Voyeurisme i emulació

Títol: La presonera, II
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2019
Trad. de Josep M. Pinto
271 pàgines

  Arribats en aquest punt, és lícit preguntar-se per què ens fascina Proust, per què els addictes de A la recerca del temps perdut som ja una immensa minoria. La resposta la trobem en dues paraules: voyeurisme i emulació.
  El festival de totes les patologies d’això que anomenem amor (la gelosia, l’arravatament, l’ambigüitat, la ironia dolorosa, les relacions sisífiques...) ens ve servit en aquesta inacabable novel·la de la mateixa manera que se’ns oferiria, pel forat d’un pany, un acte sexual de què no podríem, de cap de les maneres, apartar la mirada. A sobre, els protagonistes d’aquest acte configuren un petit cercle aristocràtic en un temps en què l’aristocràcia ja és un estat impossible (la França postrevolucionària!) i el seu lloc ha estat substituït per una alta burgesia que la teatralitza en una deliciosa sobreactuació i ens fa pensar que nosaltres també podríem formar part del drama, que en tenim el dret i el deure.
  Tot això servit en una prosa literària enlluernadora: el període proustià, un estil de narrar absolutament inimitable, un model selecte entre els selectes, més destacat si cap en una època –la imperfectament meritocràtica, la suposadament democràtica, la devorada per les necessitats de l’economia massiva:  la nostra- en què els estils dels escriptors s’indistingeixen en un vol gallinaci, en una melassa excessivament grisa i paupèrrima.
  Aquests elements es tornen a posar a la graella en aquesta segona part en què els designis editorials de Viena han fragmentat La presonera, el cinqué volum (i primer dels pòstums) dels set que va projectar Marcel Proust per a la seua obra magna. El narrador retroba el baró de Charlus a punt d’entrar a una vetlada a cals Verdurin. Tot en aquest home el fascina, l’obsedeix (fins i tot n’inventa un concepte exclusiu: el charlisme), a pesar de reputar-lo maniàtic, frívol, desconsiderat, marieta! “La bona societat –escriu- és com el gust sexual: que no se sap fins a quines perversions pot arribar un cop que les raons estètiques dictin les seves eleccions”.
  A la festa, tot gira al voltant del baró i del seu jove amant, el violinista Charles Morel, a qui el seu protector vol exhibir davant el “petit cercle”. Però els Verdurin convencen Morel perquè rebutge públicament Charlus, calumniant-lo en secret.
  De retorn a casa, el narrador retroba Albertine, la presonera. Allí, una frase inacabada de la noia el colpeix amb la seua vulgaritat horrorosa: abans d’anar a sopar amb els Verdurin ella prefereix “anar a fer-me petar... el cul” (“me faire casser le pot”). En realitat, el que l’home no suporta són les amistats ambigües d’Albertine, en aquest cas amb la filla del compositor Vinteuil (la música del qual convoca en el narrador les sensacions de la celebèrrima magdalena sucada en te) i l’amant d’aquesta.
  Corroït per la gelosia –carnívora i anorreadora-, el jove proposa a Albertine una separació immediata. En realitat, però, es tracta d’una argúcia perquè ella revele els seus autèntics sentiments. Alguna cosa, tanmateix, s’ha trencat entre ells irreversiblement: un matí, en despertar-se, Françoise informa l’amo de la casa que Albertine ha fet les maletes i se n’ha anat a primera hora. I així és clou aquest volum.
  Com sempre –inevitablement- Proust hi ha donat una lliçó de construcció de frases, amb una dicció tortuosa però implacable, salpebrada ací i allà d’inoblidables aforismes. Un text de què de segur va treure lliçons profitoses Josep Pla, sobretot en matèria d’adjectivació: “Al darrere vaig veure, minúscula, pàl·lida, convulsiva, expirant, una mirada llunyana”, ens diu el protagonista en trobar Brichot a cals Verdurin.; i encara “una imatge encantada, acaronadora, inaferrable, misteriosa i confusa”, tot pensant en el viatge que encara no ha fet –però farà- a una ciutat que sura en el seu somni: Venècia.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-10-2019

La memòria amb llibertat

Títol: Dues o tres pintes més tard
Autor: Ferran Archilés
Edicions del Bullent
Picanya, 2019
508 pàgines

  Quan s’ha llegit molt i s’ha escrit molt sobre el que s’ha llegit, ve un moment biogràfic indeclinable en què comences a trobar insubstancials o desproveïdes d’interés bona cosa de les novetats amb què les editorials van inundant periòdicament el mercat. Aquest punt d’inflexió és poc confortable, però també una mica alleujador. Anheles, això sí, trobar un títol que no et caiga de les mans a la pàgina 34, que no et faça pensar que, fora dels clàssics, ja no queda res interessant sota el sol. Aquesta oportunitat es té ja rarament. Un d’aquests moments joiosos ha estat la lectura de Dues a tres pintes més tard, de Ferran Archilés (Edicions del Bullent).
  Coneixia Archilés per la seua faceta d’historiador. Ocupar-se del pensament de Joan Fuster i fer-ho sense apriorismes i sense comptar amb la benedicció dels qui creuen posseir-ne en exclusiva la memòria i el llegat li va causar alguna incomprensió més o menys notòria. És una sensació que em resulta familiar: el meu assaig L’única passió noble també va provocar la ira maldestra d’alguna mecanògrafa esglaiadissa (d’aquestes que es creuen escriptores), militant d’una ortodòxia de què el propi Fuster se n’haguera rist a bastament. Però els morts, òbviament, ja no poden dir la seua.
  Archilés ha escrit un dietari. Per què un home es posa davant d’una pàgina en blanc com qui es posa davant un espill continua semblant-me un misteri, tot i haver dedicat alguns títols al gènere. Archilés era un xaval del raval de Sant Fèlix, a Castelló de la Plana, que als 18 anys, exaltat per la lectura del Diari de Fuster, va voler imitar-lo. Però el Diari de Fuster, això és evident, és un fals diari: és una astuta maniobra, prolongada en el temps i en l’espai, d’ocultació del seu jo, de matar i soterrar tot indici d’autobiografia possible. El projecte d’Archilés, doncs, va quedar desat en un calaix. Vint anys després, al bell mig d’una paorosa crisi econòmica –i moral–, el va reprendre. El resultat és Dues o tres pintes més tard.
  Archilés no només ha llegit amb profit Joan Fuster (fins i tot les seues pàgines més desaprofitades). També ha llegit Josep Pla. Conjuminar Fuster i Pla continua sent, al capdavall, una operació molt sensata: és com aplegar un cervell prodigiós amb un cos atent a totes les sensualitats ambientals. El dietari d’Archilés recorda molt –per l’actitud, per l’estil, per la disposició– al millor Fuster però té les vetes planianes que li proporcionen el sabor més adequat. A més, Archilés és un poeta frustrat, i això s’adverteix en metàfores sorpresives, d’una rara densitat, sobretot davant els fenòmens naturals: “Mire el cel blau, blau d’una intensitat de llàgrima”; “El vent és càlid i suau, com una mà antiga, recordada”; “la pluja esdevenia ràpidament una forma d’absència”.
  Si cada dietari que s’escriu porta al seu interior una teoria del dietari, això és especialment cert en aquest cas. El dietarista ha de conformar-se a ser un lector, no un autor de la vida. Aquesta posició subalterna (Fuster, clar) no cal que siga un impediment, però; potser és un avantatge. Archilés és un lector professional. Per a escriure el seu llibre, n’ha hagut de llegit centenars, potser milers. Però també ha llegit quadres, músiques, fins i tot ciutats (especialment ciutats). De tot això deixa constància en aquestes pàgines. És un observador atentíssim, molt acurat. Així i tot, quan torna de Londres (ell és més anglòfil que francòfil), anota: “Res no ens crida l’atenció. No sabem veure”, un detall de falsa modèstia realment entendridor.
  Un aspecte que em crida l’atenció de la seua obra és que no és el dietari d’un historiador. M’explique: l’historiador s’ocupa de la memòria pública (en realitat, com diu l’autor, no és res més que “un mal profeta”), però el dietarista s’arbora en un compromís entre la memòria privada i la imaginació. El naufragi hauria estat comprensible, però Archilés s’hi salva. No tenia l’obligació de reeixir-hi literàriament i, tanmateix, s’hi revela com un bon escriptor. La seua és una obra feta des de la sensibilitat i la intel·ligència. Per tant, ha d’esperar passar sense pena ni glòria, que és la medecina que el poble valencià administra als seus intel·lectuals més autènticament brillants.
  Diguem-ho clar: el valencià no se sent còmode davant la intel·ligència. Primer en sospita; després se’n riu; finalment en fa paròdia. El resultat és la catàstrofe que ens fa sotsobrar perennement com a país. Un tipus com Archilés ha d’esperar que la seua obra siga collida amb commiseració i una poderosa sordina: no se n’ocuparan als principals mitjans de comunicació, en vendrà quatre exemplars i tal dia farà un any de la seua aparició. Després...
  Però Archilés tindrà una cosa que no li podrà llevar mai ningú: la satisfacció (noucentista i intemporal) de l’obra ben feta. I una frase, esclatant enmig d’un paràgraf: “No pot haver llibertat sense memòria”. Per això els dietaristes –i els historiadors!– ens són d’aquesta mena: totalment i absolutament imprescindibles.

Joan Garí

Publicat en La Veu, 12-10-2019

I què?

Títol: Fons de formes
Autor: Salvador Company
Editorial 3i4
València, 2019
168 pàgines

  Aquella inoblidable llibreria. Situada, provocativament, al bell mig del centre de València, ensumant els efluvis de la milla d’or capitalina. La provocació consistia a estar especialitzada en llibres en català, quan voler vendre llibres en català a València s’assemblava molt a voler vendre neveres al Pol Nord. Naturalment, era un esquer massa obvi com perquè no hi caigueren tota mena d’animalons. L’extrema dreta s’hi acarnissava, però la cosa no passava de la dialèctica de l’esprai i l’insult.
  Ara, quan la Llibreria Tres i Quatre ja ha passat a la història, Salvador Company ha recuperat una anècdota que s’hi refereix, publicada en Vilaweb al gener del 2006. És aquesta crònica: “Tres encaputxats han entrat dins la llibreria Tres i Quatre de València i han tirat per terra llibres i intentat agredir la gent que hi era (...) Eliseu Climent ha dit que aquesta agressió és un "salt qualitatiu" propiciat pel clima "creat pel PP valencià".
  Segons els treballadors de la llibreria, que és propietat d'Acció Cultural del País Valencià, l'agressió ha estat clarament organitzada i estudiada per endavant. Els encaputxats han actuat en tot moment de forma violenta i proferint crits espanyolistes i anticatalans. Els darrers mesos hi ha hagut un creixement dels incidents propiciats per grups d'extrema dreta a València. L'agressió a Tres i Quatre ha tingut lloc de fet divendres a les 19.15, una hora en la qual els cèntrics carrers que envolten la llibreria són plens de gent”.
  A partir d’un relat sense més recorregut –dissortadament habitual a València des de la Transició-, Company hi aplica el catàleg de variacions narratològiques recollit per Gérard Genette en Figures III. Amb això basteix un fons de formes narratives –com qui completa un fons d’armari- variant el punt de vista, l’estil, la focalització, el narrador...
  El resultat? Un enginyós divertimento que, sorpresivament (i m’imagine que el primer a quedar-hi estupefacte va ser l’autor mateix), va ser guardonat amb el Premi Andròmina dels Octubre de l’any passat. I no ho dic perquè la literatura de Company en general no meresca premis (és un estilista arriscat), sinó perquè l’opuscle en qüestió s’assembla més a un exercici acadèmic inacabat que no a una obra amb tots els ets i els uts.
  El problema de l’experimentalisme, avui dia, és que sona a un perillós déjà vu. I Fons de formes fa gràcia, però s’esgota en una proposta que ja s’ha fet en altres idiomes i sempre provoca en el lector la més torbadora de les preguntes: I què?

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-10-2019