4/12/10

L'extenuant afany de bellesa


Títol: Un estiu al llac
Autor: Alberto Vigevani
Quaderns Crema
Barcelona, 2009
Traducció d’Anna Casassas
141 pàgines


El despertar als sentits i a les beceroles d’una vida adulta en l’adolescència ha estat abordat sovint per la literatura i pel cinema. No és d’estranyar. Al capdavall, és en aquest moment inaugural on es cencentren algunes de les potencialitats més pures d’una persona i bona cosa de la complexitat inextricable de tota biografia. Per més que s’hi torne, sempre queda alguna cosa que se’ns escapa, una part del misteri global viscut per l’adolescent com un afer que el concerneix de manera intransferible. Amb el temps cada individu aprén que els seus dilemes i els seus somnis i la fatalitat i el goig que semblen regir ambdós vessants biogràfics no li són exclusius de cap manera, ans formen part d’una experiència comuna a tots els éssers humans. Res no li impedirà, però, viure el seu trànsit a la vida adulta com un trasbals que no pot comunicar, una tragèdia suportable davant la qual cal véncer o sucumbir-hi. I això és la matèria primera a partir de la qual un escriptor o un cineasta poden modelar històries convincents on tothom puga sentir-se identificat.
Alberto Vigevani va aconseguir amb Un estiu al llac un relat de molt bella factura a l’entorn de les experiències d’un noi italià –Giacomo- que als catorze anys passa un estiu a Menaggio, a la riba del llac de Como. Naturalment, és l’edat adequada per a què els seus sentits se senten interpel·lats pels motius de sensualitat emanats de l’altre sexe. El seu dilema es plantejarà entre Emilia, la minyona vèneta de la casa, i la mare d’un xiquet anglès –Andrew- amb qui coincideix a la vora del llac. Emilia és una bellesa racial, amb cabells negríssims que desprenen un torbador perfum de terra. La jove mare –sense nom- és el prototipus d’una dona més estilitzada, amb cames llargues, nòrdica, enigmàtica. Giacomo protagonitza una escena equívoca damunt el llit d’Emilia, que es creu en l’obligació de confessar-li, a pesar de la simpatia que li professa, que té xicot. Amb la mare d’Andrew estableix una relació gairebé malaltissa, convertint-la de seguida en una meta inabastable i deletèria. El desig de Giacomo es desplaça de l’objecte autòcton a l’al·lòcton com en una paràbola amb moralitat final, puix que fet i fet tornarà a reunir-se amb els seus companys convençut que no du enlloc “l’extenuant afany d’una bellesa absoluta”.
Precisament l’estiu –l’estiu absolut de la vida, que és la infància- acaba amb l’arribada del pare a la casa. Amb ell retorna l’ordre tradicional, sancionat i tranquil·litzador. Giacomo pot fruir de nou amb la presència dels altres nois i noies de la seua edat, la colla d’amics amb qui escolta la cançó Adiós muchachos, compañeros de mi vida amb la certesa íntima que ha deixat ja enrere l’etapa inadvertidament feliç de la vida i ha d’enfrontar-se sol als tallants de l’adultesa.
Tot això, servit amb una prosa mesurada, sensual, plena de revoltes com una carretera de muntanya per on cal conduir els ulls molt lentament és Un estiu al llac. Un llibre que no conec en l’original italià, perquè que en la versió d’Anna Casassas aconsegueix un to i un nervi literari de molt elevada consideració.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari