Títol: El valle de la alegría
Autor: Stefan Chwin
Acantilado
Barcelona, 2013
Trad. d'A. Rubió i J. Slawomirski
560 pàgines
Hi ha dues classes d'escriptors: els ambiciosos i els
dolents. Stefan Chwin pertany, sense dubte, a la primera categoria.
Només així s'entén que, en la seua darrera novel·la, El valle de la alegría,
haja imaginat un personatge que recorre l'etapa més convulsa de la
història d'Europa durant el segle XX desenvolupant un ofici molt
peculiar: maquillador.
Erich Stamelmann, el protagonista en qüestió, és
originari de Gdansk, la ciutat costanera de Polònia que els alemanys
anomenen Danzig. Aquesta és també la procedència de Stefan Chwin, per si
cal dir-ho: hi va néixer l'any 1949. La ciutat ha jugat un paper
històric que és ben conegut. La "vall de l'alegria" a què fa referència
el títol és precisament un enclavament de la zona, anomenat Freudental
pels alemanys. Allí localitza el mateix Stamelmann el seu origen mític
(diu que va sorgir de l'interior d'un gran pedrot), perquè és obvi que
un personatge que estarà oportunament en tots els escenaris importants
de la història europea no podia ser un mortal vulgar.
El vell Rasermann ensenya al jove Erich l'ofici de maquillador,
especialitzant-lo en màscares permanents per a actrius de teatre. No
l'ensinistra només en una tècnica concreta, però, sinó que l'imbueix
d'una filosofia definitiva: "No hi ha profunditat, només superfície".
Amb aquest bagatge Erich Stamelmann ja està preparat per a anar pel món.
En mig segle convuls es dedicarà a canviar el rostre de les persones,
modificant així subtilment la seua ànima. Molt aviat s'adona que la
nostra civilització es basa en el fet que cada persona posseeix una sola
cara, d'aquí que la possibilitat d'alterar-la tinga el poder de proveir
un poder immens. I aquest poder Erich Stamelmann (que anirà modificant
el seu nom tal com adapta el seu ofici a les diverses circumstàncies i
països) l'utilitza en les ocasions més variades i insospitades. Tan
aviat el sorprenem convertint una fosca actriu en la Marlene Dietrich de
L'àngel blau de Josef von Sternberg (maquillatge, simplement
maquillatge) com no té inconvenient a fer de forense per als nazis,
adobant plàsticament el cadàver d'un dels seus caiguts. És el signe de
l'època el que s'imposa, per això Stamelmann acaba maquillant el mateix
Hitler al seu refugi del Berhof (després d'una aventura amb Leni
Riefenstahl) per a què puga participar al Parteitag de Nuremberg.
Òbviament, hem de suspendre la temptació de posar en entredit les
condicions de versemblança d'un relat com aquest. Aquestes condicions es
basen en la força de l'estil (poderós, detallista, amb ràfegues
d'intensitat poètica) i en el contracte de faula que l'autor ens
proposa. Només així podem acceptar que el protagonista, després de la
seua peripècia nazi, acabe a Auschwitz pel delicte d'ajudar a escapar a
Suïssa un grapat de jueus polonesos. Allí l'obliguen a dissenyar, amb
escuma de cautxú (la seua ferramenta de treball habitual), els rostres
de la descendència hipotètica d'homes i dones que emparella a partir de
fotografies per a millorar la raça ària. Al lager, però, retroba
Anna, un antic amor, i tots dos se n'escapen. Següent estació: el front
rus, on participa en la lluita a Stalingrad (sempre oferint els seus
inestimables serveis, ara amb els cadàvers) i acaba presoner a la
Lubianka. Al final, després d'haver atès el mateix Ióssif Stalin i fins i
tot embalsamar-lo, torna a Polònia, on fa primer d'espia dels russos i
després participa en les primeres revoltes sindicals antisoviètiques que
tenen lloc a la ciutat de Gdansk.
Es clou així un
relat sorprenent, certament original i inequívocament ambiciós,
eficaçment traduït al castellà per Anna Rubió i Jerzy Slawomirski.
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-2-2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada