Títol: El moviment del cavall
Autor: Andrea Camilleri
Editorial Bromera
Alzira, 2013
Trad. d'Enric Salom
238 pàgines
Confessaré, d’entrada, que tinc un prejudici ferm
respecte a les novel·les anomenades “de gènere”. Com tots els
prejudicis, té alguna cosa d’injust -probablement-, però també el
considere fonamentat en una base fàcilment explicable. Posem, per
exemple, la “sèrie negra”, les històries que abans s’anomenaven “de
lladres i serenos”. Tots els anys hi ha desenes -centenars, milers- de
títols de “sèrie negra”, en tots els idiomes. S’hi dediquen congressos i
tesis doctorals, la crítica hi ronroneja, i frueixen de l’acceptació
d’una massa agraïda de lectors. I a mi per què no em fa el pes, en
termes generals? Perquè em fa la sensació que ha esdevingut un clixé,
una manera fàcil d’estructurar i informar una novel·la quan l’escriptor
no hi té cap altra idea o cap altre pla vàlid. Passa el mateix que a les
pel·lícules de l’Oest de sèrie B, no és que no hi puguem trobar
qualitat, però les convencions genèriques ofeguen les aportacions
individuals.
Dic tot això, òbviament, perquè El moviment del cavall
-que Bromera publica en català per primera vegada- és una novel·la
policíaca, tot i estar ambientada a la Sicília del segle XIX. Ja sé que
serà un colp dur per a la legió de fans d’Andrea Camilleri (Porto
Empedocle, 1925), però jo he llegit aquest llibre amb una sensació
poderosament ambivalent: per un costat, hi resultava indubtable
l’habilitat purament tècnica de Camilleri; per un altre, el corsé tantes
vegades repetit -l’heroi enfrontant-se a una xarxa mafiosa que posa en
perill la seua pròpia vida- provocava que la lectura de la novel·la es
convertira, a poc a poc, en un petit tedi evitable.
Sí, he dit “tedi” i és fàcil -el prejudici, recordeu-ho- que siga un
terme que molt poca gent relacione amb l’estil de Camilleri. Al
capdavall, el seu relat comença amb un capellà intentant sodomitzar una
feligresa [sic] -una viuda jove de carns naturalment generoses-, i de
seguida ens embarca en una muntanya russa que sabem que no pararà. La
manera de narrar és singularment àgil -i, més que àgil, rabent-. Tot
passa a la velocitat de la llum. Els verbs són la clau d’aquest estil.
N’abusa tant, l’autor, que de vegades resulta imprecís: “Agafà Catarina
pels peus, la va treure a mitges del llit i, mentre ella es doblegava
dòcilment com una nina de drap, li va treure la camisa de dormir, la
tornà a deixar estirada al llit, li obrí les cames, la penetrà i
ejaculà”. El cavaliere Brucculeri fa això amb la seua criada,
però ¿és un episodi d’ejaculació precoç o només una manera singularment
ràpida de narrar un fet? El context no ho aclareix (Andrea Camilleri cau
presoner de la seua pròpia celeritat).
Si a tot això hi afegim que El moviment del cavall té
aquest aire de teatralitat bufa tan típicament italiana -i que
personalment em resulta enervant-, comprendreu que la meua avaluació no
puga ser positiva. Naturalment, és només una manera de veure-ho. Al cap i
a la fi, massa sovint oblidem que una crítica -literària,
cinematogràfica, pictòrica…- és simplement una opinió argumentada. Crec
que és en l’aspecte argumentatiu on rau la clau de volta de tot, per
això he provat d’explicar tan bé com he sabut el sentit d’aquesta
valoració meua.
Dit tot això, els lectors que no tinguen cap
prejudici contra la sèrie negra -o que l’estimen bojament-, els amants
de les històries emocionants ambientades en llocs exòtics, els seguidors
de Camilleri en general i tots aquells que simplement vulguen passar
una bona estona tot llegint un llibre, sense més cabòries, poden
emprendre sense més preàmbuls El moviment del cavall. I poden llençar sense cap recança aquesta ressenya a les escombraries.
Joan Garí
Publicat al diari Ara, 22-2-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada