Epístola moral a Philiph Roth

Títol: Nèmesi
Autor: Philiph Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Xavier Pàmies
199 pàgines

Cada any, més o menys, amb la regularitat d'un rellotge, Philiph Roth acudeix a la seua cita amb els lectors. Com sona sempre per al premi Nobel, i no li'l donen, ell fa la viu viu: no deixa d'escriure i ho fa sempre o gairebé sempre a l'entorn de la seua ciutat, Newark, i del seu grup social, els jueus emigrats de la Galítsia europea. El temps també és important: són els anys de la guerra i la postguerra el segment privilegiat. El protagonista de Nèmesi, per exemple, tenia vint anys quan Pearl Harbour, però la miopia el va apartar del servei militar. Aquest paio, Bucky Cantor, era el professor d'Educació Física de l'escola de Chancellor Avenue. Era llicenciat en Educació Física i Higiene pel Panzer College d'East Orange i la gent el coneixia pel Fletxa tant per causa de la seua excel·lència esportiva com per determinades característiques de les seues orelles.
I de sobte, apareix la pòlio. La malaltia es va estenent i jugarà un paper essencial al llibre. Tot es resumirà, de fet, amb la frase d'una mare: "Per què la pòlio ataca els nostres fills jueus, tan macos com són?". I bé, no desvelaré més detalls del llibre: si hi esteu interessats, doncs ja sabeu.
En realitat, he ressenyat molts llibres de Roth en aquest blog. Sempre és de bon llegir, no sol defraudar, però també és cert que ha arribat en un punt en què el seu caràcter prolífic aclapara un tant. Crec que jo mateix ja visc a Newark, conec millor els seus barris ara degradats i llavors esponerosos que el carrer on visc realment. M'agradaria dir prou. Aquest article és una crida contra la proliferació descontrolada de la mestria de Philiph Roth. Senyor Roth, descanse un poc. El Nobel s'acabarà esdevenint -és inevitable-, però vosté arribarà a la meta esgotat i devastat. Ja no necessita demostrar res. Si en lloc de fer una novel·la a l'any en fes una cada quatre o cinc anys, ¿no seria el seu talent recompensat amb això tan inaprehensible i bell que anomenem una "obra mestra"? Vosté és un gran escriptor, i com tot gran escriptor, sap perfectament que la gent cada vegada llegeix menys. A mi no em resulta cap esforç, cada any, llegir el nou Roth. Però en aquesta darrera ocasió, ho lamente, m'he vist perdent-hi un poc la fe. Açò ja no és un article, ni una ressenya ni res que s'hi assemble: açò és una epístola moral. Vosté pot pensar que les meues paraules estan motivades per l'enveja, perquè si jo fora capaç d'escriure sobre Borriana tot el que vosté ha escrit sobre Newark també ho publicaria cada any, i hi insistiria i hi insistiria. És molt possible. Però ara li parle com a lector, amb el cor en la mà. Vosté m'ha depassat. Si el pròxim llibre és com Nèmesi, ja no sé si el llegiré. I li ho dic amb les llàgrimes als ulls.
En fi, senyor Roth, és l'hora del comiat. Disculpe la meua feblesa, però tal com ho sent he provat d'explicar-li-ho. Seu afectíssim,

Joan Garí

El costumisme universal

Títol: Pastoral americana
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Xavier Pàmies
492 pàgines

A vuit quilòmetres a l’oest de Manhattan, Newark és la ciutat més gran de l’estat de Nova Jersey (USA). A hores d’ara no arriba als 300.000 habitants, però després de la segona guerra mundial vorejava el mig milió. Com tantes ciutats nordamericanes, als seus carrers convivien blancs anglosaxons amb poderoses comunitats d’immigrants, especialment jueves i italianes. En aquest context va nàixer, al 1933, Philip Roth (al si d’una família hebrea originària de Galítzia). La seua infància, doncs, va coincidir amb una etapa d’especial esplendor d’aquell Newark on la vertiginosa activitat comercial, l’erecció d’orgullosos gratacels Art Deco i la boiant vida cultural i nocturna convertien la localitat en un petit empori especialmente indicat per a què un xicot jueu amb interessos literaris s’hi afaiçonara i establira els contorns inesborrables d’un món propi.
¿Quan va començar Newark a anar de mal borràs? S’hi sol citar, entre les causes, l’arribada massiva d’immigrants d’origen hispà i afroamericà i, com a data emblemàtica, els disturbis racials de l’any 1967, que van deteriorar potser irreversiblement la imatge i l’economia de la ciutat. A hores d’ara, The Brick City (“La ciutat de la rajola”, com és també coneguda) ostenta el rècord de major nombre de crims per habitant de tots els Estatus Units. El declivi s’hi ha instal·lat amb ferotgia i, amb ell, les condicions necessàries perquè un autor com Roth haja convertit el seu lloc de naixement en una elegia perpètua tot al llarg de la seua obra.
Pastoral americana, que ara edita en català La Magrana, és un exemple perfecte d’aquest motiu literari. En realitat, Roth no deixa de ser un escriptor local. Escriu del que coneix: l’ambient dels carrers del barri jueu, l’ànsia per americanitzar-se dels antics immigrants d’Europa, l’esperit feliç i despreocupat dels anys 40 i, com a nucli de tot això, els dilemes sexuals, polítics i generacionals dels de la seua quinta. S’enfunda llavors la màscara del seu alter ego (Nathan Zuckerman) i comença a rajar aquest devessall de pàgines amb moments impagables per a convertir en universals els neguits particulars.
Pastoral americana, doncs, passaria per una obra costumista si no fos perquè tot el que s’hi parla forma ja part també de la nostra pròpia visió del món. Per això els problemes de Seymour Irving Lebov –conegut com “el Suec”- ens resulten tan familiars. Ell és un representant perfecte d’aquests jueus que han detingut el poder econòmic a Newark fins que la crisi dels 60 els ha destrossat moralment. Perquè la crisi és fonamentalment (¡també ara!) un problema moral. Lebov ha de contemplar com una filla seua es converteix en terrorista per protestar contra la guerra del Vietnam. Tots en la família del Suec estan en contra d’aquesta letal aventura en el sud-est asiàtic, però la bomba assassina que posa la filla destrueix alguna cosa essencial en la seua manera de ser americans. La tragèdia de la filla és la tragèdia del somni americà. Roth es pregunta, molt detalladament (massa: com a tota novel·la llarga, a aquesta li sobra un bon grapat de pàgines), per a què ha servit “la permissivitat, la anormalitat disfressada d’ideologia, la protesta constant” engendrada pels 60. És injust amb l’època, però, amb aquesta injustícia raonada, fa gran literatura. Diuen que aquesta és la seua obra mestra. Es llegeix, en tot cas, amb el plaer que es presumeix en aquest mestratge.

Joan Garí

Una ferotge lliçó d'humanitat

Títol: Indignació
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana, 2009
Traducció de Xàvier Pàmies
191 pàgines

El que ens fascina de Roth, diguem-ho clar, és aquesta capacitat d'empatia amb les nostres pròpies preocupacions realitzada matemàticament, any rere any, amb un estil suculent i sense defallir mai, com és propi dels escriptors de raça. Ara retorna amb aquest llibre que tracta de l'estupidesa innata de la massa, i sobre l'estupidesa crèdula de la massa americana en primer lloc. Hi són alguns dels seus temes de sempre: la vida universitària de l'Amèrica provinciana, la vivència contradictòria del sexe, l'encaix de la comunitat jueva al gran gresol nordamericà.
El protagonista d'Indignació es passa tota la novel·la obsedit per no haver d'anar a la guerra de Corea, però és allà precisament on sucumbirà, com un destí ferotgement inexorable. Els culpables? La clericalla governant a Winesburg, una universitat tancada i retrògrada que només va canviar, a la força, amb els aldarulls del 1969, segons ens diu el propi Roth a l'epíleg. Mentrestant, però, li fan la vida impossible a Marcus Messner, un jove jueu que vol mantenir-se agnòstic en un context -els anys 50- tan semblant a l'actual, si bé es mira. Ja se sap que la majoria absolutíssima dels habitants dels Estats Units són creients fervents en alguna religió, cosa que els fa mirar als incrèduls com si foren estranyes aus sense niu. És impagable, en aquest context, el diàleg entre Marcus i el seu degà, en què el primer li etziba fragments literals i punxeguts de "Per què no sóc cristià" de Bertrand Russell davant la commiseració altiva, i un poc espantada, del segon.
El personatge femení, Olivia Hutton, aquesta "noia rara que va molt calenta", segons la defineix un personatge i que perpetra al jove Marcus una mamada antològica, queda com una altra de les singulars heroines de Roth. Una llàstima que ens quedem sense saber si Olivia, que desapareix de sobte al final de la novel·la, s'ha suïcidat -com tem Marcus- o és rea d'algun altre destí desconegut.
La lliçó de Marcus és que prefereix ser expulsat del campus -i obligat a enrolar-se, doncs, a l'exèrcit que es dessagna en la cruel terra coreana- abans que no haver de renunciar a uns principis als quals creu que té dret, com si no creure en déus, angelets i altres galindaines infantils fora, més que un pecat, un crim de lesa humanitat.
La humanitat real, però, consisteix precisament a no creure en himnes, ni en fantasmagòriques al·legories, sinó en un destí no brutal, dictat per la raó i per la pròpia mesura. Tota una lliçó de lucidesa... ¿enmig del desert?

El final d'una era

Títol: L’espectre se’n va
Autor: Philip Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2008
271 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies

Zuckerman s’ha fet vell. L’alter ego de Philip Roth viu en aquesta obra una peripècia molt significativa. Està convalescent d’una prostatectomia i li fiquen injeccions de col•lagen per a evitar-li pèrdues d’orina. Però això ni li soluciona les pèrdues ni, el que és pitjor, li evita un hoste indesitjat: la impotència.
La cosa podria acabar-se així, però Zuckerman és un macle típic: impotent i tot, el cervell no el deixa viure, així que segueix sentint envers les dones una atracció irresistible. En aquesta obra viu un festeig bàsicament verbal amb una jove esposa, Jamie Hallie Logan, amb qui intercanvia la seua casa al camp per tornar a viure a Nova York. En Jamie descobreix una dona seductora, filla d’una família patrícia texana (com els Bush) i que, a més, vol ser escriptora. La mena de joveneta que, a quinze anys, ha llegit Anna Karènina, i que s’amaga els llibres dins la revista Seventeen per a què els seus companys de classe no descobrisquen que li agrada llegir. Com no enamorar-se’n perdudament?
La relació amarga entre l’erotisme i la vellesa és el tema central de L’espectre se’n va. Zuckerman n’està tant, d’aquesta dona, que Roth hi inclou tres llargs passatges dialogats en què se substancia el festeig entre tots dos. A més de la seua capacitat per a dotar de biografia els seus personatges (unes vides denses, complexes i coherents), Roth ens recorda ací el seu talent per als diàlegs.
No és l’única dona del llibre. També hi sorgeix l’Amy Bellette, a qui va conéixer mig segle abans, quan ella era l’amant d’un escriptor de relats curts, E. I. Lonoff. Bellette, vella i cancerosa, també desperta l’interés de Zuckerman, perquè aquest comparteix amb ella la voluntat de preservar la memòria de Lonoff. Un jovencell ambiciós s’ha ficat entre cella i cella el propòsit de revelar alguns aspectes poc ortodoxos de la biografia de Lonoff i Zuckerman tracta d’impedir-ho. Al capdavall, està convençut que els lectors no tenen cap dret a interpretar l’obra d’un escriptor a partir de la seua vida, així que col•labora activament a preservar el secret de Lonoff.
Tot això s’esdevé en un context molt concret: les eleccions del 2004 als Estats Units, quan Georges W. Bush va derrotar –i humiliar- Kerry. Però Zuckerman no sembla tenir massa interés en la política. De fet, s’ha convertit en un perfecte desenganyat, tot i ser un demòcrata convençut (o més aviat un antirepublicà). Com el seu creador, sembla més preocupat per si llegir llibres acabarà convertint-se en el sant i senya d’alguna rara secta: “Els qui llegim i escrivim som gent acabada, som espectres que presenciem el final de l’era literària”.
Com és habitual en els darrers temps, Roth no defrauda. La seua mestria és de bona llei. De fet, aquest llibre acaba un poc abruptament i fa la sensació que la història que conta podria haver continuat indefinidament. No té la solidesa de Complot contra els Estats Units o La marca de l’home, ans més bé s’aproxima a l’univers de L’animal moribund o Elegia (per citar només els títols que s’han vingut publicant en català), aquells que precisament ha escollit la cineasta Isabel Coixet per a fusionar-los en una versió cinematogràfica. Però L’espectre se’n va és un Philip Roth i això és tan innegable com que estem davant d’un dels universos literaris més compactes i atractius del nostre temps.

El Temps, núm. 1.262

La conxorxa del realisme

Títol: Complot contra els Estats Units
Autor: Philip Roth
Editorial: La Magrana, 2005
Pàgines: 383

Des del 1997, amb American Pastoral (Premi Pulitzer), el prestigi de Philip Roth no ha fet sinó assentar-se com una inapel•lable llosa del marbre més pur i rotund. Ara mateix, desaparegut Saul Bellow, Roth és probablement el millor escriptor nordamericà viu. Darrerament publica un títol gairebé anualment (com en el camp del cinema fa un altre artista prodigiós, Woody Allen), i la nostra admiració s’excita, així, amb la mateixa periodicitat.
El llibre que ens ocupa avui, Complot contra els Estats Units, és la història d’una familia de jueus de Nova Jersey. Més concretament, és la història d’una familia de jueus d’una ciutat de Nova Jersey, Newark, i encara d’un dels seus carrers, Summit Avenue. La història d’aquest carrer, d’aquesta ciutat, la història d’aquesta familia jueva no és sinó la del propi Roth. És el seu pare –Herman- la seua mare –Bess- i el seu germà –Sandy- els qui han estat “posats en el laboratori” (segons confessió del propi novel•lista) per a descriure una ficció històrica esgarrifosa: Què haguera passat si al novembre del 1940, en lloc d’haver resultat reelegit Franklin Delano Roosevelt, l’electorat haguera convertit en trenta-tresè president dels Estats Units Charles A. Lindbergh, l’heroi de l’aviació simpatitzant dels nazis alemanys.
Apartant-se de la seua tradicional filiació realista, Roth ordeix en aquest llibre una ficció ucrònica i això li dóna peu a reflexionar sobre els altres destins possibles dels jueus americans. Un filonazi a la presidència, l’any 1940, haguera retardat la incorporació dels Estats Units a la guerra d’Europa i les persecucions antisemites haurien estat a l’ordre del dia. Però això és la bagatel•la argumental. La vàlua d’aquesta novel•la, com és habitual en Roth, rau en factors estrictament literaris, com ara la creació de personatges. Hi ha tipus tan memorables com el cosí Alvin, que torna esgarrat del front de combat després d’haver-se allistat a l’exèrcit canadenc i acaba convertint-se en un vulgar perdonavides. Aquest personatge, que és inventat, rivalitza en versemblança amb caràcters fefaentment reals, com ara Herman Roth, el pare valerós, honrat, conspicu i perfectament heroic als ulls infantils de Philip.
En La marca de l’home, el seu llibre anterior, Roth bussejava en les interioritats de la hipocresia políticament correcta de les universitats americanes. Ara no ha canviat de tema, en realitat: continua amb la seua obsessió pels avatars de les diferents ètnies que composen el puzzle nordamericà. Un parèntesi, per cert: La mancha humana era una tria millor (en castellà) que La marca de l’home, més adequada al sentit de l’original (The human stain). De nou La conjura contra América, pel que fa al nostre llibre d’ara, em sembla un títol més irrebatible i més poderós semànticament que l’opció catalana, i lamente de veres haver de confessar-ho. I això perquè “Amèrica” (als ciutadans dels USA els agrada identificar-se amb aquesta sinècdoque) és una denominació molt més vigorosa i irrebatible que la purament administrativa “Estats Units”.
Siga com siga, llegir Philip Roth continua sent un plaer a l’abast de molts paladars. Una demostració pràctica que alguns grans escriptors es poden reconéixer en vida, i llegir-los, i així honrar-los, i honrar en ells la Literatura.