La conxorxa del realisme

Títol: Complot contra els Estats Units
Autor: Philip Roth
Editorial: La Magrana, 2005
Pàgines: 383

Des del 1997, amb American Pastoral (Premi Pulitzer), el prestigi de Philip Roth no ha fet sinó assentar-se com una inapel•lable llosa del marbre més pur i rotund. Ara mateix, desaparegut Saul Bellow, Roth és probablement el millor escriptor nordamericà viu. Darrerament publica un títol gairebé anualment (com en el camp del cinema fa un altre artista prodigiós, Woody Allen), i la nostra admiració s’excita, així, amb la mateixa periodicitat.
El llibre que ens ocupa avui, Complot contra els Estats Units, és la història d’una familia de jueus de Nova Jersey. Més concretament, és la història d’una familia de jueus d’una ciutat de Nova Jersey, Newark, i encara d’un dels seus carrers, Summit Avenue. La història d’aquest carrer, d’aquesta ciutat, la història d’aquesta familia jueva no és sinó la del propi Roth. És el seu pare –Herman- la seua mare –Bess- i el seu germà –Sandy- els qui han estat “posats en el laboratori” (segons confessió del propi novel•lista) per a descriure una ficció històrica esgarrifosa: Què haguera passat si al novembre del 1940, en lloc d’haver resultat reelegit Franklin Delano Roosevelt, l’electorat haguera convertit en trenta-tresè president dels Estats Units Charles A. Lindbergh, l’heroi de l’aviació simpatitzant dels nazis alemanys.
Apartant-se de la seua tradicional filiació realista, Roth ordeix en aquest llibre una ficció ucrònica i això li dóna peu a reflexionar sobre els altres destins possibles dels jueus americans. Un filonazi a la presidència, l’any 1940, haguera retardat la incorporació dels Estats Units a la guerra d’Europa i les persecucions antisemites haurien estat a l’ordre del dia. Però això és la bagatel•la argumental. La vàlua d’aquesta novel•la, com és habitual en Roth, rau en factors estrictament literaris, com ara la creació de personatges. Hi ha tipus tan memorables com el cosí Alvin, que torna esgarrat del front de combat després d’haver-se allistat a l’exèrcit canadenc i acaba convertint-se en un vulgar perdonavides. Aquest personatge, que és inventat, rivalitza en versemblança amb caràcters fefaentment reals, com ara Herman Roth, el pare valerós, honrat, conspicu i perfectament heroic als ulls infantils de Philip.
En La marca de l’home, el seu llibre anterior, Roth bussejava en les interioritats de la hipocresia políticament correcta de les universitats americanes. Ara no ha canviat de tema, en realitat: continua amb la seua obsessió pels avatars de les diferents ètnies que composen el puzzle nordamericà. Un parèntesi, per cert: La mancha humana era una tria millor (en castellà) que La marca de l’home, més adequada al sentit de l’original (The human stain). De nou La conjura contra América, pel que fa al nostre llibre d’ara, em sembla un títol més irrebatible i més poderós semànticament que l’opció catalana, i lamente de veres haver de confessar-ho. I això perquè “Amèrica” (als ciutadans dels USA els agrada identificar-se amb aquesta sinècdoque) és una denominació molt més vigorosa i irrebatible que la purament administrativa “Estats Units”.
Siga com siga, llegir Philip Roth continua sent un plaer a l’abast de molts paladars. Una demostració pràctica que alguns grans escriptors es poden reconéixer en vida, i llegir-los, i així honrar-los, i honrar en ells la Literatura.