22/12/10

Totes les coses de la vida


Títol: Un amor d'en Swann
Autor: Marcel Proust
Viena edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Josep Maria Pinto
302 pàgines


Ara que tot és ràpid, fugisser, instantani, és bonic pensar en el projecte que s'ha traçat Josep Maria Pinto de traduir completa la proustiana À la recherche du temps perdu. La complicitat de l'editorial Viena ens fornirà aquest regal preciós en successius lliuraments. Ambdós -traductor i editorial- van poder comprovar que el projecte interessava el públic quan van posar a la seua disposició el primer fragment d'aquesta obra monumental, Combray. Amb Un amor d'en Swann ja tenim complet el primer volum de la sèrie, Du côté de chez Swann. No cal dir que esperaré amb candeletes les noves entregues. Al capdavall, ningú que haja aprés a nadar en el cabalós riu proustià podrà romandre mai més indiferent a la seua vora. Marcel Proust és el més "literari" dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida. La Recherche és la crònica superba, desmesurada de l'alta societat francesa, però també l'odissea introspectiva de les emocions i les vivències d'un ésser humà tallat a mida d'una personalitat culta, sensible, oberta a les novetats i irreversiblement sentimental.
Un amor d'en Swann és un compendi dels registres i les estratègies proustians, però també una peça autònoma que permet una lectura fora de la seqüència completa. El protagonista és Charles Swann, un jueu convers, bon amic de l'avi del narrador, que s'enamora d'Odette de Crécy. El contrast entre els dos membres de la parella proporciona molt de joc narratiu: Swann és un "príncep de l'elegància", un "diletant de sensacions immaterials" amb una gran cultura i una gran fortuna. Odette és una dona de costums irregulars, una cocotte (el terme que en l'època es reservava per a les femelles de moral lleugera) que no destaca per la intel·ligència però sí per un encant i un atractiu fora mida. Swann se n'encapritxa gràcies a una frase musical (l'andante de la Sonata per a piano i violí de Vinteuil) sentida en les vetlades que comparteix amb Odette a casa dels Verdurin. Però l'enamorament de veritat no vindrà -en el súmmum de l'estetecisme i el tour de force cultural- fins que observarà com la cocotte s'assembla a Sèfora, la filla de Jetró, tal com és retratada als frescos de la Capella Sixtina.
Swann, naturalment, s'enamora d'una imatge ideal, però també d'un cos extraordinàriament dotat per a totes les promeses de la sensualitat. Els amants anomenen, en el primer furor de l'amor, "fer catleia" (faire catleya) a cada ultrança física, en referència a les orquídies que tant agraden a Odette (i al propi Proust). Al principi, doncs, tot són flors i violes, però aviat niuarà en ell una gelosia profunda i malaltissa, producte de les equívoques lleugereses d'ella. Proust converteix la descripció d'aquest procés en l'ocasió formidable per a exposar les seues idees sobre la malaltia de l'amor. Les seues característiques comparacions (que tenen la virtut de dotar d'un vessant figuratiu un aparell sintàctic dens i envitricollat) adquireixen llavors matisos ausiasmarquians: Swann, "com un morfinòman o un tuberculós", "com li passa a un malalt allitat des de fa mesos", "com una malaltia que de sobte es descobreix que és més greu", "com les cèl·lules d'un òrgan ferit", "com un malalt que no pot evitar de provar cada minut de fer el moviment que li és dolorós". El gelós, òbviament, sempre du les de perdre i Swann arriba al seu súmmum de desesperació quan constata fefaentment que Odette ha tingut tracte carnal no només amb altres homes, sinó també amb dones. Una carta anònima acusant la cocotte d'aquestes pràctiques li permetrà estirar del fil, però també serà l'ocasió per al narrador de posar en pràctica la seua més cara divisa: "Totes les coses de la vida que han existit una vegada tendeixen a recrear-se" (Toutes les choses de la vie qui ont existé une fois tendent à se recréer). I hem d'entendre aquesta sentència com un al·lusió biogràfica però també com l'estratègia de funcionament dels mecanismes de la memòria, que tant de joc donen chez Proust (la magdalena sucada en te).
Al final, podríem pensar que Swann i Odette estaven destinats a construir un odi etern i immutable. En realitat, però, acabaran casant-se, com descobrim en el curt relat que tanca el volum, "Noms de lloc: el nom". I el narrador, de retruc, s'enamora perdudament -amb la constància i la desesperada violència exsudades per un amor infantil- de la filla d'ambdós, Gilberte. I tot, fet i fet, continuarà. Que siga aviat.

Joan Garí

3 comentaris:

  1. Mai no oblidaré la passió amb què Jeremy Irons va interpretar el paper de Charles Swann, al si d’una societat de luxe i de luxúria que, d'altra banda, constreny les tendències desenfrenades. Em va agradar molt aquella versió cinematogràfica dels anys vuitanta, encara que no es pot comparar amb la riquesa literària del text de Proust.

    ResponSuprimeix
  2. Tinc un dubte que segurament em podreu resoldre; he intentat buscar una edició "correcteta" del primer llibre de "À la recherche" en les llibreries de València capital. No he trobat en català, així que l'he buscada en castellà. Els dubtes són:
    1.- S'ha de traduir "Durant molt de temps, em vaig gitar d'hora" o "Durant molt de temps em vaig gitar d'hora" (amb coma o sense)???
    2.- L'original l'he trobat a Internet de totes dues maneres, amb coma o sense en l'edició francesa. Com és realment?
    Gràcies.

    ResponSuprimeix
  3. Gràcies, Olga, pel teu record d'una pel·lícula ben interessant (tu et fixes en Jeremy Irons, però jo recorde una encisadora Ornella Mutti...).
    Per a Salva: el primer volum de la "Recherche" l'ha publicat en dues parts en català l'editorial Viena: "Combray" i "Un amor d'en Swann", com explique ací. Això de la coma... No tinc ara davant l'original francés (estic a mil metres en vertical de tota civilització), però jo diria que és sense coma. Quan la va traduir Jaume Vidal Alcover -cite de memòria- la frase feia "Durant molt de temps em vaig colgar dejorn" (era mallorquí i utilitzava la varietat de la llengua que tenia més a mà). Em pense -torne a la memòria, que és una senyora molt sofrida- que Josep Maria Pinto fa: "Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora". En valencià diríem "gitar-nos" i faríem molt bé, perquè és el que fem cada nit. La versió de Pinto em sembla la més neutra. En http://allausz.blogspot.com/2010/01/dhora-dejorn-i-proust.html hi ha alguns comentaris interessants sobre aquest tema. I ja està bé, que és cap d'any (que m'haguera agradat passar llegint Proust amb un got de moscatell a la mà, però els amics no em deixen, una vegada més). Feliç 2011.

    ResponSuprimeix