Egipte per a viatgers

Títol: Terenci del Nil. Viatge 
sentimental a Egipte
Autor: Terenci Moix
La Magrana
Barcelona, 2012
237 pàgines

   La diferència entre un turista i un viatger és que el turista no aniria mai a un país on hi ha disturbis al carrer o agitació política. Un viatger pot ser un tipus afamat d'aventures, o un periodista o un escriptor que busca un bon relat, o simplement un diletant que no concedeix importància als possibles problemes que li puguen sorgir al davant. Aquesta és la raó de què països com Egipte, fins no fa molt la Meca del turisme europeu, ara hagen d'enfrontar-se a una economia en declivi. Els turistes hi han desaparegut. Els viatgers ocupen poc d'espai, són poc nombrosos, fan poca despesa. Els turistes són els que salven les economies deprimides. A condició, és clar, que el país no siga "problemàtic".
  L'any 1969, Terenci Moix i uns altres intel·lectuals catalans van fer un famós viatge a Egipte. Hi acabava de tindre lloc la Guerra dels Sis Dies, en què les forces armades israelianes havien derrotat i humiliat les potències àrabs, entre les quals l'egípcia. El turisme regional, consegüentment, va entrar en depressió. Aquest viatge serví a Moix per a bastir el seu Terenci del Nil, que ara reeedita la Magrana tal com es va publicar originàriament en català. Ja se sap que després Terenci en publicaria successives versions castellanes, amb diversos afegits. Però l'original serva el seu encant. Era el principi de la llarga història d'amor de l'escriptor català amb la cultrua dels faraons. En aquell viatge, ja ho he dit, Terenci acompanyava una delegació catalana encapçalada per Josep Maria Castellet, que va també n'ha fet el seu relat en Seductors, il·lustrats i visionaris. Sembla que Terenci ja havia estat abans en Egipte, tot just després de la guerra. Amb les anotacions de tots dos viatges va bastir el seu text.
  No sóc addicte als llibres d'en Moix, però he de reconéixer que aquest m'ha interessat especialment. Al capdavall, jo també he anat a Egipte en un moment convuls -aquest estiu, després de la commoció de l'arribada dels Germans Musulmans al poder com a conseqüència de la primavera àrab. Com ell, he pogut fruir de la visió de determinats monuments emblemàtics -les piràmides, els temples de Lúxor, la vall dels Reis- en una quasi completa soledat. He sentit, així, el que devien sentir els viatgers de l'antiguitat, quan l'interés per aquests llocs mítics no depassava alguns cercles d'iniciats, usualment estrangers. La desesperació de la població local, òbviament, era notòria: la seua font d'ingressos -el turisme massiu- havia desaparegut. Inoblidables, en aquest punt, els crits d'"amigo, amigo" a la resclosa del Nil abans d'arribar a Lúxor, que se sentien des de dalt del creuer que ens hi transportava des d'Assuan: eren els venedors d'estovalles que, a dalt de les seus barques, ens reclamaven atenció abans de passar la resclosa. Algunes vendes es propicipaven a deu o quinze metres de distància: els venedors llançaven les estovalles agafant impuls i els clients els tornaven els diners. Poca venda, massa frustració.
  A Terenci, en tot cas, li van interessar altres coses. Admirava en alguns fellahin (agricultors) un perfil faraònic. Tal com diu la Guide Bleu: "¿Quin viatger no ha observat que les extremitats planes i quadrades del fellah tenen el caràcter que és propi  a nombroses estàtues antigues, més fidels a la realitat que hom no imagina normalment?". Ja li havia dit Salvador Espriu que l'escultura egípcia ho havia descobert tot abans dels grecs. Però Terenci té altres interessos: queda torbat per la visió dels joves indigents egipcis. En matèria sexual, però, confessa haver passat la mà per la paret, per la grolleria explícita de la gent local. S'escandalitza, a més, quan el porten a un bordell cariota "amb totes les tendències" i, com és divendres, s'hi interromp tot tracte comercial per anar a resar a la mesquita!
  Segons l'autor, Egipte podria haver estat el seu país. Les piràmides de Sakkara -més suggestives que lesdel Caire-, la Ciutat dels Morts, les mòmies falses i les mòmies verdaderes, El Caire com a cruïlla d'Orient i Occident... i el faraó Smenkharé, que va ser soterrat amb la mà a la pelvis, com les reines i no com els reis. Tot això fascina Terenci i amb tot això basteix un mite. I encara n'estem ullpresos.

Joan Garí

Nostàlgia d'un lloc on no hem estat mai

Títol: 1948
Autor: Yoram Kaniuk
Libros del Asteroide
Barcelona, 2012
Trad. de Raquel García Lozano
225 pàgines

  Els escriptors israelians són sovint incompresos al seu propi país. Venen amb els seus llibres sota el braç disposats a aixafar la guitarra. El poder i la literatura fan de mal casar. Les autoritats de cada lloc tenen els seus designis, legitimats per les urnes (i no cal dir res dels governs dictatorials, oposar-se als quals és un assumpte purament moral). L'autoritat té la seua mística, la seua propaganda, el seu "prietas las filas". Però la literatura, com es pot comprendre, funciona amb unes altres coordenades. Israel és un projecte magnífic, el just aconseguiment d'una pàtria definitiva després de tants segles de persecusió i de diàspora. Però aquesta pàtria -ai!- ha de ser necessàriament compartida amb els palestins. Ja coneixeu la història de les friccions sanguinàries israelopalestines. Com va dir Sartre, i m'agrada repetir, s'ha de trobar la manera d'estar a favor dels jueus sense estar en contra dels palestins. I ningú diu que això siga fàcil.
  Per a un escriptor jueu contemporani és un dilema complex com pot atendre per igual les necessitats defensives del seu país amb la crítica a les ofuscacions ofensives. Yoram Kaniuk, per exemple, va formar part de molt jove de la secció naval del Palmaj, acròstic de les Plugot Majatz (i perdó per la transcripció, si no és la correcta en català: desconec completament la llengua hebrea i les seues correspondències fonètiques amb la nostra). Es tracta de les forces de xoc fundades el 1920, durant el mandat britànic a Palestina, pels activistes sionistes. Després de la creació de l'Estat d'Israel aquestes tropes s'integrarien en l'exèrcit regular jueu. L'any 1948, els seus homes van jugar un paper important en la fundació de l'Estat israelita.
  Ocorre, però, que, com diu Kaniuk, "cap memòria té Estat, cap Estat té memòria". Per a instituir-se, Israel va haver de fer front als àrabs, amb qui havia conviscut durant generacions. Hi va lluitar, els va expulsar. Els joves jueus van poder viure fins a l'heroisme la mística tectònica d'aquest Estat, que es va parir entre sang, suor i llàgrimes. Els joves jueus -joves com Yoram Kaniuk- van ser impel·lits a donar la seua sang en nom d'un propòsit superior. Molts anys després, l'escriptor rememorarà aquell episodi de la seua vida, i s'adonarà del subtil décalage entre el que ell va viure i el que després se n'ha contat.
  "Hay libros exquisitos. Películas exquisitas. Artículos eruditos sobre batallas en las que participé y no reconozco lo que se dice en ellos. Enmascaran el pasado a fin de que sea eso lo que se recuerde", ens xiuxiueja l'autor. Però "emmascarar" el passat vol dir simplement "relatar-lo", perquè tot relat és una ordenació i una jerarquització dels esdeveniments. I en el relat de la fundació d'Israel és fonamental que Israel resulte ben parada.
  La primera conseqüèncai d'una guerra és la divisió taxativa entre bons i roïns. Els àrabs, en aquest relat, han de ser necessàriament els roïns. Aquells contra qui s'ha de lluitar, aquells que han de ser bandejats, exclosos, morts. Però alguns jueus es pregunten si això está bé: passen a ser els mals jueus. Els enemics interiors. Els traïdors.
  Posat en el seu paper de traïdor, Kaniuk ens ensenya que la frontera entre bons i roïns, entre amics i enemics és molt més difusa, porosa i confusa del que ens havien contat. Israel es funda entre sanglots. "Nosotros somos un pueblo de maletas, de idas y venidas, de nostalgia de un lugar en el que no hemos estado nunca". Potser la terra promesa no siga un lloc, sinó una actitud. Potser la terra promesa és un concepte tan bell que es malmet de seguida, amb la primera mala acció. "Y es que hay que ser un joven loco para luchar en una guerra suicida por alguien que no sabes quien es y por algo sobre lo que no tienes ni remota idea de lo que será. Sólo después de la guerra se descubrió, y no siempre con agrado, que fundamos un Estado para unos muertos que no vivirían en él".
  L'ombra d'Auschwitz senyoreja aquest llibre -tots els llibres de tots els escriptors jueus. Però els supervivents de l'Holocaust, irònicament, són els més comprensius amb la causa palestina... Tanmateix, no cal esperar que els seus contemporanis, els moderns habitants d'Israel, comprenguen això.
  Fora de la comprensió consensuada dels seus conciutadans, Kaniuk escriu una novel·la on es posa en dubte l'heroisme dels pioners del seu país. Com va escriure un crític, Kaniuk "descriu la guerra de la Independència com una sèrie de batalles fallides dirigides per comandants i lluitadors traumatitzats als qui, sense proposar-s'ho, els va eixir un Estat". I és així exactament com es materialitza la promesa d'una terra de llet i mèl, més enllà del desert. I d'aquí la pertinència de la paràbola moderna de Yoram Kaniuk.

Joan Garí

Utilitat de la Filosofia

Títol: Aristóteles. Filosofía antigua
DDAA
Boreal Libros
València, 2012
80 pàgines

Títol: L'Anticrist
Autor: Friedrich Nietzsche
Llibres de l'Índex
Barcelona, 2008
Traducció de Marc Jiménez
318 pàgines

  Sovint ens preguntem què hem d'ensenyar als alumnes en l'etapa de l'escolarització obligatòria, i encara en Batxillerat. Més enllà de l'obvietat -els alumnes han d'adquirir unes competències bàsiques en matemàtiques i lectoescriptura-, no és un tema gens ben resolt, i la prova és que cada vegada que  hi ha un canvi polític el nou ministre d'Educació se sent un petit messies capaç de solucionar el problema fent retrocedir les aigües de la realitat... Si el ministre és l'actual -José Ignacio Wert-, ja ens podem amarrar els matxos... Els polítics no tenen solució -si no són directament imbècils com ara l'ínclit Wert-, però és que els experts tampoc es posen d'acord. De moment, l'únic evident és la tendència dels darrers anys, ferma i imparable, a anar expulsant les humanitats dels curricula de l'ESO i el Batxillerat.
  No és cap secret que l'últim anhel de les autoritats (in)competents és que l'alumnat acabe l'institut sabent només allò necessari per a poder desenvolupar un ofici concret. I, tanmateix, ¿no és també evident que l'evolució econòmica del món obligarà els ciutadans a canviar sovint d'ofici -el model americà- al llarg de la seua vida laboral? Així, si ensinistrem un xaval per a ser dentista, ¿què passarà quan no puga exercir el treball per al qual s'ha preparat a la universitat? Llavors, si no té una formació àmplia, serà un fracassat més. Simplement.
  I com s'aconsegueix "una formació àmplia"? Doncs amb allò que hem anat extirpant del sistema educatiu: amb les humanitats. La filosofia, per exemple, que ara Wert diu que no fa, en realitat, tanta falta. La filosofia no és només necessària per als filòsofs. La filosofia és un sistema de formatar el cervell d'un adolescent. D'obligar-lo a fer-se preguntes. D'obligar-lo a qüestionar el saber establert. Per a què serveix Aristòtil, per exemple? El manual de Boreal Libros que adduïsc ací -un excel·lent llibre de text- proposa als estudiants reflexionar sobre termes que "no serveixen per a res" (com diria Wert) i que, tanmateix, són imprescindibles: potència, ànima, art, caràcter, ciència, coneixement, elecció, essència, virtut, felicitat, home, intel·ligència, raó...
  Si no aconseguim que la jovenalla reflexione positivament sobre tot açò, per a què serveix l'ensenyament? Però és que hi ha més: Quan s'han aprés a classe les grans doctrines, llavors cal aprendre a subvertir-les i posar-les sota sospita. Quan ja es té clar Aristòtil -o Descartes, o Kant, o Jesucrist...- llavors s'ha de mamprendre Nietzsche.

  Nietzsche va acabar boig i el seu pensament és dinamita, però com a desinfectant no hi ha res millor. Per a un estudiant de dèsset o divuit anys, descobrir Nietzsche és com descobrir la mar quan s'ha viscut sempre en una urbanització amb piscina. A partir de la constatació que "els grans esperits són escèptics", és un espectacle fascinador contemplar com el solitari de Sils-Maria rellegeix tota la història de la filosofia i avalua els fonaments del cristianisme per a acabar concloent que, més que els Evangelis, ens caldria comptar amb uns Disangelis. No li importa autodefinir-se com l'Anticrist i li agrada que Aristòtil veiera en la compassió "un estat malaltís i perillós". En realitat, aquests dos adjectius són els que més s'escauen a l'essència del cristianisme. Ell prefereix el budisme i li agradaria "escriure a totes les parets" les seues acusacions contra l'Església. En el fons, sent una simpatia difusa per Jesucrsit, precisament perquè l'església va trair el seu missatge. Curiosament, doncs, Nietzsche se situa en l'avantguarda de la crítica actual a la jerarquia que du a  terme la teologia més progressista.
  Llegir a dèsset anys "Qui vulgui ser un creador en el bo i en el dolent, primer ha de ser un destructor i rompre valors" (Zaratrustra) és una experiència difícil d'oblidar. Si es té sang a les venes, això deixa marca. I és aquest el valor d'assignatures sense "utilitat" concreta, com ara la Filosofia. Però no podríem pretendre que això ho entenga tot un ministre d'Educació (o potser és que ho entén massa bé!).

Joan Garí

Evocació del passat probable

Títol: Les ombres errants
Autor: Ferran Sáez Mateu
La Magrana
Barcelona, 2012
223 pàgines

  L'assagista Ferran Sáez ens regala, amb Les ombres errants, la seua primera novel·la tout court. No és la primera incursió que fa en la narrativa de ficció, però, puix que ja en Vides improbables duia a terme un empelt remarcable entre l'especulació assagística i la llibertat novel·lística. En realitat, la novel·la present és un aplec de "vides probables"; Sáez hi convoca una pluralitat de personatges que ens evoquen un temps ple de suggeriments col·lectius: els darrers mesos del 1975.
   Els fills d'un kulak rural vingut a menys, un militar d'extrema dreta, un capellà belga, una vella glòria moribunda de la literatura catalana, activistes d'extrema esquerra que escolten Bach i -lògicament- dubten de Marx: la panòplia d'éssers que poblen aquest teatre d'ombres tenen la virtut de fer-nos present un temps màgic on el maximalisme i una sobredosi d'esperança informaven l'imaginari col·lectiu. Mentre tots esperaven el "fet biològic inevitable" (la metàfora pietosa amb què es feia referència a  la mort imminent de Franco) i l'aire s'omplia d'estranyes divises que diferenciaven entre "llibertat" i "llibertinatge" o "erotisme" i "pornografia". En aquest context, la trama del llibre ens transporta, com en un laberint vertiginós, a l'entorn d'un atemptat contra el tinent coronel Solé Durán per part d'una cèl·lula ultraesquerrana. L'argument, a més s'enriqueix amb altres trames, que al final conflueixen.
  Però si les novel·les perpetrades per poetes solen lluir com a blasó un estil virtuosista i cercador de la perfecció, Les ombres errants, sent com és obra d'un poeta i d'un assagista alhora, no podia decebre'ns ni en la forma ni en el fons. Un reguitzell de bones frases, de sentències rotundament apodíctiques, hi esquitxen la narració: "La lucidesa i la ideologia són com l'oli i l'aigua impossibles de lligar" (p. 55); "Quan els rics fan coses estranyes se'ls diu excèntrics; quan ho fan els pobres, estrafolaris" (p. 72); "Quan fa vent, tothom sembla més pobre" (152); "Quan som petits estem malalts; a mesura que passen els anys, però, som malalts" (p. 157).
  Però on Ferran Sáez excel·leix de manera més evident és allà on té ocasió d'exhibir el seu gran amor per la música. No es tracta, òbviament, de cap excursus erudit: l'autor, amb perícia narrativa, crea un personatge contradictori -probablement el més interessant de la novel·la-, un terrorista que prefereix Bach (al capdavall, es defensa, una glòria en la RDA) a la música rock enllaunada per les multinacionals nordamericanes. En el dietari d'aquest personatges traspua el Sáez més personal:
  "Bach va compondre aquesta sonata [la número 3 per a viola de gamba i clavecí] a Cöthen, o potser ja a Leipzig, diu la carpeta del disc. En qualsevol cas, aquest adagio no és res més que la pluja fina, lenta, tossuda, del cor d'Europa contemplada des d'un interior amable, més o menys veermerià. La malenconia mediterrània és ben diferent: és una tristor d'exteriors. Els compassos més mòrbids de Vivaldi, de Corelli o de Couperin (sobretot del Couperin entre nostàlgic i abatut de Le Dodo ou l'amour au berceau) semblen haver estat escrits sota la pluja, no davant de la pluja -i a cobert, és clar-. És una pluja bàsicament sensual, però en un sentit eròtic, no pas pornogràfic. En aquest país ple de prejudicis encara es confonen ambdues coses. La tempesta que recrea Vivaldi, aquell prodigi de mimesi musical, és la que ens ha enxampat enmig del camp i ens fa tornar xops a casa. No som darrere d'una nòrdica finestra protectora, d'un límit precís, estricte, que separi la civilització de la natura, o la privacitat de la vida pública. Sospito que acabo de fer una definició de luteranisme. I de retruc, a contrario, de catolicisme".
  A cal melòman, no podien faltar tampoc, disseminats per la narració, alguns instruments musicals: una trompeta, un violí, però especialment una viola de gamba, "aquesta estranya bestiola de sis o set cordes". En realitat, aquesta obra podria ser una sonata contemporània, on les veus solistes s'entremesclen en una llarga lluita contra la confusió de l'oblit. Com en les vetustes classes de llatí, Les ombres errants prova de respondre a la pregunta Ubi sunt qui ante nos fuerunt?. No hi espereu, però, cap temptació de l'autor favorable a la nostàlgia més tova. Ell es limita a donar fe notarial de "múltiples vides escapçades", no oblidant mai que no és cert que tot temps passat fos millor.
  En el fons, el passat ens fascina perquè hi habita una part (im)probable de nosaltres mateixos. I Les ombres errants ve a certificar això amb precisió estilística i densitat conceptual.


Joan Garí