El destí d'Aquil·les

Títol: El monarca de las sombras
Autor: Javier Cercas
Random House
Barcelona, 2017
281 pàgines

  La Guerra Civil espanyola és ja la guerra dels néts. En realitat, sempre ha sigut la guerra dels néts, perquè els fills dels combatents –els fills, sobretot, dels vençuts-, sepultats sota l’horror institucional del franquisme, van haver de romandre en silenci durant quatre llargues dècades i l’adveniment de la democràcia no els va tornar més loqüaços. Amb els anys, amb la prolongació del costum democràtic, són els néts els qui han hagut de recuperar la memòria dels qui van ser derrotats i van pagar aquesta gosadia amb la mort, amb l’exili o amb la presó.
  No és estrany, doncs, que l’escriptor Javier Cercas, quinze anys després de Soldados de Salamina, haja tornat a abordar la qüestió bèl·lica per ocupar-se, en El monarca de las sombras, de la recuperació de la història de Manuel Mena, el seu oncle avi mort a la Batalla de l’Ebre. La temeritat del seu propòsit era evident, però. Si en la novel·la del 2001, que va servir per llançar-lo en braços de la fama, la rellevància atorgada a la figura de Sánchez Mazas va ocasionar-li alguna estentòria acusació d’”equidistant”, ara devia témer-se reaccions semblants quan se sabera que Mena va lluitar a favor de Franco. No tenia ni dèsset anys i l’oncle de Cercas ja havia ingressat en la Tercera Bandera de Falange de Càceres; després, format com a alferes provisional, s’incorporaria al primer Tabor de Tiradors d’Ifni. A pesar dels seus dubtes, va morir falangista, com Sánchez Mazas.
  Manuel Mena era una figura incòmoda en la família de Cercas. Tota la novel·la és l’escenificació –amb la barreja de realitat i ficció característica de la seua literatura- del seu dilema a propòsit de com abordar-la, i si li convenia i era “lícit” fer-ho. Quan per fi es decideix, embarca el cineasta David Trueba en el seu retorn a Ibahernando, el poble extremeny d’on és originària la seua família. Ibahernando cau en zona nacional durant els primers dies de l’Alzamiento i els nous rectors del municipi són, en gran part, la família Cercas, formada per camperols amb terres que donen suport de seguida als sublevats.
  La dialèctica avi-nét i la circumstància de l’emigració (els Cercas van fer cap a Girona quan Javier encara era molt menut) m’han fet pensar en un llibre recent que aborda la qüestió amb idèntics paràmetres. Es tracta de Un home que se’n va (2014), de Vicenç Villatoro, la magnífica perquisició que aquest autor engega a la recerca de la memòria de Vicente Villatoro Porcel, el seu avi. També aquest burgès liberal, al seu poble andalús de Castro del Río, va haver d’escollir bàndol. Aquesta elecció no era difícil: es tractava de fer costat als qui manaven o arriscar-se a conseqüències massa indesitjades. Com a Castro del Río el poder l’ostentaven els anarquistes (Franz Borkenau va descriure la seua violenta Acràcia en The Spanish Cockpit), Villatoro Porcel va formar part del Comité del Front Popular. Represaliat pels guanyadors, als anys 50 la família va emigrar a Terrassa.
   El llinatge dels vençuts és el llinatge dels emigrants… però el dels vencedors també, si creixes a la regió equivocada. Javier Cercas, com Vicenç Villatoro, creu tindre un deute pendent amb el seu predecessor. I en fa literatura, és el seu ofici. A pesar de l’advertiment de Trueba (“¿De verdad vas a escribir otra novela sobre la guerra civil? ¿Pero tú eres gilipollas o qué?”), sap que el seu ofici no és el de l’historiador ni el del polític. Ell no ha d’explicar, ni contemporitzar, ni ordir cap coartada o cap venjança. Ell ha d’explicar-se, i les conclusions que en destil·le seran necessàriament íntimes. I per això El monarca de las sombras és un llibre que es llegeix amb interès: perquè, sent una història absolutament privada, té un abast general –i generacional- evident.
  Com l’Aquil·les de la Ilíada, Manuel Mena va morir en combat. És millor ser l’Ulisses de l’Odissea, pensa Cercas, i “vivir una larga vida mediocre y feliz de lealtad a Penélope, a Ítaca y a uno mismo”. Però no s’escull els avantpassats. Ells són la nostra carn i la nostra sang. Per això era inevitable acabar fent-hi una novel·la. Ara l’avi ja pot descansar tranquil.

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-2-2017

Més enllà del riu Kwai

Títol: L’estret camí cap al nord profund
Autor: Richard Flanagan
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2016
Traducció de Josefina Caball
482 pàgines

  Si la novel·la d’estil realista o tradicional, per anomenar-la d’alguna manera, té encara algun sentit, hauria de ser el de transportar-nos aproximadament a l’estat de felicitat que ens embargava quan empreníem aquelles aventures entre la infància i l’adolescència, el temps més adequadament novel·lístic. Qui no recorda les particulars sensacions extretes de les pàgines dels llibres de Salgari, d’Enyd Blyton o de Jules Verne? Allí s’han format grans lectors –lectors indeturables i indestructibles- que, amb una mica de sort, poden haver accedit després a la poesia o l’assaig (els gèneres que apel·len menys directament a l’infant dins nostre). Però tot va començar en una selva americana, una illa escocesa o a l’interior del primer submarí, sense cap dubte.
  L’estret camí cap al nord profund és un petit miracle perquè ens transporta a l’estadi de felicitat infantil davant el que té d’imponderable i de més pròpiament tràgic l’aventura i és, alhora, una peça literària amb tots els ets i els uts. La cinquena novel·la de l’australià Richard Flanagan busseja en les vivències dels presoners del seu país que van servir d’esclaus a l’imperi japonès en la segona guerra mundial. Qualsevol que haja vist El pont sobre el riu Kwai (1957) –aquesta altra meravella de David Lean- sabrà de què estem parlant: salvatgisme, abolició de la condició humana dels presoners, supeditació de les vides concretes dels vençuts –però també –ai!- dels vencedors- als demencials plans de la potència imperial.
  Aquesta novel·la recrea la peripècia d’un d’aquest vençuts, Dorrigo Evans. Ell, com milers dels seus companys, va ser impel·lit a participar en la construcció de l’anomenat Ferrocarril de la Mort, un propòsit suposadament impossible que els japonesos van dur a terme a un preu esborronador. La novel·la, però, no es recrea només en els episodis més terribles d’aquella obra, sinó que abunda en la particular vida sentimental de Dorrigo, atrapat entre la lleialtat a la dona amb qui va acabar casant-se –Ella- i el turbulent enamorament amb la dona d’un familiar, Amy.
  És la literatura amb majúscules la que ha guiat l’escriptura d’aquesta intensa narració. Flanagan indaga en l’ànima dels seus personatges, tant els japonesos com els australians. Els primers tenen la moral inflexible dels pobles depredadors, però també s’emocionen amb un grapat d’haikús –com els nazis al piano amb el vell Beethoven. Els segons, viuen i moren indistintament, impel·lits a col·laborar en un esforç sobrehumà. Les malalties, la fam, les tortures ataquen els més dèbils, entre els quals no es troba Dorrigo Evans. Ell sobreviu, i durant tots els anys de la seua supervivència porta aquest estigma: la del qui se sent culpable per no haver sucumbit amb els altres.
  L’amor el podria haver alleujat, però no és el cas. Dorrigo no troba cap lleugeresa en els afers amorosos; ans al contrari, li suposen una terrible llosa. Viure i morir eren destins aleatoris, però estimar suposa sentir-se bé amb una altra persona i, qui s’hi sent bé quan tot a la teua ànima et recorda que no hi ha unitat dins teu? L’amor és com la vida: un petit miracle, una possibilitat entre mil.
  L’estret camí cap al nord profund és un relat modèlic, d’una profunditat, una elaboració lingüística i un esforç de documentació notabilíssims. Si s’han d’escriure novel"les com en el segle XIX, totes haurien de ser com la de Flanagan. L’infant que hi ha dins cada lector de ficció agraeix el gest, hi combrega. I sent que la vida, d’alguna manera, s’hi conté.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.706

Els meus fotògrafs (i els de tots)

  El passat 12 de setembre va morir Francesc Jarque. Per edat –tenia 76 anys quan la dama de la dalla el va convidar a ballar- havia viscut plenament l’esplendor agònic del franquisme i totes les magnífiques contradiccions de la democràcia. De seguida van assegurar els necròlegs de guàrdia que Jarque era el millor fotògraf valencià de la seua generació. I molt probablement era cert. Amb la seua càmera, va solcar la superfície d’un país que, en poques dècades, havia passat de la misèria al nou-riquisme sense a penes agafar aire.

  Roland Barthes, en La chambre claire, va tindre una intuïció reveladora: no és cert –sospita- que la fotografia entronque amb l’art a través de la pintura. Ho fa a través del teatre. No debades Barthes és, de tota la feixuga rècua d’estructuralistes francesos, qui es rellegeix més bé, qui conserva millor el sentit i l’oportunitat dels subratllats que vam fer als seus llibres fa mil anys.
   El teatre, és clar. Un bon fotògraf és, a la vegada, un tramoista i un director d’escena. El seu ofici, però, és dels més difícils del món, perquè cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s’ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. El fotògraf és Déu: anant bé, perquè el món funcione s’ha de pressuposar que Ell no existeix.
   Al llarg dels anys, Jarque va anar deixant constància de l’evolució teatral del seu país. Queda la seua obra i també alguns matisos biogràfics que cronistes perspicaços com Xavier Serra han glossat subtilment. D’entre totes les seues col·leccions d’imatges, però, sempre em quedaré amb L’home i la pedra (2001), dedicat a l’arquitectura de la pedra en sec a Vilafranca (Els Ports). L’obvietat d’alguns títols supera qualsevol imaginació purament literària: en la mateixa època que Jarque immortalitzava la Gran Muralla local, un altre fotògraf, Francesc Miralles, preparava un volum semblant –que vaig prologar amb gran plaer- intitulat (podria ser altrament?), Els homes i les pedres.
   He tingut la sort, com a escriptor, de treballar amb grans fotògrafs valencians actuals. Jarque ha mort, però la seua estirp encara no. Quan vaig publicar Viatge pel meu país (2012), Joan Antoni Vicent va acompanyar el meu periple literari (revisitant el llegendari El País Valenciano de Joan Fuster) amb les seues extraordinàries composicions gràfiques. Si el viatge de Fuster, l’any 1962, va comptar amb el concurs del gran reporter gràfic Ramon Dimas, jo vaig trobar amb Vicent un agent eficaç a la recerca de l’essència del paisatge, aquella que només es troba en les imatges en blanc i negre.
   Joan Antoni Vicent és també l’autor, entre altres sèries antològiques, de Barcelona silencis (1999), sense cap dubte l’àlbum fotogràfic més extraordinari que s’ha publicat mai sobre aquesta ciutat. La paradoxal visió urbana que conté sembla la verificació pràctica d’una frase de Joaquim Sala-Sanahuja: “És l’estil el que fa que la foto sigui llenguatge”. La secreta bellesa de Barcelona silencis s’acompanya d’un il·luminador pròleg de Narcís Comadira, on aquest certifica no només la pacient ambició de Vicent per construir una visió inèdita de Barcelona, sinó fins a quin punt la “no obvietat” de les seues imatges es constitueix en una profunda reflexió moral.
   Tres anys després de Viatge pel meu país vaig repetir l’experiència de publicar un llibre il·lustrat, La memòria del sabor. En aquesta ocasió vaig triar un fotògraf molt distint, però no menys exigent, Ramon Usó. Gran mestre del blanc i negre, com Vicent, Usó excel·leix també en la fotografia d’estudi, un territori on els obsessionats amb la perfecció troben sabata del seu peu. Partidari de la fotografia “sense trampa ni cartró”, Ramon està convençut que els fotògrafs professionals són un ofici en extinció (“els afiladors del segle XXI”, en diu), però està disposat, com a bon mohicà, a morir treballant.
  Escrivia Roland Barhes que una foto no menteix mai. Naturalment, aquesta afirmació és anterior a l’era del Photoshop. Si hi ha un debat ara candent és el de l’ètica. La qüestió de fins a quin punt és lícit “manipular” una foto s’empiula amb una sospitosa normalitat amb la constatació de Joan Fontcuberta que vivim ja en l’era “postfotogràfica” i que, amb els ginys digitals i internet, hem perdut el control sobre les imatges.
   Fontcuberta explica tot això en un llibre que va aparèixer en coincidència amb la mort de Francesc Jarque, La furia de las imágenes (Galaxia Gutenberg). El cercle es tanca. Barthes, encara: la fotografia no és res més que una “microexperiència de la Mort”. Però ajuda –i com!- a explicar-nos la Vida.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 18-2-2017

Fórmula per a lesions narcisistes

Títol: El bar de l’AVE
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2017
307 pàgines

  Per entendre les novel·les de Valentí Puig cal parar atenció a dues claus importants: per una banda, només es diferencien dels seus dietaris en el grau de ficció empeltada; per una altra banda, el llenguatge (la seua frase amb nervi, sovint aforística) hi és el protagonista absolut, allò que realment absorbeix el major esforç del seu autor. Per això hi ha com un contínuum que uneix amb molta naturalitat La gran rutina (2007), Barcelona cau ( 2012), La vida és estranya (2014) i, ara, El bar de l’AVE.
  En La gran rutina una colla de barcelonins passejaven les seues perplexitats polítiques per Viluma, un poble fictici del camp de Tarragona. Barcelona cau, al seu torn, és la crònica d’un final d’època. La caiguda de la Barcelona republicana, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, hi passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a punt d'empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l'arbre, unes dones fan fel·lacions "de genolls, sota la taula de jocs" als jugadors d'una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l'estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social (però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades). La vida és estranya, finalment, culmina allò que havia començat el banquer corrupte del principi de La gran rutina: l’apoteosi del saqueig organitzat de l’erari públic que envolta una família, els Regós, “en decadència des del segle XVII”. L’escenari, compartit quan cal, sempre és, d’alguna manera, Barcelona, perquè Valentí Puig ha vingut fent, en tot aquest temps, un cant d’amor –empeltat d’ironies i sarcasmes, si molt convé: “Com els esportistes tenen lesions musculars, Barcelona té lesions narcisistes”- a la ciutat que el va saber acollir des de la seua Mallorca natal. Com escriu en la seua novella narració: “La Barcelona indòcil a perpetuïtat, un món d’emocions obscures. Formes gregàries, mimetisme genètic, grafits sacrílegs juxtaposats als gran vitralls catedralicis, grans terrasses de cafè debolides per l’arquitectura bancària”.
  En aquesta ocasió, els protagonistes són una família mallorquina que ha acumulat una gran riquesa gràcies al contraban (l’ombra de Joan March hi és evident). La patriarca del clan, la tia Adela, agonitza mentre la resta de la colla pren posicions per a les somiades prodigalitats de l’herència. Els personatges de Puig, immersos en una perpètua excitació dialògica i vital (com si tot un món depenguera del fet que ells no deixaren de representar el seu paper... i no és així, exactament?) reben la mirada sarcàstica i implacable, però també certament tendra, del seu creador. Així es fabrica un text contemporani, on es parla d’ETA, de Convergència i de la CUP, però també, si cal, de Franco i de les Corts de Cadis. I de la Guerra Civil, naturalment, perquè en un país on la memòria està encara en carn viva no pot fallar una apel·lació a la rerebotiga col·lectiva, allà on, rere totes les andròmines, encara batega una certa consciència vergonyant.
  No crec que El bar de l’AVE siga la millor novel·la de Valentí Puig. Em semblen molt més rodones La gran rutina o La vida és estranya. Però aquest autor ha assolit ja el punt literàriament ataràxic en què qualsevol dels seus textos deté un mínim de qualitat sine qua non. Siga dietari, novel·la, poesia o assaig, un Puig és un Puig. I per molts anys.
                                                                                                                                                 Joan Garí
Publicat en Ara, 11-2-2017