20/11/10

L'inventari definitiu


Títol: Discordances
Autor: Joan Fuster
Bromera, 2010
323 pàgines

L'obra de Joan Fuster està encara dispersa en les nombroses publicacions periòdiques on va col·laborar. A pesar que Edicions 62 va reprendre l'edició de la seua Obra Completa, de moment només n'hi ha un volum al carrer, i no sembla que se'n vaja a traure cap altre en un termini breu. Per això l'editorial Bromera, dins la seua "Biblioteca Joan Fuster", ve afanyant-se en els darrers anys per recuperar els articles dispersos del solitari de Sueca, o per traduir del castellà les recopil·lacions que ell mateix va portar a impremta en vida. En aquesta línia s'ha d'entendre la publicació de Discordances, que recull la primera tanda dels articles que Fuster va signar a la revista de medicina i humanitats Jano entre el 1977 i el 1980.
La recuperació de l'obra del nostre gran assagista em resulta, no cal dir-ho, un propòsit lloable. El problema, si de cas, rau en les implicacions que s'amunteguen damunt la taula quan l'operació consisteix a replegar i cosir en un sentit unitari allò que fou dispers i ocasional en vida de l'autor. Llegir aquests articles ara -vull dir- és assistir a una operació que no sabem si l'interfecte aprovaria. Implica, d'alguna manera, donar per bo un material que inclou peces redones, ítems per a eixir del pas i també alguns gats (pocs) per llebres. Enric Sòria, el curador del volum, ho reconeix explícitament: "El ritme és prest i brusc. Molt sovint, les afirmacions s'enuncien, però no se sostenen. La concatenació dels arguments s'esfuma i l'autor salta d'un punt a un altre sense donar explicacions -potser ho veu tan clar que no necessita sustentar-ho. La mateixa sintaxi se'n ressent. Fins on jo sé, per primera vegada en tota la seua obra, Fuster fa anacoluts. Tot és més violent i magmàtic".
No es podria expressar amb més precisió (es nota que Sòria és d'escola fusteriana). Efectivament, una de les curiositats d'aquest llibre és comprovar, ras i curt, que l'articulista de premsa no és sempre genial. No es poden escriure un, dos o més articles al dia i edificar permanentment edificis verbals perfectes, sense estelles, impol·luts. I això, el primer a saber-ho, era el propi Fuster. Per això quan feia els seus llibres, seleccionava. Viure és seleccionar permanentment, de fet; i la mort són les Obres Completes (que, com el seu nom indica, són enervantment exhaustives). En un volum anterior d'aquesta Biblioteca, per exemple (Contra Unamuno i tots els altres), l'escriptor aprofita material aparegut en La Vanguardia, Tele/eXprés i Informaciones. Ell mateix és el seu millor antòleg i sap perfectament quan ha estat brillant, quins fragments poden casar en un conjunt superior, quin efecte provocarà en el lector començar una visita al cor de la mística unamuniana amb una frase ja clàssica, punyent i immortal: "Jo m'atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura".
Fuster, és clar, sabia el que es feia. Com tots els autors de fragments, intuïa a la perfecció que les col·leccions, els trossos i mossos de la seua pròpia obra, són un afer delicat. Mort i soterrat, però, només queda espai per a l'inventari. I entengueu-me bé: l'inventari sempre està ben fet. Discordances, al capdavall, és un llibre que no està desproveït del millor Fuster, l'espurna del qual brilla quan menys ho esperaves. I Enric Sòria és un curador espavilat i elegant.
Ara és el moment de confessar que jo vaig conéixer Fuster quan ja era tard, massa tard. M'haguera agradat freqüentar-lo en aquelles mítiques tertúlies del carrer de Sant Josep (on ara regna, per cert, una estranya desolació, la de la Casa-museu que ja no és casa però tampoc no és museu). Ens vam trobar, en canvi, quan ell ja era un PostFuster i, acomplida la mort civil, la mort natural -silenciosa i naturalment incògnita- el festejava. A principis de la dècada dels 90, jo iniciava, amb una tesi de llicenciatura al Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València, un divertit i distret recorregut al voltant de l'anàlisi del llenguatge dels murs (el popular graffiti). Exposat en la tessitura d'haver de presentar la tesina davant les instàncies corresponents, el director de la investigació -Vicent Salvador- va pensar que Joan Fuster seria la persona indicada per a presidir el tribunal. I així és com ens vam trobar, amb alguna anècdota pel mig que ja contaré al seu moment i amb la profunda impressió que aquell home, aquell intel·lectual mític, estava ja tan fora del món com ho podria estar un monjo retirat en un monestir (sense cotxe, sense telèfon, sense interés per l'actualitat: tan enclaustrat com un d'aquells éssers orants que, des d'una paradoxal simpatia aparatosament laica, en el fons tant admirava).
Té el seu d'allò que, tants anys després de tot plegat, m'haja dedicat a la mateixa professió que Fuster. Faig articles per a la premsa (i, com ell mateix, em toca fer-los també en castellà, perquè el migrat panorama periodístic en català em condemnaria a la inanició si volguera mantenir-me heroicament monolingüe), escric assajos -i finalment, per a divertir-me i guanyar algun euret (que tampoc no és pecat), perpetre alguna novel·leta, Déu -o el propi Fuster allà on siga- no m'ho tinga en compte.
Comptat i debatut, he agafat amb molta benvolença aquestes Discordances. M'he vist, de sobte, a mi mateix ja fora del món, amb algun deixeble diligent recopil·lant els meus articles (aquells escrits tocat per la inspiració i l'ofici però també aquells altres fets amb desgana -o amb febre, o amb mal de queixals!-, o sense encert, o simplement de manera insulsa) i he experimentat una estranya sensació. Publique articles en premsa des de fa més de vint anys. Per alguns no vaig cobrar res, altres me'ls han pagat esplèndidament; amb la majoria he anat fent. Com tots els autors fragmentaris, tinc la sensació d'haver anat bastint una visió de les coses que està esmicolada com el mirall espriuà: en fragments petitíssims i recollint, en cadascun, un fragment de l'"autèntica llum". Per això comprenc tan bé Fuster. I em fan gràcia, llegides ara, les seues invectives contra els ecologistes, contra Sòcrates i altres "neuròtics" i contra tots aquells que, en general, prefereixen la Naturalesa a l'aspirina. Eren les seues manies. Tots els articulistes tenim manies. Caldrà esperar a l'inventari suprem, però, per a què algun lector amable les indague i ens hi absolga. Amb una mica de sort...

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari