Aquestes petites coses

Títol: Bàrbara
Autor: Agustí Pons
Editorial Proa
Barcelona, 2015
268 pàgines

  Bàrbara és l'autobiografia parcial d'Agustí Pons. Posat en el tràngol de narrar les vivències de la seua infantesa i adolescència, Pons ha optat per buscar un pal de paller que dote de coherència el relat. Per consell del seu editor, aquest recurs ha estat la figura de la minyona de casa, Bàrbara Martín Izquierdo.
  Els Pons eren una família amb possibles del barri de Sant Gervasi. El negoci familiar, una fàbrica de botons, és, tanmateix, més bé ruïnós (el va iniciar l'avi Josep Pons, que era de Sumacàrcer, a la comarca valenciana de la Ribera). La mare és molt devota i escriu un metòdic dietari durant més de quaranta anys (entre 1941 i 1984). El pare és una figura massa allunyada del petit Agustí: "el veia -confessa- com una persona fracassada i que no exercia cap mena d'autoritat sobre mi". Com a resultat d'aquesta conjunció -la mare escrivint, el pare abdicant-, Agustí Pons serà un jove inexorablement abocat a la literatura.
  Bàrbara naix de la necessitat de contar la pròpia història quan u s'ha dedicat professionalment a contar les històries dels altres. Pons, en efecte, no només ha fet de periodista fins a la seua jubilació; també és l'autor d'algunes biografies essencials de grans homenots de la nostra cultura (Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Salvador Espriu...). Septuagenari, se sent amb l'ofici -i el valor- per a disseccionar-se ell mateix, per a inspeccionar l'estrany que tothom té a dins. I ho fa amb la convicció concentrada en la frase de Dostoievski que fa de cita preliminar d'aquest llibre: "Aixequeu la pell d'un home i hi trobareu una novel·la". La conclusió de Pons, en aquest sentit, és òbvia: "La millor novel·la sempre serà una biografia".
  La memòria del biògraf, doncs, s'anirà detenint en mil petits detalls, com en la cita de Meredith que encapçala La plaça del diamant: "My dear, these things are life" (és a dir, i en la meua traducció libèrrima: "Aquestes petites coses, estimat, són la vida"). Així van emergint en aquestes pàgines la vida al barri als anys 50, quan les privacions de la postguerra encara no havien desaparegut i el paquiderm franquista tot just començava la llarga digestió de la victòria. La vida gris de l'època llampegueja, als ulls de l'infant que era l'autor, amb notes sorprenents, com el costum macabre de suïcidar-se al pont de Vallcarca o el dia que algú -"un maqui", es deia- va assaltar el colmado del senyor Isidre.
  Però, i Bàrbara? L'autor estira aquest fil fins el seu poble, Albalate del Arzobispo (Terol). La memòria de la vella mainadera, però, se li esmuny d'entre les mans. El que queda d'ella és el record infantil, les notes al dietari matern i després els pedaços que va recollint en terres aragoneses. Com a pal de paller, no sé si acaba de funcionar. És l'excusa, això sí, perquè l'autor bussege en les aigües sempre fecundes de la guerra civil -a Albalate, a Barcelona, a ca la Bàrbara, a la seua pròpia família.
  Al final, el lector es queda amb un sentiment agredolç als llavis. Del relat casolà, emergeix la idea que tota família és un desastre raonable, un cau d'hipocresies necessàries. Pons no s'està de lloar a temps les conseqüències de l'adveniment dels beatnicks i l'explosió de llibertat individual dels anys 60 (ara que tots, a dreta i esquerra, denigren -tan injustament- aquella etapa). Ell, en tot cas, ha dit, amb Bàrbara, el que havia de dir, amb l'autoritat de qui sap com és de difícil abordar tota biografia. Però si no parlàrem dels altres, ni ho férem de nosaltres mateixos, en què es resumiria la vida?

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-11-2015

Totes les putes tenen sort

Títol: La xava
Autor: Juli Vallmitjana
Edicions de 1984
Barcelona, 2015
267 pàgines

Ja ens podíem pensar que a la Barcelona del Modernisme, en aquella urbs tan pròxima a París on les classes burgeses s’exhibien al Liceu mentre contemplaven de reüll l’amenaça anarquista, hi havia un tercer actor incapaç de reclamar el menor protagonisme, però tan imbricat en la realitat ciutadana com els altres dos. Aquesta tercera instància era la púrria dels barris pobres (al centre, a l’extraradi, a tot arreu), els lladregots, les bagasses, la delinqüència menys sofisticada. Aquests també parlaven i, potser a diferència d’ara mateix, ho feia en català (més o menys majoritàriament).
  Juli Vallmitjana, un tipus llavors en la trentena que és orfebre de professió i fa pinta de sentir-se dins l’ambient majoritari del Modernisme com un polp en un garatge, va sentir, al llarg de la seua vida, un interès real pels desafavorits de la seua societat. Va retratar aquests sectors en diferents obres, però potser és en La xava allà on la seua escriptura excel·leix més singularment.
  Aquesta novel·la insòlita, encertadament recuperada per Edicions de 1984, és un fresc al natural dels miserables que pul·lulen al marge de la societat, i un document excepcional sobre la seua manera de parlar. El lector entendrà de seguida el que vull dir amb aquest fragment del diàleg entre alguns dels seus personatges:
  -“Xalem’s-en, que aquest pelma t’adinyaria molt de carrillo.
-Pelma, pelma –contestà el Noi, ofès-. Ja sabeu que vaig per tot, mentre no em faltin els greps.
  -Qui, tu? Ni mai has temptat cap baldra –digué el Morata-. Alguna minyona pel descuit o algun panant que li hagi caigut el rot.
  -Vaja, aneu, paveros –contestà el Noi de la Veu, amb sorna i despit-. Xamulleu molt, però cap quibi.
  -Xala, xala a buscar el macarró, blet –digué el Morata.”
  Per sort, l’edició s’acompanya d’un imprescindible glossari. No pensem, però, que el llibre és un simple recull lèxic. Es tracta d’una autèntica novel·la, narrativament ben resolta, que conta la història d’un grapat de personatges suburbials. Hi destaca la Xava, que és el malnom d’una noia que es diu realment Roseta. Vivint en un ambient de promiscuïtat i immoralitat total, Roseta aviat desperta a la vida adulta per obra del Sèbio. Dels seus pares no pot esperar res: la mare, la Gravada, és una donota de mala vida; el pare, el Botxinet, està majorment absent. Un dia, per una disputa, apallissa cruelment la Gravada i se’n va  França, perseguit per la policia pel robatori d’una caixa forta.
  És obvi les concomitàncies d’un llibre així amb el poderós influx naturalista de procedència francesa. Hi ha ecos de Zola en un fragment com aquest:
  “Com aucellots de rapinya compareixien homes esquivats de la ciutat, buscant famolencs la víctima caiguda per a sadollar-se de ses despulles; i allí, a la fosca de la nit, amb l’ambient recobert de malèfics pressentiments, la bèstia humana es rabejava empastifant-se en la més repugnant perversió que contra les lleis naturals se cometien a l’abric de les tenebres”.
  També la Xava, determinada per la seua herència, anirà a mal borràs. Busca en el matrimoni una escapatòria per al futur més previsible que l’espera, però hi fracassa. Té un fill, que mor, i ella acaba alcoholitzada i exhausta, exposada a totes les inclemències de la crueltat humana. Però en el seu pitjor moment, l’Espardenyeta li diu: “Un dia o altre ja tindrem sort. Per això diu el ditxo: totes les putes tenen sort”. I així va ser. Contradient els seus orígens, certa mena de happy end l’espera. Zola tampoc era tan inevitable.

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.641

Menjar i no ser menjat

Títol: La sega

Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2015
347 pàgines

Per anar de Vilafranca, al sud de la comarca castellonenca dels Ports, fins a Vistabella, a la falda del massís del Penyagolosa, s'ha de canviar de país. Un camí serpejant et fa baixar fins la barrancada abrupta del riu Montlleó. Aquesta llera pedregosa fa precisament de frontera entre Aragó i el País Valencià. A la seua vora, el caminant que ha estat pacient i ha seguit la senda marcada no tardarà a trobar-se amb La Estrella, un llogarret abandonat on fan vida, insospitadament, el matrimoni amablement enriolat que formen Sinforosa i Martín. En el silenci mineral d'aquesta vall pètria, el caminant troba repòs i conversa. Després, reanudarà el camí: ha d'assaltar de nou la muntanya. Finalment, un llarg pla invadit pel crit glauc del blat segat el portarà fins a Vistabella, de nou en terres valencianes. Ací, en aquest rodal privilegiat, té el seu mas l'escriptor Martí Domínguez. Estime particularment aquest territori: hi he caminat sovint, amb un quadern sota el braç. És un dels circuits, si fa no fa, que feien els maquis, a la postguerra. Boscos profunds (plens d'espècies endèmiques), muntanyes feréstegues i, enlairat amb el seu doble vessant característic, el cim del Penyagolosa, l'altura més simbòlica del País Valencià.
  Domínguez coneix bé Sinforosa i Martín, que fan la vida estricta dels masovers ara que ja gairebé no en queden. Sinforosa es diu precisament un dels personatges del seu últim llibre, La sega, que aborda la vida terrible als masos de la zona (l'Alcalatén, el Maestrat, els Ports) en els anys de plom en què les escaramusses entre els guerrillers antifranquistes i la Guàrdia Civil acabava sovint amb un dany col·lateral per als masovers indefensos.
  La sega és un llibre bonic, resolt amb la intensitat de les coses senzilles. Per primera vegada, el seu autor abandona el món divulgador de l'alta cultura il·lustrada i desemboca en una certa voluntat de mainstream, amb personatges parlant amb el sec però vivaç català local (una parla de frontera). També el punt de vista és diferent: ara el narrador ja no observa els seus voltants amb ulls d'expert naturalista, sinó a través de la màscara d'un infant, Goriet, el fill d'un masover assassinat per la Guàrdia Civil. L'empatia amb el lector augmenta.
  No hi falta, això sí, la figura del mestre exiliat a la seua aula suspecta, Don Arcadi. Ell és qui ensenya Goriet a col·leccionar fòssils i estimar els tresors de la natura. Perquè tot allò, les muntanyes, els abismes prodigiosos, les balmes i els caminois perduts en el bosc, són el solatge d'una mar, l'oceà que ho va inundar completament milions d'anys enrere. I el mestre ensenya, com qui diu, que també les passions dels hòmens es fan dures dins els seus pits en temps de tribulacions, i han de ser desenterrades i avaluades per mans expertes. I, per damunt de tot, la gran lliçó de la natura, la màxima aspiració de tot el que és viu: "Menjar i no ser menjat".
  Aquest llibre acaba malament perquè la història dels masovers és la crònica d'una mort anunciada. Entre dos focs, van rebre les conseqüències d'unes hostilitats que de vegades no comprenien, però fins i tot quan va arribar la pau això només els va ser una pobra treva. Lentament, a l'embat de la modernitat desfermada, els masos i les aldees han anat despoblant-se. A La Estrella, fa trenta anys que no viu ningú, excepte Sinforosa i Martín. Dos octogenaris ferms com roures, dos Robinsons aïllats del món que només reben visites ocasionals i són testimonis d'un món que ja s'acaba. La dalla, indecorosament implacable, no ha parat mai de segar.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-11-15

El sentit del viatge

Títol: Les fantasies del nàufrag
Autor: Pep Albanell
Editorial Bromera
Alzira, 2015
255 pàgines

  És lògic que, en les memòries d'un escriptor, hi haja un episodi ineludible: el moment exacte en què va descobrir la complexa emoció de la lectura. Aquest descobriment, en Les fantasies del nàufrag, té lloc quan l'infant avorrit que és Pep Albanell obre un dia les primeres pàgines de Robinson Crusoe. El petit Albanell havia nascut a Vic, però la família segueix el pare fins a l'Alt Urgell perquè la companyia d'assegurances on aquest treballa l'hi destina. Som en el món "sòpit i gris" dels anys 50 i l'empresa té un nom rotund i molt adequat a l'època: La Verdadera Unión Española. Albanell pateix el que ara anomenaríem bullying a la seua escola. La família és d'orígens modestos; el pare va lluitar amb la República. En el món on ha de créixer, Albanell només troba una escletxa acceptable en aquelles pàgines que conten la història d'un tipus que sobreviu en una illa deserta. "Abans de saber que era un nàufrag, ja me'n sentia", diu el futur escriptor. I és així, ofegant-se i ressuscitant en la lectura, com un xiquet que ho té tot en contra aconsegueix donar un sentit profund a les coses que l'envolten.
  Aquest moment inaugural ha de resultar tremendament familiar per a molts lectors d'una certa edat. Qui ha crescut en una casa sense llibres -jo mateix- té gravat en foc a l'ànima aquell dia que, en una escola o una biblioteca pública, va seure en una butaca i es va sentir un noble corsari amb una espasa a la mà a dalt del pont d'un temible vaixell. Com Albanell, molts vam arribar a la lectura fugint del tedi i de l'absurd d'un món construït sense el nostre consentiment. Tot estava programat perquè els llibres foren l'objecte estrany que ara són per tanta gent -tants infants-, però, per alguna mena de xamba inescrutable, els férem nostres. I ja no ens abandonaren mai més.
  Després del primer naufragi, en vindrien d'altres. El corsari negre, per exemple, perquè Salgari ha fet més que Shakespeare en favor de la literatura universal, en el seu terreny. I després Walter Scott barrejat amb Rudyard Kipling i Zane Grey en una estranya amalgama promíscua amb Joseph Conrad. I Miquel Strogoff, el correu del tsar excel·lint-hi  com la petita joia desvetlladora de consciències atordides que sempre ha sigut.
  La complicitat d'un llibreter amic va fornint el jove lector amb un petit catàleg de títols, la seua primera biblioteca. Al principi, demana que tinguen relació amb naufragis. Més tard, la visió s'eixampla. I a la lectura segueix, com un procés inexorable, la necessitat de l'escriptura. 
  La mort del llibreter fa que el narrador confie les seues inquietuds a la bibliotecària del poble. Mentrestant, ha descobert la llengua catalana amb la col·lecció dels Patufet de l'avi. La bibliotecària, arriscadament amatent, dobla l'aposta: El sots feréstecs de Raimon Casellas. I després Víctor Català, i Prudenci Bertrana i...
  El món, per a aquell infant assaltat al pati per congèneres cruels i pastorejat dins l'aula per mestres decebedors, ja ha fet un tomb irreversible. I Les fantasies del nàufrag és, per damunt de qualsevol altra cosa, la crònica d'aquesta troballa vital única i màgica. Amb tot això, Albanell ha bastit unes memòries entranyables, sense grans aspiracions estilístiques però tocades per la vivacitat de l'autèntic, un relat emotiu que bressola suaument el lector i el fa sentir en sabatilles d'anar per casa.
  Ara que hi ha tants escriptors convençuts que és pot escriure sense haver llegit prèviament, Albanell ens recorda l'ordre exacte dels factors. I una moralitat torbadora: per arribar a bon port, cal naufragar. És el sentit del viatge.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-11-15

La set hereditària de l'homicidi

Títol: La bèstia humana
Autor: Émile Zola
L’Avenç
Barcelona, 2014
Trad. de J.M. Muñoz Lloret
325 pàgines

  Séverine, criatura tranquil·la i passiva, no d’una bellesa exultant però sensual a la seua manera, s’ha casat amb Roubaud, sotscap de l’estació de Le Havre. El matrimoni frueix de l’estranya protecció de l’ancià Grandmorin, un dels directius de la companyia ferroviària. Un dia, Roubaud descobeix la veritat: figurava que l’anell que duia Séverine –una petita serp d’or amb el cap de robí- li l’havia regalat sa mare; en un moment de distracció, però, la jove revela que és un present de Grandmorin. Roubaud embogeix, comprenent-ho tot. “Les sobres d’un vell!”, xiscla, mentre cau sobre la dona. La pallissa és monumental, però el ferroviari no la mata. Qui mereix morir és Grandmorin, i ho farà a dalt d’un tren. L’escena, tanmateix, és contemplada pel maquinista Jacques Lantier. En el judici, de tota manera, no s’aclareix res i el cas és sobreseït.
  Lantier és un tipus peculiar. Davant les dones, sent un irreprimible impuls homicida. “La sentia, aquesta esquerda hereditària” (cette fêlure héréditaire), raona el narrador, la màscara a través de la qual Émile Zola, l’autor, fa xup xup en l'olla del relat amb les seues teories del pes de l’herència en els cervells criminals. La creença que l'impuls homicida venia determinat per una fosca cadena genètica és, precisament, un dels tòpics predilectes de finals del segle XIX.
  Sorprenentment, la narració es resoldrà en un ménage-à-trois: Roubaud es dissiparà en el joc i deixarà que Séverine i Jacques tinguen una relació. La jove esposa descobreix, en braços del maquinista, la deliqüescència del plaer sexual, que la brutalitat afectiva de Roubaud li havia estalviat fins ara. Lantier, al seu torn, oblida, al llit amb ella, l’antic impuls assassí, i es creu curat. Tot sembla somriure la parella. Fins i tot el secretari del Ministeri de Justícia, Camy-Lamotte, que disposa de proves de la culpabilitat del matrimoni en l’afer Grandmorin, no els delata. Al capdavall, “vetllava únicament pel decòrum del règim al qual servia”, perquè La bèstia humana també és una reflexió sobre l’ordre social, la seua immutabilitat injusta.
  Però el tren, que no semblava que s’haguera d’aturar mai, també pot descarrilar. I ho farà. La locomotora que condueix Jacques és, per cert, comparada sovint a una dona. Hi crema, en efecte, la mateixa passió turbulenta que mou Séverine quan planeja assassinar Roubaud. O la que batega al cor de Flore, l’amiga de Jacques –enamorada d’ell- que provocarà l’accident ferroviari que precipitarà el final d’aquest relat. La fascinació pel tren –el gran invent del XIX- és també l’admiració consegüent per les motivacions de les accions humanes.
  El que triomfa al final és “la set hereditària de l’homicidi” (la soif héréditaire du meurtre), en el que és la culminació d’un relat superb, d’una tensió i d’un desenvolupament formidables. Envege el traductor, Josep Maria Muñoz Lloret. Ha fet una faena magnífica, però a més s’ho deu haver passat molt bé, recreant aquestes frases perfectes:
“Et, pendant que la porte du foyer était restée ouverte, un reflet de fournaise, en arrière sur le train, comme une queue flamboyante de comète, avait incendié la neige, pleuvant au travers, en larges gouttes d’or” (“I, mentre la porta del fogar havia estat oberta, un reflex de foguerada, a darrere el tren, com una cua flamejant de cometa, havia incendiat la neu, plovent a través, en amples gotes d’or”).
  De les dones més explosivament sensuals en diem que “estan com un tren”. Una metàfora que sempre m’ha fascinat. En La bèstia humana, dones i trens són una barreja letal. I després hi ha l’herència…

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-11-15

No hi ha res nou: antic és tot

Títol: És l’amor que mou el cel i les estrelles
Autora: Antònia Carré-Pons
Editorial Meteora
Barcelona, 2015
215 pàgines

  Degué ser fascinant, sense dubte, passejar per aquella València de la segona meitat del segle XV, la nostra centúria daurada. Aquella petita gran ciutat mediterrània on, a més d’una puixança política i comercial indubtable, s’havien aplegat tots els talents d’un grapat d’escriptors capaços de configurar un temps prodigiós. Al capdavall, en aquella urbs de mida humana es podia passar pel carrer Cordellats (al costat de la Llotja), on vivia Jaume Roig i acompanyar aquest metge cruelment sarcàstic en direcció nord, cap a l’altre costat del riu. Allí l’esperava Isabel de Villena, l’abadessa del convent de la Trinitat (encara dempeus), on Roig oferia els seus serveis professionals. En aquest trajecte imaginari, el vianant es podia acostar a la casa dels Berenguer Mercader, estiguera aquesta situada a l’actual carrer de Cavallers o al carrer Avellanes, llavors anomenat de Capllevats. A cals Mercader hi havia una famosa tertúlia on no era estrany trobar Roís de Corella, clergue primmirat i poeta exquisit i complex, si és que aquest no passava les hores a la Seu o a la capella del Sant Calze. No massa lluny, al carrer de la Mar, hi havia la morada (junt a la casa natal de Sant Vicent Ferrer) de Joanot Martorell, un altre dels gegants de l’època, a pocs minuts a peu de l’edifici del carrer de Cabillers on el seu cunyat Ausiàs Marc visqué els seus últims anys de vida.
  Aquella València populosa, multicultural, rica, esplendorosa i sensual era el cau d’una colla de genis de la ploma, que escrivien amb naturalitat proses i versos ignorants de l’especial pòdium que els depararia el futur. Ara Antònia Carré-Pons, filòloga i escriptora, ha volgut recrear aquell temps mític novel·lant amb eficàcia la peripècia imaginària d’una còpia del manuscrit únic de L’espill, el sardònic relat en versos tetrasíl·labs de Jaume Roig.
  L’aventura de Carré-Pons és ben lògica. Precisament en la seua faceta filològica aquesta autora ens ha proporcionat una edició modèlica de L’espill. Seua és la intuïció esclaridora que “els exabruptes antifeministes” del metge de la Trinitat no tenien més propòsit que “fer riure”.
  Aquesta novel·la, de títol dantesc, és en part una recreació de la ciutat de Roig i companyia, amb el manuscrit citat com a reclam narratiu, però també una intensa història d’amor que es congria al Regne de València i després es trasllada als Països Italians. La primera part de l’obra es localitza a la ciutat del Túria el 1480, la segona a Nàpols el 1505 i la tercera a Roma el 1507.
  Carré-Pons, destra en la lectura dels papers medievals, assaja ací el paper (més plaent?) de mestressa de les seues pròpies ficcions, traslladant-nos –com jo volia- a aquella població pletòrica de fa cinc-cents anys: “Al matí d’un dia feiner, els estrets carrers de València formen un conjunt bigarrat de sons, d’olors i de colors. L’aire translúcid i blau s’omple dels brams dels ases, del grinyol de les rodes dels carros, del cloqueig de les gallines, del gruny dels porcs o de l’esgüell dels conills, de la cridòria atordidora de disputes i baralles, de la música dels joglars que toquen la trompa o el llaüt a la plaça del Mercat”.
  En aquest ambient, Jaume Roig, “un home ja gran, no gaire alt, amb un lleuger excés de pes” i “de veu fina”, passeja la petita obra mestra que ha escrit, desconeixedor que tants anys després encara farà córrer rius de tinta, en aquest estrany nirvana de precaris consensos que anomenem posteritat.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.637