Després d'assassinada la infància

Títol: El tramvia groc
Autor: Joan F. Mira
Edicions Proa
Barcelona, 2013
333 pàgines

  És usual que un escriptor, a la vellesa, decidisca girar els ulls enrere i fer memòria. Llavors, la seua mirada privilegiarà sense dubte aquest territori un poc inaprehensible –sempre decisiu- que és la infància. És el que acaba de fer Joan F. Mira en El tramvia groc, una evocació d’aquells anys de postguerra (40 i 50) passats en un casalot fred i només aparentment bucòlic al límit meridional del terme municipal de la ciutat de València.
  Al barri de la Torre, davant per davant de la Via Augusta, Mira va créixer covant potser aquest sentiment que ara ha verbalitzat: sentint-se deutor d’innombrables avantpassats, de les nombroses civilitzacions que hi van passar i potser s’hi van establir per a viure com ell abans de la definitiva destrucció de l’Horta de València.
  L’hort familiar, amb els arbres fruiters, i la granja del pare propiciaren un espai on un xaval despert podia anar comprenent la vida en els termes que eren negats o ocults per als habitants del centre de la ciutat. Un tramvia –groc- era l’únic cordó umbilical que lligava aquests dos mons. I Mira, com un Ulisses modern, havia de recórrer la distància que els separava cada dia per a endinsar-se en l’univers piu del saber, per a la crònica detallada del qual ens ha promés un nou text memorialístic.
  Criat entre animals explícitament copulatius, i havent sentit les gallines picossejant la femta a pocs centímeters del cul propi assegut a l’excusat, és obvi que el petit Mira estava en condicions d’avaluar la vida en creixement com un prodigi carnal desproveït de culpa, encara que després, a l’escola i a la parròquia, li inculcaren complexos dilemes morals. Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare.
  Aquestes memòries són selectives com selectiva és tota memòria, però l’estil de l’autor –aquesta majestuosa frase que em recorda algunes impalpables melodies de Bach- sap dotar el fluix narratiu d’un continu eficaç que porta el lector, inadvertidament, cap al terreny que interessa l’autor.
  Les escenes on es recorden les rutines de la granja –el ruïnós negoci patern- o la pobra funcionalitat moderna del casalici familiar (sense aigua corrent ni calefacció) són les més meticuloses i reexides del llibre. Mira relaciona aquest fred i desangelat habitatge amb el “buit afectiu” que ha fonamentat la seua vida madura, perquè si d’alguna cosa ens han convençut Freud i els seus seqüaços és que és en l’infant on cal buscar les arrels dels adults que som.
  I tot al voltant, recorreguda per aquest tramvia umbilical que fendeix la terra i a la vegada la cus, l’Horta que dóna nom a la principal comarca valenciana. L’hel·lènic i fecund conjunt de petits horts que té difícil parangó al món i que la ciutat ha anat assassinant  –en un crim perfecte- fins fer-hi impossible la vida. L’escenari primordial de la infància de Mira, doncs, està ara cobert per una capa de ciment. Tota la vida que hi pot quedar ha de ser necessàriament subterrània –subconscient. Era el moment idoni per a posar la literatura a treballar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.537

Un llibre tristament oportú

Títol: Adéu, RTVV
B. Flors i V. Climent, editors
Publicacions de la Universitat de València
València, 2013
269 pàgines
Poques vegades un text ha resultat més oportú que aquest que ara glossaré. Adéu RTVV era, en realitat, el comiat col·lectiu d’un grapat de periodistes afectats per l’ERO de Canal 9 i Ràdio 9. L’actualitat, però (amb la revocació de l’ERO als tribunals i la subsegüent decisió d’Alberto Fabra de tancar RTVV), ha vingut a precisar l’abast semàntic i la dimensió d’aquest adéu. Ara ja no són uns professionals acomiadant-se del seu lloc de treball, sinó tota una societat la que enarbora un mocador blanc per a fer un últim senyal de dol per la seua televisió pública.
  És curiós, sarcàstic i paradoxal, perquè la Llei de Creació de RTVV posava aquesta com a mostra de la “presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble”. Així ho recordava Adelaida Ferre en un article premonitori (publicat l’any 2009), que ara és el prefaci del recull de contribucions crítiques que constitueixen aquest llibre. Si la consciència emmudeix, si els mitjans públics es desballesten, alguna cosa molt greu està passant. I no serà, tanmateix, perquè no es va llançar el crit d’avís en el moment precís. Feia molt de temps que els sectors més combatius dels professionals de la casa, juntament amb el Comitè d’Empresa, venien fent crides públiques advertint del que estava passant al centre de Burjassot, seu de l’ens RTVV. Gent com Julià Alvaro o Juli Esteve (que l’any 2000 havia publicat La televisió (im)possible. 10 anys d’informatius a Canal 9) havien explicat en tots els fòrums possibles en què s’estava convertint la televisió de tots els valencians.
  Un deute de 1.200 milions d’euros a data d’avui, una plantilla triplicada, uns equips directius successivament esquitxats per sospites de corrupció. No faltava cap actor en aquest drama. El deute era el resultat d’una política econòmica alegre i despreocupada, regada amb cava als anys de bonança. La plantilla s’havia triplicat perquè quan Zaplana va guanyar les eleccions (1995) va arraconar els professionals de l’etapa socialista i va portar la seua pròpia gent, i quan Francsico Camps va ocupar el seu lloc va repetir la mateixa operació. I la corrupció –ah, la corrupció!- va esclatar quan es va destapar tot l’afer Gürtel i es va saber que, quan es va encarregar a Canal 9 cobrir la visita del papa Ratzinger a València l’any 2007, les comissions subsegüents van córrer de mà en mà amb xifres milionàries.
  De tot això es deixa constància en aquest llibre, amb detalls sorprenents, de vegades inversemblants, sempre surrealistes. Un llibre que és un mecanisme per a evacuar la tensió acumulada però també un crit d’auxili i un document per a la història. Tot el que es podia fer malament es va fer malament. I, per no faltar, no hi falta l’autocrítica: “Tots en tenim de responsabilitats –escriuen els editors en el Pròleg-. Els treballadors, també. Durant aquests anys hem sigut còmplices necessaris del desgavell. Sovint hem oblidat que nosaltres havíem de ser els primers garants de la pluralitat I la transparència, que havíem d’exigir als nostres caps (laborals i polítics) el compliment escrupolós dels principis fundacionals de RTVV”.
  Però això no es va fer i ara cada actor del drama haurà d’interrogar-se sobre el seu propi paper. Els qui van callar quan calia parlar, els qui van mirar cap a  un altre costat, els qui hi van col·laborar voluntàriament. Ara ja no té remei. Quan es desballesta un mitjà públic, és la societat en el seu conjunt la que fracassa. És tot un país el qui se’n va, durant molt de temps, a negre…

Joan Garí

Publicar en Ara, 23-11-13

Un gran esdeveniment editorial

Títol: La imatge
Autor: Josep Palacios.
PUV
València, 2013
2 volums

  Hi ha dues clases d’escriptors d’èxit. La primera la conformen aquells que es deixen portar per la suavitat vellutada de l’ona, no naden mai contra el corrent, esperen tranquil·lament l’arribada a port des de la coberta del vaixell. La segona mena segueix un itinerari completament distint; s’aparten de les grans rutes marítimes i cerquen una illa deserta, un illot esquerp on el propi Robinson es moriria de desesperació. L’èxit d’aquests darrers és un èxit interior: tot el que perden en difusió, en presència als aparadors literaris, en faramalla publicitària, ho guanyen en diàleg exclusiu i intens amb ells mateixos.
  Josep Palàcios és d’aquesta segona classe d’escriptors. Tot i que va començar la seua carrera literària pública l’any 1959, amb els versos de Les quatre estacions, feia més de vint anys (des d’AlfaBet, 1989, i amb l’excepció d’Un un, 2009) que vivia reclòs a sa casa, autoeditant-se les seues proses primmirades, i lliurant-les només a aquells privilegiats objecte del seu interés. El Salinger valencià –el Miquel Bauçà de la Ribera del Xúquer-, en efecte, s’ha creat un refugi indestructible on passa el temps pensant en la mort (i meditant un vers de March: “Josep, amic, vostra carn és ja fem”), mentre escriu amb llapis, amb tota la parsimònia necessària, alguns dels aforismes més ferotgement bells de la literatura catalana.
  És el mateix Josep Palàcios que va retratar Josep Pla en la cèlebre visita que el solitari de Llofriu va realizar en 1959 a la casa de Joan Fuster, al carrer de Sant Josep de Sueca. La complicitat de Fuster i Palàcios (JF i JP, en l’obra d’aquest darrer) era antiga i sòlida, i per això l’autor de Devastació serà investit hereu dels béns de Fuster. Pla va trobar els dos companys escoltant Vivaldi, mentre a fora queia una pluja insidiosa. Fuster hi definí el seu jove amic en termes elogiosos: “estudiant, autor d'un llibre de poesies, Les quatre estacions, molt notable”. I Pla, al seu torn, va afegir: “Josep Palàcios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable” (Homenots. 4ª sèrie).
  Amb els anys, però, Palàcios s’encastellà al seu palau del carrer del Pou, molt a prop del carrer de Sant Josep, on l’antiga casa de Fuster és ara un desolat museu sense ànima. Allí ha escrit alguns dels llibres fonamentals per a entendre l’assagisme contemporani en català. I és l’aplec d’aquesta obra secreta el que ara acaba de publicar la Universitat de València sota el títol La imatge (dos volums).
  No exageraré si qualifique l’aparició d’aquesta obra com un autèntic esdeveniment per a la nostra cultura. Palàcios hi recull la seua producció del darrer quart de segle. Llibres d’aforismes com El laberint i les nostres ombres en el mur (que em va lliurar personalment una jornada gloriosa fa molts anys, quan vaig poder compartir la seua solitud) o Cops de daus, poemaris com Una mesura o una nova versió de AlfAbet (aquesta vegada amb la segona A majúscula).
  Alguns d’aquests volums van ser infantats originàriament amb l’acompanyament dels excel·lents dibuixos de Manuel Boix. Dissortadament, l’edició actual no recull aquestes il·lustracions. Quant al contingut, ens trobem davant els temes de meditació habituals de Josep Palàcios: l’ofici literari, la mort, el llenguatge. Al capdavall, aquest escriptor se sent com un ermità o, més concretament, “com un sant, que viu per a un altre món, a fora”. Com el Blanquerna de Llull, ha arribat ja a l’estadi final d’una vida de superació i exigències, allà on s’espera Déu –que naturalment és la Mort però també és el Llenguatge- no amb voluntat d’epifania, sinó tot just de confirmació en convenciments molt pregons. Però no ens enganyem: l’home que ha escrit “Penso fins on sé escriure” cova una voluntat antimetafísica molt evident –i també antipatriòtica. Segons ell, tota la seua obra es podria resumir en els principis de dos dels seus llibres: “Ho he imaginat tot” i “Una catedral buida, neta, sense imatges, i Déu interpretant a l’orgue música de Bach. Jo, l’oficiant del No-res”.
  Amb aquestes bigues ha construït aquest home l’edifici d’una literatura enlluernadora. És el seu èxit invers i interior.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-11-13