Literatura, música, vida

Títol: Vides desafinades
Autor: Xavier Aliaga
Edicions 62
Barcelona, 2011
252 pàgines

  Una valenciana (Alícia) que viu a Barcelona, un barceloní (Gerard) que se’n va a treballar a València. Eren parella, però ella no vol tornar a València i ell no vol deixar d’anar-hi. Aquest és el primer motor narratiu de Vides desafinades, la novel·la amb què el periodista i escriptor Xavier Aliaga va guanyar l’últim premi Joanot Martorell de l’ajuntament de Gandia.
Després la trama s’anirà embolicant. Gerard, a València, entra en contacte amb Marta i Vicky, que intenten salvar la seua discogràfica independent fitxant el grup Radio Free. La mare de Vicky, sorprenentment, ha agafat una malaltia nefanda a Benidorm, el cau de totes les modernitats i tots els vicis. Vicky vol que el seu nòvio Jordi deixe Barcelona i vaja a viure amb ella a València. I així, amb aquesta cadència humana i urbana, els personatges d’aquest relat van vivint les seues vides contrapuntejades amb les seues músiques, instruments d’un destí que depara a cadascú una via diferent. Quan vindran mal dades, saben que sempre podran engegar l’ipod en mode aleatori i resar perquè no s’escolte aquella cançó de Los Planetas que figura com a cita preliminar de la novel·la:

Y si todo va tan bien,
Y si todo va tan bien,
¿por qué este dolor que siento?

  Aquest llibre va ser una de les novetats més celebrades de la darrera Fira del Llibre de València. I amb raó, caldrà dir-ho. És el text més madur d’Aliaga, el més assaonat i el que més excel·leix literàriament. L’autor hi exhibeix un estil fresc, desimbolt, que no defuig l’argot, els llenguatges grupals o la metàfora sorneguera: unes companyes de treball són “follestibles”; un personatge no pot conciliar el son i fa tombs al llit “com una hamburguesa epilèptica”.
  Aliaga no fa literatura periodística (i això no és un mèrit ni un demèrit: és simplement una constatació). Domina bé la frase llarga, el període que s’encavalla imitant el monòleg dels personatges. Aconseguiex un punt meritori entre el discurs culte i les expressivitats col·loquials, fins i tot sent conscient que no podrà defugir els castellanismes (botellón, perroflauta, puto). Si hi haguera crítics literaris com cal en aquest país els recomanaria que no deixaren d’observar aquest escriptor de raça, però això sonaria massa a una veu clamant en el desert…
  Com en la cançó “Zero”, de Smashing Pumkins, els personatges d’aquest relat sincopat no es reconeixen a l’espill:

My reflection, dirty mirror
There’s no connection to myself

  Alguna cosa del nihilisme de Michel Houellebecq (Gerard el llegeix mentre escolta The Drones i Suicide i malda per recuperar Alícia) travessa aquests joves que viuen sota l’hègira del sexe i l’excés. El propi autor n’és conscient, i ho justifica ja des del títol:

  “Darrere de les existències més convencionals es poden amagar vides desafinades, successos increïbles, punyents, com ara que una sexagenària de poble menut, una vídua d’un entorn rural, puga agafar la sida, la malaltia maleïda”

  No és la vida exactament el que s’hi destil·la, però sí una aproximació a aquesta vida, una mena de mapa de carreteres per a poder circular pels viaranys insospitats de l’existència. I sense oblidar que, com diria el propi   Houellebecq, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.465

La ficció, la realitat, el fracàs i l'inconscient

Títol: Aires de Dylan
Autor: Enrique Vila-Matas
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2012
325 pàgines

Hauríem de llegir aquest llibre atenent a dues claus: per un costat, la reiteració del particular estil d'Enrique Vila-Matas i la seua concepció de la novel·la; per un altre, la fascinació que desperta la figura de Bob Dylan. Tot això, sacsejant-ho en una coctelera, és Aires de Dylan.
  Per als qui no hagen llegit mai un llibre de Vila-Matas caldrà explicar que les seues obres no s'assemblen a les de cap altre autor. Porten l'etiqueta de novel·la, però són en realitat llargs monòlegs on l'argamassa de tot plegat està constituïda per la figura d'un narrador omnipotent, que és i no és l'autor.
  Aires de Dylan, en aquest sentit, suposa un altre pas de rosca en el particular itinerari del nostre escriptor, ara utilitzant la figura del bard de Minnesota com a escusa per a parlar dels seus temes de sempre: la identitat, la relació entre realitat i ficció, la lògica entre les coses.
  Vilnius Lancastre, el protagonista d'aquest llibre, es presenta a Suïssa a participar en un congrés sobre el fracàs. Físicament s'assembla a Bob Dylan (en aquell aimatge dels anys 60 que ja ha esdevingut una icona pop). És fill d'un escriptor plurilingüe de Barcelona que ha mort fa poc. El text que aporta al congrés es diu "Teatro de realidad". Amb aquesta excusa argumental comença el llarg devessall discursiu d'Aires de Dylan. Resulta que el pare de Vilnius també s'assemblava a Dylan, però en concret al Dylan que va participar en la pel·lícula Pat Garret & Billy the Kid. Com Hamlet, Vilnius defensa la memòria del seu pare, i es descobreix una passió torbadora per la seua mare. Talment inspirat per Loquillo, el protagonista es defineix de la següent manera: "ocioso, inestable, geométrico, errabundo, aspirante a ideólogo de la desgana, volátil y siempre ando soltando lastre".
  Aquesta és l'excusa argumental. Una frase de Scott Fitzgerald, d'altra banda, recorre el relat, fins i tot amb el dubte de si és o no de Fitzgerald. Vilnius vol portar un "registro del inconsciente" i a això es dedica el novel·lista, a enregistrar l'inconscient dels personatges meticulosament. L'objectiu de tot plegat és simple: trobar "la verdad de una persona, por lo menos la parte de verdad que puede ser transmitida a través del lenguaje".
  Això connecta amb una altra de les característiques dels llibres de Vila-Matas: la relació entre realitat i ficció. Preguntar sobre això, segons el propi Vila-Matas, és una vulgaritat. Realitat i ficció, als seus llibres, formen una amalgama inextricable, són dues cares d'una mateixa moneda. Per això "tot està relacionat" i la lògica entre les coses és exactament aquella que nosaltres vulguem establir.
  No sé si amb tot això he aconseguit fer alguna llum sobre el text en qüestió. Els llibres de Vila-Matas no es resumeixen bé, ni s'interpreten ni es parafrasegen. Tot just s'han de llegir. I l'admiració o el desconcert que s'hi puguen extraure ja les ha de gestionar cada lector.

Joan Garí

Llums i ombres de la Renaixença valenciana

Títol: El somni d’una pàtria de paraules
Autor: Josep Piera
Editorial Bromera
Alzira, 2011
308 pàgines

  La figura de Teodor Llorente ha experimentat, en els últims anys, una vindicació positiva. Se l’ha rescatat del somni petrificat en què s’havia resolt la seua aportació a la llarga i sorda lluita a favor de la llengua i la cultura del País Valencià. De Llorente havia quedat, potser injustament, la imatge dels seus últims anys, convertit en el mestre llorejat que no deixava emergir nous talents. Josep Piera –com abans altres- ha vingut ara a recordar-nos que l’autor de Llibret de versos era molt més que tot això.
  Piera estructura el seu text com una biografia clàssica. Ressegueix l’itinerari de Llorente des que naix fins que mor, i ens va recordant els ítems més significatius de la seua vida i la seua aportació a la Renaixença valenciana. No li resulta difícil reivindicar un home que, després de la gran foscor, busca recuperar la tradició literària i lligar-la a la llengua viva. Aquesta llengua, per si algú no ho recorda, era anomenada llemosí. Aquest és un terme que usa tothom als cercles culturals de la València de l’època, fins i tot els del periòdic El Mole, amb la seua sintaxi infecta. El llemosinisme –la pàtria llemosina- era una manera de referir-se als Països Catalans, fet i fet. Català no és un gentilici que agrade massa als renaixentistes valencians. De fet Llorente manté alguna polèmica amb partidaris d’usar la terminologia menys artificiosa per a la nostra llengua comuna, com ara Víctor Balaguer (“ese político poeta”, talment era definit en Las Provincias) o el mateix Vicent W. Querol, que havia titulat un llibre seu Rimas catalanas. Per a Llorente tot això és una “cuestión de nombre” (literalment) que el fa sentir incòmode. No és que ell negue la unitat de la llengua parlada a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Li consta fefaentment. De fet, no s’està de lloar, en molts dels seus poemes, aquesta cultura comuna (començant per “València i Barcelona”, del 1864 i acabant amb el que comença amb un “Germans de la gloriosa Catalunya…” llegit al primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana). La seua amistat amb els autors catalans i balears, d’altra banda, és ben coneguda. L’any 1880 té l’ocasió de proclamar “mestre en gai saber” Jacint Verdaguer a Montserrat –el mateix Verdaguer que, quan va a València, sojorna a ca Llorente. Aquesta admiració i cordialitat eren mútues, i per això el nostre autor era molt ben tractat a Catalunya.
  La reticència, però, quant a la “qüestió de noms”, era –i és!- invencible entre els valencians. Llorente es mantingué imperèrrit en el seu localisme (cosa que no li valgué cap admiració Espanya endins, per cert, des d’on venien riotes que afirmaven que l’interfecte escrivia “en el dialecto de las chufas”). La seua negativa, a més, a polititzar la Renaixença la va convertir en un inofensiu espectacle jocfloralesc.
  Després entraria en dansa Constantí Llombart. Crec que Piera –que realitza per cert una biografia modèlica, de tall clàssic- no té prou en compte la trascendència de l’enfrontament entre Llombart i Llorente. Rere aquesta pugna no hi ha només el fracàs d’un possible model progressista per a la Renaixença valenciana, sinó també la peripècia posterior d’un autor com Vicent Blasco Ibáñez. Blasco, molt amic de Llombart, comença escrivint en valencià, però aviat se’n passa al castellà fugint de l’ambient resclosit del llorentinisme abassegador.
  Segons Josep Piera el millor de Llorente es troba en les cançons que dedica a la bellesa humil. Això és cert en la seua faceta d’escriptor. Com a a ideòleg i líder social, però, a Llorente se l’ha de jutjar tant per la seua aportació positiva (haver gestionat amb normalitat un mapa possible de la nostra cultura) com per la negativa (haver convertit la Renaixença a casa nostra en un joc de frívola inanitat). Bé està que es vulga recuperar la seua figura. Potser és simplement un signe dels temps, del llemosinisme que torna a dominar la nostra cartografia intel·lectual.

Joan Garí