10/10/10

El perill i la vida sublim


Títol: Juan Belmonte, matador de toros
Autor: Manuel Chaves Nogales
Libros del Asteroide
Barcelona, 2009
343 pàgines


Manuel Chaves Nogales (1897-1944) és un dels grans periodistes espanyols del primer terç del segle XX. El seu estil depurat i precís el va portar a escriure per als principals diaris dels anys 20. Amb la proclamació de la República va arribar a director del diari Ahora, de tendència azañista. Amb la guerra civil es posa al servei de la causa democràtica, però no s'està de retratar els crims comesos als dos bàndols (al volum A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España). Aquesta objectivitat insubornable l'ha convertit, a hores d'ara, en una bandera per a aquells intel·lectuals de dreta que enarboren l'equívoca divisa segons la qual els dos bàndols de la guerra foren equivalents. Aquesta ximpleria emfàtica, no cal dir-ho, no se sosté de cap manera, perquè si bé es van cometre barbaritats tant al territori controlat per la República com al controlat per Franco, en el primer cas es tractava de crims comesos per elements al marge de la legalitat, mentre que en el cas feixista els crims constituïen la legalitat fundadora del nou estat en embrió. No, xicots, no és igual la democràcia que la dictadura, i ja li podeu pegar voltes al nano.
El llibre que ens ocupa ara és considerat l'obra mestra de Chaves Nogales. Publicat en successius lliuraments per la revista Estampa l'any 1935, Juan Belmonte, matador de toros estava concebut com un "folletín-reportaje" però ha acabat sent una de les més extraordinàries biografies publicades en espanyol durant el segle XX. En una llengua i en una literatura on el gènere biogràfic ha estat mirat sempre per damunt dels muscles, Chaves se situa en aquest llibre a l'altura de campions del gènere com poguera ser Josep Pla en la literatura catalana.
No cal evidentment, ser partidari de la tauromàquia per a fruir amb aquestes pàgines. Personalment, professe un odi elaboradament intel·lectual contra tot allò que tinga a veure amb la noció de "festa" relacionada amb bous. No he comprés mai aquells contemporanis que associen la diversió festívola amb l'exposició davant un animal de quatre-cents quilos o -cosa moralment pitjor- amb el maltractament ritual i la mort d'aquest animal aprofitant els elements de superioritat disposats en la cerimònia per a la bèstia humana. Cal abolir els bous, eixò és una evidència, però comportaments com el de la classe política catalana (prohibint les "corridas" en plaça però blindant legalment els correbous) no hi ajuden gens. No és cert que siga més entranyable, més tradicional ni més tolerable el correbou (o bou per la vila, com diem a Borriana) que l'espectacle taurí amb toreros professionals. Tant espantosa és una cerimònia com l'altra. O, si he d'escollir, gairebé em quede amb el torero professional, que considera art el seu ofici (com pot haver art en el canibalisme, en la boxa, en l'assassinat i en general en qualsevol violència sotmesa a una pauta prèviament assajada), i no amb aquesta turba maldestra d'aficionats que persegueixen un bou per carrers asfaltats i no paren fins que l'han humiliat, l'han vexat, l'han encegat, l'han malferit i -sovint- l'han matat. Així és com ho veig.
Què hem d'esperar, doncs, de Juan Belmonte, matador de toros? Un llibre d'una intel·ligència excepcional, on el torero Belmonte és retratat (en primera persona) com un heroi ambigu, algú que mai no està segur del seu ofici ni de la seua vàlua a pesar del seu èxit reiterat i de l'entusiasme que desperta en el públic. Belmonte ens parla del "placer de torear, que tan pocas veces siente de veras el torero", ens detalla sense ambages la ferotgia d'un públic amb exigències i apetències inhumanes i confessa candorosament com sent ell "un torerillo semianalfabeto" se va sentir subjugat pel món de la cultura, que l'admirava incondicionalment. Entre els intel·lectuals que el festejaven, hi havia l'"eximio escritor y extravagante ciudadano" Ramón María del Valle-Inclán (la definició és de Primo de Rivera), que solia mirar-lo de fit a fit i li deia, amb una dicció emfàtica:
-¡Juanito, no te falta más que morir en la plaza!
I Belmonte responia:
-Se hará lo que se pueda, don Ramón.
Aquest torero humil, que es va guanyar a pols la fama i el reconeixement, que estimà les dones tant com les dones l'estimaren, que pensava -a la manera de Buffon- que "l'estil és el torero", es pertorbava íntimament davant d'una frase de D'Annunzio: "El perill és l'eix de la vida sublim". Ell, que va viure tan perillosament, que en una bona temporada podia matar tranquil·lament dos centenars de toros (la qual cosa equivalia a exposar-se a la seua pròpia mort dues-centes vegades en un any!), va acabar amb la seua vida suïcidant-se un dia d'abril del 1962 al seu cortijo de Gómez Cardeña. No va morir a la plaça, doncs, com pretenia Valle Inclán. Va viure, però, com va voler. I Chaves Nogales el va fer literàriament immortal.

Joan Garí

1 comentari:

  1. Aquest no l'he llegit, però el segell ASTEROIDE és una garantia.

    ResponElimina