Un instant de reflexió a la muntanya russa

Títol: El moviment del cavall

Autor: Andrea Camilleri

Editorial Bromera

Alzira, 2013

Trad. d'Enric Salom

238 pàgines

Confessaré, d’entrada, que tinc un prejudici ferm respecte a les novel·les anomenades “de gènere”. Com tots els prejudicis, té alguna cosa d’injust -probablement-, però també el considere fonamentat en una base fàcilment explicable. Posem, per exemple, la “sèrie negra”, les històries que abans s’anomenaven “de lladres i serenos”. Tots els anys hi ha desenes -centenars, milers- de títols de “sèrie negra”, en tots els idiomes. S’hi dediquen congressos i tesis doctorals, la crítica hi ronroneja, i frueixen de l’acceptació d’una massa agraïda de lectors. I a mi per què no em fa el pes, en termes generals? Perquè em fa la sensació que ha esdevingut un clixé, una manera fàcil d’estructurar i informar una novel·la quan l’escriptor no hi té cap altra idea o cap altre pla vàlid. Passa el mateix que a les pel·lícules de l’Oest de sèrie B, no és que no hi puguem trobar qualitat, però les convencions genèriques ofeguen les aportacions individuals.

Dic tot això, òbviament, perquè El moviment del cavall -que Bromera publica en català per primera vegada- és una novel·la policíaca, tot i estar ambientada a la Sicília del segle XIX. Ja sé que serà un colp dur per a la legió de fans d’Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925), però jo he llegit aquest llibre amb una sensació poderosament ambivalent: per un costat, hi resultava indubtable l’habilitat purament tècnica de Camilleri; per un altre, el corsé tantes vegades repetit -l’heroi enfrontant-se a una xarxa mafiosa que posa en perill la seua pròpia vida- provocava que la lectura de la novel·la es convertira, a poc a poc, en un petit tedi evitable.

Sí, he dit “tedi” i és fàcil -el prejudici, recordeu-ho- que siga un terme que molt poca gent relacione amb l’estil de Camilleri. Al capdavall, el seu relat comença amb un capellà intentant sodomitzar una feligresa [sic] -una viuda jove de carns naturalment generoses-, i de seguida ens embarca en una muntanya russa que sabem que no pararà. La manera de narrar és singularment àgil -i, més que àgil, rabent-. Tot passa a la velocitat de la llum. Els verbs són la clau d’aquest estil. N’abusa tant, l’autor, que de vegades resulta imprecís: “Agafà Catarina pels peus, la va treure a mitges del llit i, mentre ella es doblegava dòcilment com una nina de drap, li va treure la camisa de dormir, la tornà a deixar estirada al llit, li obrí les cames, la penetrà i ejaculà”. El cavaliere Brucculeri fa això amb la seua criada, però ¿és un episodi d’ejaculació precoç o només una manera singularment ràpida de narrar un fet? El context no ho aclareix (Andrea Camilleri cau presoner de la seua pròpia celeritat).

Si a tot això hi afegim que El moviment del cavall té aquest aire de teatralitat bufa tan típicament italiana -i que personalment em resulta enervant-, comprendreu que la meua avaluació no puga ser positiva. Naturalment, és només una manera de veure-ho. Al cap i a la fi, massa sovint oblidem que una crítica -literària, cinematogràfica, pictòrica…- és simplement una opinió argumentada. Crec que és en l’aspecte argumentatiu on rau la clau de volta de tot, per això he provat d’explicar tan bé com he sabut el sentit d’aquesta valoració meua.

Dit tot això, els lectors que no tinguen cap prejudici contra la sèrie negra -o que l’estimen bojament-, els amants de les històries emocionants ambientades en llocs exòtics, els seguidors de Camilleri en general i tots aquells que simplement vulguen passar una bona estona tot llegint un llibre, sense més cabòries, poden emprendre sense més preàmbuls El moviment del cavall. I poden llençar sense cap recança aquesta ressenya a les escombraries.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 22-2-2013

Kafka, Escher i Bergman al sanatori

Títol: La cinquena planta
Autor: Manuel Baixauli
Editorial Proa
Barcelona, 2014
294 pàgines

  Set anys després de L'home manuscrit, Manuel Baixauli ens proposa franquejar la porta d'una nova proposta narrativa, La cinquena planta. Una proposta "autobiogràfica" on realitat i ficció -com en tota biografia que valga la pena- s'entrecreuen, es difuminen i es confonen. Una proposta que parteix allà on acabava L'home... per a endinsar-se en vetes més profundes de la seua personalitat. Ací se'ns contarà per exemple, la trasbalsadora experiència de la síndrome de Guillain-Barre, la malaltia que va deixar Baixauli paralitzat durant 42 llarguíssims dies al llit d'un hospital. Aquesta vivència única va tindre lloc precisament quan l'autor havia enllestit la primera redacció de la novel·la que després s'anomenaria L'home manuscrit. El tràngol va passar i la novel·la esmentada, guanyadora del Premi Mallorca, es convertiria en un dels grans èxits de la literatura catalana d'aquests anys.
  Ara Baixauli ha représ aquests aspectes de la seua biografia -el descens als inferns Guillain-Barre, la peripècia de L'home..., la llarga però fructífera rehabilitació postmalaltia en un sanatori digne de Thomas Mann- en un nou relat que és, alhora, molts relats diferents. La cinquena planta, en concret, fa referència a l'últim pis del sanatori, una misteriós estatge on no mena cap porta, ni cap escala, ni cap ascensor. Aquesta planta -les golfes de tot plegat, el lloc que l'anatomia humana reserva per al cervell- sembla regir el destí d'una munió de personatges que travessen l'obra, començant pel mateix autor. De fet, és impossible llegir aquestes pàgines i no pensar contínuament en les arquitectures impossibles de Maurits Cornelis Escher, l'artista neerlandès mestre de les distorsions geomètriques. L'obra de Baixauli, en efecte, ve plena de portes, escales i passadissos que no porten enlloc, si no és a alguna andana purament mental.
  La cinquena columna, fet i fet, és una obra d'una rara intensitat, que ve a confirmar la naturalesa singular del món de Baixauli. La seua, d'alguna manera, és una història d'èxit que estava abocada a un perfecte fracàs, com ell mateix ens va explicant al llarg del llibre. Casos com el seu n'hi ha molts en la nostra i en qualsevol literatura: escriptors amb món propi, amb una escriptura de qualitat, que no troben mai els seus lectors. Baixauli podria haver estat un altre d'aquests il·lustres marginals, però ell va saber convertir un fracàs en un èxit. Saber, ben pensat, no és exactament la paraula. La fortuna, en realitat, li ha esdevingut. La bona sort editorial que l'ha pessigat ha vingut a compensar-li, de fet, la malastrugança de la malaltia. El que la vida li havia extirpat per un cantó li ho ha tornat per un altre.
  I no dic això, òbviament, per llevar-li gens de mèrit. Jo vaig ser precisament el primer a saludar L'home manuscrit com una obra "densa i perfeccionista", d'una qualitat indubtable. I ho vaig fer, per cert, al setmanari El Temps (núm. 1.210), a l'agost del 2007. L'autor, que em va agrair personalment aquell primer toc d'atenció pública, s'hi referiex en la darrera pàgina de La cinquena planta: "Diuen que les primeres [ressenyes] són decisives -reflexiona-, que marquen tendència, que condicionen les posteriors". Doncs així va ser, i n'estic tan satisfet com ell.
  Ara Manuel Baixauli torna amb un nou llibre que no deixa de ser una claustrofòbica elucubració local -o, a tot estirar, comarcal. I, tanmateix, aquestes històries admeten perfectament una lectura universal. Aquest és el seu mèrit i el seu secret.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.548

Ontogènia de la superfície

 Títol: El valle de la alegría

Autor: Stefan Chwin

Acantilado

Barcelona, 2013

Trad. d'A. Rubió i J. Slawomirski

560 pàgines

Hi ha dues classes d'escriptors: els ambiciosos i els dolents. Stefan Chwin pertany, sense dubte, a la primera categoria. Només així s'entén que, en la seua darrera novel·la, El valle de la alegría, haja imaginat un personatge que recorre l'etapa més convulsa de la història d'Europa durant el segle XX desenvolupant un ofici molt peculiar: maquillador.

Erich Stamelmann, el protagonista en qüestió, és originari de Gdansk, la ciutat costanera de Polònia que els alemanys anomenen Danzig. Aquesta és també la procedència de Stefan Chwin, per si cal dir-ho: hi va néixer l'any 1949. La ciutat ha jugat un paper històric que és ben conegut. La "vall de l'alegria" a què fa referència el títol és precisament un enclavament de la zona, anomenat Freudental pels alemanys. Allí localitza el mateix Stamelmann el seu origen mític (diu que va sorgir de l'interior d'un gran pedrot), perquè és obvi que un personatge que estarà oportunament en tots els escenaris importants de la història europea no podia ser un mortal vulgar.

El vell Rasermann ensenya al jove Erich l'ofici de maquillador, especialitzant-lo en màscares permanents per a actrius de teatre. No l'ensinistra només en una tècnica concreta, però, sinó que l'imbueix d'una filosofia definitiva: "No hi ha profunditat, només superfície". Amb aquest bagatge Erich Stamelmann ja està preparat per a anar pel món. En mig segle convuls es dedicarà a canviar el rostre de les persones, modificant així subtilment la seua ànima. Molt aviat s'adona que la nostra civilització es basa en el fet que cada persona posseeix una sola cara, d'aquí que la possibilitat d'alterar-la tinga el poder de proveir un poder immens. I aquest poder Erich Stamelmann (que anirà modificant el seu nom tal com adapta el seu ofici a les diverses circumstàncies i països) l'utilitza en les ocasions més variades i insospitades. Tan aviat el sorprenem convertint una fosca actriu en la Marlene Dietrich de L'àngel blau de Josef von Sternberg (maquillatge, simplement maquillatge) com no té inconvenient a fer de forense per als nazis, adobant plàsticament el cadàver d'un dels seus caiguts. És el signe de l'època el que s'imposa, per això Stamelmann acaba maquillant el mateix Hitler al seu refugi del Berhof (després d'una aventura amb Leni Riefenstahl) per a què puga participar al Parteitag de Nuremberg.

Òbviament, hem de suspendre la temptació de posar en entredit les condicions de versemblança d'un relat com aquest. Aquestes condicions es basen en la força de l'estil (poderós, detallista, amb ràfegues d'intensitat poètica) i en el contracte de faula que l'autor ens proposa. Només així podem acceptar que el protagonista, després de la seua peripècia nazi, acabe a Auschwitz pel delicte d'ajudar a escapar a Suïssa un grapat de jueus polonesos. Allí l'obliguen a dissenyar, amb escuma de cautxú (la seua ferramenta de treball habitual), els rostres de la descendència hipotètica d'homes i dones que emparella a partir de fotografies per a millorar la raça ària. Al lager, però, retroba Anna, un antic amor, i tots dos se n'escapen. Següent estació: el front rus, on participa en la lluita a Stalingrad (sempre oferint els seus inestimables serveis, ara amb els cadàvers) i acaba presoner a la Lubianka. Al final, després d'haver atès el mateix Ióssif Stalin i fins i tot embalsamar-lo, torna a Polònia, on fa primer d'espia dels russos i després participa en les primeres revoltes sindicals antisoviètiques que tenen lloc a la ciutat de Gdansk.

Es clou així un relat sorprenent, certament original i inequívocament ambiciós, eficaçment traduït al castellà per Anna Rubió i Jerzy Slawomirski.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-2-2014

Declaració d'amor als llibres

Títol: Un son profund
Autor: Enric Iborra
Viena Edicions
Barcelona, 2013
366 pàgines

  “Literatura Universal” és una assignatura optativa de segon de Batxillerat. Des de qualsevol punt de vista, poder cursar una matèria tal, ni que siga només per als alumnes de l’especialitat d’Humanitats, és un petit luxe gairebé extravagant. Al capdavall, on més es pot explicar una cosa així -“literatura”- amb aquesta rotunda adjectivació –“universal”? A la Universitat, aquesta gosadia, ha d’estar necessàriament reservada a carreres específiques, en itineraris molt concrets. En cap altre estadi del món educatiu trobaríem res que s’hi assemblara. Curiosament, fins i tot la denostada LOMQE, epítom d’horrors innombrables, ha respectat aquesta visió global del fet literari, canviant-la només de segon curs a primer.
  Amb un instrument així, un bon professor pot deixar ratlles fetes. Enric Iborra ha tingut el plaer d’ocupar-se d’aquesta assignatura a l’Institut Lluís Vives de València. Ell ha entés bé que no es pot ensenyar res útil si no és des de l’experiència personal i l’entusiasme. És així com llegir Èdip Rei, la Divina Comèdia, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal o La metamorfosi pot convertir-se en un acte litúrgic, en una cerimònia vivificadora només a condició que l’oficiant –el professor- haja combregat personalment amb Èdip, amb Beatriu, amb Ofèlia, amb Emma Bovary, amb Gregor Samsa. Contra la grisa rutina acadèmica, ensenyar literatura és encendre el foc en una llar on el caliu no s’ha d’apagar mai.
  Enric Iborra ens ofereix en Un son profund el quadern de notes d’un professor que, amb l’ajuda d’un blog, va explicant als seus alumnes en nou mesos de classe tota la literatura occidental i va consignant les seues reaccions. El “son” a què fa referència el títol és el d’Ulisses al pont del vaixell dels feacis, a punt de retrobar Ítaca. La lectura, així, seria un estadi intermedi entre el somni i la vigília, aquell territori que precedeix les grans troballes, les illes destinades a rescabalar-nos en la condició pròpiament humana.
  Aquest és un llibre obert a múltiples suggeriments. Un llibre que no recull només les perplexitats dels alumnes, sinó també les dels mestres. Al capdavall, Iborra ja ha pogut adonar-se que tota gran obra literària està informada per això que els anglesos anomenen elusiveness, terme amb mala traducció als idiomes romànics que Riquer i Valverde van utilitzar per a referir-se a Shakesperare i el meu amic Robert Archer per a retratar el punt inaprehensible de la poesia d’Ausiàs Marc.
  Així les coses, és convenient transmetre als joves que la dels llibres és una religió que sempre necessitarà novicis. Iborra s’autoretrata sovint en el ritual d’entrar en una llibreria i posar-se a remenar el gènere, oblidant el savi consell de Marc Aureli (“Bandeja la teva set de llibres…”). Massa influït per Nabokov, ha negligit el fet que si el Quixot és una figura universal és perquè el seu món s’erigeix damunt una obsessió purament literària. I no és Un son profund, precisament, una declaració d’amor als llibres, profunda i conmovedora, del professor i lector Enric Iborra? I el goig suprem de poder compartir aquest amor, encara, amb una colla d’alumnes escollits, els happy few del tòpic.
  Al final, Iborra rectifica a la pràctica la sema consigna del món acadèmic, “Publish or perish”, i l’adapta a un propòsit més raonable: “Read or perish”. No tothom té aptituds per a ser escriptor, però resignar-se a no ser lector és renunciar a una part de la nostra humanitat bategant.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.547

Homenatge a la ciutat estellesiana

Títol: Dies
Autor: Toni Sabater
Editorial L'oronella
València, 2013
118 pàgines
 
  És un tòpic recurrent, en els darrers anys, afirmar que la millor dietarística de la nostra literatura es cou al forn valencià. Serà un tòpic però té una base fàcilment contrastable. Mentre esperem que l'editorial 3i4 publique L'àncora del temps, la primera antologia de dietaristes en llengua catalana preparada pel professor Joan Borja per a la col·lecció Grans Idees, contínuament podem assistir a l'aparició pública de nous diaris personals. Dies, de Toni Sabater, és l'últim, si no vaig errat.
  M'han agradat aquestes notes pel que tenen d'homenatge a una ciutat, València. Sabater hi viu, com ho han fet abans que ell els seus ascendents (la família blasquista i republicana a què al·ludeix sovint). Però no es limita a viure-hi: se solaça als seus carrers i places, als seus monuments i fites emblemàtiques. Com Estellés -el seu poeta de referència- es deleix recordant els noms d'una topografia tan estimada: Murillo, Teixidors, Moro Zeit, Xúquer, Quart, Mare de Déu...Aquest llibre també és un homenatge a la ciutat en tant que espai amb noms, com en aquell poema memorable del Llibre de Meravelles titulat "Cos mortal".
  Les meravelles de Dies són també -com les estellesianes- d'on ordre quotidià, domèstic i rutinari. No falten les evocacions a una infància agredolça (amb el col·legi com a suprema institució encarregada de comminar-nos a oblidar-la) o al temps d'aventura que és -que pot ser- l'adolescència, aquesta etapa en què l'autor declara preferir Albert Camus al catecisme (sana elecció) i l'Inter-Rail de Renfe era la clau que obria tots els panys.
  També el busseig per la història familiar és una manera de construir-se literàriament. Per això hi compareix l'evocació de la vesprada en què son pare va conéixer sa mare, després de fer-se una cervesa -i una foto, suprem agafall de la memòria- a la cafeteria Monterrey. Després, en explicar la malaltia d'aquest pare, Sabater ens mostrarà el seu alé més poètic.
  M'ha agradat especialment, parlant de tot, la crítica que l'autor fa de les falles. Crec que té valor, perquè ell mateix es confessa faller i perquè aquesta vàcua institució valenciana (que alguns han volgut convertir, més enllà de l'anècdota que és, en epítom de la nostra "manera de ser", de la nostra "pàtria", de la nostra "personalitat" i de no sé quantes bajanades més per l'estil) ocupa un lloc en la nostra vida col·lectiva que en les societats normals es voria notablement disminuït. Abans de confessar "A mi m'agraden les falles", Sabater carrega contra els excessos de la festa:

"La multiactivitat programada dels casals i dels seus guardians, certa insolència d'alguns fallers cap als que no volen saber res de les falles, la multiplicació hipertrofiada de les carpes, la presència més que exagerada de l'ofrena de flors, un acte de tall més propi dels anys del nacionalcatolicisme -quan es va inventar i instaurar- i que ha esdevingut l'acte central de les festes tot i la seua inessència fallera absoluta".

  En el fons, tots hauríem de portar el nostre quadern amb la mateixa exigència d'autenticitat (allò que l'autor exemplifica amb un vers de Keats: "Bellesa és veritat, veritat és bellesa"), ni que siga per a explicar, com fa Sabater: "Jo atresore els records amb un zel gairebé homicida".
  Cal assassinar la memòria per a què, d'aquest crim, ens puguem edificar com a persones. I, el que és més important, cal consignar tot això al nostre diari. Com ha fet, molt bé (llevat d'alguns solecismes evitables), Toni Sabater.

Joan Garí