Després de la fuga total

Títol: Il·lusions elementals
Autor: Ponç Puigdevall
Edicions 62
Barcelona, 2017
283 pàgines

 A les novel·les de Ponç Puigdevall sempre acaba plovent, tard o d’hora, com una inadvertida fatalitat, “perquè la pluja també volia ser-me adversa”. En aquesta, concretament, l’aigua que cau rima perfectament amb els rius d’alcohol que consumeix el protagonista, un escriptor convençut que “la causa de l’alegria o de la tristesa, de l’avorriment o del desencant de tots els homes sempre era una dona”.
  La dona en qüestió és Sílvia. En realitat, l’escriptor no escriu i Sílvia és la seua ex. Ella té dos gats i ell té un gos. Ella és expansiva i radicalment sociable, ell és reservat i introspectiu: segons Plató, farien bona parella. La circumstància animal, però, revela una incompatibilitat radical, perquè gats i gossos, com se sap, lliguen poc bé.
  Plató, de tota manera, no hi toca. L’escriptor que no escriu viu a Girona, o hi du a terme una aproximadament efectiva imitació de la vida. Aviat aquest costum de viure sense viure, de no tindre casa ni compte corrent aniran forçant al protagonista a tocar el dos. L’acció es traslladarà a Gijón, i després a algunes altres ciutats que compten amb connexió ferroviària. El viatge del nostre home cap a la indigència més o menys commiserada va tenint lloc servit per un estil narratiu volgudament anticlimàtic, característic de l’autor.
  Una novel·la és un to i el d’Il·lusions elementals no és gens agressiu, es fa manyac, es resol en una grisor sense arestes. La història que conta, així, sembla una història avorrida però vivíssima, una rutina extraordinària. Ací apareixen bars i mòbils, però si prescindim d’això el relat podria transcórrer perfectament a la Viena dels anys 20. Hi ha una certa solemnitat centreeuropea en aquesta novel·la. Potser això ajuda al fet que siga difícil no establir una relació de simpatia amb un llibre com aquest, que s’aparta dels corrents narratius majoritaris en la literatura catalana. Aquest escriptor fracassat ens genera una certa mala consciència: és com l’amic una mica pesat que t’agafa de les solapes al bar, tocades les tres. La seua història ja la coneixes massa, l’has sentida contar cent vegades, però continua sent un relat punyent perquè, d’alguna refotuda manera, la vida hi batega.
  El títol, Il·lusions elementals, no és un prodigi d’enginy, però forma part, probablement, de l’estratègia monocord de tot el projecte, com si l’autor no volguera cridar l’atenció de cap manera, ni llançar cap ham cap al tumult hidràulic dels lectors. Un lector “normal” –un lector aviciat amb la sucreria desficiosa dels best-sellers- el que fa amb un llibre com aquest és mirar-lo i remirar-lo i, posat que el comence a llegir, l’abandonarà a les poques pàgines. Però el text de Ponç Puigdevall no busca lectors “normals”, sinó una mica extraordinaris, atents a la pista centreuropea de què parlava adés. Al capdavall, l’heroi que assalte aquestes pàgines s’hi ha d’emmirallar amb les màscares de l’autor i del protagonista: “També em va dir que la gent com jo, amb pretensions intel·lectuals, amb una capa de cultura i una tendència irreprimible a parlar de la seva pròpia noblesa, sabien fer-se passar per unes criatures extraordinàriament complexes”.
  En D’incògnit, l’anterior novel·la de Puigdevall, també plovia, i vaig comparar aquella cortina d’aigua regular, constant, implacable i opaca amb l’efecte que provocava idèntica davallada en la pel·lícula Psicosi, d’Alfred Hichtcock. Allí es penetrava al regne de Norman Bates –regit per lleis pròpies- travessant l’aigua que queia per subratllar un pavorós rite de pas.
  No cal cap contrasenya per compartir les il·lusions d’una novel·la sobre el desengany que porta de la misèria a la mort sense estacions intermèdies. Acompanyem el personatge fins al final i, al llindar mateix del no-res, tot s’acaba amb una cita de Scott Fitzgerald: “Una fuga total és una cosa de la qual un no pot recuperar-se; és una cosa irreparable perquè el passat deixa d’existir (…) Havia de seguir sent escriptor perquè es tractava de la meva única manera de viure, però havia de renunciar a qualsevol intent de ser persona, de ser amable, just o generós”. Amén.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-1-2017