El llarg viatge

Títol: Història d’un Estat clandestí
Autor: Jan Karski
Quaderns Crema
Barcelona, 2011
Traducció de Carles Miró
559 pàgines

Per aquells atzars de la vida, la notícia de la mort de Jorge Semprún em va trobar llegint aquest llibre. Això fou el 6 de juny. Semprún tenia 87 anys. Precisament una frase seua servia de presentació a Història d’un Estat clandestí: “Karski va revelar als poderosos d’aquest món allò que el món no volia saber”. Jan Karski és el pseudònim de Jan Kozielewski i la seua fama es deu, fonamentalment, a allò que en el seu llibre ocupa els quatre darrers capítols, és a dir, el coneixement directe dels horrors viscuts al gueto de Varsòvia i en un camp d’extermini annex a Belzec. Gràcies a aquesta vivència traumàtica propiciada per membres de la comunitat jueva, Karski pot informar a les autoritats britàniques i nordamericanes que allò que més tard es coneixeria com “Solució final” (Endlösung) s’està duent a terme. Els “poderosos d’aquest món”, però, van preferir desviar la mirada, amb l’excusa que la marxa de la guerra no admetia distraccions (sic).
En realitat, aquest llibre és molt més que això. És la crònica, minuciosa i apassionada, de l’intens recorregut que du a terme Karski al si de la resistència en l’esforç per mantenir, sota l’ocupació alemanya, la “continuïtat de l’Estat polonès”. Aquesta voluntat gegantina s’activa des del moment mateix de la derrota. Justament en vespres de la invasió de setembre del 39, el jove oficial Jan Kozielewski és cridat per incorporar-se a la caserna d’Oświęcim, és a dir, la ciutat situada a la frontera de l’Alta Silèsia que els alemanys anomenaven Auschwitz. L’any 1939, la meitat de la població és jueva i l’altra meitat polonesa, però molts d’aquests darrers tenen arrels germàniques. Quan Hitler va invadir Polònia s’hi forma de seguida una cinquena columna i per això la retirada de Kozielewski i els seus conmilitons va ser saludada a trets des de les finestres de moltes cases del poble.
La derrota fou, de seguida, un tren. Entaforat dins d’un vagó quatre dies, Kozielewski té l’ocasió de captar el que serà la metàfora més sinistra de l’època, només és que encara no ho sap. El tren el porta a Rússia, a un camp de presoners. És el mateix tren que portà Jorge Semprún des de França al camp de Buchenwald (tal com narra magistralment en Le long voyage). És el tren que, en els moments inicials de l’Holocaust, s’ompli de jueus i es deixa en una via morta, fins que tothom hi és mort, i després serveix per nodrir els forns de tots els camps d’extermini. És el mateix tren i són tots els trens, perquè la logística totalitària fou, en això, perfectament diligent.
És difícil rescatar situacions concretes en aquesta vibrant història, contada amb bon estil i un gran sentit de la narració. Hi ha el brutal interrogatori de la Gestapo o les mil anècdotes de la vida clandestina, sempre amb l’alé de la mort a pocs centímetres. Hi ha també aquest moment en què l’agent Karski és enviat a Lvóv, la ciutat ara ucraïnesa però llavors polonesa, per a avaluar l’ocupació soviètica. És curiós el destí de molts llocs en aquesta vertiginosa frontera oriental. Lvóv és Lwów en polonès, Lemberg en alemany, i Lviv en ucraïnès. Tots se la disputaven, i així va anar canviant de mans. Com una altra metàfora de com les guerres –la Història!- van modelant el territori, expulsant gent –exterminant-la-, canviant topònims, arriant banderes. Testimoni extraordinari, Jan Karski va ser al bell mig de tot plegat. És hora, doncs, que li concedim l’atenció que mereix.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.417