Notícies del continent desconegut

Títol: No i jo
Autora: Delphine de Vigan
La Butxaca
Barcelona, 2010
Traducció d’Ona Rius Piqué
223 pàgines

L’adolescència és un moment especialment saborós per a la literatura. I és lògic, perquè l’adolescent és un continent misteriós i fascinador, i endinsar-s’hi reporta la satisfacció de trobar matèries primeres de primeríssima qualitat. Des que Salinger, amb El vigilant en el camp de sègol, en va traçar un mapa original i inoblidable, molts autors han volgut deixar la seua empremta en aquest territori, amb millor o pitjor fortuna. Al capdavall, l’adolescència és un invent relativament recent, una categoria que sembla feta a mida per a necessitats modernes relacionades amb aspectes tan diferents com els interessos de la societat de consum, les ordenances educatives o les exigències del mercat de treball. El que ens atrau, en tot cas, d’aquesta edat tan singular és la seua condició de frontera, de cruïlla perpètua. L’adolescent no és un infant però tampoc és un adult (o, si voleu, un “jove”). Ha deixat enrere –però no gaire- els jocs de la infància i assaja, amb les potencialitats d’un cos on de sobte descobreix intimitats torbadores, la simfonia de l’home i la dona complets.
No tothom surt indemne de l’adolescència. N’hi ha que recorre el seu camí ràpidament i brillantment, incorporant-se a l’adultesa com a un vaixell que ens lliura del naufragi. D’altres, però, n’ixen tocats, completament desvalguts, i perllonguen aquest estat de transició fins edats impossibles. En el fons de cada adolescent, d’alguna manera, hi ha un petit cor capaç de l’altruisme més generós però també, a poc que ens descuidem, del més monstruós narcisisme.
Delphine de Vigan, jove autora francesa coneguda pels seus relats de temàtica amorosa, fa en No i jo el retrat de la part positiva del cor adolescent. Inventa una història en què Lou Bertignac, la típica xica de tretze anys reservada i somiadora, coneix una indigent –Nolwenn- a l’estació d’Austerlitz (París). La introspecció de la Lou es correspon també amb una formidable empatia, així que no pararà fins que aconseguirà que els seus pares acullen la sense sostre a sa casa. Contra el “les coses són com són” que esgrimeix el pare, la Lou demostra que “les coses poden ser d’una altra manera”.
Tot va començar amb un treball escolar, en aquest estrany institut de la novel·la que sembla un centre d’elit on els alumnes escolten els professors i… els temen! La Lou fa un treball de classe sobre els indigents i, des d’aquest moment, ja no pot –ja no vol- expulsar la No de la seua vida. La mare l’acull bé: ha perdut un fill, i la nova llogatera ve a tapar aquest forat emocional. La cosa, però, no podia acabar bé, i no hi acaba: la No ix de la vida de la Lou i la seua família tal com ha entrat, tot i que la Lou es troba, com a premi, amb el primer petó del xic que li agrada. I així es clou el llibre.
Efectivament, ho heu endevinat de seguida: el problema de No i jo és que retrata un món adolescent excessivament edulcorat, massa asèptic, dificultosament creïble. Hi falta el component d’imponderable, d’enigma, fins i tot de salvatgia que caracteritza els teenagers. Li’l vaig donar a llegir al meu fill (quinze anys) i me’l va tornar, uns dies després, amb una ganyota. I això és una crítica literària definitiva.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.386