El sheriff Chance i un suc de magrana

Títol: Els castellansAutor: Jordi Puntí
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2011
133 pàgines

En el marc dels relats de recuperació de les vivències d'infància i adolescència propiciats per la revista L'Avenç (Emili Manzano, Joan Daniel Bezsonoff), Jordi Puntí trau ara a la llum una col·lecció de textos memorialístics on evoca els anys d'aprenentatge al seu Manlleu natal. Si el volum es titula Els castellans és perquè el protagonisme de la narració recau en un alter ego col·lectiu que determina les sensacions vitals de l'autor millor que cap element estrictament propi. Els "castellans" són els immigrants andalusos, extremenys o de la Castella estricta que van fer cap a Manlleu als anys 60, i en van determinar el paisatge social i arquitectònic. Puntí va nàixer l'any 1967, és a dir, dos anys més tard que jo. És per això que, moltes de les vivències que puntegen el seu relat se'm fan extraordinàriament familiars. A Borriana no era tan important l'element immigrant, almenys als ambients en què jo em movia. Quant a la resta, però, és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d'Enid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del propi Puntí. En la qüestió sexual, d'altra banda, les primeres pel·lícules classificades "S" van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle). És curiós, però a mitjans anys 70, en l'efervescència de la Transició, recorde perfectament dos models de professors antitètics que pugnaven per fer valdre els seus arguments en la gran Batalla d'aquells anys: l'un era don Tomàs Utrilla, un llatinista miop i irascible, ferotgement anticatalanista; l'altre era el Lluch (he oblidat el seu nom de fonts i, en tot cas, era així com el coneixíem tots), que feia de Cap d'Estudis, i adornava el seu despatx amb una senyera quatribarrada del tamany del seu entusiasme patriòtic. Davant el dilema, jo vaig optar per la tercera via: la mística del Che Guevara. Però ja llavors em queia més simpàtic el Lluch que don Tomàs. Ja escriuré de tot això, tanmateix: tornem ara amb Puntí.
Els castellans vivien al seu propi barri: Vietnam. En molts pobles els carrers reservats als forasters, sovint conlictius, rebien noms semblants. A la Vall d'Uixó, on tinc vincles laborals des de fa vint anys, una de les barriades d'immigrants s'anomena, simplement, Texas. No cal insistir en l'atractiu que devien despertar en un xaval de dotze o catorze anys llocs així. Qualsevol bordegàs amerat de pel·lícules de l'Oest esperaria, amb molt bona lògica, penetrar-hi com ho feien els homes del terratinent al carrer on els esperava el sheriff Chance (John Wayne) i els seus ajudants en Rio Bravo. La presència d'Angie Dickinson, al saloon adjacent, hi era també un al·licient formidable.
Però els castellans -ai las!- no eren el grup homogeni que semblaven als ulls infantils. Ells, al seu torn, es convertien en "los catalanes" quan tornaven als seus pobles originaris. De sobte, no eren ningú: ni d'ací ni d'allà. Van haver de triar i molts d'ells, òbviament, van passar a ser "catalans". "Els altres catalans", en expressió afortunada de Francesc Candel.
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. En realitat, la infantesa és el punt exacte d'una dimensió on coincideixen un temps amb un espai. Totes les infanteses s'assemblen, tots els llocs són el mateix lloc -i el temps és un etern retorn. El que canvia potser és l'ordre dels factors, però aquests -els factors essencials de la vida- són sempre els mateixos: l'amistat, el conflicte familiar, el descobriment del sexe, l'angoixa i l'entusiasme davant el futur com davant un oceà il·limitadament melancòlic.
És graciós, però vaig llegir aquest llibre la tercera setmana d'aquest mes d'agost a Jerusalem (el vaig triar entre d'altres, tot s'ha de dir, perquè pesava poc a la maleta). Als carrers, podies veure tipus amb pistola al cintó i soldats amb llargues metralladores automàtiques. Només m'haguera faltat trobar-me al propi sheriff Chance entrant en algun bar a demanar un whiskey o, en el seu defecte, una sarsaparrella. En lloc d'això, un palestí sol·lícit em va preparar un suc de magrana al carrer del Barri Cristià, en la Ciutat Vella, a poques passes de l'església del Sant Sepulcre. Un maó més per a l'inacabable edifici de la memòria.

Joan Garí

La perversió de la utopia

Títol: El hombre que amaba a los perros
Autor: Leonardo Padura
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
765 pàgines

Que les coses estan canviant a Cuba és un fet incontrovertible, i aquest llibre en dóna fe. Publicat aquest mateix any a l'illa per la Impremta Nacional (després que Tusquets n'haguera fet l'edició internacional l'any 2009), El hombre que amaba a los perros és una corrosiva elegia entonada davant l'altar amb les cendres de la utopia comunista. L'excusa argumental és la peripècia de Lev Trotski, el company de Lenin i líder de l'Exèrcit Roig que va ser assassinat a Mèxic l'any 1940 per l'estalinista català Ramon Mercader. La novel·la, absorbent i perfectament documentada, ressegueix els passos de Trotski des que ix de la Unió Soviètica i inicia una peregrinació (Turquia, França, Noruega) que acaba a Hispanoamèrica. De seguida entra en acció, però, el complot orquestrat per Stalin per a eliminar-lo, amb la figura de Mercader, transvestit en el ciutadà belga Jacques Mornard, en primera fila. El català durà a terme l'acció per a la qual s'ha estat preparant durant anys i, com a resultat de l'assassinat, serà engarjolat durant vint anys al sistema penitenciari mexicà. L'any 1960, quan en va ser alliberat, va viatjar a la Unió Soviètica -on fou rebut com un heroi- però va acabar els seus dies a l'illa de Cuba, d'on era originària la seua mare, Caridad del Río.
La connexió cubana permet a Padura idear una trama narrativa segons la qual Iván, corrector de la revista Veterinaria cubana, coneix Mercader als anys 70, quan s'oculta en L'Havana sota una identitat falsa. Aquest acabarà contant-li la seua convulsa història, el seu trist paper de botxí/víctima al servei d'una utopia tràgicament convertida en l'escorxador estalinista. Al final, Iván morirà de resultes de la solsida del sostre del seu apartament, metàfora gens complexa de la situació d'una ciutat -d'un país, d'una ideologia- deutores del sistema que va prostituir una de les més nobles idees infantades per la humanitat. Aquest llibre tracta precisament d'això, de "cómo se había pervertido la mayor utopía que alguna vez los hombres tuvieron al alcance de sus manos".
Padura rescata, així, la figura de Trostski i, amb ell, la de tots aquells que no encaixaren en la paranoia criminal de Stalin: Andreu Nin i tots els afusellats en les purgues dels anys 30, que morien declarant (sic) el seu amor per Stalin. Una història, òbviament, que té especial sentit escrita per un cubà. Per això, supose, els 4.000 exemplars inicials de l'edició illenca de la novel·la es van esgotar de seguida, i després en circulà una edició paral·lela en el mercat negre. El valor de tot plegat consisteix a poder parlar amb llibertat del fracàs d'una utopia, i de les tràgiques conseqüències d'aquest fracàs. En paraules de Padura:
"Supe entonces que para muchos de mi generación no iba a ser posible salir indemnes de aquel salto mortal sin malla de resguardo: éramos la generación de los crédulos, la de los que románticamente aceptamos y justificamos todo con la vista puesta en el futuro, la de los que cortaron caña convencidos de que debíamos cortarla (y, por supuesto, sin cobrar por aquel trabajo infame); la de los que fueron a la guerra en los confines del mundo porque así lo reclamaba el internacionalismo proletario, y allá nos fuimos sin esperar otras recompensas que la gratitud de la Humanidad y la Historia; la generación que sufrió y resistió los embates de la intransigencia sexual, religiosa, ideológica, cultural y hasta alcohólica con apenas un gesto de cabeza y muchas veces sin llenarnos de resentimiento o de la desesperación que lleva a la huida, esa desesperación que abría los ojos a los más jóvenes y les llevaba a optar por la huida antes incluso de que les dieran la primera patada en el culo".
Requiescat in Pace, doncs.

Joan Garí

El llarg viatge

Títol: Història d’un Estat clandestí
Autor: Jan Karski
Quaderns Crema
Barcelona, 2011
Traducció de Carles Miró
559 pàgines

Per aquells atzars de la vida, la notícia de la mort de Jorge Semprún em va trobar llegint aquest llibre. Això fou el 6 de juny. Semprún tenia 87 anys. Precisament una frase seua servia de presentació a Història d’un Estat clandestí: “Karski va revelar als poderosos d’aquest món allò que el món no volia saber”. Jan Karski és el pseudònim de Jan Kozielewski i la seua fama es deu, fonamentalment, a allò que en el seu llibre ocupa els quatre darrers capítols, és a dir, el coneixement directe dels horrors viscuts al gueto de Varsòvia i en un camp d’extermini annex a Belzec. Gràcies a aquesta vivència traumàtica propiciada per membres de la comunitat jueva, Karski pot informar a les autoritats britàniques i nordamericanes que allò que més tard es coneixeria com “Solució final” (Endlösung) s’està duent a terme. Els “poderosos d’aquest món”, però, van preferir desviar la mirada, amb l’excusa que la marxa de la guerra no admetia distraccions (sic).
En realitat, aquest llibre és molt més que això. És la crònica, minuciosa i apassionada, de l’intens recorregut que du a terme Karski al si de la resistència en l’esforç per mantenir, sota l’ocupació alemanya, la “continuïtat de l’Estat polonès”. Aquesta voluntat gegantina s’activa des del moment mateix de la derrota. Justament en vespres de la invasió de setembre del 39, el jove oficial Jan Kozielewski és cridat per incorporar-se a la caserna d’Oświęcim, és a dir, la ciutat situada a la frontera de l’Alta Silèsia que els alemanys anomenaven Auschwitz. L’any 1939, la meitat de la població és jueva i l’altra meitat polonesa, però molts d’aquests darrers tenen arrels germàniques. Quan Hitler va invadir Polònia s’hi forma de seguida una cinquena columna i per això la retirada de Kozielewski i els seus conmilitons va ser saludada a trets des de les finestres de moltes cases del poble.
La derrota fou, de seguida, un tren. Entaforat dins d’un vagó quatre dies, Kozielewski té l’ocasió de captar el que serà la metàfora més sinistra de l’època, només és que encara no ho sap. El tren el porta a Rússia, a un camp de presoners. És el mateix tren que portà Jorge Semprún des de França al camp de Buchenwald (tal com narra magistralment en Le long voyage). És el tren que, en els moments inicials de l’Holocaust, s’ompli de jueus i es deixa en una via morta, fins que tothom hi és mort, i després serveix per nodrir els forns de tots els camps d’extermini. És el mateix tren i són tots els trens, perquè la logística totalitària fou, en això, perfectament diligent.
És difícil rescatar situacions concretes en aquesta vibrant història, contada amb bon estil i un gran sentit de la narració. Hi ha el brutal interrogatori de la Gestapo o les mil anècdotes de la vida clandestina, sempre amb l’alé de la mort a pocs centímetres. Hi ha també aquest moment en què l’agent Karski és enviat a Lvóv, la ciutat ara ucraïnesa però llavors polonesa, per a avaluar l’ocupació soviètica. És curiós el destí de molts llocs en aquesta vertiginosa frontera oriental. Lvóv és Lwów en polonès, Lemberg en alemany, i Lviv en ucraïnès. Tots se la disputaven, i així va anar canviant de mans. Com una altra metàfora de com les guerres –la Història!- van modelant el territori, expulsant gent –exterminant-la-, canviant topònims, arriant banderes. Testimoni extraordinari, Jan Karski va ser al bell mig de tot plegat. És hora, doncs, que li concedim l’atenció que mereix.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.417

Viatge a la complexitat

Títol: Las tribus de Israel
Autora: Ana Carbajosa
Editorial RBA
Barcelona, 2011
279 pàgines

La setmana que ve me'n vaig a Israel, així que res més oportú que documentar-s'hi una mica. La periodista Ana Carbajosa ha fet, en aquest país, el que a mi m'agrada fer exactament: viure i contar-ne històries. Des del 2008 resideix a Jerusalem. En podria haver tret la imatge de la "ciutat de fanàtics" a què es refereix Amos Oz, però ha anat més enllà. Ha intentat comprendre. Viure a Jerusalem i no intentar comprendre deu ser una de les sensacions més tristes i abassegadores del món. En tot aquest temps, Carbajosa ha indagat amb paciència dins els estrats de la societat jerosolimitana. Ha anat a les cases dels ultraordoxos, els addictes a la Càbala, capaços d'ocupar-se mesos en l'estudi d'una sola paraula. Ha assistit, així, a la paradoxa de com l'Estat d'Israel ha de tolerar al seu si un nombrós grup de persones que no hi creuen. Són els haredins, antisionistes viscerals, que no tenen televisió, ni poden anar al cinema o als bars. Tampoc fan el servei militar (que a Israel és una mecanisme bàsic de socialització i nacionalització) ni treballen però -atenció- deixen que ho facen les dones per ells. Paradoxalment, la dona haredí, que ha de fer vida separada de l'home, ofereix una imatge tan penosa com la dona àrab, oculta sota cinquanta mil vels. No cal confondre, però, aquests jueus ultraortodoxos amb els hebreus ortodoxos, nacionalistes religiosos partidaris acèrrims de l'Estat d'Israel i dels seus símbols.
Precisament si els haredins són la cara d'aquesta moneda anti-sistema, els jueus d'origen àrab en són la creu. Com que l'elit del país està formada per jueus askenazites (de pell blanca i d'ascendència europea), els mizrahim (jueus procedents de països de l'Orient Mitjà) es veuen sovint discriminats. El súmmum de la discriminació, però, està reservada per als pàries: els palestins que viuen dins les fronteres d'Israel. Aquests àrabs israelians són vistos amb suspicàcia pels hebreus. Tenen problemes per a accedir a la vivenda o per a circular lliurement. Demogràficament, però, són el grup més puixant (tant com els haredins, a l'altra banda de l'espectre social), i això planteja interrogants per al futur.
Es podria pensar que els jueus mizrahim haurien de veure amb simpatia els àrabs israelians. En realitat, els odien profundament. La dreta del país (el Likud) sol comptar amb el suport dels mizrahim, mentre l'esquerra s'ha nodrit tradicionalment dels jueus askenazites.
I fora d'aquest univers, tan lluny i a la vegada tan a prop, hi ha els palestins, els altres habitants històrics de la Terra Promesa. Sense palestins, Israel seria un país més, una fèrtil i desenvolupada democràcia enmig de les autocràcies àrabs de l'Orient. Però els palestins també hi són. I Israel no sempre s'hi comporta correctament. Curiosament, l'exígua minoria dels pacifistes israelins (aquells que protesten i lluiten contra el tracte dispensat als palestins) està formada en gran part per jueus -i, més concretament, jueves- askenazites descendents de supervivents de l'Holocaust. Aquests supervivents no ho van tindre fàcil els primers anys, quan el nou Estat els considerava febles i no veia que encaixaren en la propaganda oficial. Ara, però, són reverenciats i escoltats... de no ser que alcen la veu en favor dels drets dels palestins.
I tot això, senyores i senyors, és Israel. Comprendreu l'excitació que em suposa visitar un país així, d'una complexitat enervant i fascinadora. Faré una marrada per Istanbul i després volaré cap a Jerusalem. Espere trobar un país a l'altura de la seua intransferible llegenda.

Joan Garí