Un llibre per al final dels temps

Títol: Fi
Autor: David Monteagudo
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
Trad. de Jordi Nopca
334 pàgines

 Atret per la seua fama, i a l'espera de veure la pel·lícula que ha inspirat, em pose a llegir l'opera prima de David Monteagudo. Que se'n faça una adaptació cinematogràfica em sembla molt normal, ja que tot el relat està escrit com si fora un llarg guió. Tot són diàlegs i, quan hi ha acotacions per part del narrador, aquestes adopten el punt de vista d'una càmera invisible:

  "L'Eva es mou. Comença a caminar amb decisió, en la mateixa direcció d'abans, com si hagués recuperat una part de l'energia i la determinació que l'han animat aquests darrers dies. El terreny que trepitja comença a baixar en direcció a la ciutat, i nosaltres, des del nostre punt de vista [la cursiva és meua], veiem com el seu cos es va amagant gradualment, començant pels peus, rere l'horitzó proper i transitori del canvi de rasant".

  És normal, d'altra banda, i en aquestes alçades, que un novel·lista es veja àmpliament influït pel llenguatge del cinema. Al capdavall, el ritme i el tractament cinematogràfic doten el relat d'una vivacitat i una frescor que el lector agraeix. Monteagudo té gràcia, a més, per a reproduir amb versemblança el nivell col·loquial de la llengua. I té el talent suficient per a plantejar un enigma que s'arrossega des del pincipi fins al final. No m'estranya, doncs, que Fi haja entusiasmat alguns crítics, que l'han titlada de "llibre rodó", "una de les sorpreses d'aquesta temporada", "literatura majúscula" o "llibre de l'any". A què més pot aspirar un escriptor novell? En realitat, l'habitual és exactament el contrari: escriptors experimentats, amb una llarga carrera a l'esquena, que publiquen sense pena ni glòria i tot just vénen alguns centenars d'exemplars dels seus llibres, si hi ha sort.
  La Literatura és una amant molt esquiva -i un poc puta. Col·loca el llorer sobre el front més insospitat. He de dir, però, que la història de Monteagudo es llegeix amb deler i ganes d'avançar, i això ja és un mèrit suficient. La peripècia argumental reuneix una colla d'antics amics en un refugi de muntanya, misteriosament convocats. Un seguit d'estranys esdeveniments, i la desaparició gradual dels membres del grup, van convertint el que semblava una anècdota costumista en un relat de misteri. El realisme detallista amb què es conta hi accentua la sensació d'estranyesa. No és "realisme màgic", sinó una objectivitat de pedra picada on el que no quadra amb la nostra experiència -com ara que algú desaparega dins una piscina- es converteix en un motiu per a continuar llegint.
  Monteagudo ha demostrat, amb aquest llibre, que sap com es fa una novel·la. Ha tingut la sort, a més, de caure en gràcia a crítics i lectors. Així acabe, amb el seu aire apocalíptic, el meu Ofici del 2012, a l'espera de comprovar quins nous llibres em fornirà 2013. Perquè la lectura, com la vida, sembla inacabable... Per molts anys, doncs.

Joan Garí

Temps de faraons

Títol: Akhenaton, el rei heretge
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera
Alzira, 2006 (2ª edició)
Traducció de I. Minetto i J. Franco
198 pàgines

  Això era un estiu de fa quatre anys. Em passejava per l'antic Berlín Oriental i admirava allò que té d'admirable una ciutat nova, bastida sobre la immensa cicatriu de la guerra i sobre les ànsies sobrevingudes de la unificació. Berlín és una ciutat sorprenentment anticlimàtica, perfecta per a passejar, per a badar, per a reflexionar sobre els estrats de la Història que calcigues a cada pas. A l'Altes Museum vaig admirar el bust celebèrrim de Nefertiti. O, més concretament, vaig admirar com la concurrència admirava al seu torn aquella cara sagrada, bòrnia, bellíssima. Perquè era molt més interessant observar les reaccions de la gent que s'acostava a l'urna on reposava el cap de l'esposa d'Akhenaton que a ella mateixa... La fotografia que teniu ací mateix il·lustra aquell moment.

  Un any després, a l'octubre del 2009, el bust de Nefertiti seria traslladat a la seua ubicació definitiva, el Neues Museum. L'arquitecte britànic David Chipperfield l'havia reconstruït meticulosament i l'havia preparat per a albergar la bellesa excelsa d'una de les escultures més famoses de tots els temps. Ara precisament fa cent anys que Ludwig Borchardt va descobrir, mig soterrat en l'arena, aquest cap de dona. I és una bona excusa, doncs, per parlar d'ella i del seu espòs, el faraó Akhenaton.

  Crec que el llibre de Naguib Mahfuz és una de les millors aproximacions, des de la divulgació, que s'han proposat mai sobre aquesta parella fascinadora. Sobre el que va suposar el seu regnat, al segle XV abans de Crist, han corregut rius de tinta. Per fer-ho curt, la immensa gosadia d'Akhenaton va ser professar una creença monoteista... amb mil·leni i mig d'antel·lació. La mare d'Akhenaton, la reina Tiy, el va introduir en el culte d'Aton, el déu sol. Els egipcis de l'època, però, eren fanàtics d'Amon. El conflicte estava servit, doncs. El nou déu d'Akhenaton prometia "amor, alegria i igualtat", però els qui s'hi convertien, a la cort, ho feien més per respecte i temor al faraó que per convicció personal. Akhenaton abandonarà la mítica Tebes (ciutat de l'Antic Egipte que estaria entre les actuals Lúxor i Karnak) i fundaria la seua pròpia capital, dedicada a Aton. Fins i tot es va canviar el nom: es deia Amenhotep originàriament, però va voler consagrar-se ja des del gentilici a la nova divinitat. 

  El llibre de Mahfuz pren la forma d'una enquesta periodística o d'una perquisició policíaca. El narrador és un contemporani que, després de la mort del faraó, va entrevistant personatges que van pertànyer al cercle d'Akenhaton, incloent-hi la pròpia Nefertiti. Així ens assabentem que les dones de l'harem del faraó sabien del cert que aquest era impotent, així que els fills de Nefertiti van haver de ser concebuts necessàriament per altres homes. De fet, les imatges que ens han arribat d'Akhenaton ens el mostren amb un físic molt poc baronívol, fins i tot una mica efeminat. 

  Massa elements contracorrent com per a ser assimilats en una època de certeses granítiques. Al final, Akhenaton va ser obligat a abdicar. En el seu lloc va ser coronat el seu germà Tutankhamon. "L'heretge, per la seua banda -escriu Mahfuz-, va anar enfonsant-se en la seua bogeria, va emmalaltir i va morir poc de temps després, sense cap possibilitat de redempció".

  Curiosament, ara commemorem també el noranta aniversari del descobriment de la tromba de Tutankhamon a la vall els Reis.  La troballa li la devem a Howard Carter. Gràcies als seus esforços ara es pot contemplar al Museu Egipci del Caire tot el tresor de Tutankhamon -n'és, de fet, el principal atractiu-, incloent-hi -en puc donar fe- un dels preservatius que utilitzava aquest faraó...

  Estris, llegendes, gestes, imatges: el tresor incalculable d'uns temps mítics. 

Joan Garí 

Crònica de la devastació

Títol: Lo que cuenta es la ilusión 
Autor: Ignacio Vidal-Folch
Editorial Destino
Barcelona, 2012
324 pàgines
   En el fons, tots els dietaristes ens assemblem: considerem un pecat de lesa vida -o pitjor: de lesa Literatura- deixar passar el temps sense consignar-ne les rugositats morfològiques, les punxes i els clots que alteren el camí pla. Ignacio Vidal-Folch no n'és una excepció. Ell ha fet en el seu llibre la crònica dels primers anys d'això que s'ha anomenat "crisi econòmica". En èpoques de devastació -fins i tot de devastació incipient- ningú com un tipus amb el seu quadern i un llapis esmolat per a parlar d'aquests "petits detalls" que constitueixen la vida tot al voltant de la gran catàstrofe.

  Vidal-Folch és un bon narrador. En Lo que cuenta es la ilusión hi ha notes que constitueixen autèntics embrions de novel·les possibles. És clar que, de vegades, també ens assalta la certesa que, desenvolupades fins al seu límit, aquestes històries podrien resultar avorrides i perdre el seu encant, mentre que com a anotacions d'un diari -com a esbossos presos al vol- fan el seu fet i ens resulten indefinidament agradables.

  Hi ha moltes històries d'aquesta mena en aquest llibre. Vidal-Folch és un home viatjat i llegit. Un dia el trobem a Cabo Verde, on unes italianes el defineixen com "Uno spagnolo, vestito come in città". Un altre dia se'n va al mar d'Aral amb Isabel Coixet. Res com un mar desaparegut per a segregar literatura: al capdavall, la matèria literària del dietarista també desapareix tal com aquest l'agafa entre els dits. I un dietari no és res més que la nostàlgia per tanta aigua evaporada.

  Hi ha també en el llibre la crònica de converses amb moltes personalitats del seu temps, de Miquel Roca a Vargas Llosa. També es fan dietaris per a això. En aquests casos, però, sempre em pregunte què haguera escrit l'autor de viure en un poble de tres mil habitants on la celebritat major és un campió de guinyot.

  Vidal Folch és un escriptor detallista i té un estil sobri i auster. Segons ell un escriptor només pot sentir-se infravalorat o sobrevalorat. Si és així és difícil saber en quin punt se situa ell mateix. De fet, manté, al llarg de les seues pàgines, un contumaç parti pris en contra de l'establishment polític català en la seua totalitat. Escriu, en efecte, sota la síndrome de Kafka i això explica desenes d'anècdotes, com quan visita la tomba de Josep Pla i l'únic que hi consigna, suposadament escandalitzat, és que la Caixa patrocina la ruta literària que porta fins el cementeri de Llofriu (sic). O com quan considera gairebé un insult ontològic que, a Catalunya, als panells de les autopistes s'informe només dels morts d'aquesta nacionalitat.

  Sentir-se com Kafka a Praga -un ciutadà de cultura alemanya dins un oceà d'expressió txeca- no és una sensació tan estranya per a molts escriptors. I no em referisc a la qüestió exclusivament de l'idioma. Al capdavall, ja diu un refrany rus (citat ací) que "s'està bé allà on nosaltres no estem". De tota manera, l'anticatalanisme de Vidal-Folch resulta un poc naïf. Semblen les recialles ideològiques d'una adolescència mal resolta -com qui descobreix, passats els 40, amb gran escàndol, que els reis són els pares. De fet, és l'únic que desentona, amb la seua estridència aparatosa, en un dietari discret, ben fet i ben pastat.

  Naturalment, jo no sóc ningú per a dir o recomanar res a ningú altre. Cadascú va al ball que vol i balla amb qui prefereix. Però em quedaré amb l'escriptor que rectifica Sartre i proclama "L'enfer c'est moi" o que confessa no escriure "lo que de verdad me preocupa", perquè això és "indicible". Amb la qual cosa Ignacio Vidal-Folch demostra haver comprés, doncs, les autèntiques i no escrites lleis del dietarisme.

Joan Garí

La memòria, la vida, l'amor

Títol: El retorn del soldat.
Autora: Rebecca West
Viena Edicions
Traducció de Francesc Parcerisas
143 pàgines

  Rebecca West (pseudònim literari de Cicily Isabel Fairfield) és una de les grans periodistes angleses del segle XX. A vint-i-sis anys, però, tot just al final de la primera guerra mundial (1918), va publicar la novel·la que avui reportem i que podem qualificar sense pal·liatius de petita obra mestra. L’argument de l’obra és simple: Chris Baldry, soldat britànic mobilitzat al front francés, pateix una commoció cerebral que fa que la seua memòria es quede aturada quinze anys enrere. Llavors encara vivia el seu pare i no havia conegut la Kitty, la seua esposa actual. Era l’època en què s’havia enamorat perdudament d’una xica de classe baixa a qui no havia tornat a veure des de llavors. Quan Chris retorna a casa, Jenny (la seua cosina i narradora de l’obra) i Kitty no se’n saben avenir. Amb els records suspesos tres llustres enllà, el soldat l’únic que desitja és retrobar-se amb Margaret, el seu amor de joventut. Les dones de la casa s’esvaloten i s’entristeixen, però no volen contrariar l’amnèsic. De fet, és la pròpia Margaret la que els ha comunicat la situación de Chris, ja que és a ella a qui va escriure des de l’hospital.
  L’animadversió de Kitty i Jenny envers Margaret és insuperable. Aquesta darrera, en el seu paper de narradora, no s’està de descriure-la amb un profund menyspreu (no desproveït, això sí, d’una paradoxal nota de simpatia a contracor): “(…) els ulls grisos, tot i que distants, com si a la seva vida tot allò que pagava la pena d’ésser mirat hagués estat sempre molt lluny, eren plens de tendresa; i encara que era esvelta hi havia alguna coa en ella que feia pensar en la fortalesa agradable i robusta del bou o del gos fidel en qui confiem”. L’insuperable, però, era la barrera de classe: “No era ben bé una persona, sinó més aviat una implicació de pobresa espantosa, com la porta oberta en una casa miserable a través de la qual ens arriben les olors de col bullida i els xiscles dels infants”.
  El problema, potser, és que Chris s’havia vist envoltat sempre d’un tipus concret de dona: “Érem exquisides d’acord amb el nostre equipament; les apetències i la passió, fins i tot la més noble, mai no ens encenien (…) aquestes dones eren les úniques que en Chris havia conegut. Era lògic que un home amb aquest disposició mental s’estremís davant la Margaret”.
  Un doctor informa l’esposa i la cosina que “només oblidem allò que volem oblidar”. L’amnèsia de Chris, així, sembla una estratègia per a recuperar un temps irreversiblement perdut. Davant això, tota ciència és poca, però elles intentaran “curar-lo”. La novel·la, en realitat, i més enllà de la peripècia argumental, és un prodigi narratiu amb un alè poètic més que remarcable, perfectament respectat i versionat pel traductor, Francesc Parcerisas. La capacitat de l’autora per a fer cosir imatges i sargir desplaçaments metafòrics és de molt bona llei: “Durant tota la seua vida, la Margaret, que en algun moment havia participat de la dignitat inalienable d’un amor correspost, havia viscut amb homes que, quan eren a casa, duien sabatilles”.
En aquesta ferotge pugna entre dones s’escola el sentit autèntic de la vida, allò que fa que pague la pena de viure-la a fons. L’amnèsia de Chris sembla l’última oportunitat d’un home sotmès a l’absurd horror de la guerra de recuperar allò que hi hagué de més pur i autèntic en la seua vida. Perquè, si recordem només allò que volem, també hauríem de viure només allò que volem viure.

Joan Garí

Egipte per a viatgers

Títol: Terenci del Nil. Viatge 
sentimental a Egipte
Autor: Terenci Moix
La Magrana
Barcelona, 2012
237 pàgines

   La diferència entre un turista i un viatger és que el turista no aniria mai a un país on hi ha disturbis al carrer o agitació política. Un viatger pot ser un tipus afamat d'aventures, o un periodista o un escriptor que busca un bon relat, o simplement un diletant que no concedeix importància als possibles problemes que li puguen sorgir al davant. Aquesta és la raó de què països com Egipte, fins no fa molt la Meca del turisme europeu, ara hagen d'enfrontar-se a una economia en declivi. Els turistes hi han desaparegut. Els viatgers ocupen poc d'espai, són poc nombrosos, fan poca despesa. Els turistes són els que salven les economies deprimides. A condició, és clar, que el país no siga "problemàtic".
  L'any 1969, Terenci Moix i uns altres intel·lectuals catalans van fer un famós viatge a Egipte. Hi acabava de tindre lloc la Guerra dels Sis Dies, en què les forces armades israelianes havien derrotat i humiliat les potències àrabs, entre les quals l'egípcia. El turisme regional, consegüentment, va entrar en depressió. Aquest viatge serví a Moix per a bastir el seu Terenci del Nil, que ara reeedita la Magrana tal com es va publicar originàriament en català. Ja se sap que després Terenci en publicaria successives versions castellanes, amb diversos afegits. Però l'original serva el seu encant. Era el principi de la llarga història d'amor de l'escriptor català amb la cultrua dels faraons. En aquell viatge, ja ho he dit, Terenci acompanyava una delegació catalana encapçalada per Josep Maria Castellet, que va també n'ha fet el seu relat en Seductors, il·lustrats i visionaris. Sembla que Terenci ja havia estat abans en Egipte, tot just després de la guerra. Amb les anotacions de tots dos viatges va bastir el seu text.
  No sóc addicte als llibres d'en Moix, però he de reconéixer que aquest m'ha interessat especialment. Al capdavall, jo també he anat a Egipte en un moment convuls -aquest estiu, després de la commoció de l'arribada dels Germans Musulmans al poder com a conseqüència de la primavera àrab. Com ell, he pogut fruir de la visió de determinats monuments emblemàtics -les piràmides, els temples de Lúxor, la vall dels Reis- en una quasi completa soledat. He sentit, així, el que devien sentir els viatgers de l'antiguitat, quan l'interés per aquests llocs mítics no depassava alguns cercles d'iniciats, usualment estrangers. La desesperació de la població local, òbviament, era notòria: la seua font d'ingressos -el turisme massiu- havia desaparegut. Inoblidables, en aquest punt, els crits d'"amigo, amigo" a la resclosa del Nil abans d'arribar a Lúxor, que se sentien des de dalt del creuer que ens hi transportava des d'Assuan: eren els venedors d'estovalles que, a dalt de les seus barques, ens reclamaven atenció abans de passar la resclosa. Algunes vendes es propicipaven a deu o quinze metres de distància: els venedors llançaven les estovalles agafant impuls i els clients els tornaven els diners. Poca venda, massa frustració.
  A Terenci, en tot cas, li van interessar altres coses. Admirava en alguns fellahin (agricultors) un perfil faraònic. Tal com diu la Guide Bleu: "¿Quin viatger no ha observat que les extremitats planes i quadrades del fellah tenen el caràcter que és propi  a nombroses estàtues antigues, més fidels a la realitat que hom no imagina normalment?". Ja li havia dit Salvador Espriu que l'escultura egípcia ho havia descobert tot abans dels grecs. Però Terenci té altres interessos: queda torbat per la visió dels joves indigents egipcis. En matèria sexual, però, confessa haver passat la mà per la paret, per la grolleria explícita de la gent local. S'escandalitza, a més, quan el porten a un bordell cariota "amb totes les tendències" i, com és divendres, s'hi interromp tot tracte comercial per anar a resar a la mesquita!
  Segons l'autor, Egipte podria haver estat el seu país. Les piràmides de Sakkara -més suggestives que lesdel Caire-, la Ciutat dels Morts, les mòmies falses i les mòmies verdaderes, El Caire com a cruïlla d'Orient i Occident... i el faraó Smenkharé, que va ser soterrat amb la mà a la pelvis, com les reines i no com els reis. Tot això fascina Terenci i amb tot això basteix un mite. I encara n'estem ullpresos.

Joan Garí

Nostàlgia d'un lloc on no hem estat mai

Títol: 1948
Autor: Yoram Kaniuk
Libros del Asteroide
Barcelona, 2012
Trad. de Raquel García Lozano
225 pàgines

  Els escriptors israelians són sovint incompresos al seu propi país. Venen amb els seus llibres sota el braç disposats a aixafar la guitarra. El poder i la literatura fan de mal casar. Les autoritats de cada lloc tenen els seus designis, legitimats per les urnes (i no cal dir res dels governs dictatorials, oposar-se als quals és un assumpte purament moral). L'autoritat té la seua mística, la seua propaganda, el seu "prietas las filas". Però la literatura, com es pot comprendre, funciona amb unes altres coordenades. Israel és un projecte magnífic, el just aconseguiment d'una pàtria definitiva després de tants segles de persecusió i de diàspora. Però aquesta pàtria -ai!- ha de ser necessàriament compartida amb els palestins. Ja coneixeu la història de les friccions sanguinàries israelopalestines. Com va dir Sartre, i m'agrada repetir, s'ha de trobar la manera d'estar a favor dels jueus sense estar en contra dels palestins. I ningú diu que això siga fàcil.
  Per a un escriptor jueu contemporani és un dilema complex com pot atendre per igual les necessitats defensives del seu país amb la crítica a les ofuscacions ofensives. Yoram Kaniuk, per exemple, va formar part de molt jove de la secció naval del Palmaj, acròstic de les Plugot Majatz (i perdó per la transcripció, si no és la correcta en català: desconec completament la llengua hebrea i les seues correspondències fonètiques amb la nostra). Es tracta de les forces de xoc fundades el 1920, durant el mandat britànic a Palestina, pels activistes sionistes. Després de la creació de l'Estat d'Israel aquestes tropes s'integrarien en l'exèrcit regular jueu. L'any 1948, els seus homes van jugar un paper important en la fundació de l'Estat israelita.
  Ocorre, però, que, com diu Kaniuk, "cap memòria té Estat, cap Estat té memòria". Per a instituir-se, Israel va haver de fer front als àrabs, amb qui havia conviscut durant generacions. Hi va lluitar, els va expulsar. Els joves jueus van poder viure fins a l'heroisme la mística tectònica d'aquest Estat, que es va parir entre sang, suor i llàgrimes. Els joves jueus -joves com Yoram Kaniuk- van ser impel·lits a donar la seua sang en nom d'un propòsit superior. Molts anys després, l'escriptor rememorarà aquell episodi de la seua vida, i s'adonarà del subtil décalage entre el que ell va viure i el que després se n'ha contat.
  "Hay libros exquisitos. Películas exquisitas. Artículos eruditos sobre batallas en las que participé y no reconozco lo que se dice en ellos. Enmascaran el pasado a fin de que sea eso lo que se recuerde", ens xiuxiueja l'autor. Però "emmascarar" el passat vol dir simplement "relatar-lo", perquè tot relat és una ordenació i una jerarquització dels esdeveniments. I en el relat de la fundació d'Israel és fonamental que Israel resulte ben parada.
  La primera conseqüèncai d'una guerra és la divisió taxativa entre bons i roïns. Els àrabs, en aquest relat, han de ser necessàriament els roïns. Aquells contra qui s'ha de lluitar, aquells que han de ser bandejats, exclosos, morts. Però alguns jueus es pregunten si això está bé: passen a ser els mals jueus. Els enemics interiors. Els traïdors.
  Posat en el seu paper de traïdor, Kaniuk ens ensenya que la frontera entre bons i roïns, entre amics i enemics és molt més difusa, porosa i confusa del que ens havien contat. Israel es funda entre sanglots. "Nosotros somos un pueblo de maletas, de idas y venidas, de nostalgia de un lugar en el que no hemos estado nunca". Potser la terra promesa no siga un lloc, sinó una actitud. Potser la terra promesa és un concepte tan bell que es malmet de seguida, amb la primera mala acció. "Y es que hay que ser un joven loco para luchar en una guerra suicida por alguien que no sabes quien es y por algo sobre lo que no tienes ni remota idea de lo que será. Sólo después de la guerra se descubrió, y no siempre con agrado, que fundamos un Estado para unos muertos que no vivirían en él".
  L'ombra d'Auschwitz senyoreja aquest llibre -tots els llibres de tots els escriptors jueus. Però els supervivents de l'Holocaust, irònicament, són els més comprensius amb la causa palestina... Tanmateix, no cal esperar que els seus contemporanis, els moderns habitants d'Israel, comprenguen això.
  Fora de la comprensió consensuada dels seus conciutadans, Kaniuk escriu una novel·la on es posa en dubte l'heroisme dels pioners del seu país. Com va escriure un crític, Kaniuk "descriu la guerra de la Independència com una sèrie de batalles fallides dirigides per comandants i lluitadors traumatitzats als qui, sense proposar-s'ho, els va eixir un Estat". I és així exactament com es materialitza la promesa d'una terra de llet i mèl, més enllà del desert. I d'aquí la pertinència de la paràbola moderna de Yoram Kaniuk.

Joan Garí

Utilitat de la Filosofia

Títol: Aristóteles. Filosofía antigua
DDAA
Boreal Libros
València, 2012
80 pàgines

Títol: L'Anticrist
Autor: Friedrich Nietzsche
Llibres de l'Índex
Barcelona, 2008
Traducció de Marc Jiménez
318 pàgines

  Sovint ens preguntem què hem d'ensenyar als alumnes en l'etapa de l'escolarització obligatòria, i encara en Batxillerat. Més enllà de l'obvietat -els alumnes han d'adquirir unes competències bàsiques en matemàtiques i lectoescriptura-, no és un tema gens ben resolt, i la prova és que cada vegada que  hi ha un canvi polític el nou ministre d'Educació se sent un petit messies capaç de solucionar el problema fent retrocedir les aigües de la realitat... Si el ministre és l'actual -José Ignacio Wert-, ja ens podem amarrar els matxos... Els polítics no tenen solució -si no són directament imbècils com ara l'ínclit Wert-, però és que els experts tampoc es posen d'acord. De moment, l'únic evident és la tendència dels darrers anys, ferma i imparable, a anar expulsant les humanitats dels curricula de l'ESO i el Batxillerat.
  No és cap secret que l'últim anhel de les autoritats (in)competents és que l'alumnat acabe l'institut sabent només allò necessari per a poder desenvolupar un ofici concret. I, tanmateix, ¿no és també evident que l'evolució econòmica del món obligarà els ciutadans a canviar sovint d'ofici -el model americà- al llarg de la seua vida laboral? Així, si ensinistrem un xaval per a ser dentista, ¿què passarà quan no puga exercir el treball per al qual s'ha preparat a la universitat? Llavors, si no té una formació àmplia, serà un fracassat més. Simplement.
  I com s'aconsegueix "una formació àmplia"? Doncs amb allò que hem anat extirpant del sistema educatiu: amb les humanitats. La filosofia, per exemple, que ara Wert diu que no fa, en realitat, tanta falta. La filosofia no és només necessària per als filòsofs. La filosofia és un sistema de formatar el cervell d'un adolescent. D'obligar-lo a fer-se preguntes. D'obligar-lo a qüestionar el saber establert. Per a què serveix Aristòtil, per exemple? El manual de Boreal Libros que adduïsc ací -un excel·lent llibre de text- proposa als estudiants reflexionar sobre termes que "no serveixen per a res" (com diria Wert) i que, tanmateix, són imprescindibles: potència, ànima, art, caràcter, ciència, coneixement, elecció, essència, virtut, felicitat, home, intel·ligència, raó...
  Si no aconseguim que la jovenalla reflexione positivament sobre tot açò, per a què serveix l'ensenyament? Però és que hi ha més: Quan s'han aprés a classe les grans doctrines, llavors cal aprendre a subvertir-les i posar-les sota sospita. Quan ja es té clar Aristòtil -o Descartes, o Kant, o Jesucrist...- llavors s'ha de mamprendre Nietzsche.

  Nietzsche va acabar boig i el seu pensament és dinamita, però com a desinfectant no hi ha res millor. Per a un estudiant de dèsset o divuit anys, descobrir Nietzsche és com descobrir la mar quan s'ha viscut sempre en una urbanització amb piscina. A partir de la constatació que "els grans esperits són escèptics", és un espectacle fascinador contemplar com el solitari de Sils-Maria rellegeix tota la història de la filosofia i avalua els fonaments del cristianisme per a acabar concloent que, més que els Evangelis, ens caldria comptar amb uns Disangelis. No li importa autodefinir-se com l'Anticrist i li agrada que Aristòtil veiera en la compassió "un estat malaltís i perillós". En realitat, aquests dos adjectius són els que més s'escauen a l'essència del cristianisme. Ell prefereix el budisme i li agradaria "escriure a totes les parets" les seues acusacions contra l'Església. En el fons, sent una simpatia difusa per Jesucrsit, precisament perquè l'església va trair el seu missatge. Curiosament, doncs, Nietzsche se situa en l'avantguarda de la crítica actual a la jerarquia que du a  terme la teologia més progressista.
  Llegir a dèsset anys "Qui vulgui ser un creador en el bo i en el dolent, primer ha de ser un destructor i rompre valors" (Zaratrustra) és una experiència difícil d'oblidar. Si es té sang a les venes, això deixa marca. I és aquest el valor d'assignatures sense "utilitat" concreta, com ara la Filosofia. Però no podríem pretendre que això ho entenga tot un ministre d'Educació (o potser és que ho entén massa bé!).

Joan Garí

Evocació del passat probable

Títol: Les ombres errants
Autor: Ferran Sáez Mateu
La Magrana
Barcelona, 2012
223 pàgines

  L'assagista Ferran Sáez ens regala, amb Les ombres errants, la seua primera novel·la tout court. No és la primera incursió que fa en la narrativa de ficció, però, puix que ja en Vides improbables duia a terme un empelt remarcable entre l'especulació assagística i la llibertat novel·lística. En realitat, la novel·la present és un aplec de "vides probables"; Sáez hi convoca una pluralitat de personatges que ens evoquen un temps ple de suggeriments col·lectius: els darrers mesos del 1975.
   Els fills d'un kulak rural vingut a menys, un militar d'extrema dreta, un capellà belga, una vella glòria moribunda de la literatura catalana, activistes d'extrema esquerra que escolten Bach i -lògicament- dubten de Marx: la panòplia d'éssers que poblen aquest teatre d'ombres tenen la virtut de fer-nos present un temps màgic on el maximalisme i una sobredosi d'esperança informaven l'imaginari col·lectiu. Mentre tots esperaven el "fet biològic inevitable" (la metàfora pietosa amb què es feia referència a  la mort imminent de Franco) i l'aire s'omplia d'estranyes divises que diferenciaven entre "llibertat" i "llibertinatge" o "erotisme" i "pornografia". En aquest context, la trama del llibre ens transporta, com en un laberint vertiginós, a l'entorn d'un atemptat contra el tinent coronel Solé Durán per part d'una cèl·lula ultraesquerrana. L'argument, a més s'enriqueix amb altres trames, que al final conflueixen.
  Però si les novel·les perpetrades per poetes solen lluir com a blasó un estil virtuosista i cercador de la perfecció, Les ombres errants, sent com és obra d'un poeta i d'un assagista alhora, no podia decebre'ns ni en la forma ni en el fons. Un reguitzell de bones frases, de sentències rotundament apodíctiques, hi esquitxen la narració: "La lucidesa i la ideologia són com l'oli i l'aigua impossibles de lligar" (p. 55); "Quan els rics fan coses estranyes se'ls diu excèntrics; quan ho fan els pobres, estrafolaris" (p. 72); "Quan fa vent, tothom sembla més pobre" (152); "Quan som petits estem malalts; a mesura que passen els anys, però, som malalts" (p. 157).
  Però on Ferran Sáez excel·leix de manera més evident és allà on té ocasió d'exhibir el seu gran amor per la música. No es tracta, òbviament, de cap excursus erudit: l'autor, amb perícia narrativa, crea un personatge contradictori -probablement el més interessant de la novel·la-, un terrorista que prefereix Bach (al capdavall, es defensa, una glòria en la RDA) a la música rock enllaunada per les multinacionals nordamericanes. En el dietari d'aquest personatges traspua el Sáez més personal:
  "Bach va compondre aquesta sonata [la número 3 per a viola de gamba i clavecí] a Cöthen, o potser ja a Leipzig, diu la carpeta del disc. En qualsevol cas, aquest adagio no és res més que la pluja fina, lenta, tossuda, del cor d'Europa contemplada des d'un interior amable, més o menys veermerià. La malenconia mediterrània és ben diferent: és una tristor d'exteriors. Els compassos més mòrbids de Vivaldi, de Corelli o de Couperin (sobretot del Couperin entre nostàlgic i abatut de Le Dodo ou l'amour au berceau) semblen haver estat escrits sota la pluja, no davant de la pluja -i a cobert, és clar-. És una pluja bàsicament sensual, però en un sentit eròtic, no pas pornogràfic. En aquest país ple de prejudicis encara es confonen ambdues coses. La tempesta que recrea Vivaldi, aquell prodigi de mimesi musical, és la que ens ha enxampat enmig del camp i ens fa tornar xops a casa. No som darrere d'una nòrdica finestra protectora, d'un límit precís, estricte, que separi la civilització de la natura, o la privacitat de la vida pública. Sospito que acabo de fer una definició de luteranisme. I de retruc, a contrario, de catolicisme".
  A cal melòman, no podien faltar tampoc, disseminats per la narració, alguns instruments musicals: una trompeta, un violí, però especialment una viola de gamba, "aquesta estranya bestiola de sis o set cordes". En realitat, aquesta obra podria ser una sonata contemporània, on les veus solistes s'entremesclen en una llarga lluita contra la confusió de l'oblit. Com en les vetustes classes de llatí, Les ombres errants prova de respondre a la pregunta Ubi sunt qui ante nos fuerunt?. No hi espereu, però, cap temptació de l'autor favorable a la nostàlgia més tova. Ell es limita a donar fe notarial de "múltiples vides escapçades", no oblidant mai que no és cert que tot temps passat fos millor.
  En el fons, el passat ens fascina perquè hi habita una part (im)probable de nosaltres mateixos. I Les ombres errants ve a certificar això amb precisió estilística i densitat conceptual.


Joan Garí

Una ventafocs de postguerra

Títol: Nada
Autora: Carmen Laforet
Austral
Barcelona, 2010
303 pàgines

  Ara que Austral, la primera col·lecció de butxaca espanyola, celebra el seu setanta-cinc aniversari, és un bon moment per espigolar en el seu catàleg i escollir algun títol emblemàtic encara verge (per als meus ulls). Nada pot fer-hi el pes. Al capdavall, és un d'aquests llibres de què havia sentit a parlar sovint, però no havia tingut ocasió de mamprendre encara. El drama del bon lector (i això ho sabreu bé vosaltres, els meus còmplices) no és la vanaglòria pels llibres que ha llegit, sinó el plany per tots els que no ha pogut llegir (ni llegirà!).
  He de confessar, d'entrada, que la novel·la primerenca de Carmen Laforet no m'ha decebut gens. Es llegeix amb plaer i amb interés. Fins i tot sorprén un poc que un text amb tanta força expressiva fora infantat per una joveneta de 23 anys. Però així són les coses, i no són tan rars els genis juvenils: en alguns autors la creativitat compareix molt aviat, com un corol·lari de l'esclat hormonal, i després desapareix misteriosament, deixant un rastre vague d'autèntica llum.
  Crec que l'argument de Nada és prou conegut. Conta la peripècia d'Andrea, una xica de 18 anys que arriba a la Barcelona de la postguerra, a casa dels seus oncles, per a estudiar Lletres a la universitat. La descripció d'aquesta casa del carrer Aribau i dels seus habitants és un dels valors extrems del llibre. La vida domèstica hi està dominada per Roman -l'oncle vividor i estraperlista, amb un passat tèrbol i aires de seductor- i el seu germà Juan, que està casat amb Glòria. Més que un matrimoni, però, allò sembla un ring de boxa, perquè Juan atonyina regularment Glòria, ja que no suporta que se'n vaja de nit a jugar a cartes per a mantenir-los. Els altres personatges de la família -Angustias, que se n'anirà a un convent, l'àvia o la criada- orbiten al voltant d'aquests astres violents, com també ho fa Andrea. Però la sensibilitat malaltissa i delicada de la protagonista fa que busque fugir constantment d'aquest ambient malsà. Es refugiarà en els seus companys d'universitat, especialment Ena, amb qui estableix una relació especial que es truncarà quan Ena conega Román.
  Tota la novel·la en si és un festival desfermat de passions, de virulentes col·lisions emocionals. Els personatges de la casa d'Aribau estan destruïts moralment per la guerra i, enmig d'ells, Andrea se sent petita i comprimida. L'amor en totes les seues formes recorre el llibre: entre home i dona, amb els amics i les amigues, entre germans, fins i tot entre la criada i el seu gos. En la intersecció insuportable d'aquest encreuament voraginós de fletxes amoroses, Andrea no troba el seu lloc. Quan la besa el primer nòvio que té, el contacte amb els seus llavis li provoca un profund fàstic. Amb les dones, en canvi, se sent més a gust, perquè s'obri a mil confidències i delicadeses. Com que els seus amics i amigues solen ser de classe alta -els qui poden estudiar a la Barcelona dels anys 40-, ella no pot evitar sentir-s'hi com una ventafocs. Es tracta, però d'una ventafocs moderna, que no espera que el príncep la traga a ballar. Aquesta cendrellosa de postguerra aspira sorprenentment a prescindir de dignitats principesques i ingressar en l'orde de la plenitud vital sola i íntegra.
  El millor del llibre, però, encara no s'ha revelat. Es tracta del llenguatge. L'estil agudament poètic de l'autora igual esclata en descripcions atronadorament expressionistes que resol amb detallisme impressionista els seus avatars emocionals. Com en un duel entre Fritz Lang i William Wyler -i encara entre les pintures negres de Goya i el cubisme picassià- Andrea va basculant dels violents clarobscurs de la casa d'Aribau a l'ampli horitzó de sensacions discordants que l'omplen sempre que en pot fugir. Com li diu Ena, "nunca has sabido lo que quieres ser", però, "siempre estás queriendo algo".
  En  aquesta permanent cruïlla vital, Barcelona és un decorat immens entrevist fugaçment, amb la seua depauperació gris de després de la guerra, les Rambles contraindicades per a jovenetes acabades d'eixir de l'ou, o el barri Xino, prohibit a Andrea, però finalment visitat amb Juan quan van a la recerca de Glòria.
  Quan Andrea se n'anirà -gràcies a Ena, aconsegueix un treball a Madrid- no s'emportarà res de tot allò. En les seues paraules: "Me marchaba ahora sin haber conocido nada de lo que confusamente esperaba: la vida en su plenitud, la alegría, el interés profundo, el amor. De la casa de la calle de Aribau no me llevaba nada. Al menos, así creía yo entonces".
  No era cert, però: Andrea/Carmen Laforet s'emportava de Barcelona la vivència, metamorfosada per la ficció, que li permetria escriure aquest llibre i guanyar, l'any 1944, el premi Nadal. Es convertia, així, amb el seu aire de modernitat anticostumista, en una fita ineludible en la recuperació literària de la postguerra.
 

Més no-res

Títol: Goethe se muere
Autor: Thomas Bernhard
Alianza Editorial
Madrid, 2012
Traducció de Miguel Sáenz
119 pàgines

  Ja que no podem continuar llegint Thomas Bernhard en català, mamprenguem aquesta traducció castellana (solvent i pràctica) de quatre petits relats ara rescatats per Alianza. És el que passa quan no saps alemany -el meu cas: que depens de les taduccions. El que no podem és deixar de llegir Bernhard. Llegir Thomas Bernhard és una cosa que hauríem de fer cada cert temps, com una rutina esportiva que ajuda a desentumir els músculs del pensament. Bernhard és l'escriptor que hauríem volgut ser tots els escriptors, l'estilista implacable disposat a tallar tots els caps. Com vaig escriure a propòsit de L'origen, "en realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible".
  I què és, així, Goethe se muere? Quatre relats curts on l'autor trau a passejar les seues giragonses estilístiques i ho fa en relació a alguns clàssics -Goethe, Montaigne- i a l'entorn de la qüestió de la relació paternofilial. Goethe schtirbt, el relat que obri el volum, és una peculiar ficció que aplega el geni de Weimar al seu llit de mort amb Wittgenstein i amb el propi Bernhard. Sentint-se morir, Goethe demana veure Wittgenstein (que encara no ha nascut, òbviament). Eckermann ("l'idiota d'Eckermann", segons la immortal definició de Jorge Semprún) s'hi oposa, però Goethe no vol veure Eckarmann: vol que acudisca Wittgenstein. I amb això -i amb l'estil- es construeix el relat, on l'autor de Poesia i veritat no acaba agonitzant amb un Mehr Licht (Més llum), sinó amb Mehr nicht (Més no-res). Sempre segons Bernhard, és clar.
  "Montaigne. Un relato" és una aproximació al solitari de Saint Michel que és una autèntica declaració d'amor: "Nunca he tenido un padre y una madre -escriu l'autor-, pero he tenido siempre a mi Montaigne". Com el creador dels Essais, Bernhard és en si la matèria de la seua obra.
  Quant a "Reencuentro", es tracta potser de la millor peça del llibre, la més intensa, la més exasperada. Es tracta d'una llarga diatriba contra el contracte paternofilial, contra la idea mateixa de filiació. Per a l'autor, la descripció d'un diumenge a casa els pares és el més aproximat que hi ha a la crònica de l'infern. "Nuestros padres nos matan", s'exclama sense recança. I després afegeix: "Los padres hacen hijos y procuran por todos los medios aniquilarlos". Així les coses, és lògic que Bernhard rellegisca el mite del pecat original i pose en la diana tot l'entramat judeocristià en què es basa la cultura europea: "Nuestros padres sólo nos hicieron con el único objeto de poder descargar así su culpa sobre nosotros y echarnos la culpa".
  Hi ha ràfegues d'intempestivitat nietzscheana en aquestes pàgines, d'esperit destructivament dionisíac. Però també hi emergeix una estranya llum (és a dir, un estrany no-res). Al final Bernhard ho resoldrà tot -al quart relat, "Ardía"- amb una de les seus característiques invocacions antipatriòtiques: segons ell, Àustria és "el país más odioso y más ridículo del mundo".
  Però la lliçó de Thomas Bernhard és que, on ell diu "Àustria", nosaltres hem de col·locar el nom del nostre veritable país. I no s'hi val a fer trampa.

Joan Garí

Retrat de l'escriptor com a estudiant

Títol: Les meues universitats
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2012
175 pàgines

 Després d'Una educació francesa i Un país de butxaca, Joan Daniel Bezsonoff -un dels escriptors més interessants i personals de l'actual panorama de la literatura catalana- continua la seua rememoració autobiogràfica amb aquest nou títol, Les meues universitats. L'escriptor nordcatalà ja ens havia explicat, en Una educació francesa, que l'única cosa que li havia d'agrair a la República Francesa era el seu sistema educatiu, on va entrar en contacte amb magnífics professors de literatura. Ara ha arribat el moment de saldar comptes amb aquests professors. Entra en dansa, així, l'evocació de la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça.
  A principis dels 80, Bezsonoff és un jove estudiant que es deleix per conéixer a fons les dones i les ciutats. El sistema escolar vol convertir-lo en un bon francès, però ell vol aprendre occità i millorar el seu català. Al qüestionari Proust, a la pregunta "Què voldria ser?", contenta sense dubtar "Un gran escriptor". En aquesta època François Mitterrand és el seu heroi, però prefereix assistir als mítings de Le Pen, on la concentració de dones boniques és molt més estimable. A 15 anys ja havia començat a esciure, en concret un relat autobiogràfic on contava la seua infantesa a Massy. A la Khâgne, emprén la seua primera novel·la, que comença en francès i acaba en català. Encara necessitava l'instrument decisiu, però: l'estil. D'ensenyar-li'l s'encarregaria Juli Cèsar en persona. En passar el Rubicó, Cèsar es limita a constatar: "L'endemà érem a Ravenna", mentre Ciceró hi va necessitar una desena de pàgines. "C'est ça le style...", li xiuxiueja un company, i en el jove Bezsonoff s'esdevé una revelació instantània...
  El pas decisiu per a convertir-se en catalanoescrivent el fa gràcies a la lectura del Diccionari bàsic francès-català de Lluís Creixell, adquirit el 5 de maig del 1986 a Cotlliure, al bulevard Voramar. No cal menysprear la influència dels diccionaris en la trajectòria dels escriptors. Jo mateix dec el mateix pas -la descoberta de la meua pròpia llengua- a la troballa del Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, a l'estiu del 1983. Això ho explique a la secció El temps retrobat que duc a Serra d'Or (a l'article "Evocació del Ferrer Pastor", que es publicarà en el número de novembre). Em sorprén, en tot cas, el paral·lelisme entre la meua educació espanyola i la francesa de Bezsonoff (assumim, Joan Daniel, que som ànimes bessones).
  Explicar Les meues universitats es fa difícil, però, si es pretén descabdellar un fil argumental. Allò propi de la memòria és l'enumeració caòtica, el frontó on venen a estavellar-se títols de llibres, noms de companys, perfums de dona, escenes de films, anècdotes de professors... En tot aquest caos, emergeix l'estima de Bezsonoff per la cultura espanyola, que tant ateny García Lorca com Luis Mariano, i que té ocasió de substanciar en una estada inoblidable a Salamanca. Gràcies a això aprén que, com va dir Menéndez Pidal, "En España, todo lo bueno es anónimo".
  No sé què més dir. Estic massa d'acord amb moltes de les afirmacions que es fan en aquest llibre, començant per l'avaluació de Marcel Proust: "Quan hàgiu acabat tots els volums de la Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust".
  De la mateixa manera, quan haureu acabat de llegir Les meues universitats  us adonareu perfectament que Bezsonoff és un dels escriptors imprescindibles d'ara mateix. I si no el llegiu estareu perdent miserablement el vostre temps.

Joan Garí

 
 

El quixotisme feixista

Títol: El espía
Autor: Justo Navarro
Editorial Anagrama
Barcelona, 2012
213 pàgines

  Entre 1940 i 1943 el poeta nordamericà Ezra Pound va fer dues emissions setmanals de propaganda feixista per a Amèrica i una per a Anglaterra des de la Itàlia de Mussolini. Li pagaven a raó de 350 lires per emissió (uns deu dòlars). Abans i després de les xarrades feia posar música de Vivaldi. El programa es deia "The American Hour".
  Pound, òbviament, va ser capturat i jutjat pels americans quan aquests van ocupar Itàlia. De fet, els seus programes radiofònics eren tan extravagants que la pròpia policia política de Mussolini sospitava que era un agent doble. Des del seu micròfon acusava Roosevelt de jueu  i demanava que l'ingressaren en un manicomi. Però qui va acabar en un manicomi, en realitat, va ser ell mateix. El tribunal que el va jutjar a Washington per traïció després de la guerra el va declarar boig i mentalment incapacitat. Eixia així del cercle dels ciutadans i entrava -amb tots els honors, això sí- en la història de la Literatura Universal.
  Aquest personatge fascinador és la base de El espía, l'estrany assaig de Justo Navarro. Dic que és estrany perquè tres quartes parts del llibre estan dedicades a la reconstrucció minuciosa -i molt brillant- de la història de Pound a l'època de les emissions feixistes, mentre que, a la darrera part de l'obra, s'autopresenta en primera persona un tal J.N. (transsumpte evident de l'autor), que es trasllada a Pisa per a investigar els detalls més foscos de la peripècia del poeta ianqui. Hi ha un efecte de descompensació evident entre l'autoficció del final i la reconstrucció puta i dura de la resta de l'obra. No vull amb això, però llevar-li mèrit a Navarro. El seu estil sec i precís demostra el gran escriptor que és. Perquè on es veu un gran escriptor no és en la ficció que inventa, sinó en la realitat que recrea. Escriu Navarro:
"Lo vio una muchacha en Bagno di Romagna, sobre el río Savio, al noroeste de Florencia, desde el balcón, en el camino a Cesena. Pasó a pie por Fara in Sabina, llegó a Rieti. Iba a Gais, en el Tirol. Los caminos estaban llenos de soldados en desbandada. En Bagno, en una casa de profundos y triples patios interiores, se abrió una puerta y le ofrecieron pan y vino. El vino era duro, generoso. En Fara in Sabina vio un aeródromo donde sólo había pájaros, y oyó un grito, y comió mermelada. Subió a un carro. Le dieron un racimo de uvas. En una hostería bebió más vino. Sabía amargo".
  La desbandada dels feixistes. Pound provant d'arribar al Tirol. I aquests detalls fascinadors del vi "duro, generoso" o els ocells i la melmelada.La realitat, en efecte, s'imbrica amb els detalls de la ficció, i tot plegat forma una argamassa indestructible. Navarro es revela com un gran estilista.
  Al final, el lector es quedarà amb el regust d'una certa admiració per la gesta de Pound, aquesta traïció a mig camí entre la literatura i la bogeria. Com un Quixot modern -un Quixot políticament incorrecte-, Pound veia jueus malvats on només hi havia demòcrates intentant guanyar una guerra per a la Humanitat. I creia veure gegants benefactors on només hi havia patètics feixistes. El segle XX, en fi.
 
  "

De la vida extrema

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Rovira
169 pàgines

  Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa). La duresa de l'existència en el medi escollit és l'escenari perfecte per a què el pare segregue els seus humors variables. Es penedeix de com li ha anat la vida, té uns vagues anhels religiosos i, al final, tot ho resol amb una certa brutalitat: "No ho sé, tenim l'oceà, i una muntanya, i els arbres, però és com si els arbres no hi fossin de debò si no m'estic follant una dona".
  Les tendències autodestructives d'aquest pare amb mala consciència acabaran portant l'argument cap a giragonses dramàticament insospitades (que no desvetlaré). A les nits, a la cabana que comparteixen, el pare plora invariablement i es confessa al seu fill. Se sent sol, i el fill no comprén com pot sentir-s'hi, si és amb ell. La duresa de la vida en aquelles condicions extremes (amb un ós que, gairebé el primer dia, els entra a la caban i els fa malbé totes les provisions) posa a prova ambdues personalitats. Però el fill, que és més feble -és més tendre- té les de perdre.
  És fascinador, en qualsevol cas, com David Vann és capaç de contar el fets més terribles introduint-los amb un simple punt i seguit. Aquesta impavidesa antiretòrica dota de versemblança el relat i fa la lectura ceguerosa. Realment estàs desitjant saber què passarà després (el gran mèrit de tot bon novel·lista). L'aire de la narració -i també l'estil- recorda bastant el Cormac McCarthy de La carretera, de què ja m'he ocupat ací. Però no hi ha caníbals en aquest cas, ni escenaris postapocalíptics. I, tanmateix, la peripècia argumental és, si cap, més terrible i dramàtica.
  Difícil dir res més si no es llegeix el llibre. Contar l'argument en detall és llevar-li gran part de la seua gràcia. Cap lector, però, restarà igual després d'haver acabat aquest llibre. Hi ha una lliçó sobre la soledat, sobre el desig, sobre les contradiccions de la vida moderna que pugna per revelar-s'hi. I de vegades cal anar en una illa completament deserta per a aprendre-la.

Joan Garí

Viatge a l'illa de la calma

Títol: Un hivern a Mallorca
Autor: George Sand
Edicions 62
Barcelona, 2009
Traducció de Marta Bes
297 pàgines

  Revisant alguns clàssics, li ha arribat el torn a aquest relat ben conegut en què Amantine Lucile Aurore Dupin -la futura baronessa Dudevant- explica els detalls de l'hivern (1838-39) que va compartir amb el seu amant Chopin en terres mallorquines. A la senyora Dupin, és clar, tots la coneixen millor pel seu peudònim masculí, George Sand. Amb ell signa Un hivern a Mallorca on, per cert, en cap moment s'identifica pel seu nom el seu cèlebre amant pianista, que sol ser identificat -no sé si pudorosament- com "un de nosaltres".
  Cal dir, d'entrada, que Mallorca i els mallorquins no queden molt ben parats en aquest llibre. O, millor dit, Mallorca sí, però els mallorquins no. A George Sand no li fa gens de gràcia el primitivisme dels seus amfitrions. Es riu de les enciclopèdies que els consideren "molt afables" i no s'està de blasmar el seu primitivisme i el seu retard. Com a molt, està disposada a acceptar que "no són de maneres gens esquerpes ni hostils", però els adjudica un lema hilarantment oprobiós -"molta calma" (sic)- per a la seua mentalitat septentrional: "Sempre hi ha algun motiu -es queixa- perquè el mallorquí no tingui pressa. La vida és tan llarga! S'ha de ser francès, és a dir, extravagant i boig, per voler que us facin una cosa de seguida".
  Tot té una lògica. Al capdavall, per a una francesa de maneres aristocràtiques, recaure a la Mallorca dels anys 30 del segle XIX devia ser com aparèixer de sobte enmig d'una selva amb tot de natius amb tapalls. Els seus fills, confessa, s'admiren de les parets de pedra seca que puntuen el paisatge i ella mateixa no s'està de lloar una natura que, tot i que al primer colp d'ull li va recordar Àfrica, després la captiva i l'emociona. El problema, doncs, no és el paisatge, sinó el paisanatge, al qual atribueix una parsimònia paralitzant. Fins i tot a Palma observa la decadència dels costums i se'n fa creus: "No hi hagué cap interior -escriu- on, en penetrar-hi, no quedés amb el cor oprimit de disgust i de desplaer només de veure-hi els murs nus, les lloses tacades i polsoses i els mobles escassos i bruts. Tot i demostrava la indiferència i la inacció; mai cap llibre, mai cap labor de dona. Els homes no llegeixen, les dones ni tan sols cusen. L'únic rastre d'alguna ocupació domèstica és l'olor d'all que traeix les feines culinàries; i els únics indicis d'alguna distracció íntima són les puntes de cigar que hi ha escampades pel terra".
  L'all la disgusta, però la resta de la cuina mallorquina no està en millors condicions. La seua base primordial és "el porc en totes les formes i en tots els aspectes", cosa que no deixa de ser curiós per a una illa. Tot això podria ser passat per alt, però li resulta difícil quan ho troba conjuminat amb un caràcter general que la trau de polleguera. En les seues paraules:
  "El camperol mallorquí és afable, bo, té uns costums pacífics i un temperament calmat i pacient. No li agrada el mal, no coneix el bé. Es confessa, prega, pensa contínuament que mereix el paradís, però ignora els veritables deures d'humanitat. No resulta més odiós que un bou o un xai, perquè no és gaire més home que els éssers adormits en la innocència de la bèstia bruta. Recita pregàries, és supersticiós com un salvatge, però es menjaria el seu semblant sense cap remordiment si fos el costum del seu país i si no hi hagués porc a discreció. Enganya, roba, menteix, insulta i estafa sense que la consciència l'amoïni gens. Per a ell un estranger no és un home: més enllà del mar, la humanitat només existeix per proporcionar, segons els designis de Déu, petits beneficis als mallorquins".
  Amb alguns d'aquests "salvatges" va haver de conviure a la cartoixa desamortitzada de Valldemossa, en un hivern mític amb el rerefons de la mala salut de Chopin. Tot plegat, una història ja llegendària i un llibre de viatges convertit en clàssic on no falta l'eco de les predicacions de Sant Vicent Ferrer a la localitat i referències tòpiques a la "dolcesa" de la llengua mallorquina, que és el mateix llemosí del predicador valencià.
  Un títol, doncs, de lectura ineludible en què l'autora ens dóna la pauta de per què es viatja -i per què s'ha de relatar invariablement el viatge: "No es tracta tant de viatjar com de marxar: qui de nosaltres no té algun dolor per distraure o algun jou de què deslliurar-se?". Et voilà.

Joan Garí

La moral de la infelicitat

Títol: A l'ombra de les noies en flor, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2012
Trad. de Josep M. Pinto
262 pàgines

  Continua la sempiterna saga proustiana. Josep Maria Pinto, amb el bon ofici habitual, ens serveix ara la traducció de la primera part de A l'ombra de les noies en flor. Per als lectors que vinguen seguint la lectura de la Recherche tal com la publica Viena serà com retrobar-se amb els sabors i els aromes que ja coneixien, que ja s'han fet irrevocablement familiars. Ací retrobem els personatges d'Un amor d'en Swann. De nou coincidim amb un narrador enamorat de Gilberte, la filla de Swann i d'Odette, l'antiga cocotte. En realitat, el narrador es cita amb Gilberte, però sembla que amb qui es trobe més a gust siga amb Odette. De fet, es diria que s'hi sent tan gelós com el propi Swann.
  Als salons parisencs el narrador coneix el famós escriptor Bergotte, la literatura del qual li sembla, alternativament, una genialitat o "un mediocre divertiment d'un home amb barbeta". Al final, però, el salva de la pobra impressió que li havia causat la seua apariència. D'alguna manera, s'hi veu com en un mirall: "Sobretot era un home a qui, en el fons, només agradaven veritablement certes imatges i (com una miniatura en el fons d'un cofre) compondre-les i pintar-les sota les paraules". De nou l'argumentació entorn de Bergotte és ocasió per a què Proust duga a terme les seues característiques giragonses discursives: està parlant de l'escriptor i, de sobte, es posa a descriure Gilberte i a divagar sobre si s'assembla o no a sa mare. Com el corrent d'un riu, que dibuixa formes capricioses, desviant-se del curs establert que semblava tan ferm, la prosa de Proust no deixa de fluir, però no segueix mai cap itinerari previst d'avantmà.
  "Com el corrent d'un riu"? En realitat, la Recherche és un autèntic oceà, quan en tants llibres que llegim no passem de xipollejar en un toll. Conec bons lectors que no poden amb Proust, és superior a les seues forces. Hi ha el pànic a Proust com hi ha el pànic a enlairar-se amb un avió o a veure's sol, nàufrag d'un mateix, enmig de la mar.
  Al final, Gilberte se'n va amb un altre i el narrador, ferit, se'n va de putes (sic) i refusa seguir freqüentant els salons. Si haguera anat a casa dels Bontemps, però, hauria coincidit amb la seua neboda Albertine, que després jugarà un paper important en el seu futur sentimental. Tot plegat ho resol Proust amb aquesta màxima: "Esdevenim morals quan som infeliços".
  No és l'únic aforisme que es pot rastrejar al llarg del llibre. Tot ell està farcit de cites immortals i felices, com ara aquestes:
  -"Tot allò que és d'una mateixa època s'assembla; els artistes que il·lustren els poemes d'una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. I no hi ha res que faci pensar més en alguns fulletons de Notre-Dame de Paris i d'obres de Gérard de Nerval, tal com apareixien penjades a l'aparador de la botiga de queviures de Combray que, en la seva orla rectangular i florida, suportada per divinitats fluvials, una acció nominativa de la Companyia d'Aigües".
  -"Per uns quants focs d'artifici que llança agradablement un escriptor de seguida proclamem l'obra mestra. Les obres mestres no són pas tan freqüents!".
  -"Cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies".
-"Davant els pensaments i les accions d'una dona que estimem, estem tan desorientats com ho podien estar els primers físics davant els fenòmens de la naturalesa (abans que la ciència s'anés constituint i posés una mica de llum en el desconegut)".
  Et caetera... I després alguns diuen que Proust és avorrit!

Joan Garí

Elogi de la vida lleugera

Títol: Jo he servit el rei d’Anglaterra
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial Proa
Barcelona, 2012
Traducció de Monika Zgustova
269 pàgines



  Bohumil Hrabal, de qui hem llegit títols deliciosos com Trens rigorosament vigilats o Una solitud massa sorollosa, aconsegueix amb Jo he servit el rei d’Anglaterra una altra petita obra mestra. Amb el seu estil casual, fet de frases llargues –fragments d’un monòleg inacabable- vessades en cinc capítols d’estructura idèntica (tots comencen amb la fórmula “Escolteu bé el que us explicaré ara”), l’escriptor txec ens conta la història del cambrer Jan Díte. Díte s’estrena molt jovenet a l’hostal Praga Ciutat Daurada, on té l’ocasió de coincidir amb tota mena d’estrafolaris clients: inventors, venedors, poetes. Amb alguns fa amistat: el senyor Walden encatifa el terra de la seua cambra amb els bitllets de cent corones que guanya. El poeta Jódl somia a fer el mateix per tota la ciutat amb els deu mil exemplars del seu llibre Vida de Jesucrist. I Jan, al seu torn, només s’imagina, davant cada dona que coneix, quina flor li escauria millor per a cobrir i guardonar la seua nuesa.
  Les dones que freqüenten el Paga Ciutat Daurada són d’una mena molt concreta. No molt lluny d’allí es troba Can Paradís, un prostíbul on per 800 corones pots jaure amb una dona a qui cobrir de pètals. És la primera meta en la vida de Jan Díte: estalviar aquesta quantitat per a honorar com cal la feminitat corsària.
  L’atzar, però, anirà portant Díte a diferents llocs. El seu segon establiment serà l’Hotel Plàcid, a Stránčice. Allò sembla una estampa dels millors moments de la Belle Époque, amb personatges d’antiga soca dedicats als plaers de la bona cuina i l’alt fornici. La següent destinació el retorna a Praga, a l’Hotel París, on coneixerà un maître que va servir el rei d’Anglaterra. Però Díte no es queda curt: ell mateix serveix, al seu torn, el rei d’Etiòpia. Després es trobarà amb Lisa, una professora d’Educació Física dels Sudets, amb qui es casarà i tindrà un fill. Els alemanys, però, mai consideraran Díte un dels seus i, en canvi, els txecs el menysteniran per haver-se emparellat amb una nazi.
  És l’època de la Segona Guerra Mundial. Lisa hi mor en un bombardeig, però la postguerra proporciona a Díte una breu etapa de prosperitat: amb els segells confiscats per Lisa a jueus (sic) es compra un hotel als afores de Praga. L’adveniment del comunisme, però, suposa una nova inflexió en la seua vida. Es internat en un camp de concentració per a milionaris. Allí, el comandant li encarrega la cura de dos-centes parelles de coloms missatgers. Jan Díte, en efecte, és com el revers de la Colometa, però ací tota l’angoixa i el dramatisme de La plaça del diamant han estat substituïts per la sornegueria i la lleugeresa moral.
  El protagonista acaba la seua vida als Sudets –d’on han estat expulsats els alemanys-, fent treballs forçats al bosc. Allí coneix un estrany professor de francès i la seua pupil·la Marcela, de qui admira la bellesa de la intel·ligència. En aquest refugi solitari escriu la seua història i aprén la suprema lliçó de la vida, “que l’home vàlid i autèntic és unicament aquell que sap retirar-se i viure en l’anonimat, que sap despullar-se de les falses identitats”.
  Així escrigué Hrabal aquest llibre: en tres setmanes d’estiu en plena repressió després de la primavera de Praga. Publicat clandestinament, el text estava destinat a convertir-se en un emblema de la resistència jocosa del poble txec als avatars dels diferents totalitarismes.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.471

L'últim debat

Títol: Hitch-22. Memorias
Autor: Christopher Hitchens
Editorial Debate
Barcelona, 2011
Traducció de Daniel Rodríguez
511 pàgines


  Publicades poc abans de la seua mort, les Memòries de Christopher Hitchens no defraudaran els seguidors del gran polemista britànic. Era natural, d'altra banda, que algú que ha escrit milers d'articles i ha agafat la ploma, invariablement, cada dia de la seua vida, emprenguera al final una avaluació introspectiva, on la mirada interior no estalvia un repàs als elements més visibles de la seua aventura intel·lectual.
  El pare de Hitchens era comandant de la marina anglesa i sa mare una bella jueva que es va suïcidar a Grècia embolicada en un amor adúlter. L'experiència en l'escola classista del país no deixa marques en el jove Hitch, tot i que la seua màxima alegria, segons confessa, és no haver-hi estat sodomitzat... Es considera membre de l'última generació que va estudiar d'acord amb el "vell estil" de ser anglés. Gràcies a això, és el primer membre de la seua família que va estudiar a la universitat.
  El retrat dels anys juvenils és l'inventari d'una llarga sèries de descobriments inconnexos, que inclouen l'experiència homosexual, l'enlluernament del primer Bob Dylan ("un dels poetes essencials del nostre temps") o la lectura entusiasta del Homentage a Catalunya de George Orwell. Com a culminació de tot això entra en el Partit Laborista i es converteix en un agitador a l'Oxford dels anys 60.
  Aviat, però, la consciència individual es va anar imposant a qualsevol dogma. La invasió de Txecoslovàquia el sorprén a l'Havana, on ja ha tingut ocasió de ser acusat de contrarevolucionari. Orwell feia bé la seua faena. Mentrimentres, però, entra com a crític al New Statesman, la revista esquerrana més prestigiosa al Londres dels anys 70. És el principi de la seua brillant carrera com a periodista.
  Amb els anys, Hitchens es convertirà en ciutadà nordamericà. Escriure la biografia de Jefferson dóna la pauta de l'entusiasme amb què l'autor acull la nova nacionalitat, exactament igual que ho feia en cada estadi de la seua espasmòdica trajectòria ideològica. A partir dels atemptats de l'Onze de Setembre fa un viratge i abandona velles fes. Aviat denunciarà la "imbecilitat moral" de l'esquerra en l'afer d'Iraq, mentre l'extremisme islàmic es convertia en la seua bèstia negra en substitució de les velles andròmines conservadores de rigor. El cas de Salman Rushdie, en aquest sentit, ja l'havia convençut de la perillositat de la religió musulmana.
  Rushdie fou un més de la seua colla brillant d'amics inseparables, on destaca especialment el novel·lista Martin Amis. Les trobades -nocturnes, etíliques, verborreiques- de tots aquests devien ser memorables. Si divideixes el món -com era el cas de Hitch- entre les ments iròniques i les ments literals, has de preparar-te per a tindre molts i incansables enemics, però també companys incondicionals al llarg de la vida.
  Iraq representa, per a bé i per a mal, el final de la trajectòria política de Hitchens. En l a primera guerra del golf es va adonar que preferia ser un "roig favorable a Bush" abans que un "pacifista favorable a Saddam". En la segona ja s'ha convertit en un bel·licista fervorós. L'odi que sent cap als fanàtics musulmans només es pot comparar al que experimenta davant els creients en la fe cristiana. Tota religió és sospitosa d'idiòcia, i d'aquí el seu celebrat assaig God is not good.
  Al final, tot es resol en la meditació d'una frase d'Oscar Wilde: "A map of the world that does not include Utopia is not worth even glancing at, for it leaves out the one country at which Humanity is always landing". Hitch va passar d'adorar aquesta frase a considerar-la l'origen d'innombrables "naufragis i presons". I aquest és el resum més exacte de qui ha estat considerat "l'escriptor polític per excel·lència" i "el millor assagista de la llengua anglesa". Descanse en guerra.

Joan Garí

La importància de les minúscules

Títol: Llibertat
Autor: Jonathan Franzen
Editorial Columna
Barcelona, 2011
812 pàgines

  Diuen que les novel·les grosses són per a l'estiu. Doncs ací n'hi ha una de més de 800 pàgines que és perfecta per a les llargues vesprades caniculars. És llegint una obra com aquesta que t'adones de fins a quin punt el "realisme" ha estat una escola ubèrrima per a tota mena de novel·listes. I això és així fins al punt que "novel·la realista" podria passar perfectament per una redundància. Els americans, en aquest sentit, són bons hereus dels francesos i els russos del segle XIX.
  Es tracta d'una llarga saga familiar on el títol -Freedom- cal entendre'l no en majúscules, sinó en minúscules: els personatges cerquen ser lliures en relació a ells mateixos i als altres, però no poden sinó obeir els seus instints i cauen en els mateixos errors mil vegades. Ser lliure, per als protagonistes, voldria dir no haver de dependre de ningú, però el sexe, l'afecte, els diners o l'ideal (sobretot el sexe) els lliguen i els emboliquen.
  La novel·la resegueix les vides de Walter i Patty, un matrimoni sotmés a les fluctuacions de la vida moderna. Patty, esportista d'elit a la universitat però amb un cor "amb una mena d'indefensió congènita", va ser violada a l'institut i a la universitat es va veure assetjada per Eliza, una noia pertorbada. Els pares de Patty formen la típica família liberal de Nova York. Ella, en realitat, els odia i, de retruc, no té cap interés en la política. Walter, al seu torn, prové d'una família pobra però encara està més polititzat que els seus futurs sogres. És la mena d'americà excèntric que "coneixia el club de Roma, llegia novel·les difícils i sabia apreciar Ígor Stravinski" (i això, als Estats Units, és ser molt, molt excèntric).
  Patty i Walter no es van enamorar immediatament. De fet, Patty li va fer passar al seu futur marit un llarg calvari que es podria anomenar nuviatge. Un tercer en discòrida, Richard -el millor amic de Walter-, és l'objecte de la cobejança amorosa de Patty i, tot i que de moment l'oblida, en el futur tornarà i serà el responsable de la separació de la parella.
  Com és norma en les novel·les realistes, se'ns va il·lustrant amb els avatars del matrimoni i dels seus fills. De fet, el narrador es concentra en Joey, que als 15 anys es va enamorar de Connie -una xica veïna- i se'n va anar a viure amb ella. Mente Joey i Connie aprofundeixen en la seua relació, Patty s'enrotllarà amb Richard, que és un músic faldiller i contracultural. En realitat, Richard odia la música i considera tipus com Bon Dylan "fabricants de xiclets". Per això es dedica, després de cada fracàs, a muntar terrats de fusta. Mentre Patty fa via amb Richard, Walter manté una relació amb la seua secretària, Lalitha. Treballen junts a compte d'un projecte mediambiental descrit tan meticulosament a l'obra que fa bona la teoria segons la qual a tota novel·la llarga li sobren dues-centes pàgines.
  El narrador se serveix d'una suposada autrobiografia de Patty, però sense deixar que parle en primera persona. Tot està mirat des de fora, amb una objectivitat (falsa) immisericorde, com en el vell projecte stendhalià de posar un mirall a la vora d'un camí.
  Al final, el matrimoni de Patty i Walter es reconstrueix i la novel·la té una mena de final feliç. La moralitat de la història sembla continguda en aquesta frase: "L'única cosa que no et poden arrabassar és la llibertat de fer-te malbé la vida de la manera que vulguis". Això està en la pàgina 523 del llibre, quan encara queden moltes peripècies per explicar. La llibertat en minúscules, fet i fet, s'assembla sospitosament a una mena de petita presó. Cada acte d'immaduresa o de frivolitat ens hi mena inexorablement. I en això els nordamericans, com en tantes altres coses, ens porten molta davantera.

Joan Garí

Literatura, música, vida

Títol: Vides desafinades
Autor: Xavier Aliaga
Edicions 62
Barcelona, 2011
252 pàgines

  Una valenciana (Alícia) que viu a Barcelona, un barceloní (Gerard) que se’n va a treballar a València. Eren parella, però ella no vol tornar a València i ell no vol deixar d’anar-hi. Aquest és el primer motor narratiu de Vides desafinades, la novel·la amb què el periodista i escriptor Xavier Aliaga va guanyar l’últim premi Joanot Martorell de l’ajuntament de Gandia.
Després la trama s’anirà embolicant. Gerard, a València, entra en contacte amb Marta i Vicky, que intenten salvar la seua discogràfica independent fitxant el grup Radio Free. La mare de Vicky, sorprenentment, ha agafat una malaltia nefanda a Benidorm, el cau de totes les modernitats i tots els vicis. Vicky vol que el seu nòvio Jordi deixe Barcelona i vaja a viure amb ella a València. I així, amb aquesta cadència humana i urbana, els personatges d’aquest relat van vivint les seues vides contrapuntejades amb les seues músiques, instruments d’un destí que depara a cadascú una via diferent. Quan vindran mal dades, saben que sempre podran engegar l’ipod en mode aleatori i resar perquè no s’escolte aquella cançó de Los Planetas que figura com a cita preliminar de la novel·la:

Y si todo va tan bien,
Y si todo va tan bien,
¿por qué este dolor que siento?

  Aquest llibre va ser una de les novetats més celebrades de la darrera Fira del Llibre de València. I amb raó, caldrà dir-ho. És el text més madur d’Aliaga, el més assaonat i el que més excel·leix literàriament. L’autor hi exhibeix un estil fresc, desimbolt, que no defuig l’argot, els llenguatges grupals o la metàfora sorneguera: unes companyes de treball són “follestibles”; un personatge no pot conciliar el son i fa tombs al llit “com una hamburguesa epilèptica”.
  Aliaga no fa literatura periodística (i això no és un mèrit ni un demèrit: és simplement una constatació). Domina bé la frase llarga, el període que s’encavalla imitant el monòleg dels personatges. Aconseguiex un punt meritori entre el discurs culte i les expressivitats col·loquials, fins i tot sent conscient que no podrà defugir els castellanismes (botellón, perroflauta, puto). Si hi haguera crítics literaris com cal en aquest país els recomanaria que no deixaren d’observar aquest escriptor de raça, però això sonaria massa a una veu clamant en el desert…
  Com en la cançó “Zero”, de Smashing Pumkins, els personatges d’aquest relat sincopat no es reconeixen a l’espill:

My reflection, dirty mirror
There’s no connection to myself

  Alguna cosa del nihilisme de Michel Houellebecq (Gerard el llegeix mentre escolta The Drones i Suicide i malda per recuperar Alícia) travessa aquests joves que viuen sota l’hègira del sexe i l’excés. El propi autor n’és conscient, i ho justifica ja des del títol:

  “Darrere de les existències més convencionals es poden amagar vides desafinades, successos increïbles, punyents, com ara que una sexagenària de poble menut, una vídua d’un entorn rural, puga agafar la sida, la malaltia maleïda”

  No és la vida exactament el que s’hi destil·la, però sí una aproximació a aquesta vida, una mena de mapa de carreteres per a poder circular pels viaranys insospitats de l’existència. I sense oblidar que, com diria el propi   Houellebecq, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.465

La ficció, la realitat, el fracàs i l'inconscient

Títol: Aires de Dylan
Autor: Enrique Vila-Matas
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2012
325 pàgines

Hauríem de llegir aquest llibre atenent a dues claus: per un costat, la reiteració del particular estil d'Enrique Vila-Matas i la seua concepció de la novel·la; per un altre, la fascinació que desperta la figura de Bob Dylan. Tot això, sacsejant-ho en una coctelera, és Aires de Dylan.
  Per als qui no hagen llegit mai un llibre de Vila-Matas caldrà explicar que les seues obres no s'assemblen a les de cap altre autor. Porten l'etiqueta de novel·la, però són en realitat llargs monòlegs on l'argamassa de tot plegat està constituïda per la figura d'un narrador omnipotent, que és i no és l'autor.
  Aires de Dylan, en aquest sentit, suposa un altre pas de rosca en el particular itinerari del nostre escriptor, ara utilitzant la figura del bard de Minnesota com a escusa per a parlar dels seus temes de sempre: la identitat, la relació entre realitat i ficció, la lògica entre les coses.
  Vilnius Lancastre, el protagonista d'aquest llibre, es presenta a Suïssa a participar en un congrés sobre el fracàs. Físicament s'assembla a Bob Dylan (en aquell aimatge dels anys 60 que ja ha esdevingut una icona pop). És fill d'un escriptor plurilingüe de Barcelona que ha mort fa poc. El text que aporta al congrés es diu "Teatro de realidad". Amb aquesta excusa argumental comença el llarg devessall discursiu d'Aires de Dylan. Resulta que el pare de Vilnius també s'assemblava a Dylan, però en concret al Dylan que va participar en la pel·lícula Pat Garret & Billy the Kid. Com Hamlet, Vilnius defensa la memòria del seu pare, i es descobreix una passió torbadora per la seua mare. Talment inspirat per Loquillo, el protagonista es defineix de la següent manera: "ocioso, inestable, geométrico, errabundo, aspirante a ideólogo de la desgana, volátil y siempre ando soltando lastre".
  Aquesta és l'excusa argumental. Una frase de Scott Fitzgerald, d'altra banda, recorre el relat, fins i tot amb el dubte de si és o no de Fitzgerald. Vilnius vol portar un "registro del inconsciente" i a això es dedica el novel·lista, a enregistrar l'inconscient dels personatges meticulosament. L'objectiu de tot plegat és simple: trobar "la verdad de una persona, por lo menos la parte de verdad que puede ser transmitida a través del lenguaje".
  Això connecta amb una altra de les característiques dels llibres de Vila-Matas: la relació entre realitat i ficció. Preguntar sobre això, segons el propi Vila-Matas, és una vulgaritat. Realitat i ficció, als seus llibres, formen una amalgama inextricable, són dues cares d'una mateixa moneda. Per això "tot està relacionat" i la lògica entre les coses és exactament aquella que nosaltres vulguem establir.
  No sé si amb tot això he aconseguit fer alguna llum sobre el text en qüestió. Els llibres de Vila-Matas no es resumeixen bé, ni s'interpreten ni es parafrasegen. Tot just s'han de llegir. I l'admiració o el desconcert que s'hi puguen extraure ja les ha de gestionar cada lector.

Joan Garí