30/10/10

Com en els vells bons temps


Títol: La gran marxa
Autor: E. L. Doctorow
Edicions de 1984
Barcelona, 2007
Traducció de Julià de Jòdar
339 pàgines


Heus ací una narració d’ample alè èpic, concebuda, pastada, i resolta com en els vells bons temps. Quan parlem de la crisi de la novel·la, quan abundem en la manca de sentit dels patrons narratius tradicionals en un món on l’antic empirisme s’ha convertit en una epilèpsia pampalluguejant, quan ironitzem sobre tans escriptors que segueixen escrivint com si en els darrers cent anys no haguera passat literàriament res, oblidem potser el plaer cert que s’extreia de les faules dinovesques, la sòlida, pautada i exhaustiva novel·la burgesa. E. L. Doctorow, escriptor nordamericà conegut arreu per obres com Ragtime (1975) –amb una més que correcta adaptació cinematogràfica-, assaja en La gran marxa (The March) una història de sabor tradicional a propòsit de l’expedició del general William Sherman a través de Geòrgia i les dues Carolines, al final de la guerra de Secessió nordamericana.
És difícil no fruir amb pàgines d’una fervorosa intensitat narrativa; empreses a l’estiu, a les vesprades de calitja inclement, em van proporcionar un lenitiu amable i ceguerós, la medecina exacta per a aquest temps zero, aquesta peculiar suspensió general d’activitats anomenada “vacances” i, més concretament, “agost”. Era endinsar-se en la faula i veure la desfilada d’uns personatges que de seguida es convertien en inoblidables. Alguns eren rigorosament històrics; d’altres, productes de la imaginació del novel·lista. Entre els primers, sobresortia la figura del general Sherman, altiu i impertorbable, heroic i foll a parts iguals. Com a contrapunt d’aquest, retrats de secundaris perfectament adients, com ara l’Arly i el Will, dos desertors sudencs que es fan passar per soldats del Nord i van pautant la narració amb la seua odissea còmica de supervivència. En topar-se amb el retratista Josiah Culp (perquè la guerra civil nordamericana va ser la primera àmpliament fotografiada), Will ocuparà el seu lloc i, fent-se passar per ell, acabarà intentant un frustrat atemptat contra Sherman.
Altres tipus van apareixen i desapareixent de la narració, motivant la seguida en la lectura. És el cas del recte i inhumà cirurgià Wrede Sartorius, que protagonitza una breu i desconcertant història d’amor amb la seua infermera Emily (una sudenca que es va afegir com a voluntària a l’exèrcit nordenc). O de Pearl, una negra de pell blanca que es fa també infermera i té l’ocasió de salvar el seu germà (fill legítim del pare que la va engendrar a ella gitant-se amb l’esclava negra que era sa mare). L’encadenament de personatges i de situacions –el gran actiu del llibre- converteix la marxa militar en una cadència narrativa indeturable, que amarra el lector com si hi estigués també present.
El llibre conclou amb la capitulació de Robert E. Lee i el posterior assassinat de Lincoln (al qual assisteix Wrede Sartorius en haver estat assignat per Sherman a Washington al servei del propi president o, més concretament, de la seua neurastènica esposa). Quan n’acabem la lectura, tenim la sensació d’estar encara en ple segle XIX, a la vora d’alguna plantació cremada –el cotó fa una olor dolça i pesada- del vell sud. A alguns això li diuen “novel·la històrica”. Jo li diria, simplement, un exercici vigorós i lúcid de bella anacronia.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari