Títol: La carretera
Autor: Cormac McCarthy
Traducció de Rosa Borràs
Edicions 62
Barcelona, 2007
236 pàgines
Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, li’n vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que l’intrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història d’un pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades d’un holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut detruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència d’altres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot d’unes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels “dolents”, pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).
-Què et sembla?, li vaig dir a Aleix.
Ell va pensar un moment, va mirar la portada del llibre, intrigat, i després va assegurar:
-Pareix una història interessant. Una cosa entre Robinson Crusoe i La guerra dels mons. La llegiré.
La intuïció del meu fill era correcta (deixeu pressumir-hi a aquest pare comboiat). La carretera, en efecte, entronca amb una magnífica línia literària anglosaxona que comunica Defoe amb H. G. Wells, però que també podria estendre’s més modernament fins un autor imprescindible de la talla de Richard Matheson, el creador d’una novel•la de culte: I am Legend (1954).
Mentre la generació beat volia canviar la història de la Literatura, Matheson escriví, amb més modèstia, alguns textos que canviarien el decurs de la literatura de gènere. I am Legend, amb el títol de Sóc llegenda, es va publicar entre nosaltres l’any 1988, dins l’enyorada col•lecció “L’arcà” de l’editorial Laertes. Aquesta història d’un únic humà supervivent d’un cataclisme universal, assetjat per morts vivents, va inspirar George A. Romero una dècada més tard, quan va disparar el tret d’eixida per a la saga cinematogràfica dels zombis (la icona més poderosa del terror modern) amb una pel•lícula que encara ara resulta bellament desassossegant i estranyament atractiva: La nit dels morts vivents (Night of the living dead, 1968).
Crec que Cormac McCarthy, que és un escriptor de gran estil i de bona fusta, ha tingut en compte tot això per a bastir una novel•la ben escrita, ben fabulada i ben resolta.
Quan vaig acabar de llegir-la, la vaig desar en un prestatge on hi ha altres títols de “Les millors obres de la literatura universal”, la col•lecció amb què Edicions 62 ens connecta amb el món sense haver de canviar d’idioma. Aleix passa sovint per davant d’aquest prestatge, mira de reüll aquests llibres, en llegeix els títols al llom i observa els colors de les cobertes. Quan ell voldrà (és molt especial per a això), n’escollirà un i el llegirà. Si m’accepta el suggeriment, podria ben bé començar per La carretera, que no és en absolut (i precisament per això) un llibre “juvenil”. Al capdavall, sovint fem llegir als nostres fills engendres dubtosos especialment escrits (sic) pensant en la seua “edat”. Però la literatura –i la vida- és tota una altra cosa.
El Temps, núm. 1.224
11/11/07
Nosaltres no fem aquestes coses
Títol: Tot pelant la ceba
Autor: Günter Grass
Traducció de Pilar Estelrich
Edicions 62, 2007
431 pàgines
Passa de vegades amb alguns llibres. Abans d’arribar a les llibreries, un feix de llum en forma de teletip d’urgència en focalitza un fragment i la gent en parla. Columnistes saberuts n’opinen a cor què vols, hi pontifiquen amb gravetat bellugant el cap i amb un lleuger trèmolo a la barbeta. Decideixen en qüestió de dos paràgrafs si li perdonaran la vida a l’autor o no. En molts casos aquests savonaroles d’aigua dolça no es molestaran a llegir després el llibre, però el pes del seu polze justificant la llei de la gravetat els immortalitzarà com a crítics implacables, incorruptibles i indelebles. I així va el món.
A hores d’ara, no deu haver ningú que ignore la polèmica aixecada per Günter Grass amb les seues ambicioses memòries. Sí: l’home considerat un dels baluards de la consciència moral de la cultura alemanya contemporània es va enrolar als dèsset anys en les Waffen-SS. Com en molts altres casos en la complexitat inextricable del segle XX –el segle de les grans col•lisions ideològiques-, Grass té un passat incorrecte. Un passat que no s’havia molestat a ocultar, però que tampoc havia explicat clarament fins que ara, als vuitanta anys, l’ha cabdellat curosament en les pàgines minucioses de la seua autobiografia.
I la pregunta ha de ser: i què? Hem de rebutjar en bloc una obra completa, tota una vida, una biografia amb tots els seus matisos per un episodi d’estricta adolescència? Sincerament, això només em semblaria plausible en el cas que el subjecte en qüestió hi haguera reincidit, però no veig en el Grass adult cap temptació filonazi, precisament. Té dret un jovencell a equivocar-se, deixant-se intoxicar per un ambient ideològicament verinós? Ben mirat, el que s’estila ara és precisament el cas contrari: intel•lectuals alts i cepats que, després d’haver militat en ETA o en el GRAPO o d’haver demanat amb fervor l’autodeterminació d’Euskadi, a les velleses s’apunten a la defensa d’una agressiva Nación Española o entren en nòmina de FAES y de las JONS. Què voleu que us diga: a mi em sembla, aquesta darrera opció, infinitament més incomprensible que el cas Grass, qui, superada la febra adolescent, ha estat tota la vida un socialdemòcrata molt raonable.
Tampoc no voldria estendre gratuïtament certificats d’absolució sumària. Mentre Grass somia a Danzig en el Tercer Reich dels mil anys, una jove si fa no fa de la mateixa edat, Sophie Scholl, es juga la vida a Munic –i la perd- contra la impunitat del nazisme. Se’m dirà que com Grass n’hi hagué molts, i com Scholl ben pocs. És cert, però tampoc cal anar-se’n tan lluny. Com explica el jove SS, n’hi havia exemples a mà del “camí correcte”, com ara aquest xaval ros, irrevocablement ari, company del Servei de Treball, que es nega a agafar un fusell i acaba sent destinat a un camp de concentració. Aquesta ovella negra (per als nazis), segurament testimoni de Jehovà, esgrimia invariablement, deixant caure l’arma a terra, una frase terrible en la seua simplicitat moral: “Nosaltres no fem aquestes coses”.
Potser Grass hauria d’haver-ne extret in situ una conclusió ideològicament positiva. No ho va fer. Pels motius que foren va continuar creient en el deliri nacionalsocialista, mentre llegia Jünger i Remarque plegats, com un exercici de dutxa escocesa: amb l’un s’enlairava la seua virilitat miliciana i amb l’altre s’horroritzava davant l’autèntic rostre de la guerra. Va haver de transcórrer gairebé un any, però, fins que s’adonara de la verdadera realitat del hitlerisme.
Aquesta és una història dura però indefugible. S’ha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que l’interior està ben podrit. I no diré noms.
El Temps, núm. 1.213
Autor: Günter Grass
Traducció de Pilar Estelrich
Edicions 62, 2007
431 pàgines
Passa de vegades amb alguns llibres. Abans d’arribar a les llibreries, un feix de llum en forma de teletip d’urgència en focalitza un fragment i la gent en parla. Columnistes saberuts n’opinen a cor què vols, hi pontifiquen amb gravetat bellugant el cap i amb un lleuger trèmolo a la barbeta. Decideixen en qüestió de dos paràgrafs si li perdonaran la vida a l’autor o no. En molts casos aquests savonaroles d’aigua dolça no es molestaran a llegir després el llibre, però el pes del seu polze justificant la llei de la gravetat els immortalitzarà com a crítics implacables, incorruptibles i indelebles. I així va el món.
A hores d’ara, no deu haver ningú que ignore la polèmica aixecada per Günter Grass amb les seues ambicioses memòries. Sí: l’home considerat un dels baluards de la consciència moral de la cultura alemanya contemporània es va enrolar als dèsset anys en les Waffen-SS. Com en molts altres casos en la complexitat inextricable del segle XX –el segle de les grans col•lisions ideològiques-, Grass té un passat incorrecte. Un passat que no s’havia molestat a ocultar, però que tampoc havia explicat clarament fins que ara, als vuitanta anys, l’ha cabdellat curosament en les pàgines minucioses de la seua autobiografia.
I la pregunta ha de ser: i què? Hem de rebutjar en bloc una obra completa, tota una vida, una biografia amb tots els seus matisos per un episodi d’estricta adolescència? Sincerament, això només em semblaria plausible en el cas que el subjecte en qüestió hi haguera reincidit, però no veig en el Grass adult cap temptació filonazi, precisament. Té dret un jovencell a equivocar-se, deixant-se intoxicar per un ambient ideològicament verinós? Ben mirat, el que s’estila ara és precisament el cas contrari: intel•lectuals alts i cepats que, després d’haver militat en ETA o en el GRAPO o d’haver demanat amb fervor l’autodeterminació d’Euskadi, a les velleses s’apunten a la defensa d’una agressiva Nación Española o entren en nòmina de FAES y de las JONS. Què voleu que us diga: a mi em sembla, aquesta darrera opció, infinitament més incomprensible que el cas Grass, qui, superada la febra adolescent, ha estat tota la vida un socialdemòcrata molt raonable.
Tampoc no voldria estendre gratuïtament certificats d’absolució sumària. Mentre Grass somia a Danzig en el Tercer Reich dels mil anys, una jove si fa no fa de la mateixa edat, Sophie Scholl, es juga la vida a Munic –i la perd- contra la impunitat del nazisme. Se’m dirà que com Grass n’hi hagué molts, i com Scholl ben pocs. És cert, però tampoc cal anar-se’n tan lluny. Com explica el jove SS, n’hi havia exemples a mà del “camí correcte”, com ara aquest xaval ros, irrevocablement ari, company del Servei de Treball, que es nega a agafar un fusell i acaba sent destinat a un camp de concentració. Aquesta ovella negra (per als nazis), segurament testimoni de Jehovà, esgrimia invariablement, deixant caure l’arma a terra, una frase terrible en la seua simplicitat moral: “Nosaltres no fem aquestes coses”.
Potser Grass hauria d’haver-ne extret in situ una conclusió ideològicament positiva. No ho va fer. Pels motius que foren va continuar creient en el deliri nacionalsocialista, mentre llegia Jünger i Remarque plegats, com un exercici de dutxa escocesa: amb l’un s’enlairava la seua virilitat miliciana i amb l’altre s’horroritzava davant l’autèntic rostre de la guerra. Va haver de transcórrer gairebé un any, però, fins que s’adonara de la verdadera realitat del hitlerisme.
Aquesta és una història dura però indefugible. S’ha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que l’interior està ben podrit. I no diré noms.
El Temps, núm. 1.213
Subscriure's a:
Missatges (Atom)