Una novel·la recomanada

Títol: La noia d'aire blau
Autor: Jordi Roig
Editorial Stonberg
Barcelona, 2011
255 pàgines

Un dia vaig rebre un correu electrònic d'una persona que no coneixia. El seu autor era Jordi Roig i em demanava, molt educadament, si em podia enviar un llibre que acabava de publicar. No és la primera vegada que rep un correu d'aquestes característiques. Si et dediques a l'escriptura pública, és en certa manera lògic que hi haja gent que vulga sotmetre a la teua consideració determinades creacions -usualment de caràcter literari. Sempre solc acceptar l'oferta i després intente llegir el llibre en qüestió. Naturalment, no considere que tinga cap obligació de fer públic el producte crític d'aquesta lectura (i així aprofite per a deixar-ho clar). Els motius pels quals trie llibres per a comentar són sovint atzarosos, però responen a connexions profundes entre l'escriptor que sóc i el llibre d'altri que he llegit. De vegades, però, escull un volum perquè em dóna peu per a escriure un article, i això ja em sembla un motiu suficient.
Josep Maria Espinàs, en el seu últim llibre (Entre els lectors i jo), comenta una carta que li va enviar l'any 1992 un lector ja gran que havia escrit un llibre i havia decidit publicar-lo posant ell els diners en una d'aquestes editorials que propicien l'edició diguem-ne patrocinada per l'autor. Amb el volum a la mà, el va enviar a l'Espinàs. Aquest, sense pèls a la llengua, li confessa que considera humà (massa humà) que algú que ha escrit un llibre i ha aconseguit publicar-lo després vulga saber l'opinió que mereix a lectors especialitzats (això que anomenenen "crítics"). No s'està de dir-li, però, que "cal desconfiar de qualsevol que, anomenant-se editor, només publicarà un llibre si l'autor-client paga. Això vol dir que no creu en la qualitat del seu llibre. Haver de pagar -rebla- hauria de fer obrir els ulls".
Tinc entés que Stonberg, el segell on s'ha publicat La noia d'aire blau, és una d'aquestes editorials "de pagament". No vull dir amb això que el llibre siga necessàriament dolent, tal com suggereix l'autor de Relacions particulars. Jo l'he llegit i m'ha semblat un relat digne, amb un ús acurat del llenguatge, ni millor ni pitjor que moltes altres novel·les que circulen amb més o menys èxit pels aparadors, de vegades amb rètols llampants que ens informen dels rimbombants premis que han merescut. No sabria dir-li al senyor Roig si ha fet bé pagant -si és que ha pagat- per publicar la seua novel·la. El cas és que l'ha treta i ara pot conquistar els seus lectors.
Parla també Espinàs, en el lloc citat, de la seua opinió sobre aquells que l'impel·leixen a comentar les seues creacions "amb sinceritat". "No ens enganyem -explica-, tots volem elogis. Alguns ens conformem a esperar el miracle que es produeixin. D'altres els demanen, encara que volen dissimular l'exigència amb afalacs personals sobre la competència de qui ha de jutjar. Si qui demana sinceritat no és sincer -conclou-, em sembla que la solució més respectuosa és callar".
Per al silenci, però, sempre estem a temps. El que sí que li puc dir al senyor Roig és que cada vegada se'm fa més costa amunt posar-me a llegir una novel·la -qualsevol novel·la, no importa que l'haja escrita un premi Nobel o el propietari d'un videoclub a la Palma de Cervelló-... i això que n'escric! Les vides de ficció han de posseir un atractiu excepcional per a convéncer-me que mereixen més atenció que les vides reals, les de cada dia, les que resulten també literàries quan els escriptors de "no ficció" s'hi posen.
Dit això, supose que en el protagonista de La noia d'aire blau hi ha molt del seu autor real. I només per això ja mereix potser un poc d'atenció. La que jo he prestat. I disculpe vosté si no és això el que esperava de mi, però tampoc en tenia cap obligació. Seu afectíssim,

Joan Garí