La set hereditària de l'homicidi

Títol: La bèstia humana
Autor: Émile Zola
L’Avenç
Barcelona, 2014
Trad. de J.M. Muñoz Lloret
325 pàgines

  Séverine, criatura tranquil·la i passiva, no d’una bellesa exultant però sensual a la seua manera, s’ha casat amb Roubaud, sotscap de l’estació de Le Havre. El matrimoni frueix de l’estranya protecció de l’ancià Grandmorin, un dels directius de la companyia ferroviària. Un dia, Roubaud descobeix la veritat: figurava que l’anell que duia Séverine –una petita serp d’or amb el cap de robí- li l’havia regalat sa mare; en un moment de distracció, però, la jove revela que és un present de Grandmorin. Roubaud embogeix, comprenent-ho tot. “Les sobres d’un vell!”, xiscla, mentre cau sobre la dona. La pallissa és monumental, però el ferroviari no la mata. Qui mereix morir és Grandmorin, i ho farà a dalt d’un tren. L’escena, tanmateix, és contemplada pel maquinista Jacques Lantier. En el judici, de tota manera, no s’aclareix res i el cas és sobreseït.
  Lantier és un tipus peculiar. Davant les dones, sent un irreprimible impuls homicida. “La sentia, aquesta esquerda hereditària” (cette fêlure héréditaire), raona el narrador, la màscara a través de la qual Émile Zola, l’autor, fa xup xup en l'olla del relat amb les seues teories del pes de l’herència en els cervells criminals. La creença que l'impuls homicida venia determinat per una fosca cadena genètica és, precisament, un dels tòpics predilectes de finals del segle XIX.
  Sorprenentment, la narració es resoldrà en un ménage-à-trois: Roubaud es dissiparà en el joc i deixarà que Séverine i Jacques tinguen una relació. La jove esposa descobreix, en braços del maquinista, la deliqüescència del plaer sexual, que la brutalitat afectiva de Roubaud li havia estalviat fins ara. Lantier, al seu torn, oblida, al llit amb ella, l’antic impuls assassí, i es creu curat. Tot sembla somriure la parella. Fins i tot el secretari del Ministeri de Justícia, Camy-Lamotte, que disposa de proves de la culpabilitat del matrimoni en l’afer Grandmorin, no els delata. Al capdavall, “vetllava únicament pel decòrum del règim al qual servia”, perquè La bèstia humana també és una reflexió sobre l’ordre social, la seua immutabilitat injusta.
  Però el tren, que no semblava que s’haguera d’aturar mai, també pot descarrilar. I ho farà. La locomotora que condueix Jacques és, per cert, comparada sovint a una dona. Hi crema, en efecte, la mateixa passió turbulenta que mou Séverine quan planeja assassinar Roubaud. O la que batega al cor de Flore, l’amiga de Jacques –enamorada d’ell- que provocarà l’accident ferroviari que precipitarà el final d’aquest relat. La fascinació pel tren –el gran invent del XIX- és també l’admiració consegüent per les motivacions de les accions humanes.
  El que triomfa al final és “la set hereditària de l’homicidi” (la soif héréditaire du meurtre), en el que és la culminació d’un relat superb, d’una tensió i d’un desenvolupament formidables. Envege el traductor, Josep Maria Muñoz Lloret. Ha fet una faena magnífica, però a més s’ho deu haver passat molt bé, recreant aquestes frases perfectes:
“Et, pendant que la porte du foyer était restée ouverte, un reflet de fournaise, en arrière sur le train, comme une queue flamboyante de comète, avait incendié la neige, pleuvant au travers, en larges gouttes d’or” (“I, mentre la porta del fogar havia estat oberta, un reflex de foguerada, a darrere el tren, com una cua flamejant de cometa, havia incendiat la neu, plovent a través, en amples gotes d’or”).
  De les dones més explosivament sensuals en diem que “estan com un tren”. Una metàfora que sempre m’ha fascinat. En La bèstia humana, dones i trens són una barreja letal. I després hi ha l’herència…

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-11-15