La tardor del patriarca

Títol: Tiempos recios
Autor: Mario Vargas Llosa
Editorial Alfaguara
Barcelona, 2019
353 pàgines

  L’enderrocament del govern democràtic de Jacobo Árbenz, a la Guatemala del 1954, ha sigut una de les espines més fortament clavades en la consciència dels sectors progressistes hispanoamericans en la segona meitat del segle XX. Al capdavall, el crim d’Árbenz només va consistir a idear una Reforma Agrària que repartira entre els indígenes terres improductives, per poder treure’ls del feudalisme i inserir-los dins una economia moderna. Aquesta reforma, però, insistia també a gravar amb impostos la United Fruit Company, la poderosa exportadora de bananes amb capital nordamericà. I això és l’origen d’un dels colps d’estat més injustos d’un segle i d’un continent on el colp d’estat ha sigut considerat sense dubte una de les belles arts.
  Aquest és el motor que permet Mario Vargas Llosa escriure Tiempos recios. Després de La fiesta del Chivo, el volum que va dedicar al sàtrapa dominicà Rafael Leónidas Trujillo, Vargas ha emprès el seu nou text amb una certa voluntat de continuïtat. Al capdavall, Trujillo també va intervindre en la crisi guatemalteca: va finançar el substitut d’Árbenz, el coronel Carlos Castillo, en la seua conspiració criminal. Però els millors padrins de Castillo van ser els Estats Units, et pour cause. En la primera part de Tiempos recios se’ns narra el curiós aplec d’interessos de dos jueus nacionalitzats americans, Edward L. Bernays i Sam Zemurray. El segon era l’amo de la United Fruit i va contractar el primer –que es jactava de ser el creador de les Relacions Públiques modernes- perquè orquestrara una campanya de premsa als Estats Units per advertir de la deriva cap al comunisme de les autoritats guatemalteques.
  En realitat, Jacobo Árbenz no era comunista, sinó simplement un progressista benintencionat. Però això la United Fruit ho sabia. Necessitava la campanya difamatòria, precisament, perquè els USA pogueren intervindre a Guatemala amb l’opinió pública convenientment ensinistrada. I així va ser.
  Tiempos recios, fet i fet, és la crònica novel·lada d’aquell tèrbol episodi. Una altra cosa és si Vargas Llosa, company de viatge dels neoliberals al seu continent, té autoritat moral per evocar ara de manera lacrimògena la deplorable caiguda d’Árbenz. No acabe de tindre clar què ha fet més mal al segle XX, si el comunisme o l’anticomunisme. Sorpresos enmig d’aquesta dialèctica, molts intel·lectuals no sempre han sabut romandre impertèrrits, si no neutrals. Vargas explica ara que la intervenció de la CIA a Guatemala va convéncer un jove Fidel Castro i un jove Ernesto Che Guevara que l’única via possible, enfront de l’abraçada de l’ós americà, era l’abraçada de l’ós soviètic... No sé si Vargas és un clarivident o un cínic...
  Però a un escriptor, vet-ho ací, se l’ha de jutjar per la qualitat de la seua escriptura. Tiempos recios, en aquest sentit, no em sembla una gran novel·la –almenys, no digna de l’autor de Conversación en La Catedral. Vargas continua sent un gran contador d’històries, un relator apte per a tots els públics, però el seu text té una flaire didàctica que desconcerta un poc. Què pretén l’autor? Fer-nos un digest facilet dels esdeveniments a Guatemala o arborar-hi una ficció amb tots els ets i els uts? La pulsió pedagògica, d’alguna manera, elimina la possibilitat de la segona opció, i aquest és el problema.
  Els diàlegs de la novel·la, d’altra banda, són maldestres, sense ni una mica d’elaboració estilística ni cap gràcia en la fidelitat al nivell col·loquial. I les tècniques narratives són les mateixes que va aprendre tot llegint Madame Bovary, quan era jove: estil indirecte lliure, accions paral·leles...
  Potser Vargas Llosa ha arribat en aquest punt en què només desitja fer una narració transparent, apta per a tothom. Però, per això li han donat el Premi Nobel?

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-11-2019

Faula moral peruana

Títol: Cinco esquinas
Autor: Mario Vargas Llosa
Alfaguara
Barcelona, 2016
314 pàgines

A les eleccions generals de l’any 1990, al Perú, el ja celebèrrim novel·lista Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) s’enfrontava a Alberto Fujimori, un enginyer agrònom d’ascendència asiàtica. Contra el que feien creure les primeres enquestes, Fujimori va acabar sortint-se’n: va vèncer-lo en segona volta amb el 60% dels vots. Vargas Llosa, que tenia el suport dels partits tradicionals de centre i de dreta, va viure aquesta derrota com una humiliació, sent com és un home que no està avesat a fracassar en cap dels seus propòsits biogràfics.
  Un quart de segle després d’aquells fets, l’escriptor -quan ja era premi Nobel- va ordir la trama d’un relat ambientat a la Lima sota l’imperi de Fujimori. Si llavors els moviments Sendero Luminoso i Túpac Amaru projectaven la sanguinària amenaça del terrorisme sobre la societat peruana, el fujimorisme hi responia amb mà dura i les dubtoses arts politicopolicials de Vladimiro Montesinos, àlies el Doctor, l’home que manejava tots els fils de la guerra bruta del règim contra l’oposició. És evident que Montesinos va col·laborar sinistrament en la desfeta de Vargas Llosa, i per això resulta natural que l’autor de La ciudad y los perros (1963) el faça aparèixer en la seua última narració transparentat rere el seu pseudònim més conegut
  Cinco esquinas, ara ja ho podem revelar, és de fet una curiosa història de moralitat ambigua a l’entorn d’un afer periodístic en aquells anys de plom. Enrique Cárdenas, un respectat empresari de la capital, és víctima d’un xantatge. Rolando Garro, director de la revista Destapes (una miserable capçalera del periodisme groc local), vol que l’empresari hi invertisca per afavorir la respectabilitat de la publicació, amenaçant-lo amb unes compromeses fotografies de la participació de Cárdenas en una tèrbola orgia. Com que aquest s’hi nega, Destapes revela les imatges en qüestió, amb tot luxe de detalls, descobrint la part més fosca de Cárdenas: “Magnate colato haciendo chucherías” (és a dir, traduint del peruà, “Magnat nu [enganxat] fent porcades”). 
  Paral·lelament, la dona de l’empresari, Marisa, té un afer lèsbic amb la seua millor amiga. Una escena intensament eròtica entre elles obre precisament el relat. Amb la paciència dels vells rellotgers, Vargas Llosa va organitzant la seua novel·la. Sap on va cada peça i pot ser tan magistral com calga. Naturalment, els qui han cavalcat dracs, si ara els sorprenem a cavall d’un vulgar pura sang ens semblen menys audaços, però en realitat això és injust. No podem, cada vegada que Vargas no escriu un llibre com Conversación en la catedral (1969), acusar-lo de falta d’ambició, de viure de rendes. En volums com el citat, el peruà volia rivalitzar amb Déu -segons confessió pròpia-. En un combat així, s’abandona el camp de batalla exhaust, molt debilitat, totalment desproveït de forces. I, en definitiva, quantes obres mestres admet una vida d’escriptura, per llarga que siga? 
  És per això que s’ha de jutjar Cinco esquinas sense comparar. És una novel·la molt ben construïda, amb un domini del llenguatge notable, atent al motle clàssic (estil indirecte lliure, escenes paral·leles) que Vargas va aprendre fa molts anys de Gustave Flaubert, el gran mestre de tots els contadors d’històries. Una cosa diferent és quin és el sentit d’aquesta faula. Els protagonistes de classe alta se’n surten molt bé, de tots els tràngols; els de classe baixa només hi tenen dues vies: la mort (o el seu equivalent, la reclusió perpètua) o la redempció. Aquesta segona via és la que escull Julieta Leguizamón, la successora de Garro en Destapes. Traint el Doctor, desemmascarant la seua xarxa de corrupció, blanqueja una vida professional abjecta, demostrant potser que un periodista de raça (ni que siga un periodista groc) sempre acaba ensenyant l’esperó.
  Diu Iñaki Uriarte, al seu diari: “Vargas Llosa podria haver-se dedicat a qualsevol altra cosa i sempre hauria arribat molt amunt”. L’afirmació és ben exacta, però si haguera guanyat les eleccions del 1990 potser hi hauria hagut un polític mediocre més i s’hauria perdut un bon escriptor.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-4-2016

Carn i esperit contra la frivolitat global

Títol: La civilización del espectáculo
Autor: Mario Vargas Llosa
Editorial Alfaguara
Madrid, 2012
227 pàgines

  Heus ací un llibre contra la frivolitat, contra la banalització operada en el terreny de la cultura en els darrers anys. I què cal entendre per frivolitat?, es pregunta l'autor. I per a respondre's escull un passatge d'un dels seus llibres preferits, el Tirant lo Blanc. És l'episodi en què l'esposa de Guillem de Vàroic bufeteja el seu fill -acabat de nàixer- per a què plore per la partida de son pare cap a Jerusalem. "Eso es la frivolidad -rebla Vargas Llosa-, una manera de entender el mundo, la vida, según la cual todo es apariencia, es decir teatro, es decir juego y diversión".
  És això exactament el que ha passat en l'àmbit de la cultura. L'apariència, el teatre, el joc i la diversió s'hi han ensenyorit. Han fet callar l'intel·lectual i, en el seu lloc, han posat una barreja de clown, presentador de televisió i showman perpetu. Res més oportú que un llibre on algú tan autoritzat com el premi Nobel llance un crit d'alerta a propòsit d'aquesta -irreversible?- situació.
  Vargas és un novel·lista gegantí. Quan assaja, però, prescindeix del seu magnífic estil literari i hi dedica, dissortadament, una prosa més rutinària, efectiva però desproveïda de l'encant narratiu habitual en ell. Confessaré que m'irrita sovint quan pontifica a la seua trona en favor de despietades teories neoliberals. I, tanmateix, és difícil no estar-hi d'acord quan entona una elegia activa en favor de l'alta cultura.Ara resulta, per exemple, que el paper abans reservat a científics, compositors i filòsofs es dedica avui a esbombar les "creacions" dels nou gurus: els chefs i els modists. La cuina i la moda han substituït, així, l'antic paper reservat a la música clàssica o la literatura. Per no parlar, òbviament, del futbol, aquesta metàstasi que no para d'envair i intoxicar el cos social i que Vargas no pot menys que qualificar de "regresión del individuo a su condición de parte de la tribu".
  La banalització i la frivolització de la cultura -el "divertim-nos fins a morir" de Neil Postman- té, segons Vargas, dos corol·laris insospitats. Per un costat, hi ha la desaparició de l'erotisme de l'escena pública. De l'altre, la pèrdua de terreny de les grans religions (especialment la catòlica) en favor de tota classe de sectes. Poden semblar dues elegies contradictòries -i probablement ho són, però només aparentment. La frivolització, que ho amera tot, ha conquistat també el sexe. La banalització de l'acte carnal ha postergat l'erotisme, que converteix aquest acte en una obra d'art, "un producte de l'alta civilització". Ara el que impera és la pornografia, que no és sinó l'erotisme amb una descurança total de les formes.
  Quant a la religió, Vargas defensa amb la mateixa convicció la necessitat ensems del laicisme i  d'una "intensa vida espiritual", que normalment es vehicula a través de les esglésies. Hi ha, d'alguna manera, una coherència de fons en la defensa de totes aquestes manifestacions que van donar sentit a la nostra civilització fins que l'entreteniment banal va substituir l'autèntica passió cultural.
  No ha d'estranyar-nos, en aquest sentit, que en aquesta civilitzación on es xifra tot a l'espectacle "el intelectual sólo interesa si sigue el juego de la moda y se vuelve un bufón". Això, en certs àmbits (com ara els mitjans de comunicació), explica molt bé l'èxit dels tertulians-escombreria o la progressiva substitució del periodisme d'investigació -que pivota sobre bases de qualitat i és car- pel totum revolutum d'internet, on el rumor i la xafarderia ocupa el mateix lloc jeràrquic que els continguts contrastats i producte d'una recerca pròpia.
  Crec que Vargas Llosa ha llançat un missatge dins una botella adreçat a aquells a qui ens agrada la lectura de Thomas Mann, sentim una passió desfermada davant les Variacions Goldberg de Bach o ens sentim identificats davant la pulsió per l'autoretrat de Rembrandt o de Picasso. Abans, érem la minoria que movia el món. Ara, què som? -o, més bé, a què ens han reduït? Resistir-nos a convertir-nos en pallassos és la nostra manera de confiar que aquest món encara té un futur possible.

Joan Garí