L'últim sopar a bord

Títol: L'enfonsament del Titànic
Autor: Hans Magnus Enzensberger
Edicions Alfons el Magnànim
València, 1993
Traducció de T. Pascual i K. Schepers
228 pàgines

El proper 14 d'abril farà cent anys de l'enfonsament del Titànic. Aquella nit del 1912, en efecte, l'oceà es va engolir aquell vaixell prodigiós, destinat a solcar les mars sense treva, aparador de la tècnica i el luxe burgés. Res més indicat, ara mateix, que recordar la gesta, ara que Europa és també un barco a punt de naufragar (ja fa aigua per Grècia, per Portugal, per Itàlia i per Espanya). Tots els dies, dissortadament, es noliegen Titànics, i tots els dies se n'enfonsen. I sempre, invariablement, l'estructura i l'organització del mitjà reprodueixen amb fàstig i exhaustivitat l'estructura i l'organització de la societat, amb les seues misèries (moltes) i les seues grandeses (poques).
No m'estranya que, en aquests cent anys, ens haja fascinat tant l'odissea del Titànic. Hans Magnus Enzensberger fou un dels primers, però, que en va traure un rèdit artístic contundent. El seu llibre de poemes Der untergang der Titanic, publicat a Frankfurt l'any 1978, reflexionava agudament sobre la metàfora central d'aquesta embogida embarcació. Ell volum està escrit barrejant tres escenaris simultanis: els camps de canya de sucre a la Cuba dels anys 60, Berlín sota la neu i el propi vaixell. ¿Cuba? ¿Berlín? En efecte: no es pot deslligar la metàfora naval dels somnis recvolucionaris de moltes generacions al segle XX, abruptament estrellats contra la burocràcia castrista i els atovons del mur berlinés. Com la Divina comèdia del Dant, també la vida a bord del buc s'estructurava en cercles... i la mort va pasturar amb energia més avall de la primera classe. Que el món és injust és obvi però, ¿on han quedat els remeis per a canviar-lo?
Parla Enzensberger:

"L'iceberg no té futur.
Flota a la deriva.
No podem fer-ne ús.
Existeix, sense cap dubte.
No té valor.
No és confortable.
És més gran que nosaltres.
Només en veiem -sempre- el cim"

L'iceberg, és clar, és el món tal com és. la realitat -la puta realitat-, la injustícia i l'espill de tot plegat. ¿Què fer-hi? Com les coses poden ser canviades, però molt a poc a poc, no ens queda més remei que aprofitar les múltiples ofertes gastronòmiques dels darrers dies que tenen com a reclam el menú de "l'últim sopar del Titànic". A Vilafranca (Els Ports), al restaurant L'Escudella, n'han recreat un, i asseguren que s'aproxima molt a l'original. Per 33 mòdics euros et serveixen un primer plat d'ostra en escabetx amb aperitiu de llagostí, seguit d'un deliciós consomé amb crema de civada. Per al tercer plat ja entrem en matèria sòlida: un salmó en Court-Bouillon amb Muselina obri els esperits i els deixa alerta per a tot el que vindrà. En quarta posició avança un filet ibèric Lili amb pastís de pollastre à la Lyonnaise, cosa fina. Després vindrà el corder albardat amb pernil d'ànec i salsa de menta, amb el qual es clourà la segona part del dinar. Un ponx servirà de transició cap a una alegre amanida de créixens acompanyada d'una cuixeta de colomí. I de postres, en octava posició, un pastís Waldorf a la manera de L'escudella (ja que no s'ha conservat la recepta original que es va servir aquell 14 d'abril) acompanyat d'Éclair de xocolate amb gelat de vainilla francesa.
Tot deliciós, us ho puc assegurar i cuidat fins a l'últim detall. Al sopar original, la primera classe va estar entaulada sis hores, mentre l'orquestra amenitzava, sense saber-ho, el caràcter definitiu de la reunió. L'eco d'aquesta música arribava somort a les cabines de la tercera classe, on els gladiadors de mitja Europa -morituri te salutant- fumaven tabac barat en un silenci tens. Fa bonic, ara, rememorar aquell moment decisiu de la Humanitat emulant els milionaris consumint el seu últim sopar. Però no ho oblidem: tots els dies es noliegen Titànics i tots els dies se n'enfonsen. I ara anem tots en primera classe -perquè ens havien fet creure que érem milionaris- i el capità ens encén personalment el cigar. O, com deia Enzensberger:

"¿Creieu que vaig ser jo qui va inventar aquest conte
del barco que s'enfonsa, que és un barco i a la vegada no ho és?"

No vas ser tu, Hans. Tots vam contribuir a enfonsar el Titànic. Però no esperaràs que n'estem orgullosos...

Joan Garí

El vigilant britànic

Títol: Fes-te gran
Autor: Ben Brooks
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
283 pàgines
Traducció d'Ernest Riera

A vegades, la dificultat d'escriure un llibre i haver de vendre'l -puix que tot s'ha de vendre i s'ha de comprar- és la lluita implícita o explícita que s'estableix amb els predecessors. Escriure avui dia una novel·la sobre un adolescent i el seu món torbador i egocèntric remet massa directament a El vigilant en el camp de sègol. Les comparacions són inevitables (i odioses). Es resolga d'una manera o d'una altra, qualsevol relat d'aquesta mena haurà de lliurar un combat imaginari amb el títol ja clàssic de Salinger. I n'eixirà ben lliurat o mal lliurat.
Fes-te gran no és la primera novel·la de Ben Brooks, però té la frescor i la gràcia d'un primer títol. No defuig el torneig amb el solitari de Nova Anglaterra, per cert. En Jasper, el seu protagonista, no s'està d'afirmar que "sóc Holden Caulfield, però menys temerari i més atractiu". Això ho diu, però, gairebé al final del relat, quan ja ens hem adonat que Brooks s'ha batut amb Salinger i no n'ha eixit gens malparat.
Fins i tot si considerem Fes-te gran la versió britànica de El vigilant... no estarem fent-ne cap menyspreu. La novel·la és realment enginyosa, plàstica, divertida i versemblant. I ben escrita. El seu estil sobri, irònic i tremendament efectiu basteix una narració que es llegeix amb plaer i un somriure als llavis.
Brooks no inventa res: en Jasper és el típic adolescent amb problemes d'adolescents. Aquests problemes són de tres menes: sexe, drogues i rock and roll (per dir-ho amb la coneguda tríada). Quan una companya de classe se suïcida, en Jasper té una reacció freda, fins i tot cínica. Quan creu haver deixat embarassada l'Abby Hall es converteix en un entusiasta de la interrupció voluntària de l'embaràs. Però quan aconsegueix fer l'amor amb la Georgia Treely -n'està ferventment enamorat- es preocupa una cosa de no dir per si realment ella s'ha gitat amb ell per pròpia voluntat o purament per l'efecte de les drogues. En fi, un adolescent normal.
El que cal agrair a Brooks, en tot cas, és aquesta col·lecció de grans frases (marca de la casa en la literatura anglosaxona) que va amollant al llarg del text com molletes de pa per a alimentar la voracitat del lector. Feu-ne un tast:
-"A vegades em sento molt culpable per les coses que he fet en somnis. Quan més mal he fet a la gent ha estat mentre dormia, i tant és que ells ho sàpiguen o no".
-"Les sectes són tan opressives. Menys la família Manson. Ells van poder provar un munt de coses emocionants".
-"Potser trauré quatre excel·lents i guanyaré el premi Booker i em tiraré la Georgia Treely. Només que aquestes coses no passaran perquè em falta motivació, talent i encant".
-"La baixada de la mefedrona és la meva manera menys preferida d'esquiar".
-"Les noies es pensen que les seves virginitats són figuretes de cristall valuosíssimes. L'única cosa que són en realitat són tres minuts de vergonya seguits per un sentiment de decepció seguits per la pregunta En què estàs pensant?".
-"Les noies poden ser tan gais".
-"Follar amb una noia més de set minuts sí que és motiu d'orgull. Ser britànic no".
-"Flirtejar és una porta amb sexe al darrere. El sexe és una porta amb bebès al darrere. La gent les hauria de tenir ben tancades".
He passat bons moments -ja ho veieu- llegint aquest llibre. El títol està pres d'una cançó de Metric, Grow Up and Blow Away. El protagonista llegeix Murakami. En fi, què més voleu? És un títol per a recordar i col·locar mentalment en les lleixes de la biblioteca infinita que anem construint amb la lectura inacabable. I amén.

Joan Garí

Al final de l'escapada

Títol: El temblor del héroe
Autor: Álvaro Pombo
Editorial Destino
Barcelona, 2012
222 pàgines

Sempre és un plaer llegir Álvaro Pombo, però un plaer allunyat de qualsevol temptació de sensualisme. El plaer que s'extrau dels seus llibres és un plaer intel·lectual, lingüístic, filosòfic. De nou en aquest llimbre Pombo s'esplaia en l'alternança entre frases denses i pletòriques de significat amb fragments d'alè poètic i codes informals, com un recurs desmitificador. Ara assistim a la vida de Román, un professor universitari jubilat que coneix un jove periodista, Héctor, mentre Elena i Eugenio, una jove parella de metges, es barregen també en aquesta relació. L'ambigüitat del desig eròtic es converteix en una autèntica "literaturització" de l'homosexualitat. A vegades aquest recurs es resol en una definició aparatosa, que no se sap si provoca un somriure o una carassa. Mirem, si no, el següent diàleg entre Héctor i Román:
"Estoy confuso. No puedo decirte la verdad, Román. Cualquier cosa que te diga ahora de mí mismo será una no-verdad.
-Barato. Ese es un recurso melodramático, estás perdiendo encanto.
-Pierdo aceite.
-Hum, no lo creo.
-No sé seguir".
Alhora que accepta a la seua manera l'atracció que hi experimenta Héctor, Román és també objecte de la passió platònica d'Elena. El llibre, de fet, té molt de teatral. To ell és ple de diàlegs. I els personatges, més que parlar, hi declamen. Aquesta és la seua gràcia -i la seua desgràcia.
En realitat, si fem abstracció de l'argamassa verbal, el llibre es manté difícilment. Però l'edifici verbal és sòlid i atractiu, tan sòlid i tan atractiu (i també un poc passat de rosca) com el propi Román. Hi ha un efecte final de l'escapada en tot plegat, i si acceptem que Román és un transsumpte del propi autor comprendrem que Pombo -a la seua edat, i després de tot el que ha escrit- ja no necessita demostrar res, ja no vol demostrar res.
"¿Te acuerdas de cómo es correrse, Elena? Tan inferior y tan final, al fin y al cabo. Produce náuseas. Compara correrse con no correrse. Ser amado con no serlo. Ven a verme y lo hablamos, todo esto. Si lo hablamos, lo aclaramos, digo yo".
A vegades, però, el seu estil sembla fregar l'autoparòdia i si l'efecte no és volgut...:
"El estar reunidos nos dice que podemos estar reunidos y que reunirnos es una posibilidad profunda de los tres" (sic).
Em pregunte que mena els escriptors consagrats i reconsagrats, com aquest, a seguir presentant-se a premis -fins i tot quan, com és el cas del Premi Nadal, la dotació econòmica és més bé escassa. Supose que es vol seguir en el candelabro al preu que siga. Ni que el preu siga, la major part de les vegades, barrar-li el pas a escriptors joves que necessitarien més imperiosament el guardó.
D'una manera o d'una altra, un Pombo és un Pombo. Amb els seus clarobscurs, òbviament. Però quina cosa, en la vida, no està feta de llums i ombres?

Joan Garí

Literatura conjugal

Títol: L’estiu sense homes
Autora: Siri Hustvedt
Anagrama-Empúries
Barcelona, 2011
Trad. de Ferran Ràfols
198 pàg.

El 23 de febrer de l’any 1981, mentre un boig estrafolari anomenat Antonio Tejero envaïa el Congrés dels Diputats a l’Espanya de la Transició, un jove novel·lista novaiorquès, Paul Auster, coneixia la jove amb què acabaria compartint la vida (“Ella, la dona que ha estat amb tu des d’aquella nit de fa trenta anys”). Així ho conta Auster en Diari d’hivern, el seu últim llibre, el lloc on –a 63 anys- fa balanç de vida i es deleix a contar-nos com es va enamorar de la que seria la seua dona per la seua bellesa, però també per la seua intel·ligència. Era –diu- com si haguera conegut una altra versió d’ell mateix. Presoner de l’espill, desenvoluparia al costat d’aquesta imatge fidel una brillant carrera de novel·lista.
Curiosament, mentre Paul Auster redacta Diari d’hivern, Siri Hustvedt, la seua cònjuge –que, al seu torn, també és escriptora-, s’ocupa en la seua pròpia novel·la. Els llibres s‘han publicat gairebé a l’uníson. El de Hustvedt, que també està escrit en primera persona, conta la història d’una escriptora a qui una ruptura conjugal li destorba el seny (fins i tot és ingressada temporalment en un manicomi). Es recuperarà, però, i tornarà a ser “una neuròtica com qualsevol altra”, però al llarg de l’obra la infidelitat del seu marit planarà com un malson a l’entorn de la protagonista. Curiosament, quan l’autora va presentar la novel·la davant la premsa, els periodistes tractaren d’esbrinar si l’argument de la ficció corresponia a una vivència real del matrimoni Auster-Hustvedt. La Siri, òbviament, es va emprenyar una cosa de no dir. És el problema d’abolir la duana entre realitat i ficció. En realitat, Auster ha basat la seua literatura a explorar aquesta porosa frontera (a interpretar i glossar, d’alguna manera, la famosa frase de Flaubert: “Madame Bovary c’est moi”). Hustvedt, però, no vol que llegim el seu llibre com res més que una novel·la on la primera persona és simplement un recurs estilístic més.
Personalment, m’ha paregut més interessant L’estiu sense homes que Diari d’hivern i això ja és perfectament sospitós, perquè no crec que ningú puga acusar-me d’escàs interés per la literatura confessional i memorialística. L’estiu sense homes, com a novel·la, té més força veridictiva que Diari d’hivern. Potser perquè el llibre d’Auster és més monòton, més monotemàtic. El de Hustvedt, en canvi –escrit, paradoxalment, uns pocs metres més enllà-, té la solidesa de la bona literatura de sempre. La seua aguda reflexió sobre la vida en parella i sobre les necessitats afectives de dones i homes s’incardinen molt bé en tota classe de fragments (apunts dietarístics, poemes, cartes… sense oblidar marrades discursives molt saboroses, com quan glossa l’encertat diagnòstic del doctor Johnson sobre el matrimoni: “esgoten la vida entre batusses i n’acusen cruelment la natura”). El llibre flueix i, gairebé al final, té un recordatori per al propi Auster, a qui anomena (irònicament?) “eminent novel·lista americà”.
Què demostra tot açò? Que, de vegades, la millor veritat es proporciona a través de la ficció, mentre que la primera persona, tout court, no és garantia de res. I que té raó Paul Auster –sense cap demèrit per a la seua literatura- quan sospita que la intel·ligència és “l’única qualitat humana que no es pot fingir”.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.447

Una novel·la recomanada

Títol: La noia d'aire blau
Autor: Jordi Roig
Editorial Stonberg
Barcelona, 2011
255 pàgines

Un dia vaig rebre un correu electrònic d'una persona que no coneixia. El seu autor era Jordi Roig i em demanava, molt educadament, si em podia enviar un llibre que acabava de publicar. No és la primera vegada que rep un correu d'aquestes característiques. Si et dediques a l'escriptura pública, és en certa manera lògic que hi haja gent que vulga sotmetre a la teua consideració determinades creacions -usualment de caràcter literari. Sempre solc acceptar l'oferta i després intente llegir el llibre en qüestió. Naturalment, no considere que tinga cap obligació de fer públic el producte crític d'aquesta lectura (i així aprofite per a deixar-ho clar). Els motius pels quals trie llibres per a comentar són sovint atzarosos, però responen a connexions profundes entre l'escriptor que sóc i el llibre d'altri que he llegit. De vegades, però, escull un volum perquè em dóna peu per a escriure un article, i això ja em sembla un motiu suficient.
Josep Maria Espinàs, en el seu últim llibre (Entre els lectors i jo), comenta una carta que li va enviar l'any 1992 un lector ja gran que havia escrit un llibre i havia decidit publicar-lo posant ell els diners en una d'aquestes editorials que propicien l'edició diguem-ne patrocinada per l'autor. Amb el volum a la mà, el va enviar a l'Espinàs. Aquest, sense pèls a la llengua, li confessa que considera humà (massa humà) que algú que ha escrit un llibre i ha aconseguit publicar-lo després vulga saber l'opinió que mereix a lectors especialitzats (això que anomenenen "crítics"). No s'està de dir-li, però, que "cal desconfiar de qualsevol que, anomenant-se editor, només publicarà un llibre si l'autor-client paga. Això vol dir que no creu en la qualitat del seu llibre. Haver de pagar -rebla- hauria de fer obrir els ulls".
Tinc entés que Stonberg, el segell on s'ha publicat La noia d'aire blau, és una d'aquestes editorials "de pagament". No vull dir amb això que el llibre siga necessàriament dolent, tal com suggereix l'autor de Relacions particulars. Jo l'he llegit i m'ha semblat un relat digne, amb un ús acurat del llenguatge, ni millor ni pitjor que moltes altres novel·les que circulen amb més o menys èxit pels aparadors, de vegades amb rètols llampants que ens informen dels rimbombants premis que han merescut. No sabria dir-li al senyor Roig si ha fet bé pagant -si és que ha pagat- per publicar la seua novel·la. El cas és que l'ha treta i ara pot conquistar els seus lectors.
Parla també Espinàs, en el lloc citat, de la seua opinió sobre aquells que l'impel·leixen a comentar les seues creacions "amb sinceritat". "No ens enganyem -explica-, tots volem elogis. Alguns ens conformem a esperar el miracle que es produeixin. D'altres els demanen, encara que volen dissimular l'exigència amb afalacs personals sobre la competència de qui ha de jutjar. Si qui demana sinceritat no és sincer -conclou-, em sembla que la solució més respectuosa és callar".
Per al silenci, però, sempre estem a temps. El que sí que li puc dir al senyor Roig és que cada vegada se'm fa més costa amunt posar-me a llegir una novel·la -qualsevol novel·la, no importa que l'haja escrita un premi Nobel o el propietari d'un videoclub a la Palma de Cervelló-... i això que n'escric! Les vides de ficció han de posseir un atractiu excepcional per a convéncer-me que mereixen més atenció que les vides reals, les de cada dia, les que resulten també literàries quan els escriptors de "no ficció" s'hi posen.
Dit això, supose que en el protagonista de La noia d'aire blau hi ha molt del seu autor real. I només per això ja mereix potser un poc d'atenció. La que jo he prestat. I disculpe vosté si no és això el que esperava de mi, però tampoc en tenia cap obligació. Seu afectíssim,

Joan Garí