Tots tenim els nostres fetitxes literaris. El meu és Marcel Proust. He llegit i rellegit
À la recherche du temps perdu
en l’original francés i en diverses traduccions: és un oceà on no vull
deixar de naufragar. No només l’he llegit, però. Des de l’any 2010 vinc
avaluant críticament des de diferents periòdics l’aparició dels volums
en què l’editorial Viena ha dividit els set toms originals. Viena n’ha
publicat ja deu títols, i en falten quatre. Aquests darrers està previst
que isquen abans del desembre del 2022, és a dir, la data en què
s’escaurà el centenari de la mort de Proust. I jo hi seré, com sempre,
per a celebrar-ho.
El traductor d’aquesta versió de la
Recerca
és Josep Maria Pinto. La seua tasca és d’un mèrit superlatiu i
impecable. No m’hi estendré en tot el que ja hi he dit: el lector
interessat podrà trobar totes les meues crítiques d’aquesta magna obra
al blog
Ofici de lector usant-hi el pertinent cercador.
Si
ara escric aquest article és perquè l’editorial Proa ha tingut la feliç
pensada de posar en circulació una altra versió de la
Recerca
en traducció de Valèria Gaillard. Voldria fer notar l’extrem luxe que
suposa per a la nostra cultura comptar amb dues traduccions
in fieri
de la màxima qualitat de l’obra proustiana. Proa ha optat per editar
els volums sencers tal com els va idear el seu autor i ha començat pels
tres primers:
Pel cantó de Swann,
A l’ombra de les noies en flor i
El costat de Guermantes.
La
versió de Valèria Gaillard no és en absolut inferior a la de Pinto.
Tots dos s’han aplicat a una faena gens fàcil (vessar en català
l’inimitable període proustià). Gaillard, segons ens diu, “en un intent
per conservar el ritme de la narració i l’eufonia de la prosa de
Proust”, s’ha aplicat a escoltar la gravació del text (19 cedés)
enregistrada per Éditions Thélème…
El resultat el podrà comprovar el lector ara mateix. Copiaré primer un passatge molt conegut del primer volum de la
Recerca,
la referència a la famosa magdalena desfeta en una tassa de te, que
evoca al narrador els diumenges de la seua infància, quan pujava a
l’habitació de la seua tia Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li
oferia aquell dolç mullat en te o til·la.
El passatge original fa així:
“
Il
y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas
le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand
un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que
j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un
peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle
envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites
Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une
coquille de Saint- Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la
morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes
lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de
madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du
gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait
d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi, isolé,
sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes
de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté
illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une
essence précieuse: ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle
était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”.
Josep Maria Pinto el tradueix així:
“Ja
feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el
drama d’anar-me’n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern,
en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va
proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada
vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a
buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades
magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada
d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per
aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig
dur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un
tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb
molletes de pastisset va tocar el paladar, em vaig estremir, atent a
alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un
plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta
m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus
desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera
l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta
essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me
mediocre, contingent, mortal”.
I Valèria Gaillard, al seu torn, proposa aquesta versió:
“Fa
una pila d’anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama
de ficar-me al llit ja no existia per a mi, quan un dia d’hivern, en
tornar a casa, la meva mare, veient que tenia fred, em va oferir, contra
els meus costums, una mica de te. Primer vaig refusar i, no sé per què,
m’ho vaig repensar. Va manar que anessin a buscar un d’aquells
pastissets curts i rodanxons anomenats petites magdalenes que semblen
emmotllats en la valva ranurada d’una petxina de pelegrí i, aclaparat
per aquell dia ensopit i la perspectiva d’un trist demà, no vaig trigar a
portar maquinalment als llavis una cullerada del te on havia sucat un
bocí de magdalena. Però, en el mateix instant que la glopada barrejada
amb molles del pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir,
atent davant el fenomen extraordinari que experimentava dins meu. Un
plaer deliciós m’havia envaït, aïllat, sense cap motiu aparent. D’un sol
cop havia convertit en indiferents les vicissituds de la vida, en
inofensius els seus desastres, en il·lusòria la seva brevetat, de la
mateixa manera que opera l’amor, omplint-me d’una essència preciosa: més
ben dit, aquella essència no estava en mi, era jo mateix. Havia deixat
de sentir-me mediocre, contingent, mortal”
El lector escollirà,
doncs, la versió que més li agrade. En un terreny més anecdòtic, diré
que Josep Maria Pinto resol la famosa primera frase de l’obra (“
Longtemps je me suis couché de bonne heure”)
de la següent manera: “Durant molt de temps, me’n vaig anar a dormir
d’hora”. I Valèria Gaillard, al seu torn, ho fa així: “Durant anys he
anat a dormir d’hora”.
La cosa té el seu
morbo perquè, dins la tradició de traduccions al català de la
Recerca,
les solucions que s’hi han adoptat han estat molt diverses. Miquel
Llor, per exemple (el primer a fer-ne una versió catalana), va optar per
la següent solució: «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn».
Anys després, el mallorquí Jaume Vidal Alcover ens va oferir una
fórmula molt semblant: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn” [en
castellà, mentrestant, també s’hi oferien solucions vàries: “Mucho
tiempo he estado acostándome temprano” (Pedro Salinas); “Me he acostado
temprano, hace mucho” (Mauro Armiño); “Durante mucho tiempo, me acosté
temprano” (Carlos Manzano)].
No insistiré en la dificultat de
traduir una frase tan col·loquial i tan endimoniadament vulgar com
aquesta. A Llor i –sobretot– a Alcover se’ls va criticar que usaren un
lèxic tan “específic”:
colgar,
dejorn. Aquesta crítica
solia vindre de gent que no ha eixit mai de Barcelona, per a
entendre’ns, perquè a ma casa sempre hem usat el verb
colgar per a indicar l’acte d’entrar al llit i
enjorn en el sentit de
prompte o
aviat.
Els
amants de l’estàndard barceloní, però, ja tenen les seues versions en
voga. Ja no queden excuses per no llegir Proust, en tot cas. I si, una
vegada endinsats en la seua aigua, tot us pareix d’una complexitat
excessiva, no passeu ànsia. Proust pot ser ben bé la vostra Ítaca...
Joan Garí
Publicat en
La Veu, 16-11-2019
