El cor salvatge sota la màscara

Títol: Confesiones de una máscara
Autor: Yukio Mishima
Alianza Editorial
Madrid, 2010
Traducció de Rumi Sato i Carlos Rubio
308 pàgines

Res tan japonés com Mishima i, tanmateix, en aquest llibre notòriament autobiogràfic se'ns presenta el tema, tan universal, del despertar a la vida i a la seua condició d'un home homosexual. Mishima hi adopta un to novel·lat per a narrar-nos la peripècia d'un jove japonés, mobilitzat el darrer any de la segona guerra mundial, que des de molt petit sent dos impulsos molt poderosos: fantasies de suïcida i atracció pels mascles del seu mateix sexe. Aquesta doble fascinació la focalitza en la imatge del Sant Sebastià de Guido Reni, de la col·lecció del Palau Rosso de Gènova. Al davant d'aquell cos gloriosament masculí penetrat per les fletxes, el protagonista d'aquest llibre aprén a usar les mans per primera vegada per a alliberar el goig del seu propi cos. En endavant, el vessament de sang i el plaer seran dues coses que hi aniran inextricablement unides.

El que segueix és la crònica de la peripècia vital d'un adolescent que somia amb homes (i se n'enamora), però que no per això deixa de sentir-se atret per les dones. Envers els primers experimenta un desig "dolorós i opressiu, gairebé asfixiant"; envers les segones, una curiositat "artificial" i "fatigosa", però igualment inexorable.
Dos vectors, l'onanisme i les fantasies de suïcida, l'acompanyaran durant els anys d'aprenentatge que precedeixen la seua emancipació. Curiosament, aquest segon element no evita que s'alegre en ser rebutjat -per un diagnòstic mèdic erroni- per l'agònic exèrcit nipó. El seu raonament és que fins i tot la mort el rebutja, així que s'hi sent satisfet. És en aquests mesos que precedeixen el llançament de la bomba atòmica, però, quan la vida del protagonista fa un tomb inquietant. Per començar, experimenta la sensació del seu primer bes, però no és amb un home, sinó amb una amiga de la família. Alhora, viurà una espècie d'història d'amor amb una jove de 18 anys (ell en té 20), Sonoko, germana d'un amic seu. Amb Sonoko, de sobte, es traça un pla exasperadament fantasiós: creu que quan pose els seus llavis sobre els d'ella hi brollaria la seua "normalitat" i la seua vida canviaria per sempre. Però ho fa i no passa res. Sis setmanes després, el 6 d'agost del 1945, els americans deixen caure Little Boy sobre Hiroshima. És llavors, amb la terrible deflagració, que el protagonista s'adona que ha de deixar Sonoko, precisament perquè sent alguna cosa per ella. L'arma nuclear també ha devastat, al seu interior, alguna mena d'esperança inútil, d'emoció fabuladora.
Encara intentarà, però, esbrinar si pot sentir alguna cosa amb una dona. Per a això, accepta la invitació d'un amic per anar amb prostitutes. L'experiència és definitivamenr desoladora.
Més endavant tornarà a veure Sonoko. S'ha casat amb un altre, però és capaç de mantenir amb el seu antic xicot una relació fraternal. Ella representa, per a l'admirador impenitent de Sant Sebastià, "el meu amor a la normalitat, el meu amor per totes les coses espirituals, el meu amor per les coses eternes".
El problema és que aquest transsumpte de Mishima se sap animal, matèric i contingent. Per sota de la màscara que fa servir en societat -i a vegades també davant del seu propi espill- hi ha un cor salvatge bategant, un vampir sense valor per a esdevenir kamikaze. I és així, amb aquestes sensacions, com penetra definitivament en l'edat adulta. Ha nascut un petit monstre. Ha nascut un escriptor.

Joan Garí

En els límits de l'odi i de l'amor

Títol: L'amor
Autor: Josep Lluís Abad
Edició electrònica
http://espaiclaudator.blogspot.com/
67 pàgines



És un plaer haver de parlar del llibre d'un amic, i més si això comporta glossar una novetat estricta, una submissió -voluntària i joiosa- als nous imperatius tecnològics. Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella, l'ànima de l'Espai Claudàtor, ha publicat (¿encara en podrem dir així?) un nou poemari, però aquesta vegada ho ha fet en format únicament digital. L'amor, que així es diu el llibre de versos, és un conjunt de poemes clàssics, haikús i tankes que només podem trobar a la xarxa. No té virtualitat matèrica, ni corresponent en paper. Fart dels premis i d'anar a pidolar a les editorials (que sempre responen el mateix: només es poden publicar els poemaris que hagen estat guardonats en algun premi), Josep Lluís ha tirat pel carrer d'enmig. Ha decidit, però, innovar. No hi ha massa llibres electrònics, encara. L'amor n'és un d'ells. Ve a sumar-se així a l'ampla autovia del futur, mentre els qui encara fem llibres impresos el veiem passar amb enveja. I és així com ens entra, de sobte, una nostàlgia inconcreta i estúpida.
Diu Marisol González, en el pròleg de l'opuscle, que aquest és el llibre "més sorprenent" i també "més profund" d'Abad. Alhora, insinua que aquest és "un llibre escrit per un home que es considera feliç". Estic d'acord amb la primera apreciació, però no amb la segona. Ja va explicar el savi Fuster que "un home feliç no sent necessitat d'expressar-se". La felicitat és una meuca elusiva -o potser al·lusiva- que no deixa treballar. Per a cercar l'expressió -l'expressió bella i perfecta- cal alguna dosi d'infelicitat en vena, alguna insatisfacció més o menys profunda, certa mena d'inadequació entre nosaltres i el món. D'aquest décalage naix la poesia de Josep Lluís Abad. I, si té algun valor, és precisament aquest.
Explica l'autor en el postfaci que la "inspiració" per a dur a terme el seu projecte li vingué de la lectura del poemari L'odi(2005) del versaire d'Alzira Josep Ballester. És una excusa tan bona com qualsevol altra. Tots dos, Ballester i Abad, em sembla que han sigut lectors amatents d'un vell títol meu, Física dels límits (2001). A partir de tot això, Josep Lluís Abad ha dut a terme una prospecció lírica de molt bona factura, que mereixeria recaptar bona cosa de lectors.
El poeta té un anhel de veritat i de sinceritat que bolca a les seues creacions. El seu lema?: "Veure'ns a través del cristall sense cap altra purpurina que la sola carn". Per a aquest despullament íntim, cal un suprem esforç, un esforç tel·lúric: "Fins on puga, em buidaré del silenci de les pedres". És així com l'ausiasmarquià "la carn vol carn" (que tan emocionava Vicent Andrés Estellés) es converteix, en un intel·ligent joc de paraules, en "el vol carn vol, el meu cor canta". I tot això és L'amor. Si n'haguera de destacar alguna cosa més, citaria la perfecció del poema "Els qui emmudeixen, venuts..." i la rara precisió intertextual d'aquesta tanka:

Voldràs escriure
-com el sol en la vinya-
fruits saborosos.

Escrit en una ipod, publicat en un blog, L'amor és un bell poemari per al nostre present. No us oblideu de llegir-lo.

Joan Garí

Carta oberta a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Al periòdic L-El Mercantil Valenciano publique avui un article adreçat a l'AVL que pot ser del vostre interés. Reproduiré ací la seua versió completa, ja que és un tema -crec- suficientment important com perquè tots hi reflexionem. Vostra és ara la paraula.

Carta oberta a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Estimats amics i col·legues acadèmics: més d’una dècada després de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i a cinc anys del Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià, crec que seria el moment oportú, per part vostra, d’aturar-vos un moment al camí i fer una reflexió sobre què està aconseguint la vostra política.

No sóc jo, precisament, un radical essencialista en termes de llengua –ni en termes de res, substancialment. Sí que em considere, però, com tants valencians ben nascuts, fondament preocupat per la situació del valencià i, sobretot, pel seu futur. En el vostre ja famós Dictamen –suara citat- vau exposar clarament que “valencià i català són dos denominacions de la mateixa llengua”, i ho vau publicar, per primera vegada, al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV, núm. 4983, 12-04-2005, pp. 12.114-12.147). Naturalment, en tot aquest temps el Partit Popular, hegemònic al nostre país, no s’hi ha sentit al·ludit, però no és aquest el major problema (la cabra avesada a saltar, salta i saltarà). El que és autènticament preocupant és el fet que s’ha instal·lat, a nivell oficial, a la nostra societat, el costum de considerar “valencià” i “català” dos idiomes –a la pràctica- diferents. No empíricament, és clar (cosa impossible per indemostrable), sinó com un trist i ineluctable fet consumat. I amb el vostre silenci, que és el més greu.

Vos en posaré alguns exemples trobats molt fàcilment en la vida diària. La factura d’Iberdrola, sense anar més lluny, ofereix, com tantes altres empreses públiques espanyoles, la possibilitat de ser emesa en “valencià” o en “català”, entre altres “llengües”. Naturalment, les paraules que s’hi inclouen en ambdues versions són substancialment les mateixes (ja que no es pot canviar el contingut, només l’embolcall), però casualment, quan s’afegeixen missatges com “Apunte’s a la factura electrònica d’Iberdrola i gaudisca, a més, d’altres avantatges”, en la versió “catalana” el rètol en qüestió queda com segueix: “Apunti’s a la factura electrònica d’Iberdrola i gaudeixi, a més, d’altres avantatges”. Precisament per evitar les subjectivitats inherents al subjuntiu (valga la redundància), els millors gramàtics de la nostra “llengua compartida” havien considerat sempre que, en casos com l’anterior, era preferible l’ús de l’imperatiu: “Apunteu-vos a la factura electrònica i gaudiu, a més, d’altres avantatges”. ¿On és la veu autoritzada de l’AVL exigint a aquestes empreses sotmeses (cal suposar) a l’imperi de la llei una redacció comuna per al català-valencià (i no dues, una per cada cantó)?

La cosa, que en el cas d’Iberdrola és simplement ridícula, voreja el patetisme en altres exemples recents. Fa molt poc, el portal de servicis en internet de les caixes rurals valencianes, Ruralvia, ha oferit als seus usuaris la possibilitat de consultar la web en diferents modalitats idiomàtiques. La selecció d’idioma s’activa amb el vincle “Accés a usuaris”. Fins a ací tot normal, però és que en aquest Accés trobem dues possibilitats per al nostre idioma: s’entra al “català” amb una senyera sense blau i al “valencià” amb una amb blau. A dins, trobem que el “català” opta per les fórmules unitàries recomanables (“No introduïu coordenades de signatura per a la consulta de saldo...”) i el “valencià” s’aferra al subjuntiu (“No introduïsca...”) amb l’obvi resultat divergent. El cas més extrem dels al·ludits, però, el podem trobar en la política lingüística d’una entitat completament pública, Correos. L’organisme postal té a la venda elements de paqueteria –Caixa Verda i Sobre Verd- on trobem aquest text en “català”: “Al comprar aquesta caixa col·laboreu amb dos cèntims d’€ per a la plantació d’arbres”. Però en “valencià” –¡agafeu-vos!- va com segueix: “Amb la compra d’esta caixa col·laboreu amb dos cèntims de € per a la plantació d’arbres”. Ara ja sabem, doncs, que “Al comprar” és català i “Amb la compra” és valencià...

Tot això, naturalment, es podria solucionar amb bona voluntat i una orientació positiva i activa –que és el que es troba a faltar- per part de l’AVL. Al capdavall, organismes com la CAM (Caja del Mediterráneo) han optat per solucions de sentit molt comú: en l’opció per a seleccionar idioma simplement han col·locat, per al nostre, la paraula “Benvingut”. I el qui no ho entenga és ja perquè no en té la més mínima capacitat.

En resum, doncs, estem vivint l’estranya situació que, a pesar que l’AVL (l’únic organisme amb potestat per a dictaminar, segons l’Estatut, en matèria lingüística) ha deixat ben clara la unitat de la llengua catalanovalenciana, importants entitats que operen al nostre país han optat, a la pràctica, per una via secessionista. ¿No hi té res a dir l’AVL? Ja em disculpareu, amics i col·legues acadèmics, però potser quan eixiu del vostre son senatorial ja serà massa tard. ¿No creieu oportú començar a treballar-hi des d’ara mateix? No vindria malament que vos féreu aquest bon propòsit per a l’any nou.

Joan Garí

Notícies del continent desconegut

Títol: No i jo
Autora: Delphine de Vigan
La Butxaca
Barcelona, 2010
Traducció d’Ona Rius Piqué
223 pàgines

L’adolescència és un moment especialment saborós per a la literatura. I és lògic, perquè l’adolescent és un continent misteriós i fascinador, i endinsar-s’hi reporta la satisfacció de trobar matèries primeres de primeríssima qualitat. Des que Salinger, amb El vigilant en el camp de sègol, en va traçar un mapa original i inoblidable, molts autors han volgut deixar la seua empremta en aquest territori, amb millor o pitjor fortuna. Al capdavall, l’adolescència és un invent relativament recent, una categoria que sembla feta a mida per a necessitats modernes relacionades amb aspectes tan diferents com els interessos de la societat de consum, les ordenances educatives o les exigències del mercat de treball. El que ens atrau, en tot cas, d’aquesta edat tan singular és la seua condició de frontera, de cruïlla perpètua. L’adolescent no és un infant però tampoc és un adult (o, si voleu, un “jove”). Ha deixat enrere –però no gaire- els jocs de la infància i assaja, amb les potencialitats d’un cos on de sobte descobreix intimitats torbadores, la simfonia de l’home i la dona complets.
No tothom surt indemne de l’adolescència. N’hi ha que recorre el seu camí ràpidament i brillantment, incorporant-se a l’adultesa com a un vaixell que ens lliura del naufragi. D’altres, però, n’ixen tocats, completament desvalguts, i perllonguen aquest estat de transició fins edats impossibles. En el fons de cada adolescent, d’alguna manera, hi ha un petit cor capaç de l’altruisme més generós però també, a poc que ens descuidem, del més monstruós narcisisme.
Delphine de Vigan, jove autora francesa coneguda pels seus relats de temàtica amorosa, fa en No i jo el retrat de la part positiva del cor adolescent. Inventa una història en què Lou Bertignac, la típica xica de tretze anys reservada i somiadora, coneix una indigent –Nolwenn- a l’estació d’Austerlitz (París). La introspecció de la Lou es correspon també amb una formidable empatia, així que no pararà fins que aconseguirà que els seus pares acullen la sense sostre a sa casa. Contra el “les coses són com són” que esgrimeix el pare, la Lou demostra que “les coses poden ser d’una altra manera”.
Tot va començar amb un treball escolar, en aquest estrany institut de la novel·la que sembla un centre d’elit on els alumnes escolten els professors i… els temen! La Lou fa un treball de classe sobre els indigents i, des d’aquest moment, ja no pot –ja no vol- expulsar la No de la seua vida. La mare l’acull bé: ha perdut un fill, i la nova llogatera ve a tapar aquest forat emocional. La cosa, però, no podia acabar bé, i no hi acaba: la No ix de la vida de la Lou i la seua família tal com ha entrat, tot i que la Lou es troba, com a premi, amb el primer petó del xic que li agrada. I així es clou el llibre.
Efectivament, ho heu endevinat de seguida: el problema de No i jo és que retrata un món adolescent excessivament edulcorat, massa asèptic, dificultosament creïble. Hi falta el component d’imponderable, d’enigma, fins i tot de salvatgia que caracteritza els teenagers. Li’l vaig donar a llegir al meu fill (quinze anys) i me’l va tornar, uns dies després, amb una ganyota. I això és una crítica literària definitiva.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.386

Manual per a conspiradors universals

Títol: El cementiri de Praga
Autor: Umberto Eco
Editorial Rosa dels vents
Barcelona, 2010
Traducció de Carme Arenas
574 pàgines

Vaig llegir al seu moment El nom de la rosa, i supose que em va agradar. Ho he de suposar, perquè la memòria no me n'ha guardat cap registre que ara puga activar. La memòria és una senyora molt puta, ja ho podem ben dir. Jo era jove llavors, El nom de la rosa era la sensació literària del moment i Umberto Eco un autor que coneixia bé, estudiant inquiet com també era. La vaig mamprendre, doncs, i ja està. Després vingué la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud, que es fa realment agradable de veure, i la història quedà fixada.
No havia tornat a llegir res més de l'Eco novel·lista fins que em va caure a les mans El cementiri de Praga. Per algun motiu inaprehensible -el títol, els retalls captats de la trama o què sé jo-, vaig pensar que podia ser una bona oportunitat per a reconciliar-me amb una obra abandonada. El cementeri a què fa al·lusió el llibre, a més, és un lloc peculiar que conec bé, i Praga és el meu amor urbà de tota la vida. Eren massa bons motius com per no donar una oportunitat al savi alessandrí.
La cosa no comença malament. Se'ns presenta Simone Simonini, un piemontés que viu a París. Les primeres pàgines són delicioses: una llarga diatriba contra tot i contra tots: els jueus, els alemanys, els francesos, els piemontesos, els capellans, les dones... El lema de Simonini: "Odi ergo sum". Ací i allà la narració es salpebra amb algunes frases contundents, perfectament redones: "Els homes no fan mai el mal de manera tan completa i entusiasta com quan ho fan per convicció religiosa".
Després de l'obertura, però, la cosa decau. El narrador, que pretén ser minuscient (és a dir, manejant menys informació que el propi lector), s'involucra en un joc d'espills a propòsit de l'autèntica identitat de Simonini, que comparteix amb un tal abat Dalla Piccola. Coneix un tal doctor Froïde (sic), a qui proporcionarà el seu gran vici: la cocaïna. L'austríac li parla de les seues intuïcions a propòsit de la "talking cure". Simonini només pensa que, amb la droga que li està proporcionant, ajudarà a "enverinar un jueu"....
Estimulat per aquest encontre el piemontés es posa a rememorar la seua vida, a veure què pot traure'n en clar. Compareix el seu avi, que li explicava fantasioses històries sobre els jueus, com ara que eren els inductors de totes les sectes anticristianes, incloent-hi els francmaçons i els il·lustrats. A poc a poc, el llibre ens va introduint en l'atmosfera de complot universal de la segona meitat del segle XIX, on els maçons, els jueus, els jesuïtes, els il·lustrats o els comunistes eren aprofitats pels seus enemics per a atribuir-los plans delirants de conquesta del món.
¿Interessant? Relativament -i és la meua impressió, no cal dir-ho. Fa anys que ja no patisc per deixar un llibre -una novel·la- sense haver-lo conclòs. El cementiri de Praga s'ha acabat per a mi a la pàgina 221. No dic que no siga un text ben escrit, amb un meritori treball de construcció narrativa. La força extraordinària de les trenta primeres pàgines no la tornava a trobar, però. I el temps és or. I la vida és curta. En fi...

Joan Garí