El flux de l'estil dins la memòria

Títol: L'alè, El fred i Un nen
Autor: Thomas Bernhard
Pollença, 2012
El Gall Editor
Traducció de Clara Formosa

  L'any 2008, el segell illenc Edicions del Salobre va iniciar la publicació de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard amb L'origen, en traducció de Clara Formosa Plans. A l'any següent va sorgir el segon volum, El soterrani. Dissortadament, el projecte va quedar inconclòs. A finals de 2012, però, El Gall Editor hi va prendre el relleu i per això han pogut veure la llum els tres títols restants d'aquest fascinador calidoscopi memorialístic.
  En L’origen Bernhard escarbava en l’etapa d’escolarització, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). Com ja vaig escriure, l’escenari primordial de L'origen és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament.
  És la figura de l'avi la que és represa en L'alè. El ressentiment contra els pares esdevé amor i comprensió intel·lectual en braços de l'avi. "El m'havia acceptat -escriu Bernhard- quan tots els altres no m'havien acceptat, ni tan sols la meva pròpia mare, i els avantatjava a tots ells en gairebé tot, en afecte i en amor". Amb aquest avi té l'ocasió d'experimentar una llarga estada a l'hospital, que és el nucli d'aquest tercer volum autobiogràfic. A 18 anys, el jove Thomas es veu col·locat a la "sala de morir" (sic), on els malalts -tots vells, excepte ell- li semblen marionetes. Els metges incubaven unes esperances molt escasses davant el convalescent Bernhard, així que el van situar en la mateixa sala dels altres moribunds. L'experiència corprendrà l'autor, que no havia vist mai morir ningú.
  No cal dir que Thomas Bernhard va sobreviure, almenys suficientment com per a fer literatura després a partir de la vivència colpidora de la "sala de morir". Després, la vida continuarà. En El fred trobarem una nova passera hospitalària, en aquest cas al sanatori per a tuberculosos de Grafenhof. Com un altre Hans Castorp, Bernhard es veu sotmés a la tirania dels dies inacabables dels sanatoris d'alta muntanya. El que hi viu, però, no té res de màgic. El ressentiment segueix covant-se.
  En Un nen, en tot cas, hi ha un retrocés. La mirada se situa ara sobre l'infant de vuit anys que s'exercita sobre la bicicleta Steyr-Waffenrad del seu tutor (que participa en la campanya russa de l'exèrcit de Hitler). De nou Salzburg és l'escenari i, com sempre, l'estil de l'autor -contrafet d'obsessives repeticions, com imitant les giragonses reiterades de la memòria- es converteix en l'autèntic protagonista del relat. No hi busquem, en efecte, una narració a l'ús amb episodis rememorats cordialment. Bernhard es baralla amb el seu passat, protagonitza un combat mortal amb el seu jo més jove i tendre. No es pot esperar eixir indemne d'una lluita així. El que hi sorgirà no serà una amable rememoració contemplativa, sinó un formidable tour de force amb un mateix. 
  En realitat, tot el que escriu Thomas Bernhard s'assembla molt. Dir-ne "autobiografia" només a uns títols a partir del contingut dels episodis que narren és un excés. Tot en Bernhard és vida pròpia, avaluació opinativa. Tot és un flux continu d'un estil prodigiós i sempre recomençat. Com la memòria.

Joan Garí

Més no-res

Títol: Goethe se muere
Autor: Thomas Bernhard
Alianza Editorial
Madrid, 2012
Traducció de Miguel Sáenz
119 pàgines

  Ja que no podem continuar llegint Thomas Bernhard en català, mamprenguem aquesta traducció castellana (solvent i pràctica) de quatre petits relats ara rescatats per Alianza. És el que passa quan no saps alemany -el meu cas: que depens de les taduccions. El que no podem és deixar de llegir Bernhard. Llegir Thomas Bernhard és una cosa que hauríem de fer cada cert temps, com una rutina esportiva que ajuda a desentumir els músculs del pensament. Bernhard és l'escriptor que hauríem volgut ser tots els escriptors, l'estilista implacable disposat a tallar tots els caps. Com vaig escriure a propòsit de L'origen, "en realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible".
  I què és, així, Goethe se muere? Quatre relats curts on l'autor trau a passejar les seues giragonses estilístiques i ho fa en relació a alguns clàssics -Goethe, Montaigne- i a l'entorn de la qüestió de la relació paternofilial. Goethe schtirbt, el relat que obri el volum, és una peculiar ficció que aplega el geni de Weimar al seu llit de mort amb Wittgenstein i amb el propi Bernhard. Sentint-se morir, Goethe demana veure Wittgenstein (que encara no ha nascut, òbviament). Eckermann ("l'idiota d'Eckermann", segons la immortal definició de Jorge Semprún) s'hi oposa, però Goethe no vol veure Eckarmann: vol que acudisca Wittgenstein. I amb això -i amb l'estil- es construeix el relat, on l'autor de Poesia i veritat no acaba agonitzant amb un Mehr Licht (Més llum), sinó amb Mehr nicht (Més no-res). Sempre segons Bernhard, és clar.
  "Montaigne. Un relato" és una aproximació al solitari de Saint Michel que és una autèntica declaració d'amor: "Nunca he tenido un padre y una madre -escriu l'autor-, pero he tenido siempre a mi Montaigne". Com el creador dels Essais, Bernhard és en si la matèria de la seua obra.
  Quant a "Reencuentro", es tracta potser de la millor peça del llibre, la més intensa, la més exasperada. Es tracta d'una llarga diatriba contra el contracte paternofilial, contra la idea mateixa de filiació. Per a l'autor, la descripció d'un diumenge a casa els pares és el més aproximat que hi ha a la crònica de l'infern. "Nuestros padres nos matan", s'exclama sense recança. I després afegeix: "Los padres hacen hijos y procuran por todos los medios aniquilarlos". Així les coses, és lògic que Bernhard rellegisca el mite del pecat original i pose en la diana tot l'entramat judeocristià en què es basa la cultura europea: "Nuestros padres sólo nos hicieron con el único objeto de poder descargar así su culpa sobre nosotros y echarnos la culpa".
  Hi ha ràfegues d'intempestivitat nietzscheana en aquestes pàgines, d'esperit destructivament dionisíac. Però també hi emergeix una estranya llum (és a dir, un estrany no-res). Al final Bernhard ho resoldrà tot -al quart relat, "Ardía"- amb una de les seus característiques invocacions antipatriòtiques: segons ell, Àustria és "el país más odioso y más ridículo del mundo".
  Però la lliçó de Thomas Bernhard és que, on ell diu "Àustria", nosaltres hem de col·locar el nom del nostre veritable país. I no s'hi val a fer trampa.

Joan Garí

El fascinador discurs del ressentiment

Títol: L’origen

Autor: Thomas Bernhard

Edicions del Salobre

Port de Pollença, 2008

110 pàgines

Qualsevol edició d’un llibre de Thomas Bernhard en català és sense dubte un esdeveniment. El millor prosista en alemany del segle XX –descomptant-hi Kafka- bé que s’ho mereix. Edicions del Salobre, però, ha fet una cosa encara millor: ha iniciat, amb L’origen, l’edició sistemàtica de la coneguda pentalogia autobiogràfica d’aquest autor, en una nova demostració de l’arriscada i encertada política de traduccions de les editorials illenques.

L’origen busseja en l’etapa d’escolarització del jove Thomas, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). L’escenari és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament. Sempre preferirà, en tot cas, l’art a l’esport, perquè “qui està a favor de l’esport, té les masses al seu costat, qui està a favor de la cultura, ho deia el meu avi, les té en contra, per això tots els governs estan sempre a favor de l’esport i en contra de la cultura”.

Odia Salzburg perquè és l’origen; pel mateix motiu, arribarà a estimar Nova York. En El malaguanyat (editat en català per Proa) hi ha un bell cant d’amor a la ciutat dels gratacels, la ciutat edificada per a la gent de la seua estirp. Fins allí aniran a raure Glenn Gould, Wertheimer i ell mateix, els tres misantrops incompresos del Mozarteum de Viena: “Nova York és l’única ciutat del món on un intel·lectual respira sense destorb des del moment que la trepitja”. A Nova York es desfà la maledicció de l’origen.

Seguint la lliçó de Montaigne (“adorava Montaigne i aquest amor el comparteixo amb el meu avi”), Bernhard es proclama “rei de la matèria que tracto”. I això ho substancia amb el seu característic estil, fet de repeticions, amb un període elegant, obsessiu i precís, una melopea sinuosa que acarona o agredeix el lector, però no el deixa indiferent. Tot un seguit de sintagmes memorables destinats a edificar el fascinador discurs del ressentiment.

En realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible.

Amb aquests vímets es construeix, sense dubte, un clàssic. Un clàssic de la literatura autobiogràfica –i de la literatura tout court.

El Temps, núm. 1.293