Literatura conjugal

Títol: L’estiu sense homes
Autora: Siri Hustvedt
Anagrama-Empúries
Barcelona, 2011
Trad. de Ferran Ràfols
198 pàg.

El 23 de febrer de l’any 1981, mentre un boig estrafolari anomenat Antonio Tejero envaïa el Congrés dels Diputats a l’Espanya de la Transició, un jove novel·lista novaiorquès, Paul Auster, coneixia la jove amb què acabaria compartint la vida (“Ella, la dona que ha estat amb tu des d’aquella nit de fa trenta anys”). Així ho conta Auster en Diari d’hivern, el seu últim llibre, el lloc on –a 63 anys- fa balanç de vida i es deleix a contar-nos com es va enamorar de la que seria la seua dona per la seua bellesa, però també per la seua intel·ligència. Era –diu- com si haguera conegut una altra versió d’ell mateix. Presoner de l’espill, desenvoluparia al costat d’aquesta imatge fidel una brillant carrera de novel·lista.
Curiosament, mentre Paul Auster redacta Diari d’hivern, Siri Hustvedt, la seua cònjuge –que, al seu torn, també és escriptora-, s’ocupa en la seua pròpia novel·la. Els llibres s‘han publicat gairebé a l’uníson. El de Hustvedt, que també està escrit en primera persona, conta la història d’una escriptora a qui una ruptura conjugal li destorba el seny (fins i tot és ingressada temporalment en un manicomi). Es recuperarà, però, i tornarà a ser “una neuròtica com qualsevol altra”, però al llarg de l’obra la infidelitat del seu marit planarà com un malson a l’entorn de la protagonista. Curiosament, quan l’autora va presentar la novel·la davant la premsa, els periodistes tractaren d’esbrinar si l’argument de la ficció corresponia a una vivència real del matrimoni Auster-Hustvedt. La Siri, òbviament, es va emprenyar una cosa de no dir. És el problema d’abolir la duana entre realitat i ficció. En realitat, Auster ha basat la seua literatura a explorar aquesta porosa frontera (a interpretar i glossar, d’alguna manera, la famosa frase de Flaubert: “Madame Bovary c’est moi”). Hustvedt, però, no vol que llegim el seu llibre com res més que una novel·la on la primera persona és simplement un recurs estilístic més.
Personalment, m’ha paregut més interessant L’estiu sense homes que Diari d’hivern i això ja és perfectament sospitós, perquè no crec que ningú puga acusar-me d’escàs interés per la literatura confessional i memorialística. L’estiu sense homes, com a novel·la, té més força veridictiva que Diari d’hivern. Potser perquè el llibre d’Auster és més monòton, més monotemàtic. El de Hustvedt, en canvi –escrit, paradoxalment, uns pocs metres més enllà-, té la solidesa de la bona literatura de sempre. La seua aguda reflexió sobre la vida en parella i sobre les necessitats afectives de dones i homes s’incardinen molt bé en tota classe de fragments (apunts dietarístics, poemes, cartes… sense oblidar marrades discursives molt saboroses, com quan glossa l’encertat diagnòstic del doctor Johnson sobre el matrimoni: “esgoten la vida entre batusses i n’acusen cruelment la natura”). El llibre flueix i, gairebé al final, té un recordatori per al propi Auster, a qui anomena (irònicament?) “eminent novel·lista americà”.
Què demostra tot açò? Que, de vegades, la millor veritat es proporciona a través de la ficció, mentre que la primera persona, tout court, no és garantia de res. I que té raó Paul Auster –sense cap demèrit per a la seua literatura- quan sospita que la intel·ligència és “l’única qualitat humana que no es pot fingir”.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.447