Raimon, un mite valencià

Títol: Raimon, paraula i cant
Autor: Antoni Batista
Editorial Bormera
Alzira, 2016
124 pàgines

  Analitzem fredament els mites de què disposem els valencians. Parle de relats diguem-ne civils, símbols amb una certa capacitat de suscitar el  consens com a construccions supraindividuals. La societat en necessita, s’hi emmiralla amb un cert profit. Fent una enquesta ràpida, la gent contestaria, espontàniament, que si les falles, que si la Dama d’Elx, que si Jaume I. Coses de diferent substància i identificació, però que podrien servir com a argamassa d’un país permanentment in fieri, d’una societat inconclosa i inconnexa.
  Durant cinc segles, si fa no fa, des de la mort de Roís de Corella (1497) fins els anys 60 del segle XX, la societat valenciana camina amb pas triomfal cap a una certa dissolució, sabent-ho o no. El vell país articulat com a Regne de València per voluntat expressa del rei Jaume esmerçarà, en aquests cinc-cents anys, uns esforços titànics per desempallegar-se de la seua llengua, de la seua consciència nacional, dels lligams amb els altres territoris catalanòfons i de la pròpia identitat com a societat diferenciada i articulada. Cinc-cents anys són molts anys –massa. El miracle serà, ras i curt, que després d’esvaïts els primers i més nocius efluvis de la postguerra civil (anys 40 i 50 del segle XX), una generació nova, que ha conservat la llengua –el bell catalanesc implantat al segle XIII- i reacciona furibundament contra la tòxina quotidiana subministrada a culleradetes pel franquisme, inaugure al País Valencià una etapa inèdita i gairebé prodigiosa, en què un grapat d’hòmens i dones (als quals també es podria aplicar la gran frase de Churchill després de l’anomenada Batalla d’Anglaterra: "Never was so much owed by so many to so few") van imaginar un país nou, un bonic oasi enmig d’un desert de cinc centúries.
  Aquesta generació –la generació dels 60- va fracassar en gran part, però gràcies a gent com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés ara hi ha la llengua a les escoles i algunes xicotetes ortopèdies més. De tots ells, tanmateix, cap va tindre la capacitat d’ajuntar desenes de milers de persones per la pura atracció del seu nom, com va ser el cas de Raimon. Nascut Ramon Pelegero (Xàtiva, 1940), diu la llegenda –els mites en viuen- que va compondre la seua primera cançó (Al vent) en un viatge en vespa de Xàtiva a València, al 1959. Els detalls dels seus inicis com a cantant són ben coneguts. Antoni Batista ens els refresca en un volum de gran format, eficaçment il·lustrat, que es publica ara, molt oportunament, quan Raimon ha anunciat la seua retirada definitiva dels escenaris.
  Al vent va ser entonada en públic per primera vegada en una cèntrica taverna de València –Casa Pedro- i alguns centenars d’afortunats vam tindre ocasió de sentir-la per darrera vegada en l’última actuació pública del cantant a la ciutat, el passat 17 de desembre. En aquesta jornada singular acompanyaven l’autor d’Animal de records i esperances el Cor de la Generalitat Valenciana i l’Orquestra de València (dirigida per l’israelià Yaron Traub), però l’acte no s’hauria considerat conclòs si Raimon no haguera agafat la seua guitarra, i, milers de vegades després de fer-ho per primera vegada, no haguera oferit el seu cor al vent en una última i emotiva ocasió.
  Aquest tema i tres més (La pedra, Som i A colps) conformarien el seu primer disc, publicat en 1963. L’eco d’aquella campanada –aquella sorprenent intifada sonora-  va ser prolongat i perfectament audible. A Barcelona, mentrimentres, Lluís Serrahima ja havia proclamat que “Ens calen cançons d’ara”, i una petita tropa de cantants burgesos, francòfils i encorbatats, emulaven Brassens sense tanta mala bava –i sense tant de ressò. L’aparició de Raimon hi va fer el mateix efecte que una mànega d’aigua a pressió. Per primera vegada, un tipus de família humil, cantant en la llengua de Corella, de March i de Martorell, concitava el silenci atent de tots i de seguida el més atronador dels aplaudiments. Barcelona es rendeix davant Raimon i ell es deixa estimar. El seu crit poderós ja ha marcat una generació. “Crit metafísic”, en va dir Fuster, però això fou només un primer i passatger miratge. En realitat, l’huracà Raimon era una força eòlica perfectament antimetafísica, la d’aquells fills de vençuts (o de vencedors) de la guerra civil que no es reconeixien ni en “místics ni en grans capitans” i que reivindicaven que “qui perd els orígens perd identitat”.
  La història que segueix també és ben coneguda: Raimon va demostrar molt aviat un gran instint a l'hora de fer-se un repertori. Havia musicat Ausiàs March i després faria igual amb Salvador Espriu, tancant un cercle simbòlic. Demostrava així que es podia fer música popular (de Harry Belafonte a Bob Dylan, de Jorge Negrete a Víctor Jara) amb un estil personal i intransferible, i que es podia aplegar deu mil persones cantant en català a pesar de totes les prohibicions del món d’un règim meticulosament impotent.
  Molts anys després, amb l’adveniment de la democràcia, el mite va ser sotmès a diverses proves de resistència. La pugna entre catalanistes i anticatalanistes, al País Valencià, el va alinear amb els primers –com no podia ser de cap altra manera-, mentre a Catalunya passava a prendre tota l’apariència d’una severa patum. El mateix partit que el va vetar a Canal 9 durant els anys 80 i principis dels 90 l’ha recuperat ara, en una última gira necessària, mentre el sector de la conserva l’ha odiat i l’ha emmordassat sense fisures durant vint llarguíssims anys, sense comprendre que això només alimentava la matèria pròpia del mite.
  L’home que anomenava recitals els seus concerts (com recorda oportunament Batista), perquè s’hi oficiava un acte poètic i també un de litúrgic, contempla ara la vida viscuda, la lluita i l’amor invertits en tot plegat, i no pot evitar riure per sota el nas: sap que, quan ningú recorde els noms de tota la rècua de governadors civils, policies, alcaldes, presidents i diputats de tota mena –alguns autocràtics, d’altres diu que demòcrates- que van treballar com un sol home perquè el seu crit huracànic romanguera en silenci, el seu nom encara formarà part de la història del País Valencià i de la del segle XX en general. És el destí dels mites: mentre una fosca tropa de trompellots que a dures penes sabrien trobar-se els testicles amb les dues mans proven de dinamitar-lo, l’estàtua observa l’espectacle des de l’altura de les circumstàncies.
  Raimon és ja, i això és el seu palmarés, el cantant valencià més internacional, el més conegut arreu del món dels intèrprets en llengua catalana i el qui ha sabut condensar més perfectament els anhels d’una generació cridada a salvar el món, o almenys a detindre la seua cursa embogida. El món no ha fet cas, això és un fet, però els anys ens han deparat la sorpresa que Bob Dylan és premi Nobel de literatura i, molt coherentment, Raimon va rebre, també, al seu moment, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La lliçó és que no basta a ser poetes: s’ha de congregar una tribu tumultuosa de jóvens al principi de cada època i dir les paraules sagrades embolicades en les melodies més belles i aspres, com si tot –tot- s’haguera de decidir entre la primera i l´última nota de cada cançó. I en això Raimon ha sigut un autèntic i inoblidable mestre.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 21-1-2017

Després de la fuga total

Títol: Il·lusions elementals
Autor: Ponç Puigdevall
Edicions 62
Barcelona, 2017
283 pàgines

 A les novel·les de Ponç Puigdevall sempre acaba plovent, tard o d’hora, com una inadvertida fatalitat, “perquè la pluja també volia ser-me adversa”. En aquesta, concretament, l’aigua que cau rima perfectament amb els rius d’alcohol que consumeix el protagonista, un escriptor convençut que “la causa de l’alegria o de la tristesa, de l’avorriment o del desencant de tots els homes sempre era una dona”.
  La dona en qüestió és Sílvia. En realitat, l’escriptor no escriu i Sílvia és la seua ex. Ella té dos gats i ell té un gos. Ella és expansiva i radicalment sociable, ell és reservat i introspectiu: segons Plató, farien bona parella. La circumstància animal, però, revela una incompatibilitat radical, perquè gats i gossos, com se sap, lliguen poc bé.
  Plató, de tota manera, no hi toca. L’escriptor que no escriu viu a Girona, o hi du a terme una aproximadament efectiva imitació de la vida. Aviat aquest costum de viure sense viure, de no tindre casa ni compte corrent aniran forçant al protagonista a tocar el dos. L’acció es traslladarà a Gijón, i després a algunes altres ciutats que compten amb connexió ferroviària. El viatge del nostre home cap a la indigència més o menys commiserada va tenint lloc servit per un estil narratiu volgudament anticlimàtic, característic de l’autor.
  Una novel·la és un to i el d’Il·lusions elementals no és gens agressiu, es fa manyac, es resol en una grisor sense arestes. La història que conta, així, sembla una història avorrida però vivíssima, una rutina extraordinària. Ací apareixen bars i mòbils, però si prescindim d’això el relat podria transcórrer perfectament a la Viena dels anys 20. Hi ha una certa solemnitat centreeuropea en aquesta novel·la. Potser això ajuda al fet que siga difícil no establir una relació de simpatia amb un llibre com aquest, que s’aparta dels corrents narratius majoritaris en la literatura catalana. Aquest escriptor fracassat ens genera una certa mala consciència: és com l’amic una mica pesat que t’agafa de les solapes al bar, tocades les tres. La seua història ja la coneixes massa, l’has sentida contar cent vegades, però continua sent un relat punyent perquè, d’alguna refotuda manera, la vida hi batega.
  El títol, Il·lusions elementals, no és un prodigi d’enginy, però forma part, probablement, de l’estratègia monocord de tot el projecte, com si l’autor no volguera cridar l’atenció de cap manera, ni llançar cap ham cap al tumult hidràulic dels lectors. Un lector “normal” –un lector aviciat amb la sucreria desficiosa dels best-sellers- el que fa amb un llibre com aquest és mirar-lo i remirar-lo i, posat que el comence a llegir, l’abandonarà a les poques pàgines. Però el text de Ponç Puigdevall no busca lectors “normals”, sinó una mica extraordinaris, atents a la pista centreuropea de què parlava adés. Al capdavall, l’heroi que assalte aquestes pàgines s’hi ha d’emmirallar amb les màscares de l’autor i del protagonista: “També em va dir que la gent com jo, amb pretensions intel·lectuals, amb una capa de cultura i una tendència irreprimible a parlar de la seva pròpia noblesa, sabien fer-se passar per unes criatures extraordinàriament complexes”.
  En D’incògnit, l’anterior novel·la de Puigdevall, també plovia, i vaig comparar aquella cortina d’aigua regular, constant, implacable i opaca amb l’efecte que provocava idèntica davallada en la pel·lícula Psicosi, d’Alfred Hichtcock. Allí es penetrava al regne de Norman Bates –regit per lleis pròpies- travessant l’aigua que queia per subratllar un pavorós rite de pas.
  No cal cap contrasenya per compartir les il·lusions d’una novel·la sobre el desengany que porta de la misèria a la mort sense estacions intermèdies. Acompanyem el personatge fins al final i, al llindar mateix del no-res, tot s’acaba amb una cita de Scott Fitzgerald: “Una fuga total és una cosa de la qual un no pot recuperar-se; és una cosa irreparable perquè el passat deixa d’existir (…) Havia de seguir sent escriptor perquè es tractava de la meva única manera de viure, però havia de renunciar a qualsevol intent de ser persona, de ser amable, just o generós”. Amén.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-1-2017

Una altra cosa

Títol: Les noies
Autora: Emma Cline
Editorial Anagrama
Barcelona 2016
Trad. d’Ernest Riera
344 pàgines

  Quan un llibre desperta unes expectatives desmesurades abans de publicar-se això es resol de dues maneres: confirmant aquestes expectatives o defraudant-les. Tots hem pogut llegir com Emma Cline, una escriptora nordamericana que havia col·laborat amb The New Yorker i havia iniciat una modesta però reconeguda tasca com a autora de ficció, va vendre els drets de The Girls a Penguin Random House per dos milions de dòlars abans d’entrar en cap impremta. Immediatament després d’això,  Scott Rudin (el productor de No és país per a vells o Revolutionary Road), va adquirir els drets per a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.
  Cline, que va nàixer a Califòrnia fa vint-i-set anys, simplement havia explicat quin era el tema del seu relat. Es tractava d’una història ambientada a finals dels 60 a San Francisco i inspirada clarament en els assassinats de la família Manson. És ben sabut que Charles Manson, amb l’ajuda de tres joves seguidores, va acabar a l’estiu del 1969 amb la vida de Sharon Tate (l’esposa embarassada del director Roman Polanski), quatre amics i el fill del seu jardiner, repetint la gesta a la nit següent a la casa de l’empresari Leno Labianca. Una d’aquestes tres fanàtiques assassines –Susan Atkins- ha servit de referència per a Emma Cline a l’hora d’ordir la seua trama. La protagonista és Evie, una adolescent californiana de catorze anys que descobreix un dia una estranya colla de captaires, liderada per Susanne. La visió de la llibertat estrafolària d’aquestes xiques captiva tant Evie que va involucrant-se a poc a poc en la seua forma de vida, fins i tot mudant-se al ranxo on habita el líder de la secta, un tal Russell.
  La pregunta ara és obligada: val això dos milions de dòlars? En literatura, com en qualsevol activitat artística, el preu és una cosa relativa (i ja deia Antonio Machado que “Todo necio confunde valor y precio”). Cline ha tingut la sort i la perspicàcia d’ambientar el seu text en un episodi tan morbós que no ha deixat d’inspirar la imaginació dels seus contemporanis. Diré, d’entrada, que el llibre és excel·lent. L’autora és molt destra en l’apreciació psicològica, en la construcció dels petits matisos que doten de versemblança un personatge. Els seus diàlegs són precisos, punyents, bategants. La distància entre la protagonista –que narra en primera persona- i l’autora és suficientment ambígua com per deixar entendre que rere la màscara d’aquesta Evie fascinada per uns personatges tèrbols hi ha molt de la pròpia adolescència d’Emma Cline (cosa que ella mateixa ha confessat).
  Fa anys estava a l’ordre del dia, des de l’acadèmia literària, separar radicalment la biografia real d’un escriptor de la seua obra. Les noies és un altre exemple que això sovint no és possible. Llegint-la, m’imagine la senyoreta Cline escoltant la mateixa banda sonora que se sovintejava al ranxo dels Manson: Helter Skelter dels Beatles, naturalment, San Francisco de Scott McKenzie, Suzanne, de Leonard Cohen i alguna cançó apocalíptica de The Doors. Escoltant la primera d’aquestes peces Charles Manson va passar de la bogeria al crim amb molta naturalitat. Cline  fabulà les seues noies: “Havíem estat amb els homes, els havíem deixat fer el que havien volgut. Però mai no coneixerien les parts de nosaltres mateixes que els amagàvem: mai no en notarien la manca, ni tan sols sabrien que hi havia una altra cosa que haurien hagut d’estar buscant”.
  Una altra cosa: el que separa la fascinació del crim. El petit detall…

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.701

L'instant etern

Títol: Memòria de la llum
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
Paterna, 2016
111 pàgines

  Un dels poemes d’aquest llibre es diu Mediterrània (“la nostra pàtria antiga”, com voldria Màrius Torres). En el primer dels seus fragments el poeta, després d’explicar-nos com “respira el món en el batec del mar”, assegura que voldria “collir la nit”, vestir “la pell d’estels” i, finalment, convertir cada gest efímer en un “instant etern”.
  Fixem-nos en aquest oxímoron. El panteisme de l’autor s’hi calca bé, com un tatuatge sobre la pell. Desconec qui és el primer que va crear aquest incitant compost verbal, però el vaig caçar amb plaer en Le Côté de Guermantes, el tercer llibre de À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. El narrador hi feia una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis. El temps narratiu, de sobte, es detenia, en una formidable amplificació narrativa. Els personatges, després, assistien a la representació de l’òpera Fedra i llavors tot –el moment congelat- era com un instant éternel…
  Amb posterioritat a Proust autors d’àmbits molt diferents (de Howard Nemerov a Enric Sòria) han usat aquest concepte per als seus artefactes poètics. Ara Carles Duarte hi torna convençut que res al nostre voltant té sentit si no hi podem aprehendre miques d’alguna cosa que ens transcendeix. Per això cal la referència al “Déu que ens ha somiat” (com en un poema d’Espriu) o als mots substantius d’una natura tant incitant com reveladora.
  El meu bon amic Robert Archer explica, a la introducció d’aquest llibre, que cal parar molta a atenció a la selecció lèxica de Duarte. Els seus són mots elementals (pell, mirada, veu, silenci, llavis, ulls, batec, sorra, set…) que l’autor de The Pervasive Image relaciona amb l’explosió semàntica que va suposar la llengua de Ramon Llull.
   En realitat, quan es vol capturar una imatge del món que no siga fugissera, es necessita amarrar la realitat amb un vocabulari selecte. Tot allò que no hi siga substantiu podrà resultar prescindible, és el fet: no cabrà en l’arca de Noè. Per això Carles Duarte, que vol salvar el món, sap que primer necessita definir-lo. Després, llegir-lo en veu alta. I així, tot el que no siga retòrica, serà futur estricte:

“Pressentir la sang sota la pell,
La saba dins les branques,
Rere l’escorça, grisa i càlida,
Bevent-se a poc a poc
Des de l’arrel
La terra”

  És així talment, amb tota l’energia màgicament concentrada en un sol punt: com en un instant etern.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-1-2016