28/8/13

El llegat dels totalitarismes

Títol: Contra tota esperança
Autora: Nadejda Mandelstam
Quaderns Crema
Barcelona, 2012
Traducció de Jaume Creus
654 pàgines


Resulta curiós, com a mínim, com s’han avaluat els dos grans totalitarismes del segle XX. Nascuts al caliu de les dues monstruoses personalitats que els van fer possible –Hitler i Stalin-, els recents indicis de “rehabilitació” del segon a la Rússia de Putin indiquen que alguna cosa no hi està funcionant. Al capdavall, s’adduirà que el nazisme va ser, ja en els seus orígens, una pura vesània criminal, mentre que el marxisme fou una rigorosa doctrina econòmica que va proporcionar esperances polítiques a mig món. No seré jo qui negaré les bondats dels escrits de Marx, però la relació entre aquests i el Gulag acaba per presentar-se com una mica inquietadora…
  Podem acceptar que Stalin és la degeneració psicopàtica dels ideals de la revolució d’Octubre. El que es va esdevenir sota la seua bota, però, va induir en les seues víctimes certes amargues conclusions sobre el destí irrevocable de les utopies polítiques més ambicioses. Una d’aquestes víctimes va ser Nadejda Mandelstam.
  Nadejda va ser l’esposa i la viuda del poeta Óssip Mandelstam. Aquest pertanyia a una generació de joves intel·lectuals i escriptors russos que, sorpresos per la revolució, van abraçar inicialment amb més o menys entusiasme els seus ideals alliberadors. Conforme s’anava edificant el lent edifici burocràtic i repressor soviètic, però, aquesta colla selecta –Akhmàtova, Tsvetàieva, Pasternak- es va anar convertint en allò que després s’anomenaria “dissidents”. Eren –serien- la glòria de la literatura russa i, tanmateix, es van veure reduïts a carrejar unes vides penoses, en un tortuós i kafkià exili interior.
  Nadejda Mandelstam ens ha llegat unes memòries essencials, que ara podem llegir en català: Contra tota esperança (Quaderns Crema). Són els records d’una viuda però també el quadern de l’esposa d’un poeta, avesada a memoritzar els seus versos per a salvar-los dels escorcolls, coneixedora dels autors de la literatura coetània i dels seus textos. El retrat que traça dels seus contemporanis no és agradable: amb alguna notable excepció, hi ve a denunciar que la intel·lectualitat russa dels anys 30 no va fer res contra les porgues estalinistes. Com corders a l’entrada de l’escorxador, aquella brillant patuleia d’escriptors, artistes, músics, pintors no es va veure amb coratge de denunciar un règim filisteu que anava degollant-los un a un. Com va escriure Nadejda (que en rus vol dir, per cert “Esperança”) es probable que encara es trobaren, col·lectivament, en l’estadi vaporós en què encara creien reversible una situació ja completament insostenible: “La por i l’esperança estan íntimament entrelligades. Si perdem l’esperança també perdem la por”. El fet cert és que gairebé ningú va alçar un dit per ajudar el seu marit, llevat de Pasternak (entre els dissidents) i Bukharin (entre els encara fidels al poder). Óssip Mandelstam havia escrit un poema on parlava dels “dits gruixuts, com cucs, greixosos” de Stalin. Aquesta breu i potser ingènua composició el perseguiria tota la vida. Per aquesta causa li va ser vetada la publicació de la seua obra i ell mateix va ser enviat a l’exili, lluny de les dotze ciutats més grans del país. Però Óssip i la seua dona ja no podien simular adhesió a un règim que havia destrossat tots els seus ideals de joventut.
  Mandelstam era un home horroritzat per la violència. Posseït per una sensibilitat malaltissa, va dur malament l’exili i hi va acabar morint probablement de tifus en una data indeterminada. La seua dona no el va poder acompanyar en el moment de la mort, ni li va ser lliurat el seu cadàver. Després vindrien Khrusxov, amb la seua denúncia dels crims estalinistes, i Solgenitsin, el primer a donar a conéixer les vivències del gulag. Khrusxov, en el escruixidorament cèlebre XX Congrés del PCUS, havia denunciat obertament els crims de Stalin. Solgenitsin, al seu torn, havia rubricat literàriament i documentalment la nova situació de “desgel” publicant Un dia en la vida d’Ivan Deníssovitx (1962; aparegut tot just dos anys després, en traducció directa del rus al català per part d’August Vidal, en l’editorial Vergara).
  Als anys 60, en aquesta nova conjuntura, Nadejda Mandelstam va veure arribar el seu moment. Es va aplicar llavors a redactar una dels documents més demolidors sobre la misèria moral –i criminal- del totalitarisme. És el testimoni dels vius, però també el dels morts. La certesa que calia, potser, per a aquells que encara vulguen fer distincions entre els crims de cadascun dels dos costats del riu del fanatisme.

Joan Garí

Una versió abreujada d'aquest article es publica avui al diari Ara.

24/8/13

La llegenda del cacic inescrutable

Títol: El banquer
Autora: Núria Cadenes
Edicions de 1984
Barcelona, 2013
237 pàgines


  Fa alguns anys vaig rebre una vesprada la trucada d’una periodista de la revista El Temps.  Es va identificar com Núria Cadenes. Ja la coneixia d’abans: ens havíem saludat a la redacció de la revista (un dels llocs on feia i faig crítica de llibres) i sabia, a més, la seua peculiar història relatada en l’opuscle Cartes de la presó. La Núria, en efecte, va passar alguns anys engarjolada per l’únic delicte de ser independentista (quan encara no estava de moda ser-ho, a Catalunya!). El seu relat té curiosos paral·lelismes amb el de l’Èric Bertran, l’adolescent que va ser jutjat a l’Audiència Nacional per enviar un correu electrònic a una coneguda xarxa de supermercats per a demanar-hi l’etiquetatge en català. La pel·lícula Fènix 11*23, de Joel Joan i Sergi Lara, ens conta visualment aquests fets; és indicatiu, en aquest sentit, que en una de les escenes del film la mare de Núria Cadenes visite la de l’Èric per a aconsellar i consolar la família.
  No us he convocat ací, però, per a parlar de les idees polítiques de la Núria. Aquella trucada, una vesprada de fa més o menys un lustre. La periodista volia que l’acompanyara a la casa de Matilde Reig, situada en un cèntric carrer de Borriana. Matilde Reig va ser la secretària i amant de Joan March, l’ambiciós banquer mallorquí. March va premiar els servicis de la Reig (com se la coneixia a Borriana) deixant-li en herència una mansió fabulosa, d’aires modernistes i interiors sumptuosos, que ara és el Gran Casino de la Caixa Rural. A la Núria li havien encarregat un reportatge sobre la dona i la casa, i així ho va fer. En aquell moment, però, degué nàixer la idea de bastir-hi alguna cosa més. En la figura de March hi havia una novel·la possible. Aquesta novel·la, amb el títol de El banquer, és la que acaba de publicar Cadenes en el segell Edicions de 1984.
  El banquer conta les diferents fases de la vida de Miquel Lluch (March en la ficció), començant per la infància sota l’hègira d’un pare terrible, els inicis en el contraban de tabac (orígens de la seua fabulosa fortuna) o el matrimoni amb una noieta evanescent.
  Cadenes dedica especialment atenció a les dones que van poblar la vida de Lluch/March. Tenint en compte que era un puter expert i constant, ja podem comprendre la idea que degué tenir de l’univers femení. Amb Matilde Reig, però, va trobar una mena d’ànima bessona. En la novel·la, Reig és anomenada Mercè Norai i Borriana hi apareix com Benirana. Potser algun lector es preguntarà per què cal canviar els noms reals de persones i llocs quan se’n fa una novel·la. Al capdavall, preguntar-se i fabular sobre què hi ha de realitat en tota ficció és un dels motors de la curiositat infatigable de tot lector de novel·les: si don Quixot veia gegants en lloc de molins, els lectors a tothora solen fer el procés contrari...
  Destra orquestrant ficcions, Núria Cadenes es demostra com una consumada mestra a l’hora de manejar el llenguatge. El banquer, en aquest sentit, és un edifici lingüístic superbament construït (on els personatges mallorquins parlen versemblantment en mallorquí i els valencians en valencià), articulat en petites estampes formant un calidoscopi on cada color està cisellat a consciència.
  “Tothom té un preu i qui no el té és que no el val”, és la divisa de Miquel Lluch. Aquest banquer de ficció és alhora un personatge odiós però també desperta en nosaltres una tendresa amargant. No hi cerqueu una moralitat en blanc i negre: la complexitat de la literatura ens hi retorna un cacic a l’altura de la seua contradictòria llegenda.


Joan Garí

16/8/13

La mirada interior de Vermeer

Títol: Tot el soroll del món
Autor: Vicenç Llorca
Editorial Columna
Barcelona, 2013
276 pàgines

 
  Francesc Bertran, poeta metafísic, vidu, fa un viatge a la República Dominicana a l'agost de l'any 2002. La mort de la seua dona, deu anys enrere, el va sumir en un silenci prolongat. Ell encara no ho sap, però el viatge, amb les seues virtualitats transformadores, li fornirà els elements necessaris per a passar l'amarga pàgina vital en què s'ha vist detingut.
  Una vegada instal·lat a l'hotel fa les primeres coneixences. Mentrestant, al seu diari, va rememorant la genealogia familiar, arrelada al barri barceloní de Gràcia. En un viatge anterior a Grècia hi havia anotat: "Vivim a mercè de l'atzar dels altres". I ara, aquest atzar, li proporcionarà justament el que més necessitava: una companya amb què tornar-se a il·lusionar.
  "Les úniques dones amb què havia viscut Francesc Bertran durant els darrers deu anys -escriu el narrador- eren les pintades per Vermeer de Delft i Edward Hopper". Bertran, en efecte, viu immers en una mena de bovarisme masculí, que el fa sensible només a les imatges i no als referents reals d'aquestes imatges. Però a l'hotel dominicà coneix Marta, una barcelonina de casa bona -filla d'un empresari tèxtil- que s'ha vist abandonada pel seu marit, amb una filla menuda i sense amics.
  Si Bertran revivia la Laura -la seua esposa morta- en les figures de Vermeer i de Hopper, ara la Marta ve a trencar aquest joc especular. El poeta, que llegia Petrarca abans de conèixer-la, ara enceta directament la Vita Nova de Dante. I sí, és una vida nova el que s'ofereix als seus sentits adormits.
  Amb Marta s'endinsa per l'interior de l'illa. Visiten els Altos de Chavon, on Coppola va rodar -exorcitzant l'esperit de Joseph Conrad- Apocalypse Now. Després passen a Haití, amb El siglo de las luces de Carpentier com a tot salconduit. A poc a poc, el madur poeta ha après que "no cal posar el desig de la felicitat davant de la felicitat del desig". La fusió emocional i física amb Marta és plena, però aviat sorgirà un roc en el camí.
  A Haití, coneixeran la Núria, una catalana que els farà de guia. Amb el canvi de país l'aventura espiritual del viatge es densifica. Mentre es va deixant fascinar per la Núria, Bertran substitueix a poc a poc els seus preats referents imaginaris occidentals -la mirada burgesa de Vermeer- per la dels sensuals artistes criolls. El Nou Món se li apareix, així, com una promesa de sensualitat que fa trontollar el seu amor per Marta.
  De fet, Marta i Núria signifiquen dos itineraris diferents per a Francesc: o refer la seua vida a la tornada a Barcelona o assajar una aventura impossible quedant-se a Haití. Tria Martra, tria Barcelona, tria Vermeer, tria la seguretat i potser un futur avorriment. Mentrimentres, l'huracà Melinda arriba a la zona, i les vacances s'acaben. L'ordre és restituït i Francesc pot continuar amb la seua vida nova lluny de les torbadores seduccions haitianes.
  Amb un estil formalista, ple de referents cultes, Vicenç Llorca ha dut a terme en aquesta obra el report d'un itinerari espiritual. Com era d'esperar en un autor que, abans d'escriure la seua primera novel·la, s'ha exercitat llargament en la prosa i el vers, Tot el soroll del món excel·leix en la recerca de la frase rotunda i perfecta, i en un regust esteticista que, tanmateix, no arriba a embafar.
  Les primeres novel·les són sempre matèria delicada. L'autor hi vol abocar tot un món potser llargament covat, o s'hi enfronta amb l'actitud del qui descobreix el Mediterrani. Vicenç Llorca ha contat el que volia contar i ho ha fet amb un motle formal treballat i equilibrat. Pot estar-ne, doncs, raonablement satisfet.

                                                                                                                                            Joan Garí

11/8/13

De la memòria com a forma de l'amor

Títol: Segona pell
Autora: Flavia Company
Editorial Proa
Barcelona, 2013
147 pàgines

  L'any 1999, Flavia Company va publicar en castellà la novel·la Dame placer, on narrava una intensa relació eròtica entre dues dones. Ara, la mateixa autora ha reescrit el seu text en català, i l'ha presentat amb el títol Segona pell. No conec l'original castellà, però aquesta reelaboració d'ara en la nostra llengua em sembla un artefacte literàriament de molta volada, que pot satisfer el lector més exigent.
  Formalment, la narració es presenta com un llarg monòleg -un informe més o menys rutinari- que la protagonista escenifica a ca la psiquiatra (tot són dones, sí). Allí ens presenta la seua amant, que ja forma part del record -i de la pèrdua. En realitat, aquesta se'ns va apareixent per parts, amb intenses sinècdoques: els pits, els llavis, els cabells, els peus. La protagonista besa i humiteja els peus de la seua amada, com una Magdalena que ret homentage a la seua senyora.
  La consigna entre les amants és clara i expeditiva: ""Dóna'm plaer i et donaré la vida". I això es dediquen, fins que s'esdevé la ruptura. La pèrdua, llavors, activa la memòria. I "la memòria no deixa de ser una forma de l'amor". Abans d'arribar al final, la parella ha forçat els seus límits: s'esbatussen, i fins i tot entra en el joc eròtic una tercera persona (una enigmàtica modista). La intensitat del plaer que s'hi destil·la és paorosa. "S'ha de ser molt forta -confessa la narradora-, molt valenta -i jo no en sóc- per suportar el pes d'una passió autèntica". Aquesta dona, que és la primera persona de la narració, sent que existeix només a través de la mirada i l'amor de l'altra.
  Aquestes intenses pàgines són, també, una lliçó de narrativa. Company excel·leix en l'art de contar una història, verbalitzant una passió, captant l'atenció del lector i obligant-lo a connectar-hi emocionalment. La rica tropologia del text dóna la mesura de la seua qualitat literària, tot i que de vegades la freqüentació de la metàfora vorege l'excés. En la major part dels casos, però, el recurs funciona a la pefecció:
"Els seus pits durs, amples, generosos, com pomes verdes, cruixents, brillants, àcides i dolces alhora. Afamades de la meva boca afamada. Sonores, saboroses, perfectes. De l'arbre de la vida. Jo sentia autèntica adoració per elles. Les agafava amb les mans, sense engrapar-les del tot, i després hi acostava l'orella i em posava a escoltar al pell, fresca com la terra mullada. I això era per a mi la música: una infinitat de sons que només jo podia sentir, que només a mi em regalaria. De l'arbre de la vida, no era lògic que algú altre en volgués menjar?"
  A la consulta de la psiquiatra, tot aquest devessall d'imatges, una tropologia fecunda i barroca, va sorgint de la boca de la narradora com l'aigua d'una font de muntanya. La pacient hi fa servir tota mena d'associacions, barrejant el present i  el passat, els records d'infància i la descripció d'un amor trasbalsador. El resultat és una confessió literària que es llegeix un poc amb l'ànima suspesa d'un fil, esperant i tement el final, empatitzant amb la protagonista d'una història tan torbadorament bella.

Joan Garí

5/8/13

La novel·la de la vida que no s'ha sabut viure

Títol: Animal de records
Autor: Vicent Andrés Estellés
Bromera
Alzira, 2013
267 pàgines

  Animal de records és l'aplec dels tres volums de prosa memorialística que ens va deixar el poeta Vicent Andrés Estellés: Tractat de les maduixes, La parra boja i Quadern de Bonaire. Es tracta d'un conjunt d'evocacions fragmentàries i en diferents temps, una col·lecció de proses impressionistes, postals que rememoren detalls concrets de la vida de l'autor: un familiar, una anècdota d'infància o de joventut, una foto, una aventura extraconjugal. Tot ho garbella la memòria i ho converteix en un puré literari que ara prenem amb delícia, perquè la monomania literària d'Estellés -la seua inabarcable prolixitat- delata un observador atent i àvid del seu voltant.
  L'home que confessa "No he sabut viure. Mai no he sabut viure. No sé viure" està perfectament preparat per a convertir la gran estafa de la vida -"un vast i concretíssim frau", en les seues paraules- en imatges de gran qualitat literària. És un home que s'ha posat a escriure com qui es posa a llaurar, o a posar maons en una obra, o a fer calça: hi ha alguna cosa d'ineluctable en el treball constant d'aquest fill de forners de Burjassot, que llegia Shakespeare durant l'adolescència sota la guerra i que se'n va anar a Madrid a fer-se periodista. Ací té ocasió d'explicar la seua manera de treballar:
  "Sóc un escriptor -confessa- absolutament i deshonestament asistemàtic. Mai no he pogut seguir cap sistema. Em meravellen moltíssim aquests joves que "planifiquen" la seua producció i que saben inserir, encabir els seus productes en aquesta línia o en aquella altra. Em meravellen, em fascinen. Potser per això mai no he estat capaç d'escriure una novel·la, cosa que m'hauria fet molt feliç".
  Tanmateix, Estellés no va necessitar escriure cap novel·la per a emmotlar la vida sencera al seu quadern. Què és la seua obra poètica completa, al capdavall, més que una superba novel·la total, amb les misèries, les esperances, les heroïcitats i les tragèdies del seu poble reunides? En aquest sentit, Animal de records (que pren el nom d'un dels bellíssims poemes de Llibre de meravelles, "Demà serà una cançó"), és un complement perfecte per als seus versos. Segueix el mateix mètode de l'acumulació fragmentària, i hi toca els mateixos temes: la fam, la salut, la por, el fred, el sexe, els grans universals estellesians. I amb els mateixos defectes i els mateixos encerts que en la seua poesia: la improvisació, la descurança, la verborrea i, de sobte, la troballa gloriosa, l'adjectiu exacte, la frase feliç.
  Estellés és probablement tan sincer quan es manifesta religiós per adhesió a unes formes i uns rituals (com una mena d'extensió de la seua personalitat enyoradissa i sentimental) com quan ens revela les seues torbacions sexuals. En aquest sentit, es fa de notar que el poeta és un erotòman consumat, un home devorat per una colossal calentura mental.
  Escriure, fet i fet, apaivaga la seua necessitat d'exorcitzar la soledat:
"Perquè em sembla que, més que d'altra cosa, es tracta d'una amorosa fam de companyia, que intente de crear-me, mentre vaig escrivint, inventant, tractant de crear-me, una companyia la fidelitat de la qual arriba a un cert grau de submissió de totes les potències de l'ànima, no tan sols del cos. Així, amb aquesta companyia, la que em cree, la que m'invente, en escriure, esdevinc l'home feliç, impossibilitat de cap frau. Companyia fidel, la de la lletra escrita, la del paràgraf bastit, vagament arrodonit, la del capítol que m'enllumena, com una llanterna, una cova, la meua íntima cova, d'on crec extraure tresors, tot i que de vegades només són foteses!"
  És tan autèntic tot aquest material com ho degué ser l'ànima del poeta. Un home que evoca la seua relació amb altres grans autors de la nostra cultura -Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Francesc Candel- però que on realment es mostra tal com era és en l'evocació del pa d'abans (d'abans de la guerra), per exemple: "Era un pa daurat, lluminós. Arribava a la nit en la plenitud de les seues facultats". Per a qui ha patit fam, el pa és el material eucarístic -sagrat, aureolat, místic- que mereix una untuosa devoció. Per això, quan ens conta una excursió a Mallorca en Quadern de Bonaire, el record més intens és per al pa amb oli i sal que hi va menjar. A l'Albufera, en una altra ocasió, li parlen de l'arròs amb rata de marjal, que tantes tribulacions va ocasionar a Joan Fuster.
  Es clou aquest llibre triple amb la sensació d'haver assistit a una autèntica lliçó de vida. I s'entén millor, així, perquè Estellés ha arribat amb tanta intensitat al cor de tants lectors anònims arreu dels Països Catalans.

Joan Garí