Títol: The Naming of Birds
Autor: Robert Archer
Banda Legendaria
València, 2016
Poca gent sap –una immensa minoria- que el màxim especialista mundial en Ausiàs March –el nostre Shakespeare- és un britànic de Londres, Robert Archer. Els motius pels quals un xaval nascut l’any 1948 al barri d’Islington, encara entre les runes de la recentíssima guerra contra l’Eix, es va interessar pel nostre poeta nacional són un poc atzarosos. La tardor de l’any 1967 Archer va descobrir per casualitat el nostre país i la nostra llengua. Ara contaré aquesta història. L’hem evocada conjuntament moltes vegades, perquè mantinc amb Robert una amistat intermitent des de fa gairebé un quart de segle. L’any 1999 em vaig obstinar perquè rebera el guardó de Síndic d’Honor de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, distinció que –em consta- té en alta estima. El motiu de tot plegat el va contar ell mateix el dia 8 de maig d’aquell any, en què li va ser lliurat l’honor esmentat, a la Casa de la Cultura de Borriana. En les seues paraules:
“Va ser l’any 1967, quan el món era molt diferent, que em vaig trobar per primera vegada a Borriana. Vaig passar quatre mesos ací -i quan es té dènou anys, quatre mesos són tota una vida- d’octubre a gener, o siga durant la temporada tarongera. Aquesta estada va ser el meu primer encontre amb Espanya, una mica com ho va ser diverses dècades abans per a aquell viatger nordamericà, James Michener, que va baixar del seu vaixell a una Borriana aleshores sense port per iniciar un procés de coneixement del país.
Cal explicar que aquella era una època en què els joves preuniversitaris, o que no pensaven anar a la Universitat, com jo, anàvem pels països europeus i més lluny, sovint en pla hippy (els advertesc que jo no ho era), vivint en unes circumstàncies que ara semblen difícils però que aleshores no ho eren, treballant ací i allí, i vivint precàriament, tot buscant expèriencies noves.
I així va ser com em vaig trobar ací, vivint en una fonda de mala mort i anant a collir taronges, provist de la meua bicicleta, el meu cabàs i les alicates. Durant aquells quatre mesos, període en què anava al Pla puntualment a cobrar les meues cent-cinquanta pessetes diàries, vaig arribar a conèixer un bon tros del camp borrianenc (…)
Predominen entre aquest records inesborrables les coses més sòlidament reals: aquells olors del fang, de l’aigua i dels tarongers, la bóta del vi i el paquet de Celtas compartits a la vora d’un foc improvisat a l’hort on treballàvem, i la gran amabilitat amb què la gent acceptava la presència entre ells d’un xiquet britànic que en realitat, venint d’on venia, no tenia cap motiu per estar a Borriana collint taronges. Amabilitat, però també paciència, perquè vaig trigar dos mesos abans de merèixer el desitjat veredicte sobre la meua competència en aquell sector aleshores tan important de l’economia borrianenca: “Aquest anglès sap collir com un valencià”.
I va ser a Borriana on vaig llegir per primera vegada, en un llibre que portava a la meua motxilla, la
History of the Literature of the Spanish People de Gerald Brenan els meus primers poemes d’Ausiàs March, amb l’ajut de traduccions de Brenan i Gamel Wolsey. Recorde sobretot l’impacte que em va produir el poema XXVIII, “Lo jorn ha por de perdre sa claror”. Uns anys després, quan, ja una mica grandet, vaig començar la carrera universitària de Filologia Hispànica, ho vaig fer emportat per un desig de conèixer aquella llengua i l’obra d’aquell meravellós poeta vostre”.
Tot això ho evocava Robert fa gairebé vint anys davant la crema i nata de la societat borrianenca, I li ho tornaria a contar uns anys més tard a Xavier Serra quan aquest el va abordar per incloure’l en la primera sèrie de les seues
Biografies parcials (2009), de què s’acaba de publicar una segona edició. Serra és un tipus llarg que fa amb els seus entrevistats això que a Svetlana Alexiévitx la va fer mereixedora d’un premi Nobel, circumstància que no li esdevindrà mai a l’escriptor suecà si s’obstina a seguir escrivint en la vella llengua de March.
Tot això ve a compte perquè Robert Archer es va jubilar l’any 2013 de la seua càtedra dels King’s College de Londres i, com en aquell moment estava casat amb una valenciana, no va trobar res més oportú que mudar-se a un confortable pis de l’Eixample de la ciutat de València i passar la seua jubilació entre nosaltres. Era una manera ben lògica de cloure una llarga carrera profesional que el va portar a establir-se durant gairebé vint anys a Austràlia (fent classes a la Universitat de La Trobe de Melbourne) i, després d’un altre període menor a Durham, ocupar la càtedra Cervantes del King’s College. Mentrimentres, la llarga i obstinada dedicació a les qüestions ausiasmarquianes l’havien mogut a publicar alguns dels estudis essencials per a entrendre el poeta de Gandia, començant per la seua tesi doctoral (
The Pervasive Image. The Role of Analogy in the Poetry of Ausiàs March; Amsterdam, 1985) i acabant en l’edició de l’Obra Completa del poeta (Barcanova, 1997). Entre mig i després, desenes d’articles traduccions i edicions parcials, tot un món de dedicació que culminarà enguany amb la publicació per part de l’editorial Cátedra d’una versió bilingüe –català-castellà- del corpus total ausiasmarquià, i que ja espere amb candeletes.
Robert i jo ens hem anat veient diverses vegades en els illots que va prodigant l’oceà del temps en les últimes dues dècades. Solem aprofitar els encontres –normalment davant una taula ben parada- per posar-nos al dia mútuament, intercanviant-nos els nostres respectius llibres. El passat més de març vam celebrar l’últim d’aquests encontres ritualitzats: jo li vaig fer a mans
La memòria del sabor –que encara no tenia- i ell em va regalar el seu primer poemari original,
The Naming of Birds (Banda Legendaria, València, 2016). Vam escollir un terreny apropiat: el restaurant Savarin de Borriana, que en aquest 2017 commemora els primers cinquanta anys d’existència i ho fa, imperturbablement, amb la mateixa màxima de sempre a la seua carta; aquesta màxima és de Jean Anthelme Brillat-Savarin (1755-1826), el cèlebre autor de
Physiologie du goût i diu així: “El descobriment d’un nou plat fa més en benefici del gènere humà que el descobriment d’una estrella”. Dos bons amics, els fotògrafs Joan Antoni Vicent i Ramon Usó, ens van acompanyar en tan felicíssima jornada.
The Naming of Birds, així. He deixat per a les postres el mos més delicat. No té res de particular que un home avesat a tractar amb els formidables versos de l’huracà March haja anat segregant, ací i allà, la seua pròpia lírica domèstica. La circumstància de participar cada mes en la tertúlia poètica Stanza Alacant, que organitza a Benissa Cristopher North amb britànics de la diàspora sudenca, ha motivat Archer a formalitzar l’edició del seu primer volum de versos. A March ja l’havia traduït a l’anglès, primer en prosa i després en vers (en aquesta segona ocasió per a l’editorial Tamesis de Londres, l’any 2006). A Serra li va explicar que l’anglès i el català tenen una semblança fònica major, per exemple, que l’anglès i l’espanyol, i això li va facilitar la tasca. L’objectiu natural era salvar, en l’operació, la musicalitat de March. “Per tal de suggerir aquesta musicalitat –podem llegir en
Biografies parcials-, vaig triar la forma mètrica del pentàmetre iàmbic, que és el metre de Shakespeare i d’altres poetes anglesos. He llegit sempre molta poesia anglesa. També he escrit molts versos, però mai no m’han convençut i els he anat llençant. Fins que vaig escometre aquesta traducció”.
La confessió és delicada i informativa.
The Naming of Birds és un primer aplec de versos no tirats a les escombreries. El resultat em sembla notori. Ve acompanyat, a més, per una versió castellana lliure obra de Guillermo Carnero. Archer està molt satisfet d’aquesta versió, que reputa, modestament, millor que l’original. No entrarem ara en disquisicions a propòsit de la delicadíssima operació de traduir poesia. Els poemes d’Archer són cosmopolites i irònics, d’alguna manera molt
british. Com era d’alguna manera esperable, hi ha una profunda veta ausiasmarquiana en les quinze composicions de l’opuscle. Molt sovint una cita del gran clàssic –inventariada després a l’apartat de les Notes- motiva l’escriptura concreta de diverses peces. Passa així amb “It’s Not Fair”, “Worsted” o “The Precious Parts”. En aquesta darrera composició, el jo poètic es posa en la pell del castor del poema XXIV de March, que s’arranca els genitals per evitar ser caçat. En “Worsted” (“Vencido”), és el bou medieval –el
taur del poema XXIX- el protagonista, disposat a retirar-se fins poder tornar “per destruir aquell qui l’ha desert”.
En conjunt, el bestiari d’Archer parla d’animals però també evoca episodis del passat, el privilegi de qui contempla la vida ja des d’un confortable estat jubilar. Potser Robert ara, amb temps per davant, s’anime a sovintejar la literatura de creació. Serà un altre luxe que ens regalarà després de dedicat tota una vida al nostre major escriptor.
Joan Garí
Publicat en
Posdata, 13-5-2017
