Una llum de qualitat de vulva

Títol: La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures
Autor: Enric Iborra
Editorial Viena
Barcelona, 2018
340 pàgines

  Fa anys que Enric Iborra glossa el fet literari des del seu blog La serp blanca. En realitat, tot naix a l’ensems de la seua profunda passió lectora i de les seues classes a l’Institut Lluís Vives de València. Un primer tast imprés d’aquesta dèria va ser Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena, 2013), el celebrat recull de textos on Iborra donava solta als seus interrogants i les seues certeses als marges de les pàgines dels grans mestres.
  Ara, amb La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, Iborra torna amb noves glosses d’això que anomenem “literatura universal” –que, com ell bé diu, en realitat és una etiqueta referida a un conjunt d’obres, de països i d’autors molt concrets. Si en el volum anterior el títol li venia donat per una anècdota homèrica (el son d’Ulisses al pont del vaixell dels feacis, tot retornant a Ítaca), ara és un comentari de Georges Poulet el que li permet presentar-se en la portada: “De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat –escriu Poulet-, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L’acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d’una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar”.
  La literatura recordada, en aquest sentit, és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s’aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica. El seu interés és vastíssim, i no decau fàcilment: Balzac, Baudelaire, la Bíblica, Gaziel, Josep Carner, Dante, Dostoievski, Flaubert, Joan Fuster, Aldous Huxley, Joyce, Kafka, Montaigne, Nabòkov, Josep Pla, Proust, Carles Riba, Shakespeare, Stevenson, Tolstoi, Voltaire... (l’ordre alfabètic propicia, potser, l´’unica jerarquia possible –tan arbitrària com qualsevol altra-, en aquests termes).
  És sabut que Enric Iborra, a tot açò, és fill de Josep Iborra. Precisament mentre prepara les proses de La literatura recordada, el fill al·ludeix sovint al pare. En l’extensa i completa biblioteca familiar troba sovint el volum que busca, la traducció concreta, l’edició exacta. Es dóna la circumstància, a més, que el fill s’ha convertit en marmessor literari del pare. Mentre fa el seu llibre, prepara per a la publicació textos inèdits del seu progenitor (i és així com fa poc, en efecte, Afers ha donat a la llum L’estupor, de Josep Iborra, una digna continuació de Inflexions o Breviari d’un bizantí de què m’he ocupat en un altre lloc). Tots dos Iborres, el fill i el pare, són uns erudits colossals. No cal dir que, aquest terme, el voldria desproveït de qualsevol matís pejoratiu que haja pogut tindre en el passat: ans al contrari, és una figura que ha de moure a l’admiració, al respecte i a l’encoratjament.  Per a ser un erudit, avui dia, cal tindre temps, o almenys voluntat de dedicar el temps disponible a les servituds llibresques. En conseqüència, els erudits són rars en la nostra època, i més fora de les universitats. A l’acadèmia, d’alguna manera, l’erudició –ni que siga una erudició contrafeta i forçada, per mor d’obligatòria- forma o hauria de formar part del contracte, va de soi. Però Enric Iborra, a la intempèrie, llegeix i escriu perquè vol. Per a ell, a més, els llibres són com cireres. N’agafa un i això el porta a un altre. Es fixa, per exemple, en Carretera enllà, la traducció que Rafael Tasis va fer del Along the Road d’Aldous Huxley i d’aquí se’n va a l’assaig que Tasis havia escrit sobre Huxley per a un número de la Revista de Catalunya publicat en plena Guerra Civil. Finalment, aquesta recerca (ha trobat el número en qüestió en una llibreria de vell, i el glossa) el porta a rellegir Contrapunt “per quarta o cinquena vegada”...
  De vegades, però, aquesta recerca activa i entusiasta fa que l’erudit es topete amb un detall potser insignificant, però que val per les millors troballes. És el cas de quan, en la relectura d’uns papers francesos del quart volum de l’Obra Completa de Josep Pla, es troba amb una descripció que el deixa literalment estupefacte. Pla, que està consignant el panorama que es contempla des d’una cambra d’hotel sobre el port de Marsella, de sobte escriu el següent: “D’un establiment de beguda esbatanat, en surt una llum de qualitat de vulva”.
  Iborra queda clavat a la seua butaca: “La llum de qualitat de vulva m’obsessiona –confessa-, però continue llegint”. Ha fet el descobriment ritual a què els grans escriptors sotmeten els erudits: així, com si res, els posen a prova, se’n riuen afectuosament des de l’eternitat, els hi fan l’ullet com qui fa una cosquerella còsmica...
  Amb Pla –com amb Shakespeare, com amb Montaigne...- es podria estar així tota la vida, llegint i rellegint, fent troballes meravellosament inaudites. Després, tot s’anota en un quadern minuciós de lletra petita i així van passant els dies i els llibres...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 12-5-2018

Declaració d'amor als llibres

Títol: Un son profund
Autor: Enric Iborra
Viena Edicions
Barcelona, 2013
366 pàgines

  “Literatura Universal” és una assignatura optativa de segon de Batxillerat. Des de qualsevol punt de vista, poder cursar una matèria tal, ni que siga només per als alumnes de l’especialitat d’Humanitats, és un petit luxe gairebé extravagant. Al capdavall, on més es pot explicar una cosa així -“literatura”- amb aquesta rotunda adjectivació –“universal”? A la Universitat, aquesta gosadia, ha d’estar necessàriament reservada a carreres específiques, en itineraris molt concrets. En cap altre estadi del món educatiu trobaríem res que s’hi assemblara. Curiosament, fins i tot la denostada LOMQE, epítom d’horrors innombrables, ha respectat aquesta visió global del fet literari, canviant-la només de segon curs a primer.
  Amb un instrument així, un bon professor pot deixar ratlles fetes. Enric Iborra ha tingut el plaer d’ocupar-se d’aquesta assignatura a l’Institut Lluís Vives de València. Ell ha entés bé que no es pot ensenyar res útil si no és des de l’experiència personal i l’entusiasme. És així com llegir Èdip Rei, la Divina Comèdia, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal o La metamorfosi pot convertir-se en un acte litúrgic, en una cerimònia vivificadora només a condició que l’oficiant –el professor- haja combregat personalment amb Èdip, amb Beatriu, amb Ofèlia, amb Emma Bovary, amb Gregor Samsa. Contra la grisa rutina acadèmica, ensenyar literatura és encendre el foc en una llar on el caliu no s’ha d’apagar mai.
  Enric Iborra ens ofereix en Un son profund el quadern de notes d’un professor que, amb l’ajuda d’un blog, va explicant als seus alumnes en nou mesos de classe tota la literatura occidental i va consignant les seues reaccions. El “son” a què fa referència el títol és el d’Ulisses al pont del vaixell dels feacis, a punt de retrobar Ítaca. La lectura, així, seria un estadi intermedi entre el somni i la vigília, aquell territori que precedeix les grans troballes, les illes destinades a rescabalar-nos en la condició pròpiament humana.
  Aquest és un llibre obert a múltiples suggeriments. Un llibre que no recull només les perplexitats dels alumnes, sinó també les dels mestres. Al capdavall, Iborra ja ha pogut adonar-se que tota gran obra literària està informada per això que els anglesos anomenen elusiveness, terme amb mala traducció als idiomes romànics que Riquer i Valverde van utilitzar per a referir-se a Shakesperare i el meu amic Robert Archer per a retratar el punt inaprehensible de la poesia d’Ausiàs Marc.
  Així les coses, és convenient transmetre als joves que la dels llibres és una religió que sempre necessitarà novicis. Iborra s’autoretrata sovint en el ritual d’entrar en una llibreria i posar-se a remenar el gènere, oblidant el savi consell de Marc Aureli (“Bandeja la teva set de llibres…”). Massa influït per Nabokov, ha negligit el fet que si el Quixot és una figura universal és perquè el seu món s’erigeix damunt una obsessió purament literària. I no és Un son profund, precisament, una declaració d’amor als llibres, profunda i conmovedora, del professor i lector Enric Iborra? I el goig suprem de poder compartir aquest amor, encara, amb una colla d’alumnes escollits, els happy few del tòpic.
  Al final, Iborra rectifica a la pràctica la sema consigna del món acadèmic, “Publish or perish”, i l’adapta a un propòsit més raonable: “Read or perish”. No tothom té aptituds per a ser escriptor, però resignar-se a no ser lector és renunciar a una part de la nostra humanitat bategant.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.547