Títol: Biografia autoritzada
Autora: Neus Canyelles
Empúries
Barcelona, 2021
137 pàgines
Aquest llibre m'ha decebut. N'explicaré els motius. Comença amb un "Pròleg en revisió permanent" que ocupa gairebé una trentena de pàgines. És un proemi llarg però magnífic, on se'ns presenta una narradora neurastènica, desassossegada, desubicada, de tornada de tantes coses i de tants llocs on ni tan sols ha anat. No debades aquestes pàgines s'obrin amb una cita de Pessoa perfectament significativa: "Porque a inconsciência é o fundamento da vida. O coraçao, se pudesse pensar, pararia". El Livro do desassossego, així, es revela com l'autèntic Vell Testament de l'autora (i de tants de nosaltres), que se'ns presenta en un cafè de Barcelona, observant una dona major, clienta habitual, en qui ràpidament s'emmiralla. D'aquesta manera, descobrim una escriptora descontenta amb ella mateixa, ferida per la vida, desassossegada i en estat de revisió permanent. Se'ns confessa:
"Jo he anat escrivint. No he fet cap altra cosa, en realitat. Escrivint en diferents publicacions per subsistir i i escrivint llibres per intentar ser feliç. Les dues coses han estat molt complicades. Les dues coses han estat inútils"
Sí: aquesta dona que es veu a ella mateixa desdoblada en una pobra transeünta, desplaçada i marginada, comença una confessió que ens fa esperar una obra punxeguda i plena d'arestes de la realitat i d'estelles del llenguatge. Però, de sobte, s'acaba el pròleg i comença la Autobiografia autoritzada, dividida en dues parts, Estiu i Hivern (totes les estacions s'hi subsumeixen). Ací l'autora rememora la seua infantesa. Ha estat una infantesa feliç. I, precisament per això, el lector (aquest lector, si més no), s'hi queda fred. Els motius són els habituals (Tolstoi): "Totes les famílies felices s'assemblen, però, les dissortades, ho són cada una a la seua manera".
En la felicitat, en efecte, no hi ha relat. O n'hi ha només a través d'una escriptura excepcional, rara i difícil de trobar. No és el cas. Neus Canyelles escriu molt bé, i fins i tot podria reconèixer que, en la seua evocació del paradís perdut, hi ha cert encant. Però les pàgines excepcionals -les del Pròleg- amb què ens havia amanyagat no hi troben continuïtat.
No aconseguisc connectar amb la Neus infant que viu en una illa meravellosa, a pesar que aquest punt de vista es conjumine amb certs episodis de la Neus adulta, dels seus avatars amorosos. Potser sóc jo qui falle. Podria ser. Però no puc abdicar de la meua opinió: aquest llibre fa aigües, i és una llàstima. Quan l'acabe, no m'he pogut traure del cap aquella "dona estranya" del principi, la que "té adjudicada la seua pròpia tauleta" al Cafè de l'Òpera de Barcelona. Ella era el motor d'aquesta història, l'autèntica troballa literària. Però l'autora, potser inconscientment, ens hi dona gat per llebre.
Fa pena haver d'escriure aquests mots. Però, si no ho diu algú com jo (de tornada, al meu torn, de tants paradisos i països i illes on no he estat mai), qui s'hi atreviria?
Joan Garí
