Tot el que és sòlid, però còmic

Títol: El llenyater
Autor: Michał Witkowski
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2013
Traducció de Marta Cedro i Guillem Calaforra
413 pàgines

  Michał Witkowski (Wroclaw, Polònia, 1975) arriba a la nostra cultura precedit per una sòlida fama d’estilista refinat i de gran contador d’històries. Gazeta Wyborcza l’ha definit, per exemple, com “un dels més talentosos escriptors polonesos de la nova generació”. Avesats al fet que de Polònia sovint no ens arribe res més que l’eco somort d’un integrisme catòlic abrandat o una doble suspicàcia antirussa i antialemanya, Witkowski és una agradable ventada d’aire fresc. Al capdavall, ser gai, ser urbà i ser modern pot constituir una triple agressió a cert fons immemorial de l’ànima polonesa. I Witkowski és perfectament conscient d’aquest colp de maça. Es diria, fins i tot, que s’hi deleix, ajudat pel poderós excipient que és l’humor.
  El llenyater és una curiosa història protagonitzada per un narrador que és òbviament l’alter ego de l’autor i un peculiar home dels boscos, definit d’una manera inequívoca: “Ser llenyater no és un ofici, és un estat de la ment”. Robert, el llenyataire en qüestió, guarda a sa casa un petit tresor farmacològic que farà les delícies del seu hoste, alhora que es demostra com l’estranya combinació d’un refinat esperit que llegeix Rilke en original i pren cafè en porcellanes de Korzec del segle XVIII però també està enganxat a les sitcoms i el porno en televisió. Al seu costat, el narrador pensa que podrà trobar un cert ideal fefaentment literari: “Sentir l’olor del foc, de la humitat, de les pedres, del llençol vell que durant molt de temps havia estat tancat dins un cofre. Tallar llenya. No afaitar-se. Marmotejar. Gravar pescadors al port i ser una sensible filòloga polonista”.
  La ironia sarcàstica de Michał Witkowski s’incardina bé en un text de modernitat punxeguda, on es pot formar un còctel inquietant amb llapis USB, gots Duralex i Lorazepam. Al capdavall, el narrador està convençut que per a ser feliç només cal una caseta als boscos i anar contra el nostre temps tal com el descriu Zygmunt Bauman, és a dir, “tenir una identitat sòlida, no tenir pressa i no canviar”.
  El llibre es clou amb un curiós colofó amb què l’editorial subratlla i resumeix alhora la seua aposta, i que mereix reproduir-se ací: “És increïble com un llibre aparentment insubstancial, pel tema, el to, el llenguatge o l’humor que utilitza, pugui tractar temes com la brusca transició del comunisme al capitalisme o la corrupció del poder, sigui quin sigui el règim. Ha estat un plaer publicar aquest llibre ple d’humor per poder riure’ns dels escriptors, els editors, les grans obres literàries, la tecnologia, la màfia i, fins i tot, les mateixes novel·les policíaques”.
  El traductor, Guillem Calaforra –que, en aquesta ocasió ha comptat amb la col·laboració de Marta Cedro- ha dut a terme, amb aquest text, un especial tour de force en el seu combat amb la llengua polonesa (de què fa de cònsol honorari en la nostra literatura). Ja coneixíem, signats per Calaforra, versions molt estimables de clàssics polonesos contemporanis, com ara La ment captiva, de Czeslaw Milosz (PUV, 2005), o especialment la col·lecció de formidables aforismes Pensaments despentinats de Stanisław Jercy Lec (Brosquil, 2003). Més recentment, ens havia ofert també la versió al català de Amb els ulls d’una nena de dotze anys (2012, Riurau editors) les impactants memòries adolescents de la supervivent de l’Holocaust Janina Hescheles.
  Amb El llenyater, Calaforra i Cedro s’han esforçat a adaptar els diversos registres d’un text polonès complex. El resultat, en català, és notòriament satisfactori.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-12-2013

Nota bene: Després de publicada aquesta ressenya al diari Ara, Guillem Calaforra m'ha enviat el següent text, que crec necessari afegir ací:

"Benvolgut Joan,

Moltes gràcies per la ressenya tan positiva sobre el llibre de Witkowski. Per la part que em toca t'estic molt agraït, però hi ha un error gros: tal com apareix a la portada del llibre (em sembla, perquè a nosaltres encara no ens n'ha arribat cap exemplar), la traducció és en primer lloc i completament de Marta. No és que jo haja comptat amb la seua col·laboració, sinó exactament a l'inrevés: és ella qui ha tingut la meua ajuda. El text és íntegrament d'ella, jo m'he limitat a revisar-lo i acarar-lo dues o tres vegades amb l'original. Moltes gràcies, però el mèrit és d'ella. Crec que això s'hauria de fer constar públicament.

 Salutacions,

Guillem Calaforra"

Els estralls d'un temps de vida

Títol: Contrada
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
València, 2013
70 pàgines

  Per què un autor, avui, faria un llibre de sonets? La pregunta, formulada així, admet una ràpida resposta: i per què no? Al capdavall, el sonet, des del dolce stil nuovo fins l'actualitat, no ha deixat de temptar els poetes que han cercat la màxima perfecció estilística als seus versos. Són set-cents anys d'una història de dolor i de rigor, on han excel·lit tants que no m'estranya que Jordi Llavina vulga sumar-s'hi, i això l'honora. Ara com adés, la cotilla formal i el motle rigorós que suposa un sonet constitueixen el més formidable tour de force per a un poeta ambiciós. En la suma de dos quartets i dos tercets, en la deriva majestuosa del decasíl·lab (el vers, no ho oblidem, dels nostres poetes clàssics, amb el torturat Ausiàs Marc al capdavant), Llavina ha cercat una ruta segura cap a la màxima exigència expressiva. I els seus lectors estem ara convidats a la festa.
  Després de La corda del gronxador, Diari d'un setembrista i, especialment,Vetlla, Llavina no necessita demostrar res en el terreny poètic. Aquest darrer llibre, premi Octubre i premi de la Crítica Catalana, ens va mostrar un autor en plena maduresa lírica, i jo el vaig llegir, com un raig, a velocitat d'Euromed, en un trajecte inoblidable (precisament pels versos que llegia) entre Barcelona i València. Des de llavors, des d'aquella rabent lectura absorbent, li devia al Jordi com a  mínim una entrada en aquest blog. I jo sempre pague els meus deutes.
  Contrada són 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:

"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".

  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:

"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"

  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Amb aquests vímets ha fet Jordi Llavina la seua cistella de sonets. Un títol a recordar, un poeta que encara té moltes coses a dir. I nosaltres a llegir, certament.

Joan Garí

  
 

Albertine entra en escena

Títol: A l'ombra de les noies en flor, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2013
Traducció de Josep M. Pinto
382 pp.

  En aquesta segona part de A l'ombra de les noies en flor (titulada "Noms de lloc: el lloc", o com ha preferit versionar més literalment Valèria Gaillard, "Noms de país: el país") retrobem el narrador, que ja coneixem tan bé, viatjant amb la seua àvia a Balbec a passar l'estiu. En aquestes alçades, ja ens podem ben bé convéncer, si encara no hi havíem caigut, que al projecte global de À la recherche se li pot aplicar la mateixa definició que Proust dóna del que és un "bon llibre":

"D'aquesta manera, un home de lletres a qui parlem d'un "bon llibre" nou, ja badalla d'antuvi d'avorriment perquè s'imagina una mena de combinat de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no està fet de la suma de totes les obres mestres anteriors, sinó d'alguna cosa que, el fet d'haver assimilat perfectament aquesta suma, no és suficient per fer trobar, ja que justament és fora d'ella".

  A Balbec (poble imaginari de la costa de Normandia), el narrador i la seua àvia s'hostatgen al Gran Hotel. El director de l'establiment és "una mena de tap de bassa amb la cara i la veu plenes de cicatrius" exclusivament interessat en la situació social dels seus clients. Allí es reuneic una excelsa crema social contemplada de lluny pel poble baix, en una imatge que Proust resol amb la seua formidable capacitat metafòrica:

"I al vespre no sopaven a l'hotel on, com que l'electricitat feia brollar onades de llum en el gran menjador, aquest es convertia en una mena d'immens i meravellós aquari davant la paret de vidre del qual la població obrera de Balbec, els pescadors i també les famílies de petitburgesos, invisibles en l'ombra, s'apinyaven en els vitralls per percebre, lentament balancejada en remolins d'or, la vida luxosa d'aquella gent, tan extraordinària per als pobres com la de peixos i mol·luscs estranys (quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d'aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les en l'aquari i a menjar-se-les)".

  Però al narrador no li interessa el luxe més que a un peix l'aigua on viu i nada, ni tampoc tem cap sobtada i sanguinària revolució. Durant el viatge en tren cap a Balbec i només arribar a l'hotel, ell ha anat fixant-se contínuament en figures i rostres femenins on ha projectat els seus somnis. Al capdavall, no és més que un adolescent (i "l'adolescència és l'únic temps en què hem après alguna cosa") que se sent sol en un medi hostil i només desitja un amor correspost o, en el seu defecte, una aventura apassionada. Mentre això s'esdevé, fa amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove aristòcrata d'idees socialistes, a través del qual coneix el seu oncle, el baró de Charlus. Aquest odia violentament els homes efeminats però, com constata perspicaçment l'àvia, "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". Proust hi segueix construint el seu memorable monument androgin.
  El punt culminant del volum, però, no tardarà a arribar. Per fi hi compareixeran les "noies en flor". El moment és màgic, sensual, decisiu. En l'original:

"Ce jour-là, comme les précédents, Saint-Loup avait été obligé d'aller à Doncières où, en attendant qu'il y rentrât d'une manière définitive, on aurait toujours besoin de lui maintenant jusqu'à la fin de l'après-midi. Je regrettais qu'il ne fût pas à Balbec. J'avais vu descendre de voiture et entrer, les unes dans la salle de danse du Casino, les autres chez le glacier, des jeunes femmes qui, de loin, m'avaient paru ravissantes. J'étais dans une de ces périodes de la jeunesse, dépourvues d'un amour particulier, vacantes, où partout – comme un amoureux la femme dont il est épris – on désire, on cherche, on voit la beauté. Qu'un seul trait réel – le peu qu'on distingue d'une femme vue de loin, ou de dos – nous permette de projeter la Beauté devant nous, nous nous figurons l'avoir reconnue, notre coeur bat, nous pressons le pas, et nous resterons toujours à demi persuadés que c'était elle, pourvu que la femme ait disparu : ce n'est que si nous pouvons la rattraper que nous comprenons notre erreur."

  Que, en la clara i precisa traducció de Josep Maria Pinto, fa així:

"Aquell dia, com els anteriors, en Saint-Loup havia hagut d'anar a Doncières on, mentre esperava haver-hi de tornar de manera definitiva, sempre el necessitarien, ara fins al vespre. Em sabia greu que no fos a Balbec. Havia vist baixar del cotxe i entrar, les unes a la sala de ball del Casino, les altres a la gelateria, unes noies que, de lluny, m'havien semblat encantadores. Jo em trobava en un d'aquells períodes de la joventut, desproveïts d'un amor particular, vacants, on pertot arreu -com un amant, la dona de qui està enamorat- es desitja, es busca, es veu la Bellesa. Només que un sol tret real -el poc que es distingeix d'una dona vista de lluny, o d'esquena- ens permeti projectar la Bellesa davant nostre, ens afigurem haver-la reconeguda, el nostre cor batega, apressem el pas, i restarem sempre mig convençuts que era ella, a condició que la dona hagi desaparegut: solament si la podem atrapar comprendrem el nostre error".

   Són cinc o sis noies diferents de les que havia vist fins llavors a Balbec. Cadascuna era diferent, però totes li semblen belles ("Quoique chacune fût un type absolument différent des autres, elles avaient toutes de la beauté"). Vistes després davant la mar, li recorden, invariablement, "estàtues exposades al sol en una riba de Grècia". Ara el narrador ja pot deixar de sentir-s'hi sol. L'estiu ha passat a tindre un objectiu. Però ell, com una abella davant les flors, hi voletejarà sense decidir-se a quina xuplar. Aviat es fixa especialment, això sí, en una de les noies: Albertine Simonet. La coneixerà en persona, però, no directament, sinó a través d'Elstir, un pintor amic. En Albertine troba atractius que oscil·len del vulgar al sublim, efectes que sovint també provoquen en el narrador la resta de les noies de la colla. A pesar del que ha cregut sentir per la jove Simonet, el protagonista no s'està de picossejar en altres flors. Ara creu estar enamorat de Gisèle, ara d'Andrée, ara de Rosemonde. Al final, però, sempre torna a Albertine. I, tanmateix, una nit que hi intenta un acostament físic decisiu la noia el rebutja. Per a rescabalar-lo d'aquesta frustració, ella li regala un petit llapis d'or.
  Al final, l'estiu s'acaba, Albertine i les noies se'n van de Balbec, i així ho fan també el protagonista i la seua àvia. Les espases han quedat en alt. I encara suren, d'alguna manera, les paraules que hem llegit al principi del volum, a través de les quals Proust reflexiona sobre un dels seus temes predilectes:

"C'est pourquoi la meilleure part de notre mémoire est hors de nous, dans un souffle pluvieux, dans l'odeur de renfermé d'une chambre ou dans l'odeur d'une première flambée, partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné, la dernière réserve du passé, la meilleure, celle qui quand toutes nos larmes semblent taries, sait nous faire pleurer encore".

("La millor part de la nostra memòria és a fora de nosaltres, en una ràfega de pluja, en l'olor de resclosit d'una habitació o en l'olor d'una primera flamarada, pertot on retrobem de nosaltres mateixos allò que la nostra intel·ligència, com que no ho utilitza, havia desdenyat, la darrera reserva del passat, la millor, aquella que, quan totes les llàgrimes semblen exhaurides, encara ens sap fer plorar".)

I així és.

Joan Garí

Després d'assassinada la infància

Títol: El tramvia groc
Autor: Joan F. Mira
Edicions Proa
Barcelona, 2013
333 pàgines

  És usual que un escriptor, a la vellesa, decidisca girar els ulls enrere i fer memòria. Llavors, la seua mirada privilegiarà sense dubte aquest territori un poc inaprehensible –sempre decisiu- que és la infància. És el que acaba de fer Joan F. Mira en El tramvia groc, una evocació d’aquells anys de postguerra (40 i 50) passats en un casalot fred i només aparentment bucòlic al límit meridional del terme municipal de la ciutat de València.
  Al barri de la Torre, davant per davant de la Via Augusta, Mira va créixer covant potser aquest sentiment que ara ha verbalitzat: sentint-se deutor d’innombrables avantpassats, de les nombroses civilitzacions que hi van passar i potser s’hi van establir per a viure com ell abans de la definitiva destrucció de l’Horta de València.
  L’hort familiar, amb els arbres fruiters, i la granja del pare propiciaren un espai on un xaval despert podia anar comprenent la vida en els termes que eren negats o ocults per als habitants del centre de la ciutat. Un tramvia –groc- era l’únic cordó umbilical que lligava aquests dos mons. I Mira, com un Ulisses modern, havia de recórrer la distància que els separava cada dia per a endinsar-se en l’univers piu del saber, per a la crònica detallada del qual ens ha promés un nou text memorialístic.
  Criat entre animals explícitament copulatius, i havent sentit les gallines picossejant la femta a pocs centímeters del cul propi assegut a l’excusat, és obvi que el petit Mira estava en condicions d’avaluar la vida en creixement com un prodigi carnal desproveït de culpa, encara que després, a l’escola i a la parròquia, li inculcaren complexos dilemes morals. Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare.
  Aquestes memòries són selectives com selectiva és tota memòria, però l’estil de l’autor –aquesta majestuosa frase que em recorda algunes impalpables melodies de Bach- sap dotar el fluix narratiu d’un continu eficaç que porta el lector, inadvertidament, cap al terreny que interessa l’autor.
  Les escenes on es recorden les rutines de la granja –el ruïnós negoci patern- o la pobra funcionalitat moderna del casalici familiar (sense aigua corrent ni calefacció) són les més meticuloses i reexides del llibre. Mira relaciona aquest fred i desangelat habitatge amb el “buit afectiu” que ha fonamentat la seua vida madura, perquè si d’alguna cosa ens han convençut Freud i els seus seqüaços és que és en l’infant on cal buscar les arrels dels adults que som.
  I tot al voltant, recorreguda per aquest tramvia umbilical que fendeix la terra i a la vegada la cus, l’Horta que dóna nom a la principal comarca valenciana. L’hel·lènic i fecund conjunt de petits horts que té difícil parangó al món i que la ciutat ha anat assassinant  –en un crim perfecte- fins fer-hi impossible la vida. L’escenari primordial de la infància de Mira, doncs, està ara cobert per una capa de ciment. Tota la vida que hi pot quedar ha de ser necessàriament subterrània –subconscient. Era el moment idoni per a posar la literatura a treballar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.537

Un llibre tristament oportú

Títol: Adéu, RTVV
B. Flors i V. Climent, editors
Publicacions de la Universitat de València
València, 2013
269 pàgines
Poques vegades un text ha resultat més oportú que aquest que ara glossaré. Adéu RTVV era, en realitat, el comiat col·lectiu d’un grapat de periodistes afectats per l’ERO de Canal 9 i Ràdio 9. L’actualitat, però (amb la revocació de l’ERO als tribunals i la subsegüent decisió d’Alberto Fabra de tancar RTVV), ha vingut a precisar l’abast semàntic i la dimensió d’aquest adéu. Ara ja no són uns professionals acomiadant-se del seu lloc de treball, sinó tota una societat la que enarbora un mocador blanc per a fer un últim senyal de dol per la seua televisió pública.
  És curiós, sarcàstic i paradoxal, perquè la Llei de Creació de RTVV posava aquesta com a mostra de la “presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble”. Així ho recordava Adelaida Ferre en un article premonitori (publicat l’any 2009), que ara és el prefaci del recull de contribucions crítiques que constitueixen aquest llibre. Si la consciència emmudeix, si els mitjans públics es desballesten, alguna cosa molt greu està passant. I no serà, tanmateix, perquè no es va llançar el crit d’avís en el moment precís. Feia molt de temps que els sectors més combatius dels professionals de la casa, juntament amb el Comitè d’Empresa, venien fent crides públiques advertint del que estava passant al centre de Burjassot, seu de l’ens RTVV. Gent com Julià Alvaro o Juli Esteve (que l’any 2000 havia publicat La televisió (im)possible. 10 anys d’informatius a Canal 9) havien explicat en tots els fòrums possibles en què s’estava convertint la televisió de tots els valencians.
  Un deute de 1.200 milions d’euros a data d’avui, una plantilla triplicada, uns equips directius successivament esquitxats per sospites de corrupció. No faltava cap actor en aquest drama. El deute era el resultat d’una política econòmica alegre i despreocupada, regada amb cava als anys de bonança. La plantilla s’havia triplicat perquè quan Zaplana va guanyar les eleccions (1995) va arraconar els professionals de l’etapa socialista i va portar la seua pròpia gent, i quan Francsico Camps va ocupar el seu lloc va repetir la mateixa operació. I la corrupció –ah, la corrupció!- va esclatar quan es va destapar tot l’afer Gürtel i es va saber que, quan es va encarregar a Canal 9 cobrir la visita del papa Ratzinger a València l’any 2007, les comissions subsegüents van córrer de mà en mà amb xifres milionàries.
  De tot això es deixa constància en aquest llibre, amb detalls sorprenents, de vegades inversemblants, sempre surrealistes. Un llibre que és un mecanisme per a evacuar la tensió acumulada però també un crit d’auxili i un document per a la història. Tot el que es podia fer malament es va fer malament. I, per no faltar, no hi falta l’autocrítica: “Tots en tenim de responsabilitats –escriuen els editors en el Pròleg-. Els treballadors, també. Durant aquests anys hem sigut còmplices necessaris del desgavell. Sovint hem oblidat que nosaltres havíem de ser els primers garants de la pluralitat I la transparència, que havíem d’exigir als nostres caps (laborals i polítics) el compliment escrupolós dels principis fundacionals de RTVV”.
  Però això no es va fer i ara cada actor del drama haurà d’interrogar-se sobre el seu propi paper. Els qui van callar quan calia parlar, els qui van mirar cap a  un altre costat, els qui hi van col·laborar voluntàriament. Ara ja no té remei. Quan es desballesta un mitjà públic, és la societat en el seu conjunt la que fracassa. És tot un país el qui se’n va, durant molt de temps, a negre…

Joan Garí

Publicar en Ara, 23-11-13

Un gran esdeveniment editorial

Títol: La imatge
Autor: Josep Palacios.
PUV
València, 2013
2 volums

  Hi ha dues clases d’escriptors d’èxit. La primera la conformen aquells que es deixen portar per la suavitat vellutada de l’ona, no naden mai contra el corrent, esperen tranquil·lament l’arribada a port des de la coberta del vaixell. La segona mena segueix un itinerari completament distint; s’aparten de les grans rutes marítimes i cerquen una illa deserta, un illot esquerp on el propi Robinson es moriria de desesperació. L’èxit d’aquests darrers és un èxit interior: tot el que perden en difusió, en presència als aparadors literaris, en faramalla publicitària, ho guanyen en diàleg exclusiu i intens amb ells mateixos.
  Josep Palàcios és d’aquesta segona classe d’escriptors. Tot i que va començar la seua carrera literària pública l’any 1959, amb els versos de Les quatre estacions, feia més de vint anys (des d’AlfaBet, 1989, i amb l’excepció d’Un un, 2009) que vivia reclòs a sa casa, autoeditant-se les seues proses primmirades, i lliurant-les només a aquells privilegiats objecte del seu interés. El Salinger valencià –el Miquel Bauçà de la Ribera del Xúquer-, en efecte, s’ha creat un refugi indestructible on passa el temps pensant en la mort (i meditant un vers de March: “Josep, amic, vostra carn és ja fem”), mentre escriu amb llapis, amb tota la parsimònia necessària, alguns dels aforismes més ferotgement bells de la literatura catalana.
  És el mateix Josep Palàcios que va retratar Josep Pla en la cèlebre visita que el solitari de Llofriu va realizar en 1959 a la casa de Joan Fuster, al carrer de Sant Josep de Sueca. La complicitat de Fuster i Palàcios (JF i JP, en l’obra d’aquest darrer) era antiga i sòlida, i per això l’autor de Devastació serà investit hereu dels béns de Fuster. Pla va trobar els dos companys escoltant Vivaldi, mentre a fora queia una pluja insidiosa. Fuster hi definí el seu jove amic en termes elogiosos: “estudiant, autor d'un llibre de poesies, Les quatre estacions, molt notable”. I Pla, al seu torn, va afegir: “Josep Palàcios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable” (Homenots. 4ª sèrie).
  Amb els anys, però, Palàcios s’encastellà al seu palau del carrer del Pou, molt a prop del carrer de Sant Josep, on l’antiga casa de Fuster és ara un desolat museu sense ànima. Allí ha escrit alguns dels llibres fonamentals per a entendre l’assagisme contemporani en català. I és l’aplec d’aquesta obra secreta el que ara acaba de publicar la Universitat de València sota el títol La imatge (dos volums).
  No exageraré si qualifique l’aparició d’aquesta obra com un autèntic esdeveniment per a la nostra cultura. Palàcios hi recull la seua producció del darrer quart de segle. Llibres d’aforismes com El laberint i les nostres ombres en el mur (que em va lliurar personalment una jornada gloriosa fa molts anys, quan vaig poder compartir la seua solitud) o Cops de daus, poemaris com Una mesura o una nova versió de AlfAbet (aquesta vegada amb la segona A majúscula).
  Alguns d’aquests volums van ser infantats originàriament amb l’acompanyament dels excel·lents dibuixos de Manuel Boix. Dissortadament, l’edició actual no recull aquestes il·lustracions. Quant al contingut, ens trobem davant els temes de meditació habituals de Josep Palàcios: l’ofici literari, la mort, el llenguatge. Al capdavall, aquest escriptor se sent com un ermità o, més concretament, “com un sant, que viu per a un altre món, a fora”. Com el Blanquerna de Llull, ha arribat ja a l’estadi final d’una vida de superació i exigències, allà on s’espera Déu –que naturalment és la Mort però també és el Llenguatge- no amb voluntat d’epifania, sinó tot just de confirmació en convenciments molt pregons. Però no ens enganyem: l’home que ha escrit “Penso fins on sé escriure” cova una voluntat antimetafísica molt evident –i també antipatriòtica. Segons ell, tota la seua obra es podria resumir en els principis de dos dels seus llibres: “Ho he imaginat tot” i “Una catedral buida, neta, sense imatges, i Déu interpretant a l’orgue música de Bach. Jo, l’oficiant del No-res”.
  Amb aquestes bigues ha construït aquest home l’edifici d’una literatura enlluernadora. És el seu èxit invers i interior.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-11-13

Al servei de Sa Majestat

Títol: Una veritat delicada
Autor: John le Carré
Edicions 62
Barcelona, 2013
Trad. de Marc Rubió
383 pàgines

  John le Carré (Anglaterra, 1931) és un autor que no necessita una gran presentació. Des de Call for the Dead (1961), porta més de mig segle escrivint amb constància i pulcritud la seua visió sobre l’espionatge britànic. Havent estat ell mateix un jove espia –com s’ha suggerit, sense que ell ho confirmara o ho negara-, i havent estudiat a Eton College (el viver dels futurs i al·legals servidors de Sa Majestat), és obvi que és una matèria que coneix de primera mà.
  Una veritat delicada, en aquest sentit, ve a afegir-se a una munió de novel·les on es traça l’anatomia –necessàriament patològica- del costat fosc de la política britànica. Al capdavall, el món dels espies sembla un subgènere especialment profitós en la cultura de Gran Bretanya, com si hi haguera alguna cosa intrínsecament british en el fet d’assistir d’etiqueta a una festa amb un micròfon a l’orella mentre es xarrupa educadament un martini. Després, és clar, tot ve a ser més truculent. Perquè aquests personatges que parlen un King’s English primmirat, a la primera copa de calvados, en qualsevol reunió informal, esclataran, com el Toby Bell, en un “A parir panteres tota aquesta merda dels collons!”. I el motor de l’acció començarà a funcionar.
  Toby Bell, en efecte, és només el secretari privat del ministre d’Afers Estrangers. Però mentre ocupa aquest càrrec el ministeri es veu involucrat en una fosca operació –“Vida salvatge”- al penyal de Gibraltar. Bell no n’és informat. Sobre el terreny, qui és comminat a participar-hi és Christopher Probyn, un diplomàtic que no pot rebutjar cap servei a la reina i que hi fa un paper confús i anodí. Passats els anys, Bell i Probyn es trobaran, insospitadament, i es conjuraran per a desemmascarar una operació que no ha estat tan innòcua com els han volgut fer creure.
  El relat s’insereix en el context del llarg naufragi moral propiciat consecutivament pel thatcherisme i el blairisme. És possible que la guerra freda acabés fa molts anys, però l’Estat encara té les seues raons immorals i el Ministeri d’Afers Estrangers escletxes profundes que deixen traspuar una llum malaltissa. Le Carré era l’home indicat per a narrar una història com aquesta. Al capdavall, ell sap convertir la cara B de la política britànica en la cosa emocionant, enigmàtica i podrida fins al moll de l’os que sense dubte és. Tot s’hi podria resumir amb la coneguda màxima de La Rochefoucauld “La hipocresia és l’homenatge que el vici rendeix a la virtut”; però hi ha morts innocents pel mig, i això és un salt qualitatitu.
  No hi falta cap element: ministres amb dret autoconcedit a confondre els interessos públics amb els privats, sinistres mercenaris, soldats obedients però amb tendència a suïcidar-se  -sent esquerrans- amb la mà dreta… I, en l’altre camp, funcionaris amatents i ingenus que creuen que, el servei a Sa Majestat, no pot exigir l’abdicació en indeclinables principis ètics. Per no faltar, no hi falta ni el canemàs d’una ajornada història d’amor entre Toby Bell i la filla de Probyn. Però Bell ja té massa feina provant de salvar la vida després que la seua denúncia s’haja fet pública.
  En el fons, l’estil transparent, clar i net (amb molt bon domini de les el·lipsis i els salts temporals) de John le Carré s’adiu estrayament amb la complexa textura moral de la història que vehicula. ¿Moralitat final? Potser que contra la raó d’Estat es lluita malament i no s’acaba de guanyar mai. I per això totes les veritats, arribats en aquest punt, són especialment delicades.

Joan Garí

 Publicat al diari Ara, 26-10-13

El llibre visual de la crisi

Títol: El último mono
Autor: Xipell
Onada Edicions
Benicarló, 96 pàgines

  L'amic i dibuixant Xipell, autor habitual a les pàgines del periòdic Levante (sobretot en l'edició de Castelló), acaba de publicar un recull d'acudits gràfics molt interessant. Ve a sumar-se, el nou volum, a una llarga sèrie de títols on Joan Montañés ha anat replegant tot allò que corria perill de perdre's en la lectura apressada d'un diari. En aquesta ocasió, però, Xipell ens sorprén amb una línia inèdita, dibuixos més abstractes (que, en alguna mesura, recorden els d'El Roto), i un contingut conceptual allunyat de la peripècia política local i elevable al debat genèric de les idees. Supose que és això el que ha fet pensar a l'autor que tot plegat mereixia ser donat a conéixer al gran públic.
  El propi Montañés Xipell (ja que aquests són el seu primer i segon cognoms) explica al pròleg del llibre que l'al·lusió als micos obeeix al "procés involucionista" que estem vivint. En qualsevol moment, en efecte, esperaríem trobar l'estàtua de la Llibertat destrossada en una platja vulgar, com en aquell film llegendari on Charlton Heston era un astronauta envoltat de ximpanzés. Segons Xipell, les seues imatges tenen més a veure amb les pintures rupestres que amb les emoticones. Tot ens bolca cap al passat, doncs -cap a  un passat mitològic- i és que el resultat del que s'ha vingut anomenant "crisi econòmica" potser no és res més un vast retrocés cap a zones d'humanitat que crèiem haver superat amb l'invent de la penicilina i l'hamburguesa de vedella.

  La Història ha canviat. Ara el drac de Sant Jordi està fabricat a la Xina, el president dels Estats Units és negre però sa casa continua sent blanca, l'autèntica revolució cultural és el "Tot a cent", la Marca España més acreditada és el bou de Soborne (i ja no Osborne), els pobres són tots de classe mitjana i el genuí mur de les lamentacions no pot ser altre que Wall Street. Això és el que ens proposa Xipell amb una textura gairebé aforística, on un text colpidor i inapel·lable s'acompanya amb uns traços vigorosos en blanc i negre, elementals, cantelluts, volgudament rudimentaris. Es diria que el dibuixant no vol que el dibuix interferisca en la lectura del missatge "filosòfic" de l'acudit. Es vol la màxima concentració, la màxima atenció per a un text inapel·lable.
  Per a poder editar aquest llibre, Xipell ha acudit a la plataforma Verkami, com ja va fer també l'editorial 3i4 en el meu cas amb Viatge pel meu país. És un sistema útil, ben pensat, un gran invent. Ha permés que ara els lectors puguen fruir d'un llibre d'acudits gràfics que sentarà un precedent, per la seua qualitat innegable i per la manera que té d'abordar els grans dilemes contemporanis. Senyors de la Crisi, ací tenen, per fi, el seu llibre.

Joan Garí

La imitació de la vida quotidiana

Títol: El dia de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial Meteora
Barcelona, 2013
187 pàgines

  Explicaré, d’entrada, que sóc una mica especial a l’hora de posar-me a llegir contes. Sempre he pensat que un relat curt és un delicat mecanisme de rellotgeria que respon a unes lleis implacablement exigents, la conculcació de les quals fa naufragar sense remissió els millors propòsits. Hi passa, un poc, com amb l’aforisme. L’aforisme –l’ària de la literatura- es resol satisfactòriament amb uns pocs elements i la brevetat –la concisió extrema- sol ser l’excipient necessari de tot plegat.
 No he connectat amb els contes d’Isidre Grau i crec que seria deshonest si ho ocultara. Els seus relats no són de la mena que a mi m’agraden. Naturalment, això només és una opinió, però em paguen per expressar-la –i, els meus fills, bé han de menjar. Per al meu gust, concretament, als contes d’Isidre Grau manca intensitat expressiva –els llasta una verborrea innecessària. També diré, però, que això es podria formular de manera que resultara més afalagador per a l’autor. Cabria assegurar, des d’un altre punt de vista, que Grau té molta habilitat per a replegar el llenguatge col·loquial i que excel·leix, per exemple, imitant el registre verbal de les dones madures amb molta vida viscuda, com en “Ella va dir no” i “Viure sola”. La seua narrativa breu, així, es resol en una imitació de la vida quotidiana en el que aquesta té d’inesgotable, de proteica, de vacil·lant.
  Els personatges de El dia de l’incident són homes i dones madures, si no velles, que posen la vida a la taula de dissecció. La manera de narrar revela un autor amb un ofici prou exercitat, com per exemple en “El mestre de dibuix”, on un treballador de banca prejubilat decideix dedicar-se a la seua autèntica vocació, que és la pintura; el retrobament amb el fill del seu antic professor dóna peu al narrador per a evocar la figura d’aquest, antic oficial de l’exèrcit republicà. Segons Grau, “encara que la vida sol discórrer per camins coneguts, sempre ens arriba l’oportunitat de redescobrir-nos sota una altra claror”. El lector haurà de decidir si aquesta claror li resulta suficientment intensa.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 12-10-13

El relleu de la memòria

Títol: Me llamaba Pikolo
Autors: Jean Samuel/Jean-Marc Dreyfus
Plataforma Editorial
Barcelona, 2009
Trad. d'Horacio Vázquez-Rial
192 pàgines

   En la literatura de l'Holocaust no acabes mai de llegir-ho tot. Quan creus que ja has accedit als testimonis essencials, de sobte es dóna a conéixer un nou text, una nova visió, una darrera acta notarial. Això és el que m'ha passat en relació a un autor tan conegut com Primo Levi. Ja fa anys que es va publicar el llibre de Paul Steinberg Croniques d'ailleurs, on aquest jueu alemany de Berlín (mort a París el 1999), a qui Levi anomena Henri en Si això és un home i en traça un retrat no massa afalagador, explica la seua versió dels esdeveniments a Auschwitz.
  Doncs bé, ara és un altre dels companys de Levi en l'infern polonés, Jean Samuel -Pikolo en les memòries de l'italià- qui ens ha llegat, abans de morir (l'any 2010), el complement exacte de l'inoblidable relat de Levi. La seua és una experiència molt comuna entre els supervivents de la Shoa. Durant 36 anys, després dels fets, va guardar silenci. Amb ocasió d'un lernen (curs de reflexió), però, es va posar a rememorar tot el que havia atresorat, en dolor i memòria, en gairebé quatre dècades de mutisme. Un altre fet decisiu en el desencadenant d'aquesta verbalització pública va ser el suïcidi de Primo Levi, l'any 1987. D'alguna manera, Samuel va sentir que havia d'agafar aquell testimoni.
  Com tants altres de la seua edat i condició, Samuel va ser destinat a Monowitz, la fàbrica d'Auschwitz que no fabricaria mai res. No queda res, ara, de Monowitz, per contrast amb l'excel·lent estat de conservació de les altres parts de l'immens complex concentracionari. Allí va coincidir amb Levi.  Samuel era dels pocs jueus que va sobreviure a la seua expedició, i l'únic dels de la seua família.
  A Monowitz, amb Levi i els altres presos, s'escenifica l'escola de la vida sota l'atenta mirada de la mort. Primo li tradueix Dante (com explica al capítol "El cant d'Ulisses" de Si això és un home). Els versos del vell clàssic es converteixen en la divisa de l'esclau embrutit:

Considerate la vostra semenza
Fatti non foste a viver come bruti
Ma per seguir virtude et conoscenza.

  El propi Samuel, però, passa d'alumne a mestre amb altres presos, amb qui comparteix problemes de matemàtiques. En la lluita heroica contra la deshumanització, tota pedra fa paret. En contrast, tots reben cada dia els petits detalls de la humiliació constant, que de vegades pot consistir, simplement, en un kapo que s'eixuga la mà al damunt d'un presoner. Un home pot fer de drap si no és considerat res millor que un drap.
  Tot passarà, però. Vindrà l'alliberament i vindrà també, a la postguerra, el retrobament amb Primo Levi i fins i tot amb Paul Steinberg. Samuel, però, no tornarà a Auschwitz fins 1995 i no es decidirà a escriure el seu llibre de memòries, en col·laboració amb l'historiador Jean-Marc Dreyfus, fins el 2007. Només li quedaven, llavors, tres anys de vida. Urgia passar el relleu de la memòria i això és el que va fer. Aviat l'Holocaust serà només un pàgina als llibres d'història i cap supervivent podrà ja parlar-nos-en. Llavors, haurem de ser nosaltres els qui ens ocupem a conservar la lliçó sempre viva. Com un dolorós deure moral.

Joan Garí

 

Les coses que es van quedar per dir

Títol: Res no s'oposa a la nit
Autora: Delphine de Vigan
Edicions 62
Barcelona, 2012
Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué
375 pàgines

  Oferir "un taüt de paper i un destí de personatge" a sa mare morta és l'objectiu d'aquest llibre. No es tracta, doncs, d'una obra de ficció, sinó de la rememoració d'una biografia real amb els recursos propis de la narrativa. I sí, és la mena de llibres que m'agraden, així que em vaig endinsar en el seu corrent, a pesar que no em va entusiasmar l'anterior llibre que vaig llegir d'aquesta autora, No i jo. Ara n'he quedat rescabalat, certament. Res no s'oposa a la nit és un llibre emotiu, que sap tocar fibres sense sentimentalismes barats. El suïcidi de Lucile, la mare de la narradora, desencadena una perquisició arrels avall d'una família on els suïcidis han estat deplorablement habituals.
  Lucile es va criar en una família nombrosa al capdamunt de la qual hi havia Georges, antic copartícep del diari col·laboracionista Révolution Nationale. Aquest pare, però, imposa una atmosfera liberal de portes endins, no exempta d'un cert doble fons moral. En els escrits pòstums de Lucile la seua filla descobrirà una suposada violació que va patir a mans paternes, als setze anys. Aquesta revelació obri la porta a l'historial de Georges com a depredador sexual de la seua família. D'una manera o altra, l'episodi degué accelerar o fins i tot desencadenar els problemes psíquics de Lucile. El seu trastorn bipolar la va portar al psiquiàtric en més d'una ocasió. Fins i tot va intentar ser atesa per Jacques Lacan en un episodi rocambolesc que es va saldar amb una bufetada per a la pobra orada. Lacan, vell i impacient -malalt de mort ell mateix-, es negà a atendre aquella histèrica que s'havia presentat cruament a la seua consulta. Bufetejar-la va ser la seua indelicada manera d'explicar-li que no tenia ganes de tractar el seu alifac, que no eren temps ni maneres.
  L'origen de l'escriptura d'aquest llibre, si hem de fer cas a la seua autora, és 1980: en aquesta data Lucile és ingressada per primera vegada en un psiquiàtric. Temps després, a dalt d'un taxi, el conductor pregunta a Delphine de Vigan pel seu ofici. "Escric", li contesta aquesta. "I a què es deu?", retruca el taxista. I és aquesta segona qüestió -"A què es deu?"- el que De Vigan intenta contestar al llarg de les 400 pàgines de Res no s'oposa a la nit. 
  La causa de tot, doncs, és la malaltia de la mare, aquella criatura bellíssima -fou model publicitària en plena infantesa- que encandilava tothom i que va acabar suïcidant-se als 61 anys, farta potser de no reconéixer en l'espill una imatge tolerable d'ella mateixa. La llegenda d'aquesta mare-beutat (la foto de la portada del llibre és la Lucile de jove), sollada pel seu propi pare, alienada i incapaç de tocar amb els peus a terra, serà emotivament evocada en un volum que de per si pot justificar l'obra d'un escriptor.
  Delphine de Vigan, però, és també l'autora de Els dies sense fam, el text on recapitula els seus episodis d'anorèxia sotmesos a l'esbojarrat dictat d'una mare alienada. L'anorèxia serà superada, el suïcidi de la mare serà superat, les altres revelaciosn familiars seran superades, però el que potser no podrà superar mai és la sensació que deixava a l'autora escoltar aquella cançó de Jeannette, ¿Por qué te vas?, que havia escoltat amb sa mare en la pel·lícula de Carlos Saura Cría cuervos:

Bajo la penunbra de un farol
se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir
se dormirán

Junto a las manillas de un reloj
esperarán
todas las horas que quedaron por vivir
esperarán

    Esdevingut himne familiar, el vell tema de José Luis Perales informarà des de ben petita la sensació en l'autora que hi ha vides tan denses, tan farcides de plecs i revoltes, que haurien de ser viscudes per moltes persones alhora. Però la que li ha pertocat en sort és personal i intransferible. I la literatura n'ha eixit beneficiada.

Joan Garí

El destí filosòfic de Catalunya

Títol: Concepte general de la ciència catalana
Autor: Francesc Pujols
Editorial Andana
Vilafranca del Penedès, 2013
400 pàgines

  Francesc Pujols és un autor certament peculiar. Se'n conten massa facècies per a què no se'ns faça simpàtic fins i tot abans d'haver-lo llegit. En un llibre com aquest, però, dóna la mesura exacta de les seues ambicions intel·lectuals i de les peculiaritats de la seua prosa.
  La primera tesi del llibre és que la millor filosofia espanyola és catalana. "Els castellans -diu Pujols- poden ofegar el món amb la literatura que tenen", però en termes filosòfics si se separa d'Espanya la filosofia catalana "la filosofia castellana se queda sense ningú". De fet, "la filosofia és la manifestació principal per no dir única de la ciència catalana". És lògic, doncs, que aquest llibre estiga en gran part monopolitzat per la figura de Ramon Llull i la seua perquisició de la "ciència universal". A Llull, d'alguna manera, el té en extrema consideració a pesar del seu cristianisme. Al capdavall, per a Pujols els cristians "com més raonen més s'aparten de la veritat, com tots els que parteixen de bases falses".
  Després de Llull, un gran buit. Per a tornar a trobar figures estimulants se n'ha d'anar a Ramon Sibiuda, al segle XIV. Aquest savi, traduït per Montaigne, és l'autor d'una Teologia natural. Segons Pujols, la seua aportació rau a haver escrit "una sumpèctica del renaixement, que com totes les obres d'aquella època eren una barreja de realisme modern amb els elements de l'Edat Mitjana".
  Després de Llull i Sibiuda ens trobem amb una llarga decadència. Hem d'esperar al sorgiment de la figura de Joan Lluís Vives, que alternativament és jutjat coma  iniciador de la filosofia catalana moderna o de l'espanyola. Menéndez Pelayo, això sí, assegura que el llatinista valencià s'avança a les tesis de Kant. Pujols el considera un "pensador català" perquè la seua obra conté el vector característic de la filosofia autòctona: "la unió de la raó i la realitat".
  Del segle XVI a principis del XIX ha de fer un bot. Entronca així amb Jaume Balmes. Sobre el seu Criteri, però, no s'està de dir que és "una llògica descriptiva farcida de vulgaritats i barrejada amb lliçons de doctrina cristiana". No li perdona que escriguera en llengua castellana, "la més contrària al geni del nostre pensament".
  El segle XIX l'anomena la "segona època" de la filosofia catalana. És el principi d'una nova etapa de brillantor, on aquesta filosofia destacarà pel seu paper especial en el concert universal. Pujols, de fet, distingeix entre la filosofia septentrional i la meridional. La primera, pròpia del nord de França, Anglaterra i Alemanya, és el "racionalisme més desenfrenat"; la segona, on hi hauria la catalana, "és el realisme més cru". El Nord prefereix les ciències particulars a la "ciència universal que imposa el triomf de la realitat", com fa Catalunya.
  El llibre acaba amb la figura d'Eugeni d'Ors, a qui compara "a la solitud del cim de la muntanya de Randa". Amb personatges com aquest és que Catalunya ha d'acomplir al seua missió al món: la suma del racionalisme septentrional i el realisme meridional. Tot un programa enfebrit, molt de la seua època, que el lector d'avui llegeix amb un punt de suspicàcia, però amb el plaer que suscita una manera de veure les coses certament original.

Joan Garí

El llegat dels totalitarismes

Títol: Contra tota esperança
Autora: Nadejda Mandelstam
Quaderns Crema
Barcelona, 2012
Traducció de Jaume Creus
654 pàgines

Resulta curiós, com a mínim, com s’han avaluat els dos grans totalitarismes del segle XX. Nascuts al caliu de les dues monstruoses personalitats que els van fer possible –Hitler i Stalin-, els recents indicis de “rehabilitació” del segon a la Rússia de Putin indiquen que alguna cosa no hi està funcionant. Al capdavall, s’adduirà que el nazisme va ser, ja en els seus orígens, una pura vesània criminal, mentre que el marxisme fou una rigorosa doctrina econòmica que va proporcionar esperances polítiques a mig món. No seré jo qui negaré les bondats dels escrits de Marx, però la relació entre aquests i el Gulag acaba per presentar-se com una mica inquietadora…
  Podem acceptar que Stalin és la degeneració psicopàtica dels ideals de la revolució d’Octubre. El que es va esdevenir sota la seua bota, però, va induir en les seues víctimes certes amargues conclusions sobre el destí irrevocable de les utopies polítiques més ambicioses. Una d’aquestes víctimes va ser Nadejda Mandelstam.
  Nadejda va ser l’esposa i la viuda del poeta Óssip Mandelstam. Aquest pertanyia a una generació de joves intel·lectuals i escriptors russos que, sorpresos per la revolució, van abraçar inicialment amb més o menys entusiasme els seus ideals alliberadors. Conforme s’anava edificant el lent edifici burocràtic i repressor soviètic, però, aquesta colla selecta –Akhmàtova, Tsvetàieva, Pasternak- es va anar convertint en allò que després s’anomenaria “dissidents”. Eren –serien- la glòria de la literatura russa i, tanmateix, es van veure reduïts a carrejar unes vides penoses, en un tortuós i kafkià exili interior.
  Nadejda Mandelstam ens ha llegat unes memòries essencials, que ara podem llegir en català: Contra tota esperança (Quaderns Crema). Són els records d’una viuda però també el quadern de l’esposa d’un poeta, avesada a memoritzar els seus versos per a salvar-los dels escorcolls, coneixedora dels autors de la literatura coetània i dels seus textos. El retrat que traça dels seus contemporanis no és agradable: amb alguna notable excepció, hi ve a denunciar que la intel·lectualitat russa dels anys 30 no va fer res contra les porgues estalinistes. Com corders a l’entrada de l’escorxador, aquella brillant patuleia d’escriptors, artistes, músics, pintors no es va veure amb coratge de denunciar un règim filisteu que anava degollant-los un a un. Com va escriure Nadejda (que en rus vol dir, per cert “Esperança”) es probable que encara es trobaren, col·lectivament, en l’estadi vaporós en què encara creien reversible una situació ja completament insostenible: “La por i l’esperança estan íntimament entrelligades. Si perdem l’esperança també perdem la por”. El fet cert és que gairebé ningú va alçar un dit per ajudar el seu marit, llevat de Pasternak (entre els dissidents) i Bukharin (entre els encara fidels al poder). Óssip Mandelstam havia escrit un poema on parlava dels “dits gruixuts, com cucs, greixosos” de Stalin. Aquesta breu i potser ingènua composició el perseguiria tota la vida. Per aquesta causa li va ser vetada la publicació de la seua obra i ell mateix va ser enviat a l’exili, lluny de les dotze ciutats més grans del país. Però Óssip i la seua dona ja no podien simular adhesió a un règim que havia destrossat tots els seus ideals de joventut.
  Mandelstam era un home horroritzat per la violència. Posseït per una sensibilitat malaltissa, va dur malament l’exili i hi va acabar morint probablement de tifus en una data indeterminada. La seua dona no el va poder acompanyar en el moment de la mort, ni li va ser lliurat el seu cadàver. Després vindrien Khrusxov, amb la seua denúncia dels crims estalinistes, i Solgenitsin, el primer a donar a conéixer les vivències del gulag. Khrusxov, en el escruixidorament cèlebre XX Congrés del PCUS, havia denunciat obertament els crims de Stalin. Solgenitsin, al seu torn, havia rubricat literàriament i documentalment la nova situació de “desgel” publicant Un dia en la vida d’Ivan Deníssovitx (1962; aparegut tot just dos anys després, en traducció directa del rus al català per part d’August Vidal, en l’editorial Vergara).
  Als anys 60, en aquesta nova conjuntura, Nadejda Mandelstam va veure arribar el seu moment. Es va aplicar llavors a redactar una dels documents més demolidors sobre la misèria moral –i criminal- del totalitarisme. És el testimoni dels vius, però també el dels morts. La certesa que calia, potser, per a aquells que encara vulguen fer distincions entre els crims de cadascun dels dos costats del riu del fanatisme.

Joan Garí

Una versió abreujada d'aquest article es publica avui al diari Ara.

La llegenda del cacic inescrutable

Títol: El banquer
Autora: Núria Cadenes
Edicions de 1984
Barcelona, 2013
237 pàgines

  Fa alguns anys vaig rebre una vesprada la trucada d’una periodista de la revista El Temps.  Es va identificar com Núria Cadenes. Ja la coneixia d’abans: ens havíem saludat a la redacció de la revista (un dels llocs on feia i faig crítica de llibres) i sabia, a més, la seua peculiar història relatada en l’opuscle Cartes de la presó. La Núria, en efecte, va passar alguns anys engarjolada per l’únic delicte de ser independentista (quan encara no estava de moda ser-ho, a Catalunya!). El seu relat té curiosos paral·lelismes amb el de l’Èric Bertran, l’adolescent que va ser jutjat a l’Audiència Nacional per enviar un correu electrònic a una coneguda xarxa de supermercats per a demanar-hi l’etiquetatge en català. La pel·lícula Fènix 11*23, de Joel Joan i Sergi Lara, ens conta visualment aquests fets; és indicatiu, en aquest sentit, que en una de les escenes del film la mare de Núria Cadenes visite la de l’Èric per a aconsellar i consolar la família.
  No us he convocat ací, però, per a parlar de les idees polítiques de la Núria. Aquella trucada, una vesprada de fa més o menys un lustre. La periodista volia que l’acompanyara a la casa de Matilde Reig, situada en un cèntric carrer de Borriana. Matilde Reig va ser la secretària i amant de Joan March, l’ambiciós banquer mallorquí. March va premiar els servicis de la Reig (com se la coneixia a Borriana) deixant-li en herència una mansió fabulosa, d’aires modernistes i interiors sumptuosos, que ara és el Gran Casino de la Caixa Rural. A la Núria li havien encarregat un reportatge sobre la dona i la casa, i així ho va fer. En aquell moment, però, degué nàixer la idea de bastir-hi alguna cosa més. En la figura de March hi havia una novel·la possible. Aquesta novel·la, amb el títol de El banquer, és la que acaba de publicar Cadenes en el segell Edicions de 1984.
  El banquer conta les diferents fases de la vida de Miquel Lluch (March en la ficció), començant per la infància sota l’hègira d’un pare terrible, els inicis en el contraban de tabac (orígens de la seua fabulosa fortuna) o el matrimoni amb una noieta evanescent.
  Cadenes dedica especialment atenció a les dones que van poblar la vida de Lluch/March. Tenint en compte que era un puter expert i constant, ja podem comprendre la idea que degué tenir de l’univers femení. Amb Matilde Reig, però, va trobar una mena d’ànima bessona. En la novel·la, Reig és anomenada Mercè Norai i Borriana hi apareix com Benirana. Potser algun lector es preguntarà per què cal canviar els noms reals de persones i llocs quan se’n fa una novel·la. Al capdavall, preguntar-se i fabular sobre què hi ha de realitat en tota ficció és un dels motors de la curiositat infatigable de tot lector de novel·les: si don Quixot veia gegants en lloc de molins, els lectors a tothora solen fer el procés contrari...
  Destra orquestrant ficcions, Núria Cadenes es demostra com una consumada mestra a l’hora de manejar el llenguatge. El banquer, en aquest sentit, és un edifici lingüístic superbament construït (on els personatges mallorquins parlen versemblantment en mallorquí i els valencians en valencià), articulat en petites estampes formant un calidoscopi on cada color està cisellat a consciència.
  “Tothom té un preu i qui no el té és que no el val”, és la divisa de Miquel Lluch. Aquest banquer de ficció és alhora un personatge odiós però també desperta en nosaltres una tendresa amargant. No hi cerqueu una moralitat en blanc i negre: la complexitat de la literatura ens hi retorna un cacic a l’altura de la seua contradictòria llegenda.


Joan Garí

La mirada interior de Vermeer

Títol: Tot el soroll del món
Autor: Vicenç Llorca
Editorial Columna
Barcelona, 2013
276 pàgines

 
  Francesc Bertran, poeta metafísic, vidu, fa un viatge a la República Dominicana a l'agost de l'any 2002. La mort de la seua dona, deu anys enrere, el va sumir en un silenci prolongat. Ell encara no ho sap, però el viatge, amb les seues virtualitats transformadores, li fornirà els elements necessaris per a passar l'amarga pàgina vital en què s'ha vist detingut.
  Una vegada instal·lat a l'hotel fa les primeres coneixences. Mentrestant, al seu diari, va rememorant la genealogia familiar, arrelada al barri barceloní de Gràcia. En un viatge anterior a Grècia hi havia anotat: "Vivim a mercè de l'atzar dels altres". I ara, aquest atzar, li proporcionarà justament el que més necessitava: una companya amb què tornar-se a il·lusionar.
  "Les úniques dones amb què havia viscut Francesc Bertran durant els darrers deu anys -escriu el narrador- eren les pintades per Vermeer de Delft i Edward Hopper". Bertran, en efecte, viu immers en una mena de bovarisme masculí, que el fa sensible només a les imatges i no als referents reals d'aquestes imatges. Però a l'hotel dominicà coneix Marta, una barcelonina de casa bona -filla d'un empresari tèxtil- que s'ha vist abandonada pel seu marit, amb una filla menuda i sense amics.
  Si Bertran revivia la Laura -la seua esposa morta- en les figures de Vermeer i de Hopper, ara la Marta ve a trencar aquest joc especular. El poeta, que llegia Petrarca abans de conèixer-la, ara enceta directament la Vita Nova de Dante. I sí, és una vida nova el que s'ofereix als seus sentits adormits.
  Amb Marta s'endinsa per l'interior de l'illa. Visiten els Altos de Chavon, on Coppola va rodar -exorcitzant l'esperit de Joseph Conrad- Apocalypse Now. Després passen a Haití, amb El siglo de las luces de Carpentier com a tot salconduit. A poc a poc, el madur poeta ha après que "no cal posar el desig de la felicitat davant de la felicitat del desig". La fusió emocional i física amb Marta és plena, però aviat sorgirà un roc en el camí.
  A Haití, coneixeran la Núria, una catalana que els farà de guia. Amb el canvi de país l'aventura espiritual del viatge es densifica. Mentre es va deixant fascinar per la Núria, Bertran substitueix a poc a poc els seus preats referents imaginaris occidentals -la mirada burgesa de Vermeer- per la dels sensuals artistes criolls. El Nou Món se li apareix, així, com una promesa de sensualitat que fa trontollar el seu amor per Marta.
  De fet, Marta i Núria signifiquen dos itineraris diferents per a Francesc: o refer la seua vida a la tornada a Barcelona o assajar una aventura impossible quedant-se a Haití. Tria Martra, tria Barcelona, tria Vermeer, tria la seguretat i potser un futur avorriment. Mentrimentres, l'huracà Melinda arriba a la zona, i les vacances s'acaben. L'ordre és restituït i Francesc pot continuar amb la seua vida nova lluny de les torbadores seduccions haitianes.
  Amb un estil formalista, ple de referents cultes, Vicenç Llorca ha dut a terme en aquesta obra el report d'un itinerari espiritual. Com era d'esperar en un autor que, abans d'escriure la seua primera novel·la, s'ha exercitat llargament en la prosa i el vers, Tot el soroll del món excel·leix en la recerca de la frase rotunda i perfecta, i en un regust esteticista que, tanmateix, no arriba a embafar.
  Les primeres novel·les són sempre matèria delicada. L'autor hi vol abocar tot un món potser llargament covat, o s'hi enfronta amb l'actitud del qui descobreix el Mediterrani. Vicenç Llorca ha contat el que volia contar i ho ha fet amb un motle formal treballat i equilibrat. Pot estar-ne, doncs, raonablement satisfet.

                                                                                                                                            Joan Garí

De la memòria com a forma de l'amor

Títol: Segona pell
Autora: Flavia Company
Editorial Proa
Barcelona, 2013
147 pàgines

  L'any 1999, Flavia Company va publicar en castellà la novel·la Dame placer, on narrava una intensa relació eròtica entre dues dones. Ara, la mateixa autora ha reescrit el seu text en català, i l'ha presentat amb el títol Segona pell. No conec l'original castellà, però aquesta reelaboració d'ara en la nostra llengua em sembla un artefacte literàriament de molta volada, que pot satisfer el lector més exigent.
  Formalment, la narració es presenta com un llarg monòleg -un informe més o menys rutinari- que la protagonista escenifica a ca la psiquiatra (tot són dones, sí). Allí ens presenta la seua amant, que ja forma part del record -i de la pèrdua. En realitat, aquesta se'ns va apareixent per parts, amb intenses sinècdoques: els pits, els llavis, els cabells, els peus. La protagonista besa i humiteja els peus de la seua amada, com una Magdalena que ret homentage a la seua senyora.
  La consigna entre les amants és clara i expeditiva: ""Dóna'm plaer i et donaré la vida". I això es dediquen, fins que s'esdevé la ruptura. La pèrdua, llavors, activa la memòria. I "la memòria no deixa de ser una forma de l'amor". Abans d'arribar al final, la parella ha forçat els seus límits: s'esbatussen, i fins i tot entra en el joc eròtic una tercera persona (una enigmàtica modista). La intensitat del plaer que s'hi destil·la és paorosa. "S'ha de ser molt forta -confessa la narradora-, molt valenta -i jo no en sóc- per suportar el pes d'una passió autèntica". Aquesta dona, que és la primera persona de la narració, sent que existeix només a través de la mirada i l'amor de l'altra.
  Aquestes intenses pàgines són, també, una lliçó de narrativa. Company excel·leix en l'art de contar una història, verbalitzant una passió, captant l'atenció del lector i obligant-lo a connectar-hi emocionalment. La rica tropologia del text dóna la mesura de la seua qualitat literària, tot i que de vegades la freqüentació de la metàfora vorege l'excés. En la major part dels casos, però, el recurs funciona a la pefecció:

"Els seus pits durs, amples, generosos, com pomes verdes, cruixents, brillants, àcides i dolces alhora. Afamades de la meva boca afamada. Sonores, saboroses, perfectes. De l'arbre de la vida. Jo sentia autèntica adoració per elles. Les agafava amb les mans, sense engrapar-les del tot, i després hi acostava l'orella i em posava a escoltar al pell, fresca com la terra mullada. I això era per a mi la música: una infinitat de sons que només jo podia sentir, que només a mi em regalaria. De l'arbre de la vida, no era lògic que algú altre en volgués menjar?"

  A la consulta de la psiquiatra, tot aquest devessall d'imatges, una tropologia fecunda i barroca, va sorgint de la boca de la narradora com l'aigua d'una font de muntanya. La pacient hi fa servir tota mena d'associacions, barrejant el present i  el passat, els records d'infància i la descripció d'un amor trasbalsador. El resultat és una confessió literària que es llegeix un poc amb l'ànima suspesa d'un fil, esperant i tement el final, empatitzant amb la protagonista d'una història tan torbadorament bella.

Joan Garí

La novel·la de la vida que no s'ha sabut viure

Títol: Animal de records
Autor: Vicent Andrés Estellés
Bromera
Alzira, 2013
267 pàgines

  Animal de records és l'aplec dels tres volums de prosa memorialística que ens va deixar el poeta Vicent Andrés Estellés: Tractat de les maduixes, La parra boja i Quadern de Bonaire. Es tracta d'un conjunt d'evocacions fragmentàries i en diferents temps, una col·lecció de proses impressionistes, postals que rememoren detalls concrets de la vida de l'autor: un familiar, una anècdota d'infància o de joventut, una foto, una aventura extraconjugal. Tot ho garbella la memòria i ho converteix en un puré literari que ara prenem amb delícia, perquè la monomania literària d'Estellés -la seua inabarcable prolixitat- delata un observador atent i àvid del seu voltant.
  L'home que confessa "No he sabut viure. Mai no he sabut viure. No sé viure" està perfectament preparat per a convertir la gran estafa de la vida -"un vast i concretíssim frau", en les seues paraules- en imatges de gran qualitat literària. És un home que s'ha posat a escriure com qui es posa a llaurar, o a posar maons en una obra, o a fer calça: hi ha alguna cosa d'ineluctable en el treball constant d'aquest fill de forners de Burjassot, que llegia Shakespeare durant l'adolescència sota la guerra i que se'n va anar a Madrid a fer-se periodista. Ací té ocasió d'explicar la seua manera de treballar:

  "Sóc un escriptor -confessa- absolutament i deshonestament asistemàtic. Mai no he pogut seguir cap sistema. Em meravellen moltíssim aquests joves que "planifiquen" la seua producció i que saben inserir, encabir els seus productes en aquesta línia o en aquella altra. Em meravellen, em fascinen. Potser per això mai no he estat capaç d'escriure una novel·la, cosa que m'hauria fet molt feliç".

  Tanmateix, Estellés no va necessitar escriure cap novel·la per a emmotlar la vida sencera al seu quadern. Què és la seua obra poètica completa, al capdavall, més que una superba novel·la total, amb les misèries, les esperances, les heroïcitats i les tragèdies del seu poble reunides? En aquest sentit, Animal de records (que pren el nom d'un dels bellíssims poemes de Llibre de meravelles, "Demà serà una cançó"), és un complement perfecte per als seus versos. Segueix el mateix mètode de l'acumulació fragmentària, i hi toca els mateixos temes: la fam, la salut, la por, el fred, el sexe, els grans universals estellesians. I amb els mateixos defectes i els mateixos encerts que en la seua poesia: la improvisació, la descurança, la verborrea i, de sobte, la troballa gloriosa, l'adjectiu exacte, la frase feliç.
  Estellés és probablement tan sincer quan es manifesta religiós per adhesió a unes formes i uns rituals (com una mena d'extensió de la seua personalitat enyoradissa i sentimental) com quan ens revela les seues torbacions sexuals. En aquest sentit, es fa de notar que el poeta és un erotòman consumat, un home devorat per una colossal calentura mental.
  Escriure, fet i fet, apaivaga la seua necessitat d'exorcitzar la soledat:

"Perquè em sembla que, més que d'altra cosa, es tracta d'una amorosa fam de companyia, que intente de crear-me, mentre vaig escrivint, inventant, tractant de crear-me, una companyia la fidelitat de la qual arriba a un cert grau de submissió de totes les potències de l'ànima, no tan sols del cos. Així, amb aquesta companyia, la que em cree, la que m'invente, en escriure, esdevinc l'home feliç, impossibilitat de cap frau. Companyia fidel, la de la lletra escrita, la del paràgraf bastit, vagament arrodonit, la del capítol que m'enllumena, com una llanterna, una cova, la meua íntima cova, d'on crec extraure tresors, tot i que de vegades només són foteses!"

  És tan autèntic tot aquest material com ho degué ser l'ànima del poeta. Un home que evoca la seua relació amb altres grans autors de la nostra cultura -Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Francesc Candel- però que on realment es mostra tal com era és en l'evocació del pa d'abans (d'abans de la guerra), per exemple: "Era un pa daurat, lluminós. Arribava a la nit en la plenitud de les seues facultats". Per a qui ha patit fam, el pa és el material eucarístic -sagrat, aureolat, místic- que mereix una untuosa devoció. Per això, quan ens conta una excursió a Mallorca en Quadern de Bonaire, el record més intens és per al pa amb oli i sal que hi va menjar. A l'Albufera, en una altra ocasió, li parlen de l'arròs amb rata de marjal, que tantes tribulacions va ocasionar a Joan Fuster.
  Es clou aquest llibre triple amb la sensació d'haver assistit a una autèntica lliçó de vida. I s'entén millor, així, perquè Estellés ha arribat amb tanta intensitat al cor de tants lectors anònims arreu dels Països Catalans.

Joan Garí

 

Cap al moviment destituent

Títol: La rebel·lió catalana
Autor: Antonio Baños
Labutxaca
Barcelona, 2013
251 pàgines

  Aquest és probablement, el llibre que faltava sobre el tema ara tan candent de la independència de Catalunya. La singularitat del cas rau, potser, en el fet que el seu autor, el periodista Antonio Baños, és "un català de tota la vida", això és, "amb els quatre avis de fora" (sic). Ara sí que la "Brunete mediàtica" pot començar a tremolar, doncs: no són els de la ceba els qui se sumen al projecte amb entusiasme, sinó gent que, en principi, caldria esperar que se'n mantingueren al marge amb un silenci més o menys expectant.
  En realitat, La rebel·lió catalana és un llibre molt intel·ligent. I ho és, en primer lloc, perquè posa el dret a decidir -pla col·lectiu- en el mateix nivell que el dret a la felicitat -pla individual-, clarament inspirat en la literalitat de la Declaració d'Independència dels Estats Units contra la metròpoli anglesa. És un llibre, en efecte, desenfadat i alegre, que no reclama tant una utopia (un lloc encara no existent) com una eutopia (un bon lloc). Per a l'autor, en efecte, la independència de Catalunya no té cap sentit si no és per a construir una realitat política republicana que vaja molt més enllà de l'actual realitat del Principat dependent i immers en el marasme crític peninsular. Recull, així, unes paraules d'Isaac Rosa en El Diario: "Estoy seguro -deia el novel·lista madrileny- de que la mayoría de catalanes no quiere salir de España: quiere salir de esta España, que no es lo mismo. Pero es que de esta España somos muchos los que queremos salir". Baños recull el guant: "És aquesta una idea -afegeix- que trobo especialment excitant: fer de la República catalana un tema d'orgull i refugi per a totes les forces de l'Espanya rebel que també volen, com nosaltres, fugir de la tronada monarquia".
  Entronca així, conscientment, amb aquella Catalunya-símbol del final del franquisme i la primera Transició, quan les aspiracions nacionals de les altres nacionalitats hispàniques no eren vistes pels demòcrates ibèrics com una amença, sinó com un far que il·luminava el camí correcte. La independència, doncs, com un dels formants d'un "moviment destituent" molt més ampli, que inclou també el 15M, els afectats per les hipoteques o el Sindicato Andaluz de Trabajadores. En la línia, per tant, del "postnacionalisme" que va verbalitzar al seu moment aquest monstre tan simpàtic al barri de Salamanca que es deia Josep Lluís -aquí o a la Xina Popular- Carod Rovira.
  Amb aquests vímets, ja podem imaginar que el text que glossem es dedica, amb un estil desimbolt i fresc, a desemmascarar els tòpics que s'han aixecat contra les aspiracions majoritàries del poble de Catalunya. Per exemple, allò que el "dret a decidir" no pot afectar només els ciutadans del territori català, sinó que ha d'incloure la totalitat del cens electoral espanyol. De seguir aquest peculiar esquema, reflexiona Baños, Amèrica del Nord encara seria una colònia anglesa. I encara existiria, podríem afegir, l'Imperi Austrohongarès, o Iugoslàvia, o l'Imperi Britànic...
  A partir de la coneguda idea de Renan -que ja va explicar apodícticament que "una nació és un plebiscit permanent"-, l'autor ens recorda que, per a ser útil, l'independentisme català s'ha de desempallegar de l'etnicisme i el culturalisme. Més enllà de les certeses més o menys arnades, ha d'aixecar el penó del qüestionament constant, el dubte permanent. Un projecte hamletià que haurà d'enfrontar-se a enemics poderosos, com ara l'Estrella de la Mort. Amb aquest nom identifica l'oligarquia espanyola tradicional, responsable d'alguns dels disbarats més antològics dels últims anys -com ara un AVE que no connecta amb Europa-, i autèntica fàbrica d'independentistes perifèrics...
  Al capdavall, alguns dels motius que s'exhibeixen desacomplexadament en aquest llibre per a la independència de Catalunya són difícilment refutables. "Per poder criticar la cultura catalana sense pietat (quan calgui) sense semblar un traïdor", per exemple. O "Perquè ser català sigui tan avorrit com ser qualsevol altra cosa". Si algun dia la nau arriba a bon port, potser podrem desempolsegar aquest llibre i veure si la realitat s'assembla als nobles ideals que ha generat. I si no, sempre es podrà tornar a començar...

Joan Garí