Un humanisme esperançat

Títol: Vista parcial
Autor: Tobies Grimaldos
PUV
València, 2014
141 pàgines

  L'herència de Montaigne ha estat magnànima al País Valencià. L'aparició providencial de Joan Fuster als anys 50 -quan abandona la poesia i s'endinsa amb armes i bagatges en la prolífica selva de la prosa de no ficció- va representar la consolidació d'una manera de fer literatura empeltada amb les cabòries d'aquell solitari perigordià que va proclamar: "Jo sóc la matèria del meu llibre". De Fuster ençà, una legió d'escriptors de diferents generacions han continuat aquesta senda propiciadora d'excel·lents troballes prosístiques. En realitat, l'assagista compta amb els mateixos lectors -si fa no fa- que el poeta, però aquesta constatació objectiva no té res de particular: en parlar de literatura, els nombres són relatius. És la indagació estilística, la consecució de metes cada vegada més altes en el terreny purament literari el que dóna la mesura de la vàlua d'un gènere, d'uns autors tenaços immunes al desànim editorial. No hi ha premis dedicats a l'assaig strictu sensu (el "Joan Fuster" de l'editorial 3i4 no ha estat concedit mai, per exemple, a un assaig autèntic, perquè tothom avantposa el petit rèdit que proporciona el material ortopèdic: refregits de tesis doctorals, informes acadèmics, prosa tecnocràtica sense valor literari); els lectors prefereixen novel·letes de lladres i serenos o fabulacions "històriques"; la vida, en general, sembla conspirar contra l'existència d'un gènere basat en la divagació intel·lectual, la bona ploma i l'auscultació autobiogràfica (i ara diuen que tot això està de moda: serà un malentès!).
  Sense desanimar-se per aquesta realitat, Tobies Grimaldos ha sovintejat un tipus de reflexió en diferents volums que sembla voler continuar la fecunda estela de Michel de Montaigne. Vista parcial és això: un conjunt de petites proses que fan apologia d'un cert sentit comú -el menys comú dels sentits, em tem-, servit des de la temprança militant i amb l'excipient d'una mica d'ironia. I és que, com diu el mateix Grimaldos, "l'irònic és un humanista una mica descregut, però que no ha perdut del tot l'esperança".
  Quan un autor es posa aquestes ulleres, ja podem acompanyar-lo en un recorregut a través d'una recopilació de reflexions sobre la vida quotidiana: la diferència entre el correu electrònic i la vella carta, o el valor dels noms i de les coses (com en una de les millors peces del recull: "Arròs i mandarines"). L'autor és catedràtic de Filosofia, però no esperem lliçons abstruses. Només un recordatori: tots naixem filòsofs però anem deixant de ser-ho amb els avatars de l'edat.
  Fidel a uns pocs mestres del seu ofici (com el Wittgenstein que aconsella: "No preguntes pel significat, pregunta per l'ús"), Tobies Grimaldos reivindica el concepte de veritat i la dignitat del dubte, una profilaxi imprescindible per anar pel món d'avui. Ho fa, però, amb un estil una mica descafeïnat, un to potser excessivament reblanit. És l'únic inconvenient que trobe en un llibre certament agradable i útil: la manca del tremp i la vivacitat que només proporcionen l'estil literari.
  Naturalment, això només és una opinió: vivim, però, en un país petit, on una -petita- crítica pot ser vista -parcialment- com un gran desastre, perquè l'escriptor és una criatura desvalguda i hipersensible, tan avesada com està a la indiferència i/o el menyspreu. No crec que siga el cas de Grimaldos. Ell fa la seua faena ben feta i només li suggerisc un aspecte a millorar. E la nave va...

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.624

Èdip contra Hester Prynne

Títol: El buen relato
Autors: J.M. Coetzee, Arabella Kurtz
Random House
Barcelona, 2015
Trad. de Javier Calvo
182 pàgines

  La psicoanàlisi i la literatura es conjuguen bé ja que, al capdavall, comparteixen la mateixa matèria primera: la paraula. En el fons, Sigmund Freud va ser un superb escriptor, i va aconseguir transformar la psicologia de la vaga fetilleria acientífica que era en tot un gènere literari, també acientífic però dotat amb la formidable virtualitat d'interpretar el comportament humà a través dels gran mites fundacionals europeus.
  Res més europeu -mes judeocristià- que la doctrina freudeana, però Dalí la va portar a Amèrica disfressada de surrealisme. Els estralls subsegüents són ben coneguts. No és estrany que ara un gran escriptor sudafricà, J.M. Coetzee, i una psicòloga clínica anglesa, Arabella Kurtz, duguen a terme un intercanvi epistolar per a indagar sobre el seu terreny comú. El resultat és aquest volum, El buen relato. Conversaciones sobre la verdad, la ficción y la terapia psicoanalítica.
  Caldria explicar, d'entrada, que no és aquest un llibre fàcil. L'altura intel·lectual dels dos interlocutors és elevada i el seu discurs no es caracteritza per oferir respostes, sinó un seguit de preguntes. El lector no avesat a l'argot psicoanalític pot trobar-s'hi una mica descol·locat. No discutiré la pertinència de molts dels dubtes que Coetzee hi planteja, i que Kurtz (un cognom adient per endinsar-se en el riu de la memòria, de la veritat i de l'autoexamen) prova de solventar.
  Coetzee comença preguntant-s'hi fins a quin punt la veritat estricta és imprescindible en la història personal d'un individu; si no és millor, de vegades, enganyar-nos a nosaltres mateixos (com quan ens convencem que, després de morir, anirem a un "món millor"). La veu psicoanalítica retruca que hi ha aspectes de la veritat personal de què no es pot escapar i per això cal bussejar-hi. El problema, naturalment, és que el concepte de veritat en literatura no és el mateix que en psicoanàlisi i per això el diàleg és un poc frustrant.
  De Coetzee ja coneixíem el seu interés pels significat dels processos psicològics. En Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), potser el més bonic dels seus llibres autobiogràfics, reflexionava sobre la seua escassa adhesió al país on va nàixer. Ell no podia identificar-se amb Sud-àfrica perquè era el país del seu pare, a qui odiava. Aquest pare havia proporcionat al seu fill un cognom afrikaner, però aquest preferia considerar-se anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). No sent que forme part de la societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).
  Ara ha de gestionar aquest passat. És així com entra en escena la psicoanàlisi (la religió vol gestionar el nostre futur; els néts de Freud s'acontenten a negociar el nostre passat). Tot llavors és vist a la llum de les ensenyances del mestre.
  Però és l'escriptor qui acaba convencent, al final. El passat personal ha de ser avaluat amb un model literari: o Sòfocles o Nathaniel Hawthorne. O sucumbim, encegats, al pes de la nostra infantesa (la llar de tots els traumes, segons Freud) o fem com Hester Prynne, l'heroïna de La lletra escarlata, que accepta la seua marca i hi desafia la comunitat. I la resta és només xerrameca.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-7-2015

La terra eixorca

Títol: La gran depuració
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
249 pàgines

  En matèria d'anticatalanisme, els valencians som la màxima veu autoritzada. Al capdavall, si aquesta nauseabunda ideologia ha informat històricament els plecs més íntims de l'espanyolitat global, al País Valencià ha confluït amb una gran naturalitat amb un regionalisme crispat que, disfressat de "valencianisme", ha imperat fins fa quatre dies en l'imaginari local. Des de Paquita la rebentaplenaris -un entranyable monstre municipal que va fer furor a la València de la Transició- a la Llei de senyes d'identitat del PP agònic, hi ha una virulenta línia contínua que s'esforça per vindicar una "cultura valenciana" absolutament aliena al fet català. Segons els defensors d'aquesta teoria, la llengua, els costums, la societat i qualsevol altre formant de la nostra personalitat no tenen res a veure amb Catalunya. Ben al contrari, s'haurien exaltat mites locals adequats al discurs espanyolista -com el Palleter-, i algunes circumstàncies òbvies com la mútua intel·legibilitat idiomàtica entre catalans i valencians serien simples coincidències entre "dues llengües" provinents, com germanes mal avingudes, d'una mateixa mare llatina.
  Tota una altra cosa, certament, ha sigut la gestió política de tot aquest assumpte. S'acusa repetidament Joan Fuster i els seus seguidors d'haver atiat la reacció anticatalana, a partir dels anys 60, amb unes propostes maximalistes. En realitat, l'anticatalanisme formava part de la ideologia nacional espanyola i, d'una manera o altra, hauria saltat a la palestra amb un motiu o altre. Als anys 70 i 80 va ser l'excusa perfecta de les recialles franquistes valencianes per oposar-se a un procés de democratització i modernització pilotat per l'esquerra. I van guanyar la batalla, però no la guerra.
  Francesc Viadel, perspicaç periodista i documentadíssim sociòleg, s'ha ocupat reiteradament de la matèria en successius assajos. El que va començar amb Història inacabada del balverisme (2009) culmina ara de manera natural en La gran depuració, el subtítol del qual ja dóna idea de l'exhaustiu repàs que fa al fenomen: "Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol". Un volum que faran bé de llegir els actuals responsables de Compromís, per dos motius: perquè han sabut sortejar bé aquesta pesada motxilla i perquè no han de pensar, ni per un moment, que l'espanyolisme anticatalanista valencià estiga definitivament mort i soterrat.
  Viadel, però, no s'ha quedat en la pura glossa del fet anti. És també l'autor d'un títol imprescindible per comprendre l'esforç reiterat de més d'una genració de valencians per sortejar la trampa xenòfoba i eixir del marc mental del Tanto monta, monta tanto: Valencianisme. L'aportació positiva (2012). Perquè, si hi ha una idea d'Espanya escrita amb la sang de la intolerància, hi ha també -basculant-hi tothora- un impuls generós en favor d'un espai plurinacional i plurilingüístic respectuós amb els drets de tothom.
  Escriu l'autor: "La història d'Espanya dels darrers decennis ha estat també la d'una depuració, la dels cossos estranys a la idea d'un país culturalment i lingüísticament uniforme, d'un Estat tancat en si mateix". L'anticatalanisme, en aquesta Espanya immortal, és una xenofòbia restrictiva, un antisemitisme de manual, una manera d'odiar al diferent. "Depurar" vol dir "expulsar els membres considerats perillosos o desafectes". Però quan ja s'ha expulsat tothom, què queda, sinó un solar buit, una terra eixorca?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.621