La supervivència de les respostes

Títol: Alfabet terminal
Autor: Josep Palàcios
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
271 pàgines

  Josep Palàcios és el nostre escriptor més singular. Entén la literatura com l'orfebre contempla l'or o la plata -i la realitat, com la sospita un alquimista. Aquella pols seca que imaginaven els àrabs -al-iksir-, amb la propietat de guarir les malalties i aconseguir la immortalitat, és un secret que Palàcios ha desxifrat i fa anys que s'entesta a detallar-nos-el. No esperem, però, que el missatge que contenen els seus escrits supere els límits de la tipografia. Tot comença i acaba en una caixa d'impremta (el ciberespai? Això és un somni de bojos). Per això, des de fa tants anys, aquest escriptor de Sueca, a la Ribera del Xúquer, sent la necessitat de recordar-nos que "Sueca" vol dir "mercat" i "Xúquer" vol dir "devastador". Els àrabs el van ensinistrar bé. El mercat de la paraula és només un joc perpetu de construcció-destrucció. Per això el ventall d'històries que es poden contar és limitat. I per això la missió d'un escriptor -segons l'entén Palàcios- és contar-nos sempre la mateixa història -mantenint-ne la substància, modificant obsessivament la seua literalitat.
  Els llibres emblemàtics de Josep Palàcios estarien encara a l'abast només d'uns pocs elegits (ja que eren autoedicions) de no ser perquè els va reunir finalment en els dos volums de La imatge (PUV, 2013). Allí podíem trobar la primera redacció d'Alfabet (o AlfAbet), el producte de la seua col·laboració amb el pintor Manuel Boix. Aquell conjunt inicial de relats (vint-i-sis, un per cada lletra del nostre abecedari) tenia la força insuflada d'un escriptor epigramàtic, amic de la paradoxa i els jocs de paraules, densament complex. El volum s'obria amb A d'Altura, la història d'un vell eremita que aconseguia finalment el seu cim, "l'agulla més alta de la terra". Allí sanglotava: "¿Tampoc ara, Senyor, no em mostrareu la vostra cara?". El silenci el desesperava però, quan jo ho donava tot per perdut, una altra figura s'hi acostava sigil·losament. "¿Com és que heu tardat tant a presentar-vos, Senyor", mormolava l'eremita. A la qual cosa l'al·ludit responia: "M'ha costat molt pujar fins a tu?".
  Aquesta història parabòlica, i totes les altres, va ser modificada per Palàcios (en el sentit més pròpiament cultural: corregida i augmentada) per a l'edició d'un segon AlfaBet (ara amb la B majúscula) publicat per l'editorial Empúries l'any 1989. Com l'alquimista incansable a la recerca del seu elixir, Palàcios reescriví obsessivament el seu text. "¿Hi ha dues històries que siguin iguals?", s'interrogava en el seu proemi. La pregunta incloïa, retòricament, la resposta. De fet, com confessaria en el relat O, "La saviesa consisteix en les preguntes. La supervivència, en les respostes". I no es tracta, certament, de ser més savis; es tracta de perdurar més enllà de la pròpia biologia.
  Un quart de segle més tard, Palàcios ens ofereix en Alfabet terminal una nova versió del seu llibre emblemàtic. Han millorat, en aquesta reescriptura, els seus relats? No sabria dir-ho. Potser la millor versió era la primitiva, la més concentrada, la més lacònica. En AlfaBet escriu: "Una moneda llançada enlaire, per l'única probabilitat per la qual resultava fascinant apostar era pel cantell". Ara, en Alfabet terminal, aquesta magnífica frase ha estat substituïda per aquesta altra: "Una burxada en la cutícula del dit menut del peu, no distingí si el dret o l'esquerre, li féu arrugar la pell del front". El lector jutjarà (jo ja ho he fet).
  "El qui no s'oposa, el qui no diu i es contradiu no arriba enlloc". Molt bé, senyor Palàcios. El joc és tot, i tot està en joc. "Et tout le reste -ara sí- n'est que littérature".

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-4-2015

De la mort i del plaer

Títol: El cantó de Guermantes, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2015
Trad. de Josep Maria Pinto
347 pàgines

  Tot aquest llibre, Le côté de Guermantes (el tercer de À la recherche du temps perdu), és una llarguíssima digressió al voltant dels usos i costums del gran saló parisenc. La totalitat d’aquest univers és un conjunt de paraules i de gestos d’uns personatges presoners de la seua pròpia prosopopeia; i el narrador és l’espectador privilegiat –però també una mica outsider- d’aquesta superba escenificació. Fins i tot la mort de la seua àvia, que obri aquesta segona part, es converteix en un fet social.
  El narrador, això sí, resta afectat per aquest decés. La mort, tan pròxima, el colpeix. I després, quan rep la visita d’Albertine, i es permet amb ella certs jocs eròtics, no s’està de reconèixer que, en “el moment que precedeix el plaer” hi ha alguna cosa semblant “al que segueix la mort”. En l’abellidora noia en flor el narrador descobreix progressos lingüístics que no s’esperava, i que li la fan més encisadora encara. La jove “tenia una pronunciació tan carnal i tan dolça que, només parlant-te, semblava que et besés”. La naturalesa literària de la seua relació s’aferma. El narrador, com sempre, n’extrau les seues teories apodíctiques: “Les dones una mica difícils, que no posseïm de seguida, de qui no sabem ni tan sols de seguida si podrem arribar a posseir-les, són les úniques interessants”. I rebla: “Les dones que coneixem ja d’entrada a ca l’alcavota no interessen, perquè romanen invariables”.
  Albertine se’n va i el narrador s’assabenta de la separació imminent entre el duc i la duquessa de Guermantes. Llavors li entra un desfici infinit per ser convidat de nou al seu saló, on, abans de la mort de l’àvia, ha passat estones tan intenses. Aviat, però, un nou desig es creua en la seua imaginació: posseir la senyora de Stermaria (sic). Per algun motiu Saint-Loup li ha fet creure que aquesta dama se li lliuraria, però tot resulta un malentès. Es queda amb els Guermantes, doncs. Davant l’esplendor interminable del seu saló, davant un món de puresa de sang immemorial i gestos desmesurats d’alcúrnia magnificada, el narrador ens detalla la seua admiració inacabable. Tota la casuística dels salons parisencs s’implementa amb la morositat ja característica de la Recherche. Per primera vegada, però, algunes d’aquestes pàgines se’m fan tedioses, però això no té res a veure amb la traducció pulcra, exacta, perfectament adaptada a l’original de Josep Maria Pinto.
  En un moment d’aquesta vasta amplificació, després d’haver reflexionat sobre si en el futur noms com el de Guermantes romandran en la memòria de la gent o es convertiran en pura arqueologia, el narrador rep una estranya confidència de l’ambaixadora de Turquia. Aquesta bona senyora posa en dubte, davant la indignació del seu interlocutor, l’heterosexualitat del duc de Guermantes. El comentari, en tot cas, ve a afegir-se a la densa atmosfera d’ambigüitats sexuals que suren en la Recherche, i que avui sabem que es correspon amb les pròpies característiques de Marcel Proust.
  Quan se’n va de cals Guermantes, el narrador va a veure Charlus, que tant el fascina. El baró el rep fora de si, i l’acusa d’haver-lo calumniat. L’al·ludit entra en còlera, ho nega tot i té l’impuls d’anar-se’n, però al remat tot s’arregla. Finalment retorna al saló dels Guermantes, on hi retroba Swann, que li anuncia que està molt malalt. El volum, que s’havia iniciat amb la mort, la hi torna a fer surar, com un eco invers del plaer que bascula a tothora en l’altre plat de la balança.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.610

Montaigne i els fantasmes de la religió

Títol: Ensayos
Autor: Michel de Montaigne
Galaxia Gutenberg
Barcelona, 2014
Trad. de Javier Yagüe Bosch
2.393 pàgines

 Montaigne -tot Montaigne- és una espècie de colossal llibre d'"autoajuda", per dir-ho amb uns termes que en els darrers temps ha fet furor. Agafem, per exemple, la qüestió del gigadisme (o jihadisme), tan candent. Occident s'estremeix davant l'embat imparable de molts fanatismes a l'uníson: Al-Qaida, l'Estat Islàmic, Boko Haram. El fantasma que recorre Àfrica i l'Orient és un producte estrictament quixotesc: aquests monstres assassins s'hi han tornat per la lectura esbiaixada d'un sol llibre, l'Alcorà. És veritat que, com la pròpia Bíblia, aquest és un text suficientment ambigu com per despertar instints perfectament contradictoris. Els qui l'hem sovintejat, però, tenim clar que no hi ha res semblant a aquesta espasmòdica "guerra santa" (un concepte més aviat postcorànic) amb què xalen els pinxos en qüestió.
  Això es llegeix en la sura 2: 256, en la traducció de Mikel de Epalza (L'Alcorà, Proa, 2001):

"Que no [hi] hagi coacció en matèria de religió, ni abús de força!"

Però això en la sura 9: 4:

"Perquè Al·là, Déu, estima molt els qui El temen, pietosament!
Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat,
mateu tots els qui associen a Al·là, Déu,
altres deïtats, allà on siguin"

  Sembla clar, però, que la jihad és un concepte que es refereix a una "lluita espiritual" interior, un deure religiós de tot musulmà. La "guerra santa", així (el conflicte contra els infidels), no és inevitable, ni cau pel seu propi pes. Però el fanàtic no escolta -no s'escolta. En tot Europa, procedents de tots els països i de tots els estrats socials, una legió de voluntaris -molts, conversos recents- s'allisten en les files del terror, perquè l'atracció de la religió i l'aventura (quin estrany aplec) és un compost de formidable seducció. És la tercera guerra mundial, que ja ha esclatat, i que provoca, en la vacil·lant i pusil·lànime opinió pública occidental, una nostàlgia per aquells vells autòcrates que la "primavera àrab" va agranar. Sí: la vella mòmia de Moammar al-Gaddafi, per exemple, ens feia riure amb les seues pallassades totalitàries, però mantenia en peu això tan aproximat a un país que es deia Líbia. Sort que encara es sosté, ara mateix, el cadàver paranoic de Bouteflika, a Algèria, mentre Al-Sissi ha substituït Mubàrak a Egipte i Baixar al-Àssad resisteix a Síria amb puny de ferro. Aquests homes de pedra picada (fins i tot al-Àssad, que ha passat de facinerós a heroi sense solució de continuïtat) tranquil·litzen Occident però, serà suficient?
  Escriu Montaigne:

"Il advient de là qu’il n’est rien cru si fermement que ce qu’on sait le moins, ni gens si assurés que ceux qui nous content des fables: comme Alchimistes, Pronostiqueurs, Judiciaires, Chiromanciens, Médecins, id genus omne. Auxquels je joindrais volontiers, si j’osais, un tas de gens, interprètes et contrôleurs ordinaires des desseins de Dieu, faisant état de trouver les causes de chaque accident, et de voir dans les secrets de la volonté divine les motifs incompréhensibles de ses oeuvres, et quoique la variété et discordance continuelle des événements les rejette de coin en coin, et d’orient en occident, ils ne laissent de suivre pourtant leur esteuf, et de même crayon peindre le blanc et le noir." (I-XXXII)

[Trad. de Javier Yagüe:  "De ello se sigue que nada se cree con mayor firmeza que lo que se sabe menos, ni hay gentes más seguras de si mismas que las que nos cuentan fábulas, como alquimistas, adivinos, astrólogos, quirománticos, médicos, toda esa ralea; a los cuales, si a tanto llegara mi osadía, añadiría yo de buen grado una caterva de hombres, permanentes intérpretes y fiscalizadores de los designios de Dios, que presumen de averiguar las causas de cada suceso y de ver en los arcanos de la voluntad divina los motivos incomprensibles de sus obras; y aunque la constante variedad y discordancia de los acontecimientos los zarandea de un lado a otro, y de oriente a occidente, no por ello dejan de correr detrás de la pelota y de pintar con el mismo lapicero lo blanco y lo negro"]

 [Trad. de Vicent Alonso: "Se segueix d'això que no hi ha res cregut tan fermament com allò que menys se sap ni gent tan segura com els qui ens conten faules, com ara alquimistes, endevins, astròlegs, quiromàntics, metges, id genus omne. Als quals jo afegiria de seguida, si m'hi atrevira, un munt de gent, intèrprets i vigilants ordinaris dels designis de Déu, que creuen conèixer les raons de cada esdeveniment [i] veure en els secrets de la voluntat divina els motius incomprensibles de les seues obres; i per bé que la varietat i la discordança contínues dels esdeveniments els expulsa d'un lloc cap a un altre, i d'Orient cap a Occident, no deixen de seguir tanmateix el seu joc, ni deixen de pintar el blanc i el negre amb un mateix llapis"]

      Copie aquestes línies en francès modernitzat de l'última versió que ha caigut a les meues mans dels Essais, l'edició bilingüe de Javier Yagüe Bosch en Galaxia Gutenberg. Són 2.393 pàgines en paper bíblia, un totxo impressionant que ve a sumar-se a la recent traducció completa al castellà que va publicar Acantilado (2007) o a la versió catalana editada en tres volums (2006-8) per Vicent Alonso en Proa. Les dues darreres es basaven en el text pòstum dels Essais preparat per Marie de Gournay, mentre que Javier Yagüe ha preferit el manuscrit de Bordeus. D'una manera o altra, el vell senyor de la Muntanya no passa de moda, hi ha la necessitat constant d'actualitzar el seu missatge. L'home que ja va deixar entendre el seu escepticisme respecte a la seua pròpia religió (per la via, principalment, d'ignorar la doctrina cristiana en totes les pàgines que va escriure, cosa que va provocar que aquestes foren inscrites durant dos segles a l'Índex de llibres prohibits), es projecta amb gallardia, des del seu temps convuls, cap a la Il·lustració i, des d'ací, cap a la "mort de Déu" de Nietzsche.
  Això, aquest arbre genealògic de l'escepticisme, es el que es nota en falta dins la tradició àrab moderna. L'Islam necessita un Montaigne, un Voltaire, un Nietzsche i els necessita amb urgència. Són quatre-cents anys imprescindibles i seria una il·lusió pensar que es poden produir instantàniament en una cultura que, cada vegada més, s'enfonsa en foscúries medievals. I, tanmateix, res està escrit -o, dit d'una altra manera, tot es pot reescriure. El destí de brutalitat i horror que dibuixa l'islamisme radical no és irrevocable. Però han de ser ells, els seus protagonistes, els qui se n'adonen...

Joan Garí