El cor salvatge sota la màscara

Títol: Confesiones de una máscara
Autor: Yukio Mishima
Alianza Editorial
Madrid, 2010
Traducció de Rumi Sato i Carlos Rubio
308 pàgines

Res tan japonés com Mishima i, tanmateix, en aquest llibre notòriament autobiogràfic se'ns presenta el tema, tan universal, del despertar a la vida i a la seua condició d'un home homosexual. Mishima hi adopta un to novel·lat per a narrar-nos la peripècia d'un jove japonés, mobilitzat el darrer any de la segona guerra mundial, que des de molt petit sent dos impulsos molt poderosos: fantasies de suïcida i atracció pels mascles del seu mateix sexe. Aquesta doble fascinació la focalitza en la imatge del Sant Sebastià de Guido Reni, de la col·lecció del Palau Rosso de Gènova. Al davant d'aquell cos gloriosament masculí penetrat per les fletxes, el protagonista d'aquest llibre aprén a usar les mans per primera vegada per a alliberar el goig del seu propi cos. En endavant, el vessament de sang i el plaer seran dues coses que hi aniran inextricablement unides.

El que segueix és la crònica de la peripècia vital d'un adolescent que somia amb homes (i se n'enamora), però que no per això deixa de sentir-se atret per les dones. Envers els primers experimenta un desig "dolorós i opressiu, gairebé asfixiant"; envers les segones, una curiositat "artificial" i "fatigosa", però igualment inexorable.
Dos vectors, l'onanisme i les fantasies de suïcida, l'acompanyaran durant els anys d'aprenentatge que precedeixen la seua emancipació. Curiosament, aquest segon element no evita que s'alegre en ser rebutjat -per un diagnòstic mèdic erroni- per l'agònic exèrcit nipó. El seu raonament és que fins i tot la mort el rebutja, així que s'hi sent satisfet. És en aquests mesos que precedeixen el llançament de la bomba atòmica, però, quan la vida del protagonista fa un tomb inquietant. Per començar, experimenta la sensació del seu primer bes, però no és amb un home, sinó amb una amiga de la família. Alhora, viurà una espècie d'història d'amor amb una jove de 18 anys (ell en té 20), Sonoko, germana d'un amic seu. Amb Sonoko, de sobte, es traça un pla exasperadament fantasiós: creu que quan pose els seus llavis sobre els d'ella hi brollaria la seua "normalitat" i la seua vida canviaria per sempre. Però ho fa i no passa res. Sis setmanes després, el 6 d'agost del 1945, els americans deixen caure Little Boy sobre Hiroshima. És llavors, amb la terrible deflagració, que el protagonista s'adona que ha de deixar Sonoko, precisament perquè sent alguna cosa per ella. L'arma nuclear també ha devastat, al seu interior, alguna mena d'esperança inútil, d'emoció fabuladora.
Encara intentarà, però, esbrinar si pot sentir alguna cosa amb una dona. Per a això, accepta la invitació d'un amic per anar amb prostitutes. L'experiència és definitivamenr desoladora.
Més endavant tornarà a veure Sonoko. S'ha casat amb un altre, però és capaç de mantenir amb el seu antic xicot una relació fraternal. Ella representa, per a l'admirador impenitent de Sant Sebastià, "el meu amor a la normalitat, el meu amor per totes les coses espirituals, el meu amor per les coses eternes".
El problema és que aquest transsumpte de Mishima se sap animal, matèric i contingent. Per sota de la màscara que fa servir en societat -i a vegades també davant del seu propi espill- hi ha un cor salvatge bategant, un vampir sense valor per a esdevenir kamikaze. I és així, amb aquestes sensacions, com penetra definitivament en l'edat adulta. Ha nascut un petit monstre. Ha nascut un escriptor.

Joan Garí