L'amor d'una russa a qui Rússia no estimava

Títol: Cartas de amor a Konstantin Rodzévich.
Autora: Marina Tsvietàieva
Renacimiento
Sevilla, 2018
126 pàgines
Traducció de Reis Garcia Burdeus

  En el marc de les vuitenes conferències internacionals "Marina Tsvietàieva" a la ciutat d’Elàbuga (República Russa de Tatarstan), el 7 de setembre del 2016 es va celebrar la solemne cerimònia de lliurament del premi de literatura "Marina Tsvietàieva" 2016. El guardó d’aquell any va recaure en la professora de Borriana Reis Garcia Burdeus, per la tasca de més de 25 anys de traducció i divulgació al català i al castellà de l'obra de l'escriptora.
  Els organitzadors de l'esdeveniment van ser el Ministeri de Cultura de la República Russa de Tatarstan, la Universitat de Kazan i el consorci estatal de museus històrics, artístics i culturals d’Elàbuga.
  Les esmentades conferències se celebren cada dos anys i tenen diferents nominacions. Aquell any els nominats van ser Reis Garcia, per la seua tasca de traducció, i Ekaterina Ivanovna Lubiannikova, per la seva tasca de més de 30 anys com a investigadora de l'obra de M. Tsvietàieva, a la Biblioteca Nacional de Rússia (Sant Petersburg).
  A l'acte van assistir personalitats rellevants: La secretària general de la Unió d'escriptors de Moscou S.V. Vasilenko, la representant del Ministeri de Cultura de la República de la Federació Russa de Tatarstan D.F. Jairulina, la tinent d'alcalde de la regió d’Elàbuga Z. J. Sungatullina i la rectora de l'Institut d’Elàbuga (adscrit a la Universitat de Kazan) E.E. Merzon. El premi de literatura "Marina Tsvietàieva" és un guardó internacional d'un gran prestigi en el món de la traducció. S'atorga als traductors rellevants de l'obra de la poetessa russa a qualsevol idioma estranger. Després de l’acte, els participants (entre ells Zoia Atrojina i Elena Zhuk, directores respectivament dels museus de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i a Moscou) van anar a visitar la tomba de Marina Tsvietàieva, on Reis Garcia va llegir un poema seu i va depositar unes flors.
  Reis Garcia Burdeus és doctora en interpretació i traducció per la Universitat Jaume I de Castelló i diplomada en llengua russa per la Universitat de Vies de Comunicació de Sant Petersburg i per l'Institut Puixkin de Moscou. El seu interès per la literatura russa, especialment pel Segle de Plata, l'ha portat a participar en diversos congressos, entre els quals cal destacar els celebrats a l'Institut de Llengües Eslaves de la Sorbona a París (França) o a les cases museu de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i Moscou (Rússia).
  De Reis destacaré la traducció al català (en col·laboració amb Teresa Camañes) de El jugador de Dostoievski i Taras Bulba, de Nikolai Gogol (que vaig tindre el plaer de publicar-li en l’editorial 3i4). Específicament dins el tema que ens ocupa, és també la traductora de El relato de Sóniechka (UJI, 2002) i especialment de Locucions de la Sibil·la (Ellago, 2008). Aquest darrer volum és interessant perquè recull per primera vegada en qualsevol llengua, espigolant en l’obra de Tsvietàieva, els aforismes que conté. Ara tot aquest esforç s’ha vist continuat amb la publicació de Cartas de amor a Konstantin Rodzévich (Renacimiento, 2018). Aquesta obra constata epistolarment l’impacte que va tindre en la vida de Marina Tsvietàieva la trobada amb Konstantin Boleslavovitx Rodzevitx, l’home que la transportaria a abismes inèdits de delit sensual i li inspiraria els seus celebèrrims “Poema de la muntanya” i “Poema de la fi”.
  Els amants de la literatura d’aquesta extraordinària poetessa russa hi retrobaran un estil emotiu i disruptiu, que a mi sempre m’ha recordat el d’Emily Dickinson (a qui Marina, segons crec, no va arribar a llegir mai...). Des de l’altre costat de l’Atlàntic, un mateix alé i una força emocional semblant uneix els versos d’aquestes viscerals escriptores, cadascuna amb la seua pròpia dissort vital al damunt.
  Tsvietàieva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell grapat de grans creadors que van considerar la Revolució del 1917 com una madrastra indesitjada. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes d’una ambigüitat espaordidora: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
  La vida de Marina Tsvietàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament (al Gulag coneixerà algunes de les protagonistes de Vestides per a un ball a la neu, de Monika Zgustova, que ja he glossat en aquest lloc)  i Georgui és destinat a una brigada de detecció d’artefactes explosius, on morirà.
  Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. L’amor autèntic el va conéixer en diferents bandes, fora del matrimoni: amb Sofia Parnok –poeta i traductora, morta en 1933- i amb el ja esmentat Konstantin Rodzevitx.  Les cartes d’amor que ara ens transporta Reis Garcia Burdeus des de la convulsió paneuropea on es van infantar constaten com, d’una manera o altra, el millor de la vida va ser donat també a Marina Tsvietàieva dins el vast oceà de l’esgalladora penúria en què va viure.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 26-5-2018

Tornar a un lloc on mai has estat

Títol: La pornografia de les petites coses
Autor: Joanjo Garcia
Sembra Llibres
València, 2018
189 pàgines

  Joanjo Garcia ha consolidat en pocs anys un contrastat ofici de narrador. En 1912 va guanyar el premi Enric Valor amb Quan caminàrem la nit (un volum que indagava en els interrogants del 23F i se situava argumentalment a la València de mitjans anys 90) i tres anys després va aconseguir el Ciutat d’Alzira amb El temps és mentida (una obra més arriscada narrativament). Ara, amb La pornografia de les petites coses, torna l’escenari dels anys 90 però només com a ham: en 1996 –segons se’ns informa en el primer capítol del llibre- té lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera (SILPO). Els rèdits més visibles d’aquest esdeveniment van ser unes “interessants aportacions i propostes sobre la funció i la història de l’erotisme en la literatura”, així com una misteriosa novel·la anomenada La set del nàufrag.
  Més de vint anys després del SILPO, Xavi retroba aquesta novel·la, on uns personatges en el trànsit a la maduresa reflexionen sobre la influència de la pornografia en les relacions socials. Inicia llavors una perquisició que el durà a retrobar-se amb els antics companys generacionals.
  La novel·la s’obri precisament amb les pàgines de La set del nàufrag, que ens conta la peripècia d’un cambrer valencià que escriu poesia. M. –així s’identifica el cambrer poeta- té dos veïns amb qui fa molt bona lliga, Andrea i Pablo. A través d’ells coneixerà una misteriosa estrangera, Clea Victòria Breathenach Poignant. Un joc narratiu polifònic ens va presentant Clea com l’objecte de desig de tots tres. Confessa Pablo: “Clea era la sensualitat feta carn. I no només pel seu cos ni per la seua forma de moure’l... Un aura de misteri la rodejava; una presència invisible que ella reforçava amb les seus frases despistades i uns gestos fora de tota lògica (...) Tota ella contagiava alegria: una alegria perillosa, incòmoda i contaminant”.
  Al final, serà M. qui s’endurà Cloe al llit. Les escenes de sexe ad hoc –la pornografia a què fa referència el títol de la novel·la- són eficaces i defugen l’obvietat. Però un dia Cloe desapareix. M. la perseguirà fins la seua Nova Escòcia natal, mentre mastega una particular definició de què és un escriptor: “Tornar a un lloc on mai has estat i, tanmateix, arribar-hi tard. Això i tenir sempre les mans fredes”.
  La narració es resol en un joc de nines russes que acaba descobrint-nos a M. (ara ja identificat com a Manel Martínez) fent de llibreter a València, quan ja tots els somnis de la joventut han passat avall.

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-5-2018

Una llum de qualitat de vulva

Títol: La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures
Autor: Enric Iborra
Editorial Viena
Barcelona, 2018
340 pàgines

  Fa anys que Enric Iborra glossa el fet literari des del seu blog La serp blanca. En realitat, tot naix a l’ensems de la seua profunda passió lectora i de les seues classes a l’Institut Lluís Vives de València. Un primer tast imprés d’aquesta dèria va ser Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena, 2013), el celebrat recull de textos on Iborra donava solta als seus interrogants i les seues certeses als marges de les pàgines dels grans mestres.
  Ara, amb La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, Iborra torna amb noves glosses d’això que anomenem “literatura universal” –que, com ell bé diu, en realitat és una etiqueta referida a un conjunt d’obres, de països i d’autors molt concrets. Si en el volum anterior el títol li venia donat per una anècdota homèrica (el son d’Ulisses al pont del vaixell dels feacis, tot retornant a Ítaca), ara és un comentari de Georges Poulet el que li permet presentar-se en la portada: “De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat –escriu Poulet-, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L’acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d’una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar”.
  La literatura recordada, en aquest sentit, és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s’aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica. El seu interés és vastíssim, i no decau fàcilment: Balzac, Baudelaire, la Bíblica, Gaziel, Josep Carner, Dante, Dostoievski, Flaubert, Joan Fuster, Aldous Huxley, Joyce, Kafka, Montaigne, Nabòkov, Josep Pla, Proust, Carles Riba, Shakespeare, Stevenson, Tolstoi, Voltaire... (l’ordre alfabètic propicia, potser, l´’unica jerarquia possible –tan arbitrària com qualsevol altra-, en aquests termes).
  És sabut que Enric Iborra, a tot açò, és fill de Josep Iborra. Precisament mentre prepara les proses de La literatura recordada, el fill al·ludeix sovint al pare. En l’extensa i completa biblioteca familiar troba sovint el volum que busca, la traducció concreta, l’edició exacta. Es dóna la circumstància, a més, que el fill s’ha convertit en marmessor literari del pare. Mentre fa el seu llibre, prepara per a la publicació textos inèdits del seu progenitor (i és així com fa poc, en efecte, Afers ha donat a la llum L’estupor, de Josep Iborra, una digna continuació de Inflexions o Breviari d’un bizantí de què m’he ocupat en un altre lloc). Tots dos Iborres, el fill i el pare, són uns erudits colossals. No cal dir que, aquest terme, el voldria desproveït de qualsevol matís pejoratiu que haja pogut tindre en el passat: ans al contrari, és una figura que ha de moure a l’admiració, al respecte i a l’encoratjament.  Per a ser un erudit, avui dia, cal tindre temps, o almenys voluntat de dedicar el temps disponible a les servituds llibresques. En conseqüència, els erudits són rars en la nostra època, i més fora de les universitats. A l’acadèmia, d’alguna manera, l’erudició –ni que siga una erudició contrafeta i forçada, per mor d’obligatòria- forma o hauria de formar part del contracte, va de soi. Però Enric Iborra, a la intempèrie, llegeix i escriu perquè vol. Per a ell, a més, els llibres són com cireres. N’agafa un i això el porta a un altre. Es fixa, per exemple, en Carretera enllà, la traducció que Rafael Tasis va fer del Along the Road d’Aldous Huxley i d’aquí se’n va a l’assaig que Tasis havia escrit sobre Huxley per a un número de la Revista de Catalunya publicat en plena Guerra Civil. Finalment, aquesta recerca (ha trobat el número en qüestió en una llibreria de vell, i el glossa) el porta a rellegir Contrapunt “per quarta o cinquena vegada”...
  De vegades, però, aquesta recerca activa i entusiasta fa que l’erudit es topete amb un detall potser insignificant, però que val per les millors troballes. És el cas de quan, en la relectura d’uns papers francesos del quart volum de l’Obra Completa de Josep Pla, es troba amb una descripció que el deixa literalment estupefacte. Pla, que està consignant el panorama que es contempla des d’una cambra d’hotel sobre el port de Marsella, de sobte escriu el següent: “D’un establiment de beguda esbatanat, en surt una llum de qualitat de vulva”.
  Iborra queda clavat a la seua butaca: “La llum de qualitat de vulva m’obsessiona –confessa-, però continue llegint”. Ha fet el descobriment ritual a què els grans escriptors sotmeten els erudits: així, com si res, els posen a prova, se’n riuen afectuosament des de l’eternitat, els hi fan l’ullet com qui fa una cosquerella còsmica...
  Amb Pla –com amb Shakespeare, com amb Montaigne...- es podria estar així tota la vida, llegint i rellegint, fent troballes meravellosament inaudites. Després, tot s’anota en un quadern minuciós de lletra petita i així van passant els dies i els llibres...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 12-5-2018

El vals inconstant de la memòria

Títol: La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona
Autor: Alfons Cervera
Piel de Zapa
Barcelona, 2017
173 pàgines

  No ens cansarem de glossar i de celebrar el que suposà l’aparició de The Beatles a principis de la dècada que es disposaven a simbolitzar i protagonitzar musicalment. Aquells quatre jovenassos insolents que s’havien foguejat en algun fosc antre d’Alemanya –i, pel camí, van perdre el bateria original i el van substituir per Ringo Starr- desembarcaren en un país i un món on s’acabava de rubricar un canvi d’època: les dones i els jóvens s’alliberaven, el Tercer Món es descolonitzava, la guerra de Vietnam despertava consciències, John Fitzgerald Kennedy i Nikita Serguéievitx Khrusxov feien pensar –falsament (!)- en un canvi polític a tots dos costats del Teló d’Acer...
  Aquelles primeres melodies tendrament vegetals del quartet de Liverpool –Love me do i tota la pesca- van provocar un terrabastall de dimensions inèdites. La frescor, la ingenuïtat enjogassada, la novetat harmònica ni que fora incipient van fer que el món girara a poc a poc els ulls cap a aquells quatre xicots pintorescos. Després vindria tot el que ja se sap massa bé: el triomf contundent de The Beatles, el fenomen de masses, els concerts multitudinaris arreu del món.
  ...i mentrestant, a Espanya, el canvi també es podia flairar. Com he escrit ja tantes vegades, 1962 no és només l’any de Love me do. És també el temps en què Raimon fa la primera interpretació davant el públic d’Al vent i Bob Dylan, a l’altre costat de l’Atlàntic, estrena Blowin’ in the wind, mentre el mateix agent meteorològic mou amb energia els cortinatges de la mansió de Don Fabrizio en Il gattopardo de Visconti. Es congriava la tempesta perfecta i va acabar esclatant.
  L’Espanya del Generalísimo observava tots aquest fenòmens amb la suspicàcia una mica esglaiada que feia al cas. És lògic, doncs, que quan per fi The Beatles van incloure la península en les seues gires la sensació fora ambivalent: per un costat, el règim va provar de minimitzar l’impacte dels melenuts britànics; per un altre, els qui hi van assistir no ho oblidarien mai.
  La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona és precisament un relat original que conjumina la crònica del concert dels anglesos a la plaça de bous Monumental de Barcelona (1965) amb l’infern que pateixen dos joves que hi pretenien assistir i van fer cap a la tristament cèlebre comissaria de policia de la Via Laietana.
  En realitat, Alfons Cervera ha fet un llibre sobre la memòria, que és la seua matèria literària més dúctil. El poder, les llacunes i les malversacions de la memòria omplin els intersticis d’una crònica que torna a estar protagonitzada també pel poble mític de Los Yesares. És així, com en un corrent de consciència desbordant, que les dimensions temporals s’entremesclen als paràgrafs de la novel·la: el passat dels protagonistes a Los Yesares, el viatge en cotxe a Barcelona, la tragèdia als calabossos de la Via Laietana. Tot és una mateixa pasta temporal que va revelant el discurs prodit del franquisme, mentre de fons sona Can’t buy me love, I wanna be your man, I feel fine o Ticket to ride.
  El destí, llavors, és simplement una revolta del passat projectat en el futur, exactament l’anul·lació de tota dimensió que no siga un ara i ací literàriament cimentat. “El destino tampoco existe cuando el cuerpo inútil se retuerce como un trapo en el suelo oscuro de Via Laietana, tan lejos de Los Yesares, de las revistas de cine que leíamos mientras el pan se cocía a fuego lento en el horno de piedras refractarias, de aquel pájaro sin plumas que encontramos un día con la tripa gorda que se les pone a los pájaros cuando están a punto de morirse”.
  L’estil acumulatiu, erràtic i vagarós del narrador ens va rescatant un temps que és el nostre temps (1965, aprofitaré per dir-ho, és l’any del meu naixement...), mentre la figura d’un torturador alié a tota harmonia vital (inspirat en el policia Antonio Creix) s’aixeca com el contrapunt d’aquells ingenus músics que canviaven, sense proposar-s’ho, un planeta ja en convulsió.
  Alfons Cervera és un autor que pot enorgullir-se que a les solapes dels seus llibres es diga això: “Sus novelas gozan de una gran repercusión pública y académica en Francia, Alemania y otros países europeos, así como en EEUU”. Al capdavall, ser mirat per damunt del muscle al teu propi rodal i triomfar fora hauria de ser l’objectiu de tot escriptor una mica ambiciós, precisament perquè el vol gallinaci i la miòpia dels lectors i els mandarins autòctons palesa així la seua autèntica i sarcàstica dimensió.
  Al final, The Beatles van triomfar a Barcelona –i a Madrid. I la Via Laietana, anant bé, hauria de ser un nou museu –visitable de 9 a 5- dels horrors passats. La memòria, que era intangible i evanescent, esdevé històrica. I Cervera en té la seua part de culpa, no cal dir-ho.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 5-5-2018