La vida no és del tot inútil

Títol: Dones que dormen
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona 2015
494 pàgines

L’obra dietarística de Valentí Puig es va obrir amb Bosc endins (que recull els seus apunts entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (escrit entre 1980 i 1984). L’escriptor que enceta als vint-i-un anys un quadern privat, si ja sospita que un dia ha de deixar inexorablement de ser privat, revela una profunda vocació literària. Però un quadern així és també una glossa de la vida real, i per això és important saber que Bosc endins està presidit por la mort del pare, i Matèria obscura per la de la mare.
  Escriu Michel Houellebecq en Plateforme (2001): "Mon père est mort il y a un an. Je ne crois pas à cette théorie selon laquelle on devient réellement adulte à la mort de ses parents. On ne devient jamais réellement adulte" (“Mon pare va morir fa un any. No em crec aquesta teoria segons la qual s’esdevé realment adult amb la mort dels pares. No s’esdevé mai realment adult”). Anys abans, Puig anotada al seu diari: “Tal vegada la literatura sigui l’única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”.
  Dins aquests límits epistemològics, per dir-ho d’alguna manera, se situa l’activitat autobiogràfica de Valentí Puig. Mentre escriu les notes que conformaran Dones que dormen –de 1986 a 1990- sospita que l’adolescència és, més que res, un estat mental. Pot un individu que ha triat la insegura vida d’escriptor considerar-se irrevocablement madur? Hi ha, per entremig, el matrimoni, la política, el periodisme. Però el subjecte desconfia: “No exagerar la felicitat que no es té és, tal vegada, un símptoma adult”. Aquest projecte, però, necessita també calibrar determinades urgències annexes: trobar lectors i fer-se un caràcter. I després deixar que la vida ens tolere una divisa amable: “Escriure, llegir, viatjar una mica”.
  Tot això culmina, als 40 anys, quan Puig és contractat pel diari ABC. Heus ací un símptoma incontestable d’adultesa: treballar per a la veterana capçalera monàrquica és anar a favor de la realitat, i no en contra. En endavant, amb la seguretat econòmica garantida, l’escriptor ja pot practicar una mica de felicitat, la que pot atresorar creient en un Déu totpoderós, mentre sent una dona dormint al seu costat i se sap vigilat per un gos.
  Aquesta domesticitat alegre la comparteixen els escriptors amb els cans, i cap dels dos necessiten ser sacrificats si no tasten la sang.
  Llegir Dones que dormen és un exercici plaent per detalls com ara els nombrosos judicis literaris que s’hi consignen. A diferència de molts dels seus col·legues, addictes a la gran impostura (tothom vol escriure, ningú vol llegir: així s’esfondren les civilitzacions), Puig és un devorador de llibres, i té un judici esmolat per a cada autor. Després hi ha, també, la qüestió de la ubicació política, el desconcert d’un liberal autonomista sense partit, un home que se sent procliu a una visió antirevolucionària de la vida en un territori –l’Espanya dels 80- on només hi ha dues menes de “conservadors”: els qui agafen el trabuc amb la mà dreta i els que l’agafen amb l’esquerra.
  Més enllà de tot això, al quadern es torna com qui s’acara a l’espill cada matí, amb la solitud en carn viva: “Ara sóc aquí, a Alaró, casat amb M., escriptor freelance que escolta un puput i escriu amb un moix arran de la tebior de l’Amstrad i un ca als peus. Entremig, la política local, la mort de ma mare, el periodisme, els primers llibres. I molt temps perdut, però al capdavall, si t’ho proposes, la vida no és del tot inútil”.
  I el certificat més obvi d’aquesta utilitat vital és precisament la felicitat del quadern ple.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-6-2015

Crònica del paradís

Títol: La senyora Arnoul
Autor: Jean-Noël Pancrazi
Edicions Sidillà
La Bisbal d’Empordà, 2015
Trad. de Joan Daniel Bezsonoff
138 pàgines

  Per a més d’una generació de francesos, Algèria és l’autèntic paradís perdut. Al capdavall, feia més d’un segle que hi eren quan es van veure obligats a fugir-ne –com Adam, com Eva- amb un pàmpol tapant-los les vergonyes. No fou una renúncia senzilla: l’èxode va ocasionar els excessos terroristes de l’OAS i després la incomoditat dels pieds-noirs. Entre els descendents d’aquells colons primigenis, però, s’ha mantingut intacta una memòria mítica, que els anys no han aconseguit esborrar.
  Madame Arnoul és un dels fruits més bells d’aquesta memòria. Jean-Nöel Pancrazi va ser un d’aquells pieds-noirs expulsat del jardí somiat l’any 1962. Llavors tenia 13 anys. Com sa mare era de Perpinyà, va recalar-hi per fer l’educació secundària. Després seria l’escriptor d’èxit capaç de collir tots els premis (el Marcel Pagnol, el François Mauriac, el de l’Acadèmia Francesa). Per Madame Arnoul, específicament, va rebre el premi Livre Inter, el Maurice-Genevoix i l’Albert Camus.
  Pancrazi, però, seria un perfecte desconegut en català de no ser per l’esforç de Joan Daniel Bezsonoff, que ha realitzat la primera traducció al nostre idioma d’una de les seues obres. L’elecció de La senyora Arnoul és perfectament comprensible. Al capdavall, també Bezsonoff és un enamorat de la memòria algeriana, un addicte a les bondats literàries del mite del primer paradís, com es pot comprovar en les seues novel·les.
  Un dels encerts més evidents d’aquest petit relat és el punt de vista. La felicitat, però també la tragèdia, és observada pels ulls d’un infant. Un xaval a qui la senyora Arnoul fa de segona mare –perquè la pròpia està massa ocupada, segurament. Ella hi troba el fill que no ha tingut, i així s’oblida, de passada, d’un marit massa amic de les efusions etíliques.
  La senyora Arnoul ensenya al protagonista a explorar en un globus terraqüi les ciutats i els països que encara no coneix, mentre aquest sent parlar als grans de la “metròpoli” com d’un magatzem immens, que s’enfilava fins al cel.
  Quan “els terroristes” començaran a ensenyorir-se de la vida quotidiana, madame Arnoul els fa costat. És detinguda, davant el desconcert del seu protegit, i ja res no tornarà a ser com abans. Un món s’ensorra i els més lúcids –com Arnoul- canten la cançó d’Édith Piaff: “Non, je ne regrette rien…”
  Miniatura intensa, petit tresor de prosa cisellada, La senyora Arnoul és un relat escrit com un riu dibuixaria la seua llera. I Bezsonoff ha sabut traslladar al català la densa emoció de la gran literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-6-2015

Una interminable banda sonora

Títol: Las lecciones peligrosas
Autora: Alissa Nutting
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015
Trad. de Cecilia Ceriani
322 pàgines

La professió docent propicia, ara mateix, tota mena d'hipocresies socials. La societat santifica la figura de l'educador, atorgant-li vestimentes morals properes al sacerdoci, mentre es desentèn totalment de l'exercici del seu ofici. En la mitologia contemporània del fenomen educatiu, un docent és una barreja de psicòleg, assistent social, policia, domador i pallasso. El que ja no s'espera d'ell és que siga capaç de transferir uns coneixements regulars. L'educació secundària, específicament, s'ha convertit en un terreny de ningú on desemboca la desoladora certesa que la transmissió de la saviesa ja no és possible. Mentre els mestres d'escola fan la seua faena en unes condicions acceptables i a la universitat l'endogàmia pura i dura propicia saboroses i inacabables canongies, el professor de l'Educació Secundària Obligatòria acull els alumnes en l'etapa més problemàtica -dels 12 als 16 anys-, en aquell tram que concentra un percentatge desolador (gairebé un terç de l'alumnat) de "fracàs escolar". I sobreviu com pot.
  Davant aquest panorama -que retrata, amb els matisos que calga, tota l'educació pública occidental-, resulta especialment engrescador que la contista nordamericana Alissa Nutting haja decidit ambientar la seua primera novel·la en un institut (allò que els americans anomenen High School). Al capdavall, la vida quotidiana en aquestes institucions representa, ara mateix, la metàfora més acabada de la decadència de l'imperi occidental (i no em serveix de res que Finlàndia s'hi assemble més a Xina que a Espanya, en aquest sentit). Un món s'ensorra i els adolescents globals el representen fidedignament.
  Però Las lecciones peligrosas no és una crònica d'institut. En realitat, és una lectura políticament correcta de la Lolita de Nobokov. La correcció, en aquest cas, consisteix a proposar una protagonista femenina, una professora de secundària que escull els seus alumnes amb la vulva (sic) i és una consumada pederasta. La pedofília femenina és rara, però no inexistent (Google dixit). Celeste Price és bella i jove, però també està profundament malalta ("En algún momento deseé que mis genitales fueran prótesis que pudiera quitarme a voluntad. Eran una fuente constante de estímulos  y sus exigencias zumbaban en mis oídos como una interminable banda sonora"). Busca les seues víctimes entre els xavals de 14 anys que encara conserven els signes de la primera adolescència al cos i troba en Jack la víctima perfecta. El que vindrà després és una història de sexe enrarit i tèrbol. Celeste és un Humbert Humbert molt més descervellat, amb un cinisme pèrfid i un desvergonyiment sexual d'altíssima intensitat. Es diria, per moments, que Las lecciones peligrosas és una Lolita en l'altre costat del mirall, però si l'obra de Nabokov meresqué la respulsa d'una societat massa conservadora, la de Nutting pot escandalitzar, ara, moderadament.
  És una llàstima que l'autora no haja abundat en el tòpic de la vida a l'institut. La combinació de mestra i "pedòfila desaforada" converteixen Celeste en una criatura fascinant. La novel·la, d'altra banda, té moments de cinisme realment memorables, com quan la secretària de l'advocat de la protagonista l'alliçona sobre com maquillar-se el dia del seu judici. "Si el rímel es demasiado espeso o tupido o se te corre durante el juicio equivaldría a decir Soy culpable".
  Però, com tots els pederastes, Celeste és innocent. Presonera del seu cervell -que té la forma d'una pavorosa vagina-, acceptarà quatre anys de llibertat condicional. I, tanmateix, la passió pels adolescents verges hi continuarà intacta.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-6-2015

El silenci, després

Títol: En Bartfuss, l'immortal
Autor: Aharon Appelfeld
Club Editor
Barcelona, 2015
Trad. d'Eulàlia Sariola
151 pàgines

  En Bartfuss, l'immortal ocupa un lloc singular dins l'anomenada literatura de l'Holocaust. Al capdavall, Appelfeld s'hi ocupa de la tornada. Molts llibres, en efecte, han fet referència a l'anada, la terrible odissea d'aquells trens farcits de persones tractades com animals (Le long voyage, de Semprún, per exemple). Després hi ha totes les memòries dels anys passats en el propi lager, i això per als qui van sobreviure. Però hi ha el moment exacte en què els qui no han caigut sota la vesània nazi -i salvati, de Primo Levi- han de refer les seues vides, tornar als seus països -i, en últim extrem, conèixer la terra promesa.
  En Bartfuss és un d'aquest retornats. Fa de contrabandista a Itàlia i es dedica a passar immigrants il·legals. Coneix Rosa en una platja. Tenen dues filles, el temps passa. Ell és sorrut i taciturn; ella no se'n queixa. Tots dos tenen un passat: ell ve de l'horror; ella es deixava prendre pels hòmens que l'acollien. Després tots dos emigraran a Israel. La vida no és fàcil ni és difícil: simplement s'esdevé. És obvi que alguna cosa dins Bartfuss es va destruir al lager, un delicat mecanisme que dificultosament pot ser recompost. Diuen d'ell, els qui el coneixen, que és immortal, que ha vençut el temps, però potser és el temps qui està vencent-lo a ell, condemnant-lo a un etern retorn, a un mutisme inoperant.
  Del silenci -de la necessitat del silenci després de la Shoah- tracta aquest llibre. L'estratègia de Bartfuss per a poder seguint vivint ha sigut tallar de soca-rel les paraules, abans que aquestes florisquen com un tumor maligne a la comissura dels llavis. La paraula és un do massa valuós com per ser balafiat impunement. D'aquí la mar, la presència propera -tant a Itàlia com a Israel- del gran depòsit d'aigua muda, l'extensió metafòrica més visible de la necessitat de callar -de la profunditat de callar. La mar és un enigma per resoldre, o un gran quist de temps avarat. És una certesa metafísica el que s'hi oculta, però Bartfuss es limita a estar-ne a prop, com custodiant un secret.
  Aquest és un llibre estrany, senyorejat per l'absurd -amb un eco, potser, de L'étranger de Camus. És un llibre centrat en l'existència perquè l'essència és massa dolorosa, ha quedat en foc viu. Imre Kertész va escriure: "El supervivent no és tràgic, sinó còmic, perquè no té destí". Per això aquest escriptor hongarès preferia visions caricaturesques de l'Holocaust, com la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni, que no visions més elaborades, però falses al capdavall (La llista de Schindler de Spielberg). Perquè res del que va tindre lloc als camps pot ser explicat amb una coherència narrativa convencional, probablement.
  Molts jueus van emigrar a Israel per trobar un poc de pau. En Bartfuss no és un d'aquests. S'hi limita a passar els dies. Un dia retroba Thérèse, amb qui va llegir Els germans Karamàzov durant el viatge al camp de Dorfenziehl (una lectura apropiada). Ella, però, no el reconeix. És difícil viure la vida de Bartfuss. Se sent estanger per als altres i per a ell mateix: "A la plaça, la llum arribava fins a les canals de les teulades. En Bartfus es va instal·lar a la terrassa d'un cafè, els vianants li semblaven estranys, llunyans. Com si no hi tingués res en comú. Feia anys, d'Itàlia ençà, que el rondaven. A tot arreu. El mateix vocabulari, els mateixos gestos. Junts o d'un en un. Si almenys pogués igonorar-los..."
  És aquest destí.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.617

L'amor, el sol i els altres estels

Títol: La vostra Anita
Autor: Lluís-Anton Baulenas
Editorial Bromera
Alzira, 2015
127 pàgines

  L'any 2001, Ventura Pons va estrenar Anita no perd el tren. La pel·lícula comptava amb un guió de Lluís-Anton Baulenas; a la fitxa tècnica s'especificava, de fet, que el film es basava en el relat Bones obres d'aquest escriptor. Tres lustres després, Baulenas ha recuperat aquell text i, amb el títol definitiu de La vostra Anita, l'ha posat a disposició dels seus lectors.
  La novel·la, òbviament, explora exactament la peripècia que a la gran pantalla protagonitzaven dos grans actors, Rosa Maria Sardà i José Coronado. L'obra de Pons, per cert, meresqué el premi Goya al millor guió adaptat. No és cap sorpresa afirmar, en aquest sentit, que Baulenas és un gran contador d'històries; en el gènere del realisme costumista, l'autor de La felicitat s'ha fet un nom ja plenament consolidat.
  En realitat, La vostra Anita és una aproximació interessant a la psicologia de la dona madura. Anita és a punt de fer cinquanta anys i tots els seus somnis es resumeixen a poder dir a un home el que Lauren Bacall li amollava a Humphrey Bogart en El son etern: "Parlant de cavalls, m'agrada fer les meves pròpies apostes. Primer m'agrada veure'ls entrenar una mica, veure si van a per totes o si es queden curts. Descobrir-ne els punts febles i saber què és el que els fa córrer". Tota una declaració d'amor.
  Per si no heu vist el film (que es deixa contemplar ben plaenterament), caldrà dir que Anita era la taquillera d'un vell cinema de barri, despatxada brutalment per un empresari sense escrúpols. Quan enderroquen el local per construir un nou edifici, Anita hi trobarà l'Antoni, l'encarregat de l'excavadora. Cupido hi obra els seus efectes i la dona madura es troba protagonitzant una història d'amour fou, con en les pel·lícules que tant li agraden.
  L'obra es pot entendre, fàcilment, com un homenatge al cinema clàssic, aquelles velles contalles en blanc i negre vistes amb els ulls d'una dona sentimental, tímida i primmirada. El text, de fet, s'obri i es tanca amb una referència a La reina Cristina de Suècia, quan la Garbo regnava en la realitat i en la diègesi. Anita no perd el tren es cloïa, precisament, amb un remake sensacional d'una escena d'aquest film, amb Rosa Maria Sardà fent de Greta Garbo i Coronado de John Gilbert.
  Una declaració de simpatia pel setè art i per les dones invisibles, aquelles expulsades del circuit de la seducció, amb les seues fantasies i la seua immensa capacitat, encara, de sentir-se protagonistes en l'univers de l'amor che move il Sole e l'altre stelle.

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-6-2015