i això sí que és intolerable.
  La passejada amb el baró es resol en un diàleg profús. El baró voldria tornar amb Morel, el seu gran amor, però no pateix gens: si, per culpa de les hostilitats bèl·liques no troba a París homes drets i fets, s’acontenta amb “noiets”...
   L’edifici atapeït de paraules que és la Recerca es densifica. Charlus compara el París assetjat pels alemanys amb les ciutats afectades per l’erupció del Vesuvi i, aquestes, amb Sodoma i Gomorra. Déu, el volcà, el Kàiser: les catàstrofes “naturals”, sembla voler dir el baró, sempre responen a una fosca conculcació de la Llei. Però això no evita que aquesta vulneració siga tremendament divertida.
  Marcel abandona el baró momentàniament, però el torna a topetar després en un estrany hotel, protagonitzant una escena sadomasoquista: “Encadenat en un llit com Prometeu sobre el seu penyal, rebent els cops d’un fuet en efecte eriçat de claus que li infligia en Maurice, vaig veure, ple de sang ja, i cobert d’equimosis que demostraven que el suplici no havia tingut lloc per primera vegada, vaig veure davant meu el senyor de Charlus”.
  Sota l’atac de l’aviació alemanya, mentre cauen les bombes a prop de l’hotel, torna el paral·lelisme amb Pompeia i amb Sodoma i la inevitable pregunta de si la Història no es repeteix: “Per a qui en llegeixi la història d’aquí dos mil anys, la nostra època sense dubte semblarà que hagi deixat certes consciències tendres i pures submergides en un medi vital que apareixerà aleshores com monstruosament perniciós i al qual s’adaptaven”.
  En aquest context arriba la notícia de la mort de Robert de Saint-Loup a la guerra. Mentre els sodomites i els pompeians fan la viu viu a la rereguarda, alguns herois, impertèrrits, encara se sacrifiquen per França.
  ...I una cita final, del principi del volum, que es podria entendre com el leit-motiv de tota la Recerca: “La lectura ens ensenya a descobrir el valor de la vida, valor que no hem sabut apreciar i del qual, només mitjançant el llibre, ens adonem fins a quin punt era gran”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-3-2022