Una bellesa de contraban

Títol: Les meues dones
Autor: Josep Lluís Abad
Autoedició
La Vilavella, 2018
86 pàgines

  Les dones arrasen, les donen imperen, són el nou sexe fort, el definitiu mot d'ordre. En aquest context, no és estrany que el poeta Josep Lluís Abad haja decidit dedicar el seu últim llibre a homenatjar totes les femellesque l'envolten, incloent -en un pòdium d'honor- la seua gossa Jana.

  El volum es diu, molt lògicament, Les meues dones i compta amb les espectaculars il·lustracions de Maria Llidó. Al pròleg, una altra fèmina, la radiofònica Susanna Lliberós, que ha trenat boniques paraules posant en relació Colin Ellard, Maurice Maeterlinck, Christine de Pisan i el petit poble d'Aín, en un crescendo de molt bona factura argumentativa.

  Aín és el refugi d'Abad, el seu monestir interior. Allà va a rescabalar-se del món i potser també de les pròpies dones, perquè ja se sap que el cel i l'infern són dues perspectives contígües i simultànies, i allò que ens salva és el nostre més poderós verí.

  Cal llegir els pomes d'aquest llibre amb la calma i la voluptat que hi hauria reclamat el mateix Baudelaire.  Jo, naturalment, ja he fet la meua tria, he escollit els versos que més m'han colpit en un llibre que en té de sobres. El meu poema és aquest:


Ball

Abrace l’aire, sí.
L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
 
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.
 
Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.
I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
 
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.
 
[Josep Lluís Abad i Bueno, Les meues dones, 2018]



Després m'assabente que a Joan Navarro també li ha agradat, i n'ha fet una versió al portugués. Ací la teniu:



[Dança


Abraço o ar, sim.
Eu o abraço para achar
imunidade nos teus olhos.
 
Assim aproxima-se a harmonia,
aqueles versos perdidos
lembranças dos tigres adolescentes
que sonhavam com a música.
 
Agora passaram muitos anos,
e ainda abraço o ar.
E tremo se santificas
o mundo com o olhar.
Essa luz de fogo
encalça-me na distância.
 
Memória pequena as palavras:
terra húmida onde dançar
o único, o absoluto encontro.
 
Tradução para o português: Joan Navarro]


  I en això anem passant els dies. Si vos interessa aquest llibre, el podeu descarregar del Dropbox de l'autor en aquest enllaç:  https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0


   Si ho feu així, contribuïreu a posar un poc de bellesa a les vostres vides, com una contrasenya febril i fràgil. No desaprofiteu tan breu instant...


Joan Garí

 

El testimoni de les víctimes

Títol: Laëtitia o la fi dels homes
Autor: Ivan Jablonka
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Marta Marfany
401 pàgines

  Laetitia vol dir, en llatí, alegria, i això és la primera paradoxa d’aquesta història. Al gener del 2011, un ferroveller estrambòtic i perdonavides, Tony Meilhon, va assassinar Laëtitia Perrais, violant-la i esquarterant-la. La jove francesa tenia divuit anys en el moment dels fets. El crim va saltar a tots els mitjans de França i es va convertir en el petit espectacle mediàtic habitual. Meilhon va afavorir l’enjòlit, en negar-se a confessar, durant setmanes, el lloc exacte on havia amagat el cadàver. Fins i tot el llavors president, Nicolas Sarkozy, es va afegir a la festa, aprofitant que l’assassí tenia al darrere un llarg historial de detencions, per atacar el sistema judicial del país. Quan tot va acabar, Laëtitia seguia ben morta, però la societat francesa –amb el pinxo baixet que li feia de president al capdavant- s’havia embrutit un poc més en l’era de l’espectacle global.
  Quan l’historiador Ivan Jablonka va topetar amb aquest història, va somiar de seguida amb A sang freda. Com els personatges de Truman Capote, també Laëtitia i la seua germana bessona, Jessica, arrossegaven la pesada motxilla d’una infància de maltractaments i violència a càrrec del seu pare biològic, mentre la mare tenia prou amb la seua pròpia càrrega de desordres mentals. Jablonka es va proposar reconstruir no només el crim sinó la vida sencera de la Laëtitia, a la manera amb què Capote havia inaugurat la “novel·la de no ficció”.
  Com a resultat de l’ambient de violència de la seua infància, Laëtitia Perrais era una jove tímida, inhibida i impressionable. El seu rostre adolescent, reproduït arreu en saber-se les circumstàncies de la seua desaparició, va commoure la societat francesa. Probablement s’hi va activar, diria, el que als Estats Units s’anomena Missing White Woman Syndrome, és a dir, la síndrome de la dona blanca desapareguda (MWWS, en anglès). Segons aquesta pauta, quan desapareix una dona blanca, especialment si és jove i atractiva, els mitjans dediquen una atenció incomparablement major que si el desaparegut és un home o una persona d’una altra raça o edat.
  El rostre pur de Laëtitia va colonitzar l’imaginari d’un país i va fer el mateix amb Ivan Jablonka, que va voler indagar no exactament en els motius d’un crim (que poden ser perfectament banals o improvisats) sinó en l’estrany lligam moral –i social- que uneix la persona assassinada amb la persona que assassina.
  “No conec cap relat d’un crim –escriu Jablonka- que no destaqui l’assassí en detriment de la víctima. L’assassí hi és per explicar-ho, per explicar el seu penediment o per vantar-se. Del seu judici n’és el focus, fins i tot l’heroi. En canvi, jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els fet perdre la vida i fins la humanitat. No honorar-los com a “víctimes”, perquè això també seria enviar-los a la seva fi, sinó simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.
  Laëtitia o la fi dels homes, alhora, és també un relat de vindicació feminista, d’exaltació de tantes dones destruïdes moralment o físicament per homes que es creuen superiors, quan en realitat són patètiques criatures al servei d’un mesquí sentiment d’inferioritat.
  Aquesta història, al capdavall, m’ha fet pensar, en la circumstància espanyola, en el cas de Diana Quer, la jove madrilenya que, amb la mateixa edat que la Laëtitia, va morir a Galícia a mans d’un malànima desmanyotat, amb tot el reguitzell mediàtic que va ocasionar la seua desaparició al 2016.
  El MWWS proporciona carn fresca de tant en tant, i de seguida els polítics (els ibèrics lil·liputencs sarkozys) aprofiten per afegir-se al circ de foc que demana cadena perpètua (i per què no pena de mort una altra vegada?), en l’estela del bíblic ull per ull. Però si alguna cosa ensenya aquest llibre és que la venjança és inútil i, fins i tot, contraproduent. Només contribueix a excitar una societat àvida de sang a l’arena quan el que cal, simplement, és ensinistrar-se interiorment per a comprendre.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-1-2019