Títol: Una història d’amor i de foscor
Autor: Amos Oz
Editorial La Magrana
Barcelona, 2007
Traducció de Roser Lluch
És evident que cap europeu culte podrà deixar d’admirar –i d’enyorar- mai els jueus. Ells són els autèntics europeus; abans europeus que polonesos, alemanys, hongaresos o francesos; “amants d’Europa il•limitadament i incondicionalment”, com diu Amos Oz en aquest llibre. Per això l’Holocaust no és només la gran tragèdia d’Europa al segle XX. És la ferida al nostre vell continent que més tardarà a cicatritzar: ens morirem nosaltres, i els nostres fills encara hauran de bregar amb el fantasma d’aquests hebreus errants, amb l’extirpació despietada de l’ànima d’Europa, de la seua més noble consciència.
En el fons, ningú que haja viscut venerant els llibres pot deixar de reconéixer-se en el destí d’aquest poble culte on n’hi haja. Durant generacions, els jueus han mormolat els versicles de la Torah en penombroses sinagogues però, a diferència de les altres religions bibliòfiles (el cristianisme i l’islamisme), no han configurat cap projecte d’agressió universal en nom de Déu. Fins i tot ara, quan han de defensar el dret a tenir un estat amb les armes, hem de saludar-los –amb els clarobscurs que calga- com l’única democràcia entre biliosos poders teocràtics.
Com en totes les grans autobiografies, Amos Oz ha escrit Una història d’amor i de foscor per a preservar la memòria d’uns ancestres, les emocions lligades a una ciutat i un fet terrible, biogràficament decisiu, sobre el qual no s’atrevirà a dir una sola paraula fins que no porte escrit un terç del seu llibre.
Els ancestres són les famílies de son pare i de sa mare que, assentades en l’Europa oriental, van recalar a Palestina fugint d’un ambient cada vegada més enrarit, on l’antisemitisme era l’excipient que diverses nacionalitats (polonesos, ucraïnesos, alemanys, russos) utilitzaven per a substanciar els seus odis atàvics.
La ciutat és Jerusalem. El retrat que n’ofereix ens la fa avinent com un lloc de tradició i de barreja, en oposició a Tel Aviv, que representa la modernitat i la puresa hebraica. Haver viscut els anys de la formació de l’estat d’Israel des d’aquesta plaça converteixen la memòria d’Oz en la portaveu d’una generació, la d’aquells que, nascuts als erms del Llevant, deixaren de somiar a tindre un país i començaren a aixecar-lo amb les seues pròpies mans. Són inoblidables, en aquest sentit, les descripcions d’uns carrers i d’uns habitants cultes i esperançats: a les 8 de la vesprada, amb el toc de queda imposat pels britànics, tot Jerusalem (“els poetes, els escriptors, els ideòlegs, els rabins, els revolucionaris, els apocalíptics i els filòlegs”) es posava a escriure, com si de les seues plomes haguera de sorgir la nova societat ensomiada.
El fet terrible, biogràficament decisiu és el suïcidi de sa mare. Quan només té dotze anys, el jove Amos ha d’experimentar aquesta vivència transcendental. La barreja de fúria, desconcert i culpa que hi va sentir s’ensenyorirà a poc a poc d’aquest llibre intens, fins esdevenir, al final, un fet obsessiu i decisiu.
Amb grans escriptors a la família (com l’oncle Iossef, autor eximi i reputat neologista, o l’oncle Agnon, que seria premi Nobel), amb un pare erudit i políglota i una mare lectora empedreïda, Amos Oz semblava condemnat a escriure. I, com sol passar, hem hagut d’esperar a la seua autobiografia per a trobar el seu millor llibre, el més consistent, el més dens, el més commovedorament autèntic.
El Temps, núm. 1.267
18/11/08
La poesia imitant la vida
Títol: Casa de Misericòrdia
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa, 2007
95 pàgines
El poeta, si tot va bé, ha de ser un transformador. Exactament, un d’aquests estris que enllacen un aparell electrònic amb l’endoll i que permeten, per inducció, transformar un sistema de corrent variable en un altre sistema de diferent intensitat i tensió, però de la mateixa freqüència. El poeta –el bon poeta- és, ni més ni menys, un convertidor. Agafa, pura, la matèria del món exterior -la substància sòlida de la intempèrie- i la paeix, la metabolitza i l’ofereix als lectors manufacturada amb línies curtes, a vegades rimades, a vegades no. És una funció simple, però imprescindible. És tan simple –és tan imprescindible- que, anant bé, no ens hem d’adonar que aquesta operació es produeix. Tot ha de semblar natural, lògic i invisible. Si el poeta pateix en l’operació, ens ha d’estalviar les llàgrimes. Si entra en un estat d’eufòria o de depressió, l’estri ha de convertir-ho tot igualment en paraules corrents –paraules de diccionari.
Diu Joan Margarit: “Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra”. El seu autor hi ha introduït por, malentesos i tristeses, i en canvi a nosaltres ens arriba tot en forma d’informació ordenada, neutra. Aquest ordre, per descomptat, és completament il•lusori. És per això que, quan obrim Casa de Misericòrdia, el llibre de Margarit que ha merescut tots els premis, l’enlluernament de la desolació ens obliga a tancar els ulls de bell antuvi. És després, quan comprenem que només són paraules, que endevinem la intensitat i la tensió amb què han estat forjades. I el nostre ànim s’adapta –s’il•lumina- davant un món que parla tot just dels temes que sempre ha tractat la gran lírica: el temps com a destructor, l’amor com a vivència irreversible del passat, la infància com a l’únic alfabet que permet desxifrar l’adultesa.
Casa de Misericòrdia és un llibre bell perquè és senzill –és a dir, perquè no pot deixar de ser cruel. Hi ha certes coses que es diuen amb metàfores que no es podrien dir directament, perquè la metàfora sintonitza amb la freqüència exacta que ens permet ser-ne receptius. Per això el poeta diu que agafa sovint un tren nocturn, o que circula per autopistes que no porten enlloc, o que tota la mar li sembla formada per una aigua estancada. Aquestes emocions estan vives des del moment que no han estat endollades directament al corrent elèctric. Una connexió directa les destruiria, les transformaria en inútils i perilloses per al lector. ¿Quin lector no ha perdut un fill, no s’ha trobat sol sovint o no ha tastat la fugacitat de l’amor? Només el poeta agafa aquesta matèria bruta –com un xiquet manipula el fang xipollejant en un toll- i la projecta com una música que ens sorprendrà en la mesura que perdure en nosaltres una mica de l’infant que fórem.
Els romàntics pensaven que la vida ha d’imitar la poesia. Margarit creu –i creu bé- que és justament al contrari. La poesia, per a ser vàlida, ha de buscar inspiració en la vida, agafar-ne parracs i tallar-hi un vestit nou, l’uniforme d’una emoció exclusiva.
Al capdavall, la ploma es mulla en la tinta de la desolació i el seu esperó, la memòria, és una capsa enterrada en un lloc oblidat –de què l’única clau és la pròpia poesia. Amb aquests patrons es pot cosir bons poemes si i només si el poeta ha destil•lat la seua tristesa fins fer-ne un licor agradable a molts paladars diferents. És per això que Casa de Misericòrdia és un gran llibre. Perquè verbalitza la pèrdua personal i nosaltres hi llegim la pèrdua col•lectiva. Perquè permet a l’home trist bategar, finalment, dins la humanitat trista.
El Temps, núm. 1.275
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa, 2007
95 pàgines
El poeta, si tot va bé, ha de ser un transformador. Exactament, un d’aquests estris que enllacen un aparell electrònic amb l’endoll i que permeten, per inducció, transformar un sistema de corrent variable en un altre sistema de diferent intensitat i tensió, però de la mateixa freqüència. El poeta –el bon poeta- és, ni més ni menys, un convertidor. Agafa, pura, la matèria del món exterior -la substància sòlida de la intempèrie- i la paeix, la metabolitza i l’ofereix als lectors manufacturada amb línies curtes, a vegades rimades, a vegades no. És una funció simple, però imprescindible. És tan simple –és tan imprescindible- que, anant bé, no ens hem d’adonar que aquesta operació es produeix. Tot ha de semblar natural, lògic i invisible. Si el poeta pateix en l’operació, ens ha d’estalviar les llàgrimes. Si entra en un estat d’eufòria o de depressió, l’estri ha de convertir-ho tot igualment en paraules corrents –paraules de diccionari.
Diu Joan Margarit: “Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra”. El seu autor hi ha introduït por, malentesos i tristeses, i en canvi a nosaltres ens arriba tot en forma d’informació ordenada, neutra. Aquest ordre, per descomptat, és completament il•lusori. És per això que, quan obrim Casa de Misericòrdia, el llibre de Margarit que ha merescut tots els premis, l’enlluernament de la desolació ens obliga a tancar els ulls de bell antuvi. És després, quan comprenem que només són paraules, que endevinem la intensitat i la tensió amb què han estat forjades. I el nostre ànim s’adapta –s’il•lumina- davant un món que parla tot just dels temes que sempre ha tractat la gran lírica: el temps com a destructor, l’amor com a vivència irreversible del passat, la infància com a l’únic alfabet que permet desxifrar l’adultesa.
Casa de Misericòrdia és un llibre bell perquè és senzill –és a dir, perquè no pot deixar de ser cruel. Hi ha certes coses que es diuen amb metàfores que no es podrien dir directament, perquè la metàfora sintonitza amb la freqüència exacta que ens permet ser-ne receptius. Per això el poeta diu que agafa sovint un tren nocturn, o que circula per autopistes que no porten enlloc, o que tota la mar li sembla formada per una aigua estancada. Aquestes emocions estan vives des del moment que no han estat endollades directament al corrent elèctric. Una connexió directa les destruiria, les transformaria en inútils i perilloses per al lector. ¿Quin lector no ha perdut un fill, no s’ha trobat sol sovint o no ha tastat la fugacitat de l’amor? Només el poeta agafa aquesta matèria bruta –com un xiquet manipula el fang xipollejant en un toll- i la projecta com una música que ens sorprendrà en la mesura que perdure en nosaltres una mica de l’infant que fórem.
Els romàntics pensaven que la vida ha d’imitar la poesia. Margarit creu –i creu bé- que és justament al contrari. La poesia, per a ser vàlida, ha de buscar inspiració en la vida, agafar-ne parracs i tallar-hi un vestit nou, l’uniforme d’una emoció exclusiva.
Al capdavall, la ploma es mulla en la tinta de la desolació i el seu esperó, la memòria, és una capsa enterrada en un lloc oblidat –de què l’única clau és la pròpia poesia. Amb aquests patrons es pot cosir bons poemes si i només si el poeta ha destil•lat la seua tristesa fins fer-ne un licor agradable a molts paladars diferents. És per això que Casa de Misericòrdia és un gran llibre. Perquè verbalitza la pèrdua personal i nosaltres hi llegim la pèrdua col•lectiva. Perquè permet a l’home trist bategar, finalment, dins la humanitat trista.
El Temps, núm. 1.275
21/10/08
L'Amèrica dels immigrants
Títol: Digueu-ne son
Autor: Henry Roth
Palma de Mallorca, 2008
El Gall editor
565 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies
Heus ací un clàssic imperible, que apareix ara per primera vegada en llengua catalana. La seua història és coneguda: Roth (nascut en ple imperi austrohongarès, a la província de Galítsia, i emigrat després a Amèrica) va publicar aquest llibre per primera vegada l’any 1934, un any després d’ingressar al Partit Comunista dels Estats Units. Potser alguns col•legues esperaven d’ell un tipus de literatura més en consonància amb les idees polítiques que professava. En lloc d’això, però, Roth va preferir donar una lliçó d’introspecció psicològica, més atent a les teories de Freud que a les de Marx, i retratar insuperablement –això sí- l’ambient dels immigrants del Lower East Side novaiorquès.
La novel•la fou un fracàs comercial, i es va retirar ràpidament de la circulació, provocant directament que el seu autor abandonara tota pretensió literària (ell, que havia comprés tan bé el missatge de James Joyce i T. S. Eliot, i havia provat d’adaptar-lo, dins el motle de la novel•la realista, a la literatura del seu país d’adopció). Trenta anys després, Call it Sleep tindria una segona oportunitat. Reeditada en el context dels anys 60, va ser saludada com l’obra mestra que era, i això va permetre Roth, de retruc, tornar a considerar-se un escriptor amb tots els ets i els uts.
He qualificat aquest llibre de clàssic i sé perfectament el que dic. Des que se’n comencen les primeres pàgines, hi ha un aroma, un estil, un dibuix de personatges que colpegen el lector i l’embolcallen amb l’atmosfera perfectament reconeixible de la gran literatura. En aquesta família de jueus austríacs que es retroba a Amèrica, però especialment en el retrat de l’infant protagonista, David Schearl, hi ha l’odissea políglota de diverses generacions d’immigrants que van creure en Amèrica –i fins i tot haurem de pensar que també Amèrica va creure en ells.
El pare de David és un home difícil, sorrut, de tracte inhòspit i amb rampells de paranoia pura. La mare és dolça, treballadora, amable i se sent molt unida al seu fill. Enmig d’aquest matrimoni estranyament complementari (i a l’aguait del secret que la mare carreja des del seu passat a Europa i que esclatarà en el dramàtic clímax final), David se sent com un vaixell de paper a la deriva en les escorrialles d’una tempesta. Ell és el protagonista absolut de la novel•la, amb la seua dificultat per a trobar amics en l’ambient multicultural del barri, el pavor que experimenta davant son pare i la complexitat emocional del seu emmarament. El descobriment traumàtic del sexe, per un costat, i de la figura de Déu, per un altre, jalonaran una infantesa caracteritzada per un sentiment creixent de no ser d’enlloc –començant per aquest idioma dels americans que tant dificultosament aprén. La figura del rabí, al heder (escola religiosa), és un de tants encerts en la pintura de personatges. Un altre és, per exemple, Bertha, la tia de David, llenguallarga i tremetenta.
No deu haver estat fàcil la tasca del traductor. La majoria dels personatges parlen una barreja d’anglès i jíddisch (excepte al heder, on s’estudia l’hebreu, o entre la mare i sa germana, que parlen en polonès). El traductor, Xàvier Pàmies, ha optat per connotar aquestes peculiaritats lingüístiques utilitzant lèxic valencià dins el context del català general. És una opció.
En conjunt, hi ha en aquest llibre una saviesa narrativa molt notable i ningú dels aficionats a la Literatura en majúscula ha de deixar d’adoptar-lo en la seua biblioteca. També ells –els llibres- venen a nosaltres com els immigrants que són, i hem d’oferir-los un espai en la nostra nacionalitat literària.
El Temps, núm. 1.271
Autor: Henry Roth
Palma de Mallorca, 2008
El Gall editor
565 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies
Heus ací un clàssic imperible, que apareix ara per primera vegada en llengua catalana. La seua història és coneguda: Roth (nascut en ple imperi austrohongarès, a la província de Galítsia, i emigrat després a Amèrica) va publicar aquest llibre per primera vegada l’any 1934, un any després d’ingressar al Partit Comunista dels Estats Units. Potser alguns col•legues esperaven d’ell un tipus de literatura més en consonància amb les idees polítiques que professava. En lloc d’això, però, Roth va preferir donar una lliçó d’introspecció psicològica, més atent a les teories de Freud que a les de Marx, i retratar insuperablement –això sí- l’ambient dels immigrants del Lower East Side novaiorquès.
La novel•la fou un fracàs comercial, i es va retirar ràpidament de la circulació, provocant directament que el seu autor abandonara tota pretensió literària (ell, que havia comprés tan bé el missatge de James Joyce i T. S. Eliot, i havia provat d’adaptar-lo, dins el motle de la novel•la realista, a la literatura del seu país d’adopció). Trenta anys després, Call it Sleep tindria una segona oportunitat. Reeditada en el context dels anys 60, va ser saludada com l’obra mestra que era, i això va permetre Roth, de retruc, tornar a considerar-se un escriptor amb tots els ets i els uts.
He qualificat aquest llibre de clàssic i sé perfectament el que dic. Des que se’n comencen les primeres pàgines, hi ha un aroma, un estil, un dibuix de personatges que colpegen el lector i l’embolcallen amb l’atmosfera perfectament reconeixible de la gran literatura. En aquesta família de jueus austríacs que es retroba a Amèrica, però especialment en el retrat de l’infant protagonista, David Schearl, hi ha l’odissea políglota de diverses generacions d’immigrants que van creure en Amèrica –i fins i tot haurem de pensar que també Amèrica va creure en ells.
El pare de David és un home difícil, sorrut, de tracte inhòspit i amb rampells de paranoia pura. La mare és dolça, treballadora, amable i se sent molt unida al seu fill. Enmig d’aquest matrimoni estranyament complementari (i a l’aguait del secret que la mare carreja des del seu passat a Europa i que esclatarà en el dramàtic clímax final), David se sent com un vaixell de paper a la deriva en les escorrialles d’una tempesta. Ell és el protagonista absolut de la novel•la, amb la seua dificultat per a trobar amics en l’ambient multicultural del barri, el pavor que experimenta davant son pare i la complexitat emocional del seu emmarament. El descobriment traumàtic del sexe, per un costat, i de la figura de Déu, per un altre, jalonaran una infantesa caracteritzada per un sentiment creixent de no ser d’enlloc –començant per aquest idioma dels americans que tant dificultosament aprén. La figura del rabí, al heder (escola religiosa), és un de tants encerts en la pintura de personatges. Un altre és, per exemple, Bertha, la tia de David, llenguallarga i tremetenta.
No deu haver estat fàcil la tasca del traductor. La majoria dels personatges parlen una barreja d’anglès i jíddisch (excepte al heder, on s’estudia l’hebreu, o entre la mare i sa germana, que parlen en polonès). El traductor, Xàvier Pàmies, ha optat per connotar aquestes peculiaritats lingüístiques utilitzant lèxic valencià dins el context del català general. És una opció.
En conjunt, hi ha en aquest llibre una saviesa narrativa molt notable i ningú dels aficionats a la Literatura en majúscula ha de deixar d’adoptar-lo en la seua biblioteca. També ells –els llibres- venen a nosaltres com els immigrants que són, i hem d’oferir-los un espai en la nostra nacionalitat literària.
El Temps, núm. 1.271
19/8/08
El final d'una era
Títol: L’espectre se’n va
Autor: Philip Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2008
271 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies
Zuckerman s’ha fet vell. L’alter ego de Philip Roth viu en aquesta obra una peripècia molt significativa. Està convalescent d’una prostatectomia i li fiquen injeccions de col•lagen per a evitar-li pèrdues d’orina. Però això ni li soluciona les pèrdues ni, el que és pitjor, li evita un hoste indesitjat: la impotència.
La cosa podria acabar-se així, però Zuckerman és un macle típic: impotent i tot, el cervell no el deixa viure, així que segueix sentint envers les dones una atracció irresistible. En aquesta obra viu un festeig bàsicament verbal amb una jove esposa, Jamie Hallie Logan, amb qui intercanvia la seua casa al camp per tornar a viure a Nova York. En Jamie descobreix una dona seductora, filla d’una família patrícia texana (com els Bush) i que, a més, vol ser escriptora. La mena de joveneta que, a quinze anys, ha llegit Anna Karènina, i que s’amaga els llibres dins la revista Seventeen per a què els seus companys de classe no descobrisquen que li agrada llegir. Com no enamorar-se’n perdudament?
La relació amarga entre l’erotisme i la vellesa és el tema central de L’espectre se’n va. Zuckerman n’està tant, d’aquesta dona, que Roth hi inclou tres llargs passatges dialogats en què se substancia el festeig entre tots dos. A més de la seua capacitat per a dotar de biografia els seus personatges (unes vides denses, complexes i coherents), Roth ens recorda ací el seu talent per als diàlegs.
No és l’única dona del llibre. També hi sorgeix l’Amy Bellette, a qui va conéixer mig segle abans, quan ella era l’amant d’un escriptor de relats curts, E. I. Lonoff. Bellette, vella i cancerosa, també desperta l’interés de Zuckerman, perquè aquest comparteix amb ella la voluntat de preservar la memòria de Lonoff. Un jovencell ambiciós s’ha ficat entre cella i cella el propòsit de revelar alguns aspectes poc ortodoxos de la biografia de Lonoff i Zuckerman tracta d’impedir-ho. Al capdavall, està convençut que els lectors no tenen cap dret a interpretar l’obra d’un escriptor a partir de la seua vida, així que col•labora activament a preservar el secret de Lonoff.
Tot això s’esdevé en un context molt concret: les eleccions del 2004 als Estats Units, quan Georges W. Bush va derrotar –i humiliar- Kerry. Però Zuckerman no sembla tenir massa interés en la política. De fet, s’ha convertit en un perfecte desenganyat, tot i ser un demòcrata convençut (o més aviat un antirepublicà). Com el seu creador, sembla més preocupat per si llegir llibres acabarà convertint-se en el sant i senya d’alguna rara secta: “Els qui llegim i escrivim som gent acabada, som espectres que presenciem el final de l’era literària”.
Com és habitual en els darrers temps, Roth no defrauda. La seua mestria és de bona llei. De fet, aquest llibre acaba un poc abruptament i fa la sensació que la història que conta podria haver continuat indefinidament. No té la solidesa de Complot contra els Estats Units o La marca de l’home, ans més bé s’aproxima a l’univers de L’animal moribund o Elegia (per citar només els títols que s’han vingut publicant en català), aquells que precisament ha escollit la cineasta Isabel Coixet per a fusionar-los en una versió cinematogràfica. Però L’espectre se’n va és un Philip Roth i això és tan innegable com que estem davant d’un dels universos literaris més compactes i atractius del nostre temps.
El Temps, núm. 1.262
Autor: Philip Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2008
271 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies
Zuckerman s’ha fet vell. L’alter ego de Philip Roth viu en aquesta obra una peripècia molt significativa. Està convalescent d’una prostatectomia i li fiquen injeccions de col•lagen per a evitar-li pèrdues d’orina. Però això ni li soluciona les pèrdues ni, el que és pitjor, li evita un hoste indesitjat: la impotència.
La cosa podria acabar-se així, però Zuckerman és un macle típic: impotent i tot, el cervell no el deixa viure, així que segueix sentint envers les dones una atracció irresistible. En aquesta obra viu un festeig bàsicament verbal amb una jove esposa, Jamie Hallie Logan, amb qui intercanvia la seua casa al camp per tornar a viure a Nova York. En Jamie descobreix una dona seductora, filla d’una família patrícia texana (com els Bush) i que, a més, vol ser escriptora. La mena de joveneta que, a quinze anys, ha llegit Anna Karènina, i que s’amaga els llibres dins la revista Seventeen per a què els seus companys de classe no descobrisquen que li agrada llegir. Com no enamorar-se’n perdudament?
La relació amarga entre l’erotisme i la vellesa és el tema central de L’espectre se’n va. Zuckerman n’està tant, d’aquesta dona, que Roth hi inclou tres llargs passatges dialogats en què se substancia el festeig entre tots dos. A més de la seua capacitat per a dotar de biografia els seus personatges (unes vides denses, complexes i coherents), Roth ens recorda ací el seu talent per als diàlegs.
No és l’única dona del llibre. També hi sorgeix l’Amy Bellette, a qui va conéixer mig segle abans, quan ella era l’amant d’un escriptor de relats curts, E. I. Lonoff. Bellette, vella i cancerosa, també desperta l’interés de Zuckerman, perquè aquest comparteix amb ella la voluntat de preservar la memòria de Lonoff. Un jovencell ambiciós s’ha ficat entre cella i cella el propòsit de revelar alguns aspectes poc ortodoxos de la biografia de Lonoff i Zuckerman tracta d’impedir-ho. Al capdavall, està convençut que els lectors no tenen cap dret a interpretar l’obra d’un escriptor a partir de la seua vida, així que col•labora activament a preservar el secret de Lonoff.
Tot això s’esdevé en un context molt concret: les eleccions del 2004 als Estats Units, quan Georges W. Bush va derrotar –i humiliar- Kerry. Però Zuckerman no sembla tenir massa interés en la política. De fet, s’ha convertit en un perfecte desenganyat, tot i ser un demòcrata convençut (o més aviat un antirepublicà). Com el seu creador, sembla més preocupat per si llegir llibres acabarà convertint-se en el sant i senya d’alguna rara secta: “Els qui llegim i escrivim som gent acabada, som espectres que presenciem el final de l’era literària”.
Com és habitual en els darrers temps, Roth no defrauda. La seua mestria és de bona llei. De fet, aquest llibre acaba un poc abruptament i fa la sensació que la història que conta podria haver continuat indefinidament. No té la solidesa de Complot contra els Estats Units o La marca de l’home, ans més bé s’aproxima a l’univers de L’animal moribund o Elegia (per citar només els títols que s’han vingut publicant en català), aquells que precisament ha escollit la cineasta Isabel Coixet per a fusionar-los en una versió cinematogràfica. Però L’espectre se’n va és un Philip Roth i això és tan innegable com que estem davant d’un dels universos literaris més compactes i atractius del nostre temps.
El Temps, núm. 1.262
15/7/08
Entre l'emoció i la raó
Títol: Locucions de la Sibil•la
Autora: Marina Ivànovna Tsvetàieva
Ellago Edicions
Castelló de la Plana, 2008
Traducció de Teresa Camañes i Reyes Garcia Burdeus
101 pàgines
Aquest llibre té una història. En aquell temps jo feia de director de col•lecció per a una editorial valenciana. Figurava que aquells paios volien editar alguns volums d’això que se’n diu “literatura d’idees”, i m’havien encomanat el projecte amb molt bones paraules. El problema, precisament, era que es tractava de gent que es va demostrar incapaç de mantindre la seua paraula: eren mals editors, però grans pirates. La col•lecció va naufragar –la pròpia editorial va estar a punt d’afonar-se i és una llàstima que no ho fera-, alguns autors van quedar amb un pam de nas i jo em vaig prometre que no m’embarcaria en cap altre projecte sense una empresa que em garantira una mínima solvència en matèria infrastructural.
Locucions de la Sibil•la fou un dels llibres que es van quedar empantanats mentre aquella editorial, del nom de la qual em recorde perfectament, anava passant-nos amb cançons, i tot l’edifici es desmoronava com un castell de naips. Em va saber greu llavors, perquè era un llibre molt ben pensat, en la gestació del qual em vaig involucrar molt directament. Es tractava d’espigolar en l’obra completa de Marina Tsvetàieva per a descobrir la gran quantitat d’aforismes que conté. Reyes Garcia Burdeus, professora de rus i especialista en l’obra de Tsvetàieva era la persona adequada per a dur a terme el projecte, amb la inestimable ajuda de Teresa Camañes.
Al final, el llibre l’ha publicat –alguns anys després de la seua concepció- la jove editorial castellonenca Ellago. Cal remarcar que es tracta d’un volum únic, ja que és un aplec d’aforismes que no es troba, en la seua literalitat, en cap altre país fora d’Espanya (Ellago n’ha fet també una versió castellana).
Si no fóra un tòpic massa gros, m’atreviria a dir que la lectura d’aquest llibre no deixarà ningú indiferent. Tsevetàieva era una gran escriptora i el seu alé poètic s’endinsa en abismes de sensibilitat que ací estan només esbossats, i per això colpeixen. L’aforisme, al capdavall, és el punt de contacte entre l’emoció i la raó (“La precisió dels meus sentiments –confessa- fa que la gent els prenga per raonaments”) i per això ens hi emocionem tant els lectors –i els escriptors- que no tenim sensibilitat de poeta.
Tsvetàeiva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell estol de grans escriptors que no encaixaren en la Revolució. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes perfectament equívocs: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
La vida de Marina Tsvetàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 la Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament i Georgui és destinat a una brigada de detecció de bombes no explosionades, on morirà.
Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. Tot i que la seua dissort no hi té res a veure, llegint-la sempre m’ha semblat trobar punts de contacte amb una altra dona habitant del silenci, la nordamericana Emily Dickinson (a qui Marina, segons sembla, no va arribar a llegir mai). Hi ha una curiosa relació entre totes dues obres, fins i tot al nivell de les concomitàncies sintàctiques. Separades per un oceà i milers de quilòmetres d’infortuni, totes dues van saber destil•lar la poètica d’una feminitat magmàtica.
El Temps, núm. 1.257
Autora: Marina Ivànovna Tsvetàieva
Ellago Edicions
Castelló de la Plana, 2008
Traducció de Teresa Camañes i Reyes Garcia Burdeus
101 pàgines
Aquest llibre té una història. En aquell temps jo feia de director de col•lecció per a una editorial valenciana. Figurava que aquells paios volien editar alguns volums d’això que se’n diu “literatura d’idees”, i m’havien encomanat el projecte amb molt bones paraules. El problema, precisament, era que es tractava de gent que es va demostrar incapaç de mantindre la seua paraula: eren mals editors, però grans pirates. La col•lecció va naufragar –la pròpia editorial va estar a punt d’afonar-se i és una llàstima que no ho fera-, alguns autors van quedar amb un pam de nas i jo em vaig prometre que no m’embarcaria en cap altre projecte sense una empresa que em garantira una mínima solvència en matèria infrastructural.
Locucions de la Sibil•la fou un dels llibres que es van quedar empantanats mentre aquella editorial, del nom de la qual em recorde perfectament, anava passant-nos amb cançons, i tot l’edifici es desmoronava com un castell de naips. Em va saber greu llavors, perquè era un llibre molt ben pensat, en la gestació del qual em vaig involucrar molt directament. Es tractava d’espigolar en l’obra completa de Marina Tsvetàieva per a descobrir la gran quantitat d’aforismes que conté. Reyes Garcia Burdeus, professora de rus i especialista en l’obra de Tsvetàieva era la persona adequada per a dur a terme el projecte, amb la inestimable ajuda de Teresa Camañes.
Al final, el llibre l’ha publicat –alguns anys després de la seua concepció- la jove editorial castellonenca Ellago. Cal remarcar que es tracta d’un volum únic, ja que és un aplec d’aforismes que no es troba, en la seua literalitat, en cap altre país fora d’Espanya (Ellago n’ha fet també una versió castellana).
Si no fóra un tòpic massa gros, m’atreviria a dir que la lectura d’aquest llibre no deixarà ningú indiferent. Tsevetàieva era una gran escriptora i el seu alé poètic s’endinsa en abismes de sensibilitat que ací estan només esbossats, i per això colpeixen. L’aforisme, al capdavall, és el punt de contacte entre l’emoció i la raó (“La precisió dels meus sentiments –confessa- fa que la gent els prenga per raonaments”) i per això ens hi emocionem tant els lectors –i els escriptors- que no tenim sensibilitat de poeta.
Tsvetàeiva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell estol de grans escriptors que no encaixaren en la Revolució. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes perfectament equívocs: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
La vida de Marina Tsvetàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 la Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament i Georgui és destinat a una brigada de detecció de bombes no explosionades, on morirà.
Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. Tot i que la seua dissort no hi té res a veure, llegint-la sempre m’ha semblat trobar punts de contacte amb una altra dona habitant del silenci, la nordamericana Emily Dickinson (a qui Marina, segons sembla, no va arribar a llegir mai). Hi ha una curiosa relació entre totes dues obres, fins i tot al nivell de les concomitàncies sintàctiques. Separades per un oceà i milers de quilòmetres d’infortuni, totes dues van saber destil•lar la poètica d’una feminitat magmàtica.
El Temps, núm. 1.257
10/6/08
De la bellesa a través del son
Títol: La casa de les belles adormides
Autor: Yasunari Kawabata
Viena Edicions
Barcelona, 2008
124 pàgines
Traducció de S. Ruiz i A. Mas-Griera
En termes eròtics, és difícil no pensar que la cultura oriental ens passa al davant –i ens hi ha passat sempre. El seu refinament, la seua subtilitat i una visió desprejudiciada confronten amb la nostra maldestra ansietat sexual de la mateixa manera que la gastronomia es diferencia del canibalisme. La lectura de dos llibres recents m’ha reafirmat en aquesta pensada, ni que siga un poc tòpica (però els tòpics sustentats en proves rotundes deixen de ser-ho).
Dos autors japonesos em van fornir sengles vesprades de plaer mentre la primavera, tot al voltant meu, obrava el seus efectes. Es pot ben bé seure a llegir un llibre i deixar que el món es confabule en una turbulència promíscua, un poc com un asceta ple de secrets anhels contemplaria una batalla mentre acabava d’afilar, amb un somriure, la seua pròpia espasa.
Els autors a què faig referència són Junichiro Tanizaki i Yasunari Kawabata. Són escriptors pràcticament de la mateixa generació (el primer va nàixer el 1886 a Tòquio; el segon, el 1899 a Osaka). Són escriptors ben considerats dins i fora del seu país. Són escriptors coneguts a Occident en tots dos casos per sengles novel•les breus, de temàtica eròtica. Es tracta de La clau (1956), de Tanizaki i de La casa de les belles adormides (1961), de Kawabata.
En La clau (que ha publicat entre nosaltres Edicions 62) un home madur, casat amb una esposa tradicional, troba un sistema d’estimular la seua insatisfactòria vida matrimonial. Inicia l’escriptura d’un diari, que ompli de confessions íntimes; alhora, convenç la dona per a què faça el mateix. Tots dos es vigilen i es llegeixen l’un a l’altre, d’amagat.
L’home troba, a més, un curiós sistema per a sadollar les seues apetències secretes: estimula el consum d’alcohol en la seua dona. Producte de l’embriaguesa rutinària, aquesta es col•lapsa en un desmai matemàtic, que l’home aprofita per a despullar-la i sotmetre-la a les seues fantasies. La dona, que n’és mig conscient, utilitza la circumstància per a abandonar-s’hi sense complex de culpa. Tots dos n’extrauen un gran plaer, tot i que la història, amb la intervenció de tercers, prendrà giragonses inesperades i serà la dona la qui n’eixirà guanyant.
Kawabata, al seu torn, és més simbòlic que Tanizaki i el seu estil és més depurat, cadenciós i delicat, ple de matisos d’una bellesa escèptica. La casa de les belles adormides (servida per Viena amb la seua estètica acurada) sembla una continuació –tot i constituir un univers clarament diferenciat- de les ensomniacions de Tanizaki. Els homes madurs, però, són ara clarament ancians decrèpits, que acudeixen a una estranya casa, situada a la vora d’un penyasegat on rompen les onades. En aquesta casa els esperen jovenetes verges profundament adormides. El contracte estipula que hi podran passar la nit, però no podran mantindre-hi cap mena de relació. Eguchi, el protagonista, hi passa quatre nits successives, fins que una tràgica circumstància interromp bruscament el relat en un sentit insospitat. Aquelles jovenetes sumides en un son inabastable, com autòmates de carn mòrbida, li semblen Budes secrets. Al caliu de la seua escalfor inanimada Eguchi recorda tota la seua vida, les dones que ha conegut, les que ha fet feliç i les que l’han omplert d’una vivacitat coratjosa. Als seus seixanta-set anys no li importaria morir en braços d’una d’aquestes belles ignorants, que són com emanacions del seu propi anhel de bellesa i perfecció.
És agradable llegir obres com aquestes, que parlen de l’amor i del desig en tant que formes delicades del desengany i la irreversibilitat de la vida viscuda. Els japonesos ho saben bé. Però compte: com diu Mishima, un pas més enllà només hi ha el nihilisme moral més absolut.
El Temps, núm. 1.252
Subscriure's a:
Missatges (Atom)