7/11/10

Fora del Crematori


Títol: Sonderkommando
Autor: Shlomo Venezia
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció al castellà de Manuel Serrat Crespo
224 pàgines


Recorde molt bé la primera vegada que vaig veure el complex concentracionari d'Auschwitz. Com passa amb els llocs que, abans que els conegues, venen precedits per una exhaustiva literatura, per una visualització bigarrada, aquell lloc mític -aquella fita en l'inventari universal de l'horror- existia ja en el meu imaginari molt abans que hi compareguera físicament, un dia de juny de l'any 2005.
Conec uns quants dels camps que els alemanys van disseminar al voltant del seu Reich. El que té Auschwitz de particular, però, és que és el lager més ben conservat. El complex principal està gairebé intacte. Birkenau, d'altra banda (l'anomenat Auschwitz II), situat a pocs quilòmetres de la ciutat que dóna nom a tot plegat (Oswiecim, en polonés), tot i haver estat desmantellat parcialment després de la guerra i comptant amb la tasca destructiva dels alemanys al darrer moment (van volar els crematoris principals), encara conserva el perfil característic del seu perímetre, i els rails que hi penetraven per abocar, des de l'interior de vagons de tren miserables i famèlics, la càrrega dels jueus d'Europa.
Qualsevol que haja visitat aquests llocs no oblidarà mai les tones de cabells amuntegades, els milers d'ulleres, o les maletes on els desgraciats que anaven a la mort sense saber-ho van apuntar els seus noms, pensant a recuperar-les després. Vaig veure un Kafka entre aquells noms, i un Pasternak... Tot Europa va cremar en aquells forns i d'aquesta pèrdua ja no ens hem recuperat mai.
Tot a Auschwitz, però, no van ser instantànies negatives. Vaig tindre la sort de fer-hi un amic. Es tracta de Jarek Mensfelt, que en aquell moment era un dels guies del camp i anys a venir es va convertir en portaveu i cap de relacions públiques del Museu. He dit un amic, però és més que això: en Jarek vaig descobrir, ràpidament, un compatriota. Se'ns ensenya des de petits, en efecte, que la nostra pàtria la forma la gent que comparteix un determinat espai amb nosaltres, una bandera, uns referents simbòlics. Tot això són bajanades. Els autèntics compatriotes els anem descobrint al llarg del temps, l'autèntica pàtria és un territori que hem de construir personalment i íntimament. En Jarek vaig descobrir un polonés atípic, un tipus irònic, políglota, laic i profundament europeu. Algú amb qui jo, un valencià atípic, podia entendre's perfectament. I això vam fer.
Jarek fou el primer a parlar-me de Shlomo Venezia. Aquest jueu grec d'origen italià i amb avantpassats procedents de la diàspora de Sepharad és un personatge clau en el cor de testimonis sobre l'Holocaust. Per raons humanament comprensible, però, havia romàs en silenci durant la major part de la seua vida en llibertat. Per això, supose, no en fa referència Claude Lanzmann al seu imprescindible documental Shoah. No va ser fins 1992 (gairebé mig segle després que es va veure alliberat del malson de l'extermini) que Venezia va parlar públicament de la seua experiència. Aquell mateix any va tornar a Auschwitz per primera vegada. Venezia no en fou un pres qualsevol. Ell va formar part, durant vuit mesos, del trsitament famós Sonderkommando, és a dir, la unitat de jueus encarregada pels nazis de retirar els presoners assassinats a la cambra de gas i portar-los als forns crematoris. D'aquesta faena macabra no se solia eixir viu (cada tres mesos tot el Sonderkommando era eliminat i substituït), però Venezia va tindre sort. Les seues tremendes ganes de viure i un seguit de circumstàncies (com ara no haver participat, involuntàriament, en la rebel·lió del Sonderkommando del 7 d'octubre del 1944, de què per cert hi ha una recreació valuosa en la pel·lícula La zona grisa, de Tim Blake Nelson) van fer que conservara la vida. I ara, en la seua darrera etapa, ha volgut compartir una vivència essencial -immune a la mala bava de qualsevol negacionista- amb tota la humanitat.
Ja sé que s'ha escrit molt -¿massa?- sobre els nazis i la seua Solució Final. Ja sé que sembla que ja ho sabem tot d'aquella tragèdia, i que potser pensem que es tracta de coses que ja no ens concerneixen. Però alguns dels qui ho van viure -com Shlomo Venezia- encara estan entre nosaltres. "No s'ix mai del Crematori", diu Venezia en un moment donat de la la llarga entrevista que constitueix aquest llibre. Doncs llegir el seu testimoni és una manera que tenim d'assegurar-los que el seu infern no va estar en va. Li ho devem, a ell. I a sis milions més d'innocents.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari