Manual per a conspiradors universals

Títol: El cementiri de Praga
Autor: Umberto Eco
Editorial Rosa dels vents
Barcelona, 2010
Traducció de Carme Arenas
574 pàgines

Vaig llegir al seu moment El nom de la rosa, i supose que em va agradar. Ho he de suposar, perquè la memòria no me n'ha guardat cap registre que ara puga activar. La memòria és una senyora molt puta, ja ho podem ben dir. Jo era jove llavors, El nom de la rosa era la sensació literària del moment i Umberto Eco un autor que coneixia bé, estudiant inquiet com també era. La vaig mamprendre, doncs, i ja està. Després vingué la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud, que es fa realment agradable de veure, i la història quedà fixada.
No havia tornat a llegir res més de l'Eco novel·lista fins que em va caure a les mans El cementiri de Praga. Per algun motiu inaprehensible -el títol, els retalls captats de la trama o què sé jo-, vaig pensar que podia ser una bona oportunitat per a reconciliar-me amb una obra abandonada. El cementeri a què fa al·lusió el llibre, a més, és un lloc peculiar que conec bé, i Praga és el meu amor urbà de tota la vida. Eren massa bons motius com per no donar una oportunitat al savi alessandrí.
La cosa no comença malament. Se'ns presenta Simone Simonini, un piemontés que viu a París. Les primeres pàgines són delicioses: una llarga diatriba contra tot i contra tots: els jueus, els alemanys, els francesos, els piemontesos, els capellans, les dones... El lema de Simonini: "Odi ergo sum". Ací i allà la narració es salpebra amb algunes frases contundents, perfectament redones: "Els homes no fan mai el mal de manera tan completa i entusiasta com quan ho fan per convicció religiosa".
Després de l'obertura, però, la cosa decau. El narrador, que pretén ser minuscient (és a dir, manejant menys informació que el propi lector), s'involucra en un joc d'espills a propòsit de l'autèntica identitat de Simonini, que comparteix amb un tal abat Dalla Piccola. Coneix un tal doctor Froïde (sic), a qui proporcionarà el seu gran vici: la cocaïna. L'austríac li parla de les seues intuïcions a propòsit de la "talking cure". Simonini només pensa que, amb la droga que li està proporcionant, ajudarà a "enverinar un jueu"....
Estimulat per aquest encontre el piemontés es posa a rememorar la seua vida, a veure què pot traure'n en clar. Compareix el seu avi, que li explicava fantasioses històries sobre els jueus, com ara que eren els inductors de totes les sectes anticristianes, incloent-hi els francmaçons i els il·lustrats. A poc a poc, el llibre ens va introduint en l'atmosfera de complot universal de la segona meitat del segle XIX, on els maçons, els jueus, els jesuïtes, els il·lustrats o els comunistes eren aprofitats pels seus enemics per a atribuir-los plans delirants de conquesta del món.
¿Interessant? Relativament -i és la meua impressió, no cal dir-ho. Fa anys que ja no patisc per deixar un llibre -una novel·la- sense haver-lo conclòs. El cementiri de Praga s'ha acabat per a mi a la pàgina 221. No dic que no siga un text ben escrit, amb un meritori treball de construcció narrativa. La força extraordinària de les trenta primeres pàgines no la tornava a trobar, però. I el temps és or. I la vida és curta. En fi...

Joan Garí