El silenci, l'exili, l'astúcia

Títol: Retrat de l'artista adolescent
Autor: James Joyce
Labutxaca, 2010
Traducció de Maria Teresa Vernet
261 pàgines

D'un clàssic, hem d'esperar que es comporte com un clàssic. Per això no ens ha de sorprendre, en llegir aquest Retrat de l'artista adolescent, trobar-hi una història que podria semblar-nos mil vegades contada, i un llenguatge dotat d'un nivell d'exigència més que elevat. L'experiència amb el llenguatge és lògica i insubstituïble; quant a la història, no és que siga un camí sovintejat: és que inaugura un tipus de llibre que, en la centúria posterior, veurem imitat i reproduït fins la sacietat. Del clàssic, com del porc, tot s'aprofita.
No falta de res, en aquest relat d'iniciació. Tractant-se de les vivències d'un jovencell irlandés intern en un col·legi jesuïta, hi ha familiaritats insubstituïbles que ens interroguen col·locant-se en paral·lel a les nostres pròpies vivències (en el meu cas, d'extern en un col·legi salesià en plena Transició). Hi compareixeran -ah, quin aire de família!- els mestres que peguen amb vares de fusta a les mans, els companys primerencs que es "toquen" als urinaris i aquells altres que, com a mètode de reafirmació i de rebel·lia, escriuen grafitis als pupitres, a l'esquena de les estàtues, a tot arreu.
En aquest context, el nostre tendre protagonista de 16 anys -Stephen Dedalus- coneix l'amor amb una prostituta i això li crearà a posteriori un terrible conflicte amb la doctrina religiosa amb què se'l martelleja de manera inclement. Però no hi ha mans: "Necesitava pecar amb un altre ésser de la seva espècie, obligar un altre ésser a pecar amb ell, necessitava exultar amb una dona en el pecat". I després de l'exultació, la penitència.
Durant un temps, Dedalus fins i tot s'imagina posseint una equívoca vocació religiosa. En entrar a la universitat, però, s'esvaeix aquesta dèria. Llavors ja ha comprés que sempre preferirà ser "sacerdot de la imaginació eterna". Mentrimentres, a més, ja són evidents al seu voltant els símptomes de la Renaixença Nacional. Irlanda es desempereseix. A propòsit d'un jesuïta anglés, Stephen fa notar que "la seva llengua sempre serà per a mi una llengua apresa". No participa, però, del furor nacionalista dels seus companys de generació. De fet, hi és àmpliament escèptic, tot i comprendre'n els motius: "Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n'adoptaren una altra. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T'imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deures que ells van contraure? Per què?". I tot això per acabar reblant: "¿Saps què és Irlanda? Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells".
El jove Stephen, que al capdavall s'ha desempallegat del jou de la religió, no pensa caure en el joc de les identitats. "No vull servir -proclama- en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria, com la meva església; i intentaré expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d'art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i per a defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d'usar: el silenci, l'exili i l'astúcia".
Ja estava format, en essència, el jove artista, l'apàtrida substancial, el ciutadà del món (el qui escriu, seguint la fórmula planiana, no pel seu país, sinó contra el seu país). La conseqüència, naturalment, serà la soledat i la incomprensió, però també per a això se sent preparat: "No tinc por d'estar sol ni que em menyspreïn i em posterguin, ni de deixar qualsevol cosa que hagi de deixar. I no tinc por tampoc d'equivocar-me, ni tan sols de caure en un greu error, un error de tota la vida i, tal volta, un error llarg com l'eternitat".
Crec que malfiar-se dels nacionalismes no és mai una errada; crec també, però, que en situacions en què una llengua i una cultura immemorial es troben amenaçades el nacionalisme és l'autoestima necessària que permet empatitzar amb les víctimes del conflicte. Joyce, òbviament, tenia altres metes (per a les quals requeria, alternativament, del silenci i de l'astúcia, però especialment de l'exili); i Irlanda al capdavall, tal vegada sí que era aquella truja vella...
Potser un clàssic, quan és escrit, no es pensa mai que serà un clàssic. James Joyce, però, en formalitzar aquest (auto)retrat, fundava alguna cosa estèticament sòlida. L'Ulysses, d'alguna manera, era en girar la cantonada.

Joan Garí