Títol: Digueu-ne son
Autor: Henry Roth
Palma de Mallorca, 2008
El Gall editor
565 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies
Heus ací un clàssic imperible, que apareix ara per primera vegada en llengua catalana. La seua història és coneguda: Roth (nascut en ple imperi austrohongarès, a la província de Galítsia, i emigrat després a Amèrica) va publicar aquest llibre per primera vegada l’any 1934, un any després d’ingressar al Partit Comunista dels Estats Units. Potser alguns col•legues esperaven d’ell un tipus de literatura més en consonància amb les idees polítiques que professava. En lloc d’això, però, Roth va preferir donar una lliçó d’introspecció psicològica, més atent a les teories de Freud que a les de Marx, i retratar insuperablement –això sí- l’ambient dels immigrants del Lower East Side novaiorquès.
La novel•la fou un fracàs comercial, i es va retirar ràpidament de la circulació, provocant directament que el seu autor abandonara tota pretensió literària (ell, que havia comprés tan bé el missatge de James Joyce i T. S. Eliot, i havia provat d’adaptar-lo, dins el motle de la novel•la realista, a la literatura del seu país d’adopció). Trenta anys després, Call it Sleep tindria una segona oportunitat. Reeditada en el context dels anys 60, va ser saludada com l’obra mestra que era, i això va permetre Roth, de retruc, tornar a considerar-se un escriptor amb tots els ets i els uts.
He qualificat aquest llibre de clàssic i sé perfectament el que dic. Des que se’n comencen les primeres pàgines, hi ha un aroma, un estil, un dibuix de personatges que colpegen el lector i l’embolcallen amb l’atmosfera perfectament reconeixible de la gran literatura. En aquesta família de jueus austríacs que es retroba a Amèrica, però especialment en el retrat de l’infant protagonista, David Schearl, hi ha l’odissea políglota de diverses generacions d’immigrants que van creure en Amèrica –i fins i tot haurem de pensar que també Amèrica va creure en ells.
El pare de David és un home difícil, sorrut, de tracte inhòspit i amb rampells de paranoia pura. La mare és dolça, treballadora, amable i se sent molt unida al seu fill. Enmig d’aquest matrimoni estranyament complementari (i a l’aguait del secret que la mare carreja des del seu passat a Europa i que esclatarà en el dramàtic clímax final), David se sent com un vaixell de paper a la deriva en les escorrialles d’una tempesta. Ell és el protagonista absolut de la novel•la, amb la seua dificultat per a trobar amics en l’ambient multicultural del barri, el pavor que experimenta davant son pare i la complexitat emocional del seu emmarament. El descobriment traumàtic del sexe, per un costat, i de la figura de Déu, per un altre, jalonaran una infantesa caracteritzada per un sentiment creixent de no ser d’enlloc –començant per aquest idioma dels americans que tant dificultosament aprén. La figura del rabí, al heder (escola religiosa), és un de tants encerts en la pintura de personatges. Un altre és, per exemple, Bertha, la tia de David, llenguallarga i tremetenta.
No deu haver estat fàcil la tasca del traductor. La majoria dels personatges parlen una barreja d’anglès i jíddisch (excepte al heder, on s’estudia l’hebreu, o entre la mare i sa germana, que parlen en polonès). El traductor, Xàvier Pàmies, ha optat per connotar aquestes peculiaritats lingüístiques utilitzant lèxic valencià dins el context del català general. És una opció.
En conjunt, hi ha en aquest llibre una saviesa narrativa molt notable i ningú dels aficionats a la Literatura en majúscula ha de deixar d’adoptar-lo en la seua biblioteca. També ells –els llibres- venen a nosaltres com els immigrants que són, i hem d’oferir-los un espai en la nostra nacionalitat literària.
El Temps, núm. 1.271
